Rebo l’encàrrec del Paral·lel OH!; un conte de Nadal pel barri. M’engresca la idea i m’hi poso tot  d’una, sota la penombra d’un llum no gaire reeixit. Els records dels meus Nadals s’afanyen per sortir i brollen de la pantalla del portàtil. No puc evitar escriure sobre la flaira encesa dels canelons de l’àvia, sobre el tacte vell del bitllet de mil pessetes que em donava l’avi d’amagat, o sobre l’any que la mare es va cremar les mans amb la carn d’olla i el pare se la va haver d’endur cap a l’hospital. M’adscric a la memòria dels qui havien ocupat un lloc a taula i han deixat un buit impossible d’omplir. Se m’acudeixen històries tristes, inspirades en un passat que existeix per no tornar, però no m’acaben de fer el pes i no tenen res a veure amb el barri. Em calço les vambes i m’engipono l’abric. Surto per respirar, per inspirar-me. Les llums d’un Paral·lel ben engarlandat recorda l’antiga avinguda que havia bressolat la disbauxa nocturna del segle passat. M’agrada el contrast amb la foscor dels carrerons del Poble-sec. Camino. És un passeig íntim, anònim; amb olor d’aventura i final incert. Faig el que faig tantes vegades; observar el meu voltant. Veig famílies carregades amb bosses de supermercat, veig repartidors d’Amazon amb l’ànim estressat, veig les cares contrariades d’alguns veïns que desitgen que aquestes dates passin rabent i sento la xerrameca excitada d’una nena que espera els regals del Tió. També veig aventurers vinguts d’altres països per buscar-se la vida en aquesta jungla i que viuran un Nadal diferent, allunyats dels seus. I veig massa homes i massa dones recolzats contra qualsevol xamfrà; sols, envoltats de cartons; flassades rígides que els acotxaran quan el fred d’hivern s’escoli entre els seus parracs. Torno a casa sense cap idea concreta.

El meu pis és petit, si volgués, el podria abraçar amb un únic gest, com ho feia amb ma filla, a qui truco des del sofà. Ella viu a l’estranger i aquest any no podrà ser-hi per festes. Per mi, una videotrucada és un bàlsam efectiu contra la melangia, una solució artificial, com un somnífer a quarts de dotze de la nit. Xarrem. Li comento el que em passa amb el conte, que no sé com l’haig d’escriure. Ella m’intenta ajudar, sempre li he dit que duu una novel·lista a dins, però de moment no vol escriure, i és que els fills no estan dissenyats per fer cas dels pares. I llavors passa, em dona la clau de volta: “papa, no pots escriure el Nadal de tot un barri”.

Obro el portàtil, que com una petxina nacrada m’il·lumina la cara. Afino la mirada i pico les tecles, tecles que són lletres, lletres que són paraules, paraules que ja són paràgrafs. I em surt això que estàs llegint. Un batibull farcit de records, de present, de mirades enfora i de mirada endins. Perquè no viuré el mateix Nadal que tu, perquè cadascuna de les persones que omplim el Poble-sec, tenim una versió del Nadal; única i diferent, com aquest conte. Bones festes.

ISAAC CORTÉS I DOMINGO