Sven Holm (1940-2019) fou un dels millors escriptors de la literatura danesa. Amb només vint-i-un anys va publicar un volum de relats, Den store fjende («El gran enemic», 1961), on trobem una peça, la que dona títol al recull, que descriu, a través de la caiguda al mar de l’església de la vila per un precipici, una societat alienada per l’impuls capitalista de prosperar més i més, encara que això impliqui desaparèixer.
Holm aprofundirà en aquesta veta social al llarg de tota la seva producció literària i, de fet, algunes de les seves obres més rodones són crítiques ferotges a diferents formes d’explotació social, com ara la brillant Termush (1967), que (per fi!), s’edita en català gràcies a l’esforç editorial d’Obscura Editorial i a la feinada de la traductora, la Maria Rossich, un segell de qualitat que mai no ens decep.
En aquesta novel·la postapocalíptica hi trobem una munió d’adinerats —que ens poden portar a pensar en creueristes de luxe o en rics d’aquests que llueixen rellotges de milers d’euros a les instal·lacions de la fatídica Copa Amèrica—, que intenta sobreviure en un món colpejat per la radioactivitat al complex de Termush.
Allà, envoltats per tots els luxes imaginables, es creuen a recer de la pols nuclear que sepulta tot el món exterior… Però la realitat els acabarà atrapant quan els supervivents de la catàstrofe nuclear arribin fins a ells a la recerca d’un refugi segur, talment com si un grup de migrants desembarquessin d’un cayuco en un resort costaner de luxe amb polseretes de tot inclòs.
Llegir avui aquest “Mad Max intimista” es converteix en un veritable acte de protesta que ens pot servir per explicar-nos on som avui i, sobretot, cap a on ens volen dirigir.