Sona el timbre de la porta. Tot i l’edat, l’Amàlia té l’oïda en perfecte estat de revista i s’aixeca del sofà de dues places ubicat al davant del televisor, que emet un documental sobre la conductivitat del corrent elèctric en dimensions paral·leles. Gira el pom amb prou esma per trobar l’Anna, la infermera que ha contractat perquè li faci companyia durant tot el dia. La fa passar amb amabilitat i li ofereix un cafè.
La cafeïna excita la loquacitat de l’Amàlia que s’explica. Li diu a l’Anna que l’ha contractada perquè sap que avui, la mort la vindrà a buscar.
–Bé, la mort no, el meu difunt marit–. Es corregeix.
Li pregunta si, tal com havien quedat, ha portat el desfibril·lador. La infermera assenteix.
–Nena, deus pensar que estic boja–. Li diu somrient.
L’Anna calla i fa un glop curt de cafè. Està acostumada a la demència dels seus pacients, així que fa com qui sent ploure.
–Nena, podries omplir d’aigua la galleda que hi ha a la cuina i portar-la cap aquí? És per quan arribi el moment.
La infermera s’aixeca de la butaca, confosa, aprofita per endur-se les dues tasses buides, les esbandeix sota la pica i llavors compleix el desig de la vella, que s’espera asseguda al sofà.
–Tu creus que es pot matar la mort?– Pregunta l’Amàlia sobtadament.
Abans de respondre, l’Anna s’ho rumia un moment. Finalment calla, perquè no sap que contestar.
Passen l’estona al davant de la televisió, fins que l’Amàlia sent una batzegada al braç esquerre. De seguida reconeix la força de l’estrebada, és la de l’Antonio. Sempre l’agafava així abans d’apallissar-la fins a deixar-la estabornida. Gira el cap i el veu, assegut al seu costat, amb el somriure d’un esperit malsà.
–Saps quin dia és avui?– Li pregunta el seu marit.
–Crec que sí.
–És el dia que et vaig dir que et vindria a buscar, mala puta.
Amb el braç escanyat, l’Amàlia li diu a l’Anna que ja ha arribat l’hora i que aboqui el cubell al seient de la seva esquerra. La infermera dubta, no entén per què li demana una cosa així.
–Fes-ho, que per això et pago!
Ho fa.
–Et creus que em fotràs amb una mica d’aigua, tros de meuca?
Ella ignora les paraules del seu marit xop i s’adreça de nou a la infermera.
–Nena, connecta’m el desfibril·lador. Ara!
Tot i que creu que la seva pacient s’ha trastocat, l’Anna no deixa de comportar-se com una professional i li pren el pols, per si de cas. Després l’ausculta i detecta angoixada, indicis d’un infart de miocardi; així que posa en marxa la maquinària dels primers auxilis.
Dos elèctrodes s’aferren al pit de l’Amàlia, que és a tocar dels llimbs i sent com la mà ferma del seu marit l’estira per endur-se-la. De cua d’ull veu com l’Anna prem el botó del desfibril·lador i l’activa. La inspiració que la reviscola li retorna l’alè i despatxa l’Antonio, que se socarra entre l’olor de sofre cremat i desapareix rere una broma negra, víctima de la conductivitat elèctrica.
L’Amàlia respira tranquil·la i abraça l’Anna, per dir-li a cau d’orella, que sí, que es pot matar la mort.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos