10-9-1713. Destrucció del convent i la capella de Santa Madrona, a Montjuïc
En plena guerra de Successió, poques setmanes després d’iniciat el setge de la ciutat i gairebé un any abans de la seva caiguda, va tenir lloc el denominat combat del convent de Santa Madrona.
Mort el 1700 Carles II de Castella i d’Aragó sense descendència, al darrer testament abans de morir proposà Felip d’Anjou. Aquest entrà a Barcelona, i les Corts es tancaren el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes per part del nou rei.
Actual capella de Santa Madrona
Els aliats internacionals (Anglaterra, Portugal, Holanda i Àustria) proposaren l’Arxiduc Carles i començaren les hostilitats. Els carlistes guanyaren terreny al principi, i el pretendent austríac entrà a la capital catalana l’octubre de 1705, enmig de la joiosa rebuda de la població que el proclamà el seu rei Carles III. Catalunya queda llavors definitivament en mans austríaques, després del fallit setge de Barcelona de 1706.
A la Península, la guerra continuà entre ofensives i contraofensives dels dos bàndols, entre 1707 i 1711. Però, quan els aliats havien perdut tota la península excepte Catalunya, l’emperador Josep I, germà de l’arxiduc Carles, morí sense descendència masculina i llavors aquest heretà la corona imperial. Això féu que Anglaterra abandonés el pretendent i Catalunya, a canvi de Gibraltar i Menorca. Així, el Tractat d’Utrecht, l’abril de 1713, assegurà a Felip V el tron d’Espanya i als anglesos el predomini a la Mediterrània occidental. Els anglesos i el mateix Arxiduc havien abandonat el territori a la seva sort i els catalans del Principat i es van trobar sols, resistint a Barcelona i Cardona contra les tropes filipistes.
La ciutat de Barcelona fou assetjada el 25 de juliol de 1713, i es van fer alguns atacs, infructuosos per l’escassa força artillera borbònica, sota la direcció del Duc de Pòpuli. La nit del 10 de setembre del 1713, amb les tropes borbòniques havent ocupat Sants i pocs dies després del combat de la Creu Coberta, uns 3.000 soldats borbònics van atacar a la baioneta, prenent el convent dels caputxins de Santa Madrona de Montjuïc; però van haver de retirar-se’n l’endemà, sota el foc de les bateries del castell de Montjuïc. Aquesta victòria catalana, però, no va impedir que els borbònics estrenyessin més el setge sobre la muralla de la ciutat. I més quan el Duc de Berwick fou nomanat comandament del setge.
El convent de Santa Madrona de Montjuïc va quedar greument malmès pels combats. De la capella, se’n té memòria des de 1117 i està documentada com a dedicada a Santa Madrona des de 1403. El convent annex fou inicialment encomanat als monjos benedictins de Sant pau del Camp; a finals del s.XVI, passa als caputxins; en un període de 36 anys, als servites; i des de 1618, altre cop als caputxins. La guerra dels Segadors havia afectat l’edifici conventual; el 1664 es consagrà un nou temple, reconstruït; que fou l’assolat al combat de Santa Madrona.
Actualment, només se’n conserva la capella de Santa Madrona, situada entre el Palau Nacional i el Palauet Albéniz, refeta el 1734 i restaurada el 1907. El convent dels caputxins es va reconstruir, després de la guerra, a la Rambla, al lloc que actualment ocupa la plaça Reial.
De la destrucció del convent de Santa Madrona, ara fa 300 anys.
Xavier Rodríguez