24-10-1843. Nou bombardeig des de Montjuïc contra les Drassanes
La incipient industrialització de Barcelona, dins d’unes muralles que recloïen fàbriques i vivendes, en condicions insalubres, amb sous miserables, llargues jornades de treball i conflictivitat creixent, donà com a resultat els primers moviments obrers de rebel·lia i reivindicació, enfront de condicions tan adverses. Els moviments socials originats a Catalunya entre 1833 i 1843 s’han denominat tradicionalment com a bullangues populars.
L’any 1840, acabà la primera guerra Carlina i el victoriós general liberal-progressista Baldomero Espartero arrabassà la regència a Maria Cristina, que havia de regir el país fins que la seva filla Isabel II fos major d’edat. Aquest període esdevingué una dictadura militar, malgrat el qualificatiu polític del general liberal. De fet, els liberals tenien tres branques: moderats, progressistes i republicans.
Bombardeig des del castell de Montjuïc (3 de desembre de 1842).
A Barcelona, el novembre de 1842 s’inicià una revolta popular, que donà el control a les classes populars i que barrà l’accés als estrets carrers barcelonins a les forces d’ordre públic. La bullanga fou reprimida brutalment, amb el bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc, el 3 de desembre. Es van llençar sobre Barcelona més de mil bombes i projectils durant més de 13 hores per atemorir els seus habitants. El resultat fou terrible: centenars d’edificis destruïts, milers de morts, repressió sistemàtica sobre el moviment obrer i una multa de dotze milions de pessetes, a càrrec de la ciutat. Espartero pronuncià una frase històrica: ”a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”.
Aquesta acció ferotge suposà, però, el principi del final de la seva regència, perquè provocà que progressistes, moderats i republicans s’unissin per derrocar-lo. El maig de 1843, el coronel Prim inicià a Reus un pronunciament que demanava la declaració de la majoria d’edat d’Isabel II i la destitució d’Espartero.
El juny, a Barcelona es creà una Junta Suprema Provisional de Govern de la Província, que aglutinà una Comisión del Pueblo, l’Ajuntament i la Diputació. Era una junta interclassista, amb personatges de diversos estaments: l’Abat Safont, monjo i professor de física, advocats, fabricants, agricultors… El moviment va agafar la denominació popular de Jamància (del romaní, jamar: menjar). Aquesta Junta aspirava a proposar reformes polítiques i econòmiques de signe democratitzador; i demanava que es reunís a Madrid una Junta central, on estiguessin representades les juntes de totes les províncies; per aquest motiu es denominà centralista. De fet, era un assaig per crear un moviment centrípeta que portes la representativitat democràtica instaurada en la perifèria barcelonina al govern central de Madrid.
Algunes de les propostes de la Junta de Barcelona eren: eliminació de la partida del pressupost destinada a la Casa reial, supressió del caps polítics designats pel govern central, reducció de l’exèrcit a només 50.000 homes, llibertat religiosa, contribucions sobre articles de sumptuaris, prohibició d’impostos sobre els articles de primera necessitat, establiment d’un asil per a obrers malalts o lesionats pel treball, llibertat d’impremta, despolitització del nomenament i cessament de funcionaris…
El general Baldomero Espartero
El juny, Prim entrà a Barcelona, rebut amb entusiasme. El general Serrano arribà a la ciutat i fou nomenat per la Junta cap de govern provisional, amb la promesa de portar totes les propostes a la reunió de la nova Junta central a Madrid. De fet, en arribar a la capital, Serrano destituí a Espartero, però no va complir cap de les propostes acceptades i convocà eleccions a corts ordinàries, tancant qualsevol procés constituent. Prim fou nomenat general i comte de Reus i governador militar de Barcelona, per tal de controlar el moviment social.
Arribat el moment i amb una creixent oposició popular, Prim no dubtà a iniciar un setge molt més llarg i agressiu que el d’Espartero de l’any anterior. La ciutat fou atacada, no sols des del castell de Montjuïc, sinó que també des del Fort Pius, la Ciutadella, Gràcia i la Barceloneta. Després de llançats més de 12.000 projectils, el resultat fou la destrucció de gairebé un terç de les cases de la ciutat i la mort d’unes 300 persones; tot i que, escarmentada pels bombardejos de l’any anterior, Barcelona era mig buida. Aquests nefastos fets comportaren que poc després, i a instàncies del mateix Prim, la ciutat iniciés l’enderroc de les muralles i la posterior aprovació del projecte urbanístic de l’Eixample de Cerdà. Dels bombardejos de Barcelona de 1843, ara fa 170 anys.
Xavier Rodríguez