Entrevista a Eva Chacón, directora de l’Escola de Bosc Montjuïc
Eva Chacón, directora de l’Escola de Bosc des de 2001, davant de l’hort de l’escola / Ana Inés Falcone
@molina_jordi / La relació amb la Muntanya de Montjuïc ha marcat la centenària vida educativa de l’Escola de Bosc. Visitar-la es capbussar-se a la Barcelona de principis de segle XX, quan la pedagoga revolucionària Rosa Sensat n’era la directora. Avui moltes famílies del Poble-sec escullen aquest centre per dur-hi la canalla i el proper 8 de maig es convertirà en la primera escola municipal de la ciutat que compleix 100 anys. Eva Chacón, que des de 2001 és la directora del centre, ens rep al seu despatx acompanyada per les mestres Conxita Mundí i Maria Esquius.
Vostè és la directora del primer centre educatiu municipal, que va obrir fa un segle.
Sentim molta responsabilitat i se’ns ha girat moltíssima feina. Això sí, l’abordem amb il·lusió. I és que som la primera escola municipal en complir 100 anys. Ara bé, és cert que hi ha d’altres centres de la Generalitat, no municipals, més antics, cara ara l’Escola Patronat Domènech, fundada el 1899 i adquirida per l’Ajuntament més tard. Però escoles pròpiament municipals, som la primera que arriba al centenari.
Com diu, se’ls ha girat feina. Faci’ns cinc cèntims…
Des de principis de gener estem fent tota mena d’actes i seguirem fins el 17 maig. El dia 8 de maig és el dia del centenari i hem mirat de configurar un ampli calendari d’activitats. Tenim programades exposicions de fotos antigues de l’escola, conferències, projeccions, s’estan construint gegants i estem composant una cançó commemorativa la lletra de la qual ha sortit de l’alumnat. Aquest aniversari ens permet retrobar-nos amb el passat i veure antics alumnes. El Consorci d’Educació, l’Institut Municipal d’Educació (IMEB) i el districte de Sants-Montjuïc ens donen suport a totes les festivitats del centenari.
L’Escola és pionera a combinar natura i educació. Ho feien fa un segle i amb finalitats terapèutiques…
Escolaritzàvem nens amb problemes respiratoris. De fet, els primers alumnes de l’Escola de Bosc van ser els fills dels treballadors de les fàbriques de tota Barcelona, i hi venien per prescripció mèdica. Seguien la filosofia de la Waldschule de Charlottenburg d’Alemanya, les escoles Plein Air de França o les Open Air Schools d’Anglaterra, amb una educació basada en el contacte amb la natura.
La relació amb la muntanya ha marcat el projecte educatiu i la vida del centre…
En aquella època, parlem de l’any 1914, els nens i nenes fills de treballadors no anaven de vacances, ni tan sols d’excursió. Fa un segle venir a l’Escola de Bosc era com anar de colònies. Professors i alumnes quedaven a la plaça d’Espanya per pujar plegats fins al centre. De camí podien agafar una flor, una fulla seca o una pedra i, d’aquesta manera, coneixien i estudiaven el seu entorn. Un cop a l’escola, hi feien vida, es dutxaven, feien educació física. Era una proposta educativa molt moderna tenint en compte l’època.
I que ha seguit fins als nostres dies… L’empremta de Rosa Sensat, icona de la pedagogia moderna i directora d’aquest centre entre els anys 1914 i 1936, és inesborrable…
Rosa Sensat va ser una pionera. Va ser una gran pedagoga, avançada a la seva època, i va dotar d’unes activitats a l’escola que no es feien enlloc més. Li devem molt a ella i als mestres catalans de la República, que van ser exemple d’una pedagogia capdavantera. Tenien fama a nivell mundial per la seva manera de treballar i en català. Tot això es va acabar amb la dictadura.
La Guerra Civil i la posterior dictadura seria un gran parèntesi en el progrés de la pedagogia…
Es va eliminar tot el que s’havia fet. El llegat de Rosa Sensat va desaparèixer i alguns mestres van ser depurats pels franquistes i, altres, morts. Tot el que havia estat important i definidor de la nostra escola ho van eliminar. Van posar mestres a dit que eren ex-combatents militars i el tarannà de l’escola va fer un gir cap a la foscor. Tot i que hi va haver un grup de mestres que van treballar per preservar l’esperit de l’escola. Homes i dones a qui els va tocar viure uns moments difícils i que van fer possible que tot el que s’havia fet no quedés en l’oblit.
A d’alt, imatge d’època, a sota, el carnaval d’enguany / Ass.Rosa Sensat i Escola Bosc
La Llei d’Educació de 1970, tot i que encara sota règim franquista, significa el primer bri de llum després de més de 30 anys de repressió…
S’introdueix l’Escola d’Estiu i a partir d’aleshores es produeix un corrent pedagògic de recuperació dels principis originaris d’aquesta institució, que queda reflectit més endavant en el primer Projecte Educatiu del Centre (PEC), redactat el curs 87-88. Des d’aleshores, reivindiquem la història de l’escola cada 8 de maig i mirem de transmetre als alumnes la importància del lloc on estudien. Aquest any, amb motiu del centenari, hem celebrat un carnaval d’època molt espectacular. Alumnes i mestres anàvem disfressats de personatges d’aleshores, alguna nena fins i tot feia de Rosa Sensat.
La majoria dels nens i nenes de L’Escola de Bosc, de titularitat pública, són veïns del Poble-sec, marcat per la diversitat cultural, però en canvi el perfil de l’alumnat és autòcton.
Moltes famílies d’arrel catalana valoren el nostre horari continuat, juntament amb Tres Pins. Només tres escoles municipals més ho fan a Barcelona. Això és un punt que atrau molt, fins i tot a famílies centreeuropees. Tenim molts nens francesos, italians i danesos. Evidentment, també hi té a veure l’entorn. Les famílies autòctones valoren més la muntanya que les famílies nouvingudes, que posen per davant tenir l’escola a prop de casa.
És el cas de les escoles Carles I o Jacint Verdaguer amb un percentatge del 80% d’immigració pobra. No creuen que caldria repartir aquell alumnat?
No ens hi oposem, nosaltres no tanquem la porta a ningú. Però és que moltes d’aquestes famílies no volen venir. De fet, quan les hem tingut, quan poden, marxen. Més enllà de la proposta educativa, que en tots els centres és similar i excel·lent, valoren la proximitat de l’escola. Fer el sacrifici de pujar a la muntanya no els convenç. El fet que ens fa diferents és l’entorn i l’horari.
Com heu viscut les retallades i l’anunci de la Llei Wert?
Les retallades les hem afrontat amb dificultat, però ens n’hem sortit com hem pogut. Hem hagut de treballar més hores i som menys docents que abans. Si se’ns posa malalt un mestre, per exemple, hem de fer mans i mànigues perquè els nens no es quedin sols. Com a totes les escoles ens han retallat personal. I, pel que fa la llei Wert, estem totalment en contra. Defensem la immersió lingüística i l’escola laica. Fa molts anys que les escoles municipals fan immersió lingüística, fins i tot abans que les escoles de la Generalitat. Pensem que és un bé d’integració, especialment pels castellanoparlants, que tenen l’oportunitat d’aprendre el català quan amb les seves famílies no el podrien aprendre.
Les mestres Conxita Mundí i Maria Esquius, amb la directora Chacón, en un moment de l’entrevista / A. Falcone
Avaluem massa en clau de resultats i massa poc en clau de valors?
Cada vegada hi ha més paperassa que hem d’omplir. No ens queda més remei i això fa que s’oblidin temes més importants. Ara bé, nosaltres fa molts anys que fem assemblees amb els nens a classe per abordar els problemes que hi pugui haver. Treballem la responsabilitat des del parvulari amb els hàbits, amb la relació amb la natura i l’hort… Tractem de treballar-ho tot, però ho tenim difícil. De vegades treballem valors a l’escola que no es corresponen amb els que imperen en aquesta societat.
Com ara quins?
Vivim en una societat competitiva. Valors com la solidaritat, l’empatia o la igualtat que treballem a l’escola xoquen amb una mentalitat individualista.
Se senten prou valorats els mestres d’avui?
Tenim la sensació que tothom pot opinar de la nostra feina. Abans no passava. Fa molts anys que sóc mestra i fa uns anys, si els mestres havien renyat algun nen, els pares els hi cridaven l’atenció, entenien que el seu fill havia actuat incorrectament. Ara, en canvi, és al revés. Si un nen arriba a casa i diu que l’han castigat, els pares ens retreuen el nostre paper, ens ho qüestionen tot.