Ferran Aisa atén la revista Paral·lelOH! al bar-cafeteria Espai Capra (Tapioles, 47), al Poble-sec / J.M.

@molina_jordi / Ens reunim amb l’historiador i poeta Ferran Aisa a l’Espai Capra del Poble-sec. Entre llibres i cafè, parlem sobre el Paral·lel com a bressol de les lluites populars, de la Barcelona rebel i del que en queda. Aquest veí del Raval té una amplia bibliografia que il·lumina el nostre passat més proper i revolucionari. La cultura anarquista a Catalunya (Edicions 1984), n’és un bon exemple, però no cal anar tant enrere. El proper divendres 5 de juny, a la Llibreria Calders (19:30) presenta un nou poemari, Balada dels Ravals. Una oportunitat més per escoltar les seves reflexions pausades al voltant del moviment llibertari, el sindicalisme i de l’arrel revolucionària que perviu en el subsòl de Barcelona. I, sobretot, en el subsòl del Paral·lel.

Creu que s’ha ubicat el moviment llibertari al lloc de la historia que li correspon?
Malauradament, li he de dir que no. Penso que es fa prou memòria de la Guerra Civil o de la República, però no tant del pes, sense dubte important, que va tenir l’anarquisme en aquells anys. Poca gent coneix la tasca cultural i pedagògica de l’anarquisme a principis del segle XX, la qual va ser molt decisiva i desencadenant de coses que avui ens semblen molt normals.

Hi ha qui relaciona l’anarquisme, sobretot, amb la bel·ligerància i la radicalitat. O, en els millor dels casos, amb la utopia.
En el meu cas entenc l’anarquisme més com una filosofia ètica, no pas com un pensament que s’hagi d’aplicar de forma pragmàtica. A més, paradoxalment, l’anarquisme és una expressió radicalment conservadora, perquè posa per davant de totes les coses a la persona, a l’esser humà i la seva dignitat; la seva conservació, per dir-ho d’alguna manera. Em temo que el que ha passat és que la burgesia ha segrestat el relat històric, i se l’ha fet seu. Ha estigmatitzat l’anarquisme, obviant el seu llegat pedagògic. Com per exemple la idea de crear escoles amb un esperit emancipador, amb la voluntat de crear consciències lliures dins de la societat en què es viu.

He llegit en entrevistes que li han fet que vostè ha comparat la CNT amb el F.C.Barcelona…
Bé, no exactament. El què sí que he dit alguna vegada és la CNT era més que un sindicat, agafant la idea actual de que el Barça és més que un club. Cada barri tenia el seu sindicat vinculat a la CNT, el del metall, el de la fusta… L’anarcosindicalisme va ser una forma d’organitzar la societat i repartir la riquesa. I la CNT molt més que un sindicat.
Hi troba més símils?
Miri, li parlaré del meu pare. Fa molts anys, m’explicava que l’any 1936 les banderes, en lloc de ser blaugranes, eren negres i vermelles. I l’himne no era el “Tot el camp és un clam…”, sinó “A les barricades”. Tot això ja ho va analitzar l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. A la CNT no li calia la televisió, posava un anunci i apareixien 200.000 persones al carrer. El 19 de juliol, un cop vam guanyar, i van sortir els cotxes al carrer, anaven tocant amb el clàxon el mateix ritme que toquen ara quan el Barça guanya, en aquell temps una consigna per dir “CNT, CNT, FAI”. Per això explico que el Barça és l’entitat que millor recull el poder aglutinador de la CNT.

Què en queda avui a Barcelona de tot plegat?
Barcelona té una arrel anarquista en el seu fons. Això és indiscutible. Cal entendre, però, que els partits que van perdre la guerra estan al poder. Esquerra Republicana o el mateix PSUC, després com a ICV, van perdre la Guerra. Però amb els anys han tocat poder. Els que no hi són a les institucions ni tenen previst ser-hi segueixen sent els anarquistes, estigmatitzats per l’estatus quo, inclús pels partits d’esquerres. Però en realitat són els únics que s’han mantingut al marge del sistema, coherents amb els seus postulats. El moviment okupa, els ateneus, els centres socials, i sobretot el moviment dels 15-M són els hereus del corrent anarcosindicalista, i han agafat la seva essència més rebel.

I que me’n diu del Paral·lel i de la seva relació amb aquests moviments de base?
El Paral·lel com a eix popular no neix per casualitat. Neix quan la burgesia catalana pren el Passeig de Gràcia on, fins aleshores, les classes populars hi tenien el seu espai. Quan s’enderroquen les muralles i la burgesia comença a construir l’Eixample li molesta que l’aleshores Camí de Gràcia sigui un espai de gent humil, de classe obrera. Davant d’aquesta situació, l’ambient popular es desplaça cap sud de la ciutat, cap al que avui és el Raval. Aleshores, el Paral·lel es converteix en el caldo de cultiu popular i artístic, al sud de la ciutat.

Es pot parlar de l’avinguda com un bressol del moviment obrer o del moviment anarquista?
Va ser sense dubte l’espai aglutinador de les classes populars, de la immigració castellana, de les capes més humils dels barcelonins. Una gran barreja. Sobretot és interessant destacar nuclis com els bars La Tranquilidad o l’Espanyol, on es reunia la colla de ‘Los Solidarios’, seguidors de Salvador Seguí. De tant en tant hi havia redades i alguna batussa. Però eren nuclis de pensament polític i llibertari molt importants.
També va ser un eix on hi va brotar el fenomen anticatalà d’Alejandro Lerroux, el Emperador del Paralelo.
Cal tenir en compte que qui li penja l’etiqueta d’anticatalà és la burgesia catalana. En un moment en què l’anarquisme està de baixa, la classe obrera es vincula amb Lerroux, però més endavant se n’adonen que el seu repte era el de controlar el catalanisme i l’anarquisme. El moviment obrer i llibertari trenca amb ell, i funda la CNT.

Com veu la recuperació del teatre Arnau?
Legítima. El primer teatre que es va crear a l’avinguda era l’Espanyol, que es va cremar. Era de fusta, com l’Arnau i molts teatres de l’època. Recordo el meu avi, que era aragonès i que va viure al carrer Carretes, que era afeccionat a cantar jotas. Tot allò representava un ambient popular que s’ha perdut. Al Pompeya, on s’hi trobaven els obrers, li van posar una bomba. Penso que avui la recuperació de l’Arnau serviria per recordar tot aquest patrimoni desaparegut. La ciutats han de conservar la seva memòria.