Història

Sala Apolo, 75 anys

‘‘En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta’’. Aquest era l’eslògan de la Bodega Apolo

Publicat

fa 6 anys

9 octubre, 2018

Per

ZonaSec

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

TEMES RELACIONATSpopular sala apolo

Up Next

Bombardejos intensius al port de Barcelona

No et perdis

Futbolistes mediàtics i veus inoblidables

Continua llegint

Història

Un temporal arrasa la platja del Somorrostro

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

El barri de barraques del Somorrostro ocupava la franja de platja de la Barceloneta. Se’n tenen notícies des de finals del segle XIX, però es va anar poblaant d’una manera important després de la Guerra Civil. El 1954 hi havia un cens de 2406 barraques, on podien viure entre deu i quinze mil persones. Les barraques (de fustes, cartró, trossos de metall i tota mena de materials aprofitats) no tenien ni aigua, ni llum, ni clavegueram, pel que hi havia una pèssima salubritat.

Les més properes al mar estaven molt més exposades a les inclemències climàtiques. Els temporals dels anys 1957 i 1958 n’afectaren un nombre important. Llavors, l’Ajuntament va decidir fer un passeig marítim, que el 1961 arribaria fins on encara avui dia hi ha el passeig porxat sobre la platja, avui dita del Somorrostro. Amb aquesta nova via, la població es va reduir en més d’un terç. El 9 de novembre de 1964 un nou temporal de llevant va obligar a acollir 642 persones a l’estadi de Montjuïc, el que suposaria un altre cop pel barri de barraques.

L’estocada final, però, el donaria el mateix ajuntament franquista quan el juny de 1966 va procedir a enderrocar les 600 barraques que hi restaven en un sol dia. El motiu oficial va ser que al cap d’uns dies s’hi feien unes maniobres navals i aquell espectacle inhumà no podia ser captat per les càmeres de la premsa convocada. En aquesta evacuació definitiva, els 3000 barraquistes foren traslladats al barri badaloní de Sant Roc; alguns, en pisos nous, i la majoria en barracons construïts a l’efecte, mentre se n’edificava la resta.

Potser us pregunteu: què té a veure això amb el Poble-sec? En general, allò que passa en una part de la ciutat pot arribar a afectar-ne una altra de propera o llunyana. En aquest cas, la història és una repetició cíclica. Com que Montjuïc acollia llavors el nombre més important de barraques de tota la ciutat, cada vegada que hi havia un desastre, acabava sent el lloc de refugi dels damnificats. Ja fos durant les llevantades del Somorrostro, com també en les tràgiques riuades del Vallès de 1962. Fins i tot alguns dels recintes de l’exposició de 1929 es va convertir en espais d’acollida dels barraquistes. En aquests llocs s’hi estaven fins que podien aconseguir un habitatge pels seus mitjans o els n’era adjudicat un, sovint força anys després, al Prat, Sant Boi o a Ciutat Meridiana.

Del temporal que afectà severament les barraques del Somorrostro, ara fa 60 anys.

Continua llegint

Història

‘Can Mañach’, merceria, perfumeria i roba de categoria

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Júlia Costa

Una mica més amunt de Can Campanera es pot veure un local, amb la façana original i un rètol, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En va tenir cura durant molts anys la filla dels propietaris, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. Va ampliar l’oferta i va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust.

El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, va ser un ‘necesser’ que vaig omplir amb sabó i colònia. També allà em van assessorar amb el tema dels primers cosmètics; recordo els ‘Polvos Vitamol’ o el primer Rímel. Objectes de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig ‘de regal’, que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d’espígol que aquella, però pot ser nostàlgia olfactiva. Aquests sabons i colònies eren per a ocasions especials, ja que per a cada dia es feia servir sabó més senzill, de coco o de coco i llimona, i colònia a granel.

El local de la merceria i perfumeria Mañach va acabar per quedar-se’l la botiga Campanera, com a magatzem. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis, material de merceria… Cito tot això de memòria i tal com raja. En tot cas, trobo que l’important és deixar algun tipus de testimoni viscut d’aquella època. Les dades concretes són interessanta, però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals. •

Continua llegint

Història

130 anys de l’obertura del Paral·lel

Dos anys abans de la inauguració ja s’hi havien instal·lat diverses sales de teatre i espais d’oci

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

Fa 130 anys, un 8 d’octubre de 1894, es va obrir al trànsit el Paral·lel, una de les avingudes més populars de Barcelona i que manté una ferma singularitat en l’imaginari de la ciutadania. Però tot té una història.

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona, des de les rondes fins als municipis propers que s’annexionaran majoritàriament abans de concloure el segle. El límit inferior del projecte era una avinguda que Cerdà, provisionalment, denomina Paral·lel i que unirà el port amb Hostafrancs.

Rossend Llurba (1887-1954), autor dramàtic, lletrista i articulista, explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Connexió entre el port i la Gran Via

Quan el 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova arteria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un sentit de mar cap a Sants; i sobretot fins al voltant de la bretxa de Sant Pau. Així, les primeres cases són els números: 96, actualment un edifici dels anys 70 del segle XX; 92, edifici de 1874, encara existent; i 90, de 1881, també en peu.

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero; però de fet, el creixement comentat fins a la Ronda i un parell de cruïlles més enllà, no s’impulsa cap a la Gran Via fins als preparatius de l’Exposició Universal de 1929, inicialment prevista per al 1917.

Primeres instal·lacions d’espectacles

Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial, el 1892 obre el Circo Español Modelo, que seria l’Espanyol, avui Paral·lel 62. Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha El Molino. El 1897 hi trobem la caseta del Cinematògraf Lumière, un xic més cap a la Ronda de Sant Pau. El 1900 obren el Teatre Delicias, que posteriorment serien el Talia i el Martínez Soria; i també el Soriano, actual Teatre Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així va quedar establerta la zona d’oci més popular de Barcelona de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.

Amb la segona República, el 1931, l’avinguda rep la denominació del polític, advocat i defensor del moviment obrer Francesc Layret; però amb la dictadura franquista recupera el nom de Marqués del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà, que popularment sempre havia tingut: el Paral·lel. De l’obertura oficial de l‘avinguda del Paral·lel, ara ha fet 130 anys.

Continua llegint