Des de feia unes setmanes, es parlava que a la Xina s’havia decretat el confinament de la població, a causa d’un virus respiratori, que afectava molt especialment la franja de les persones més grans.

El fet s’anava estenent, però la majoria dels ciutadans en fèiem un cas prou limitat: “Això només passa en llocs poc preparats”, pensàvem en la nostra ignorància. Anàvem ben errats. El 12 de març de 2020, la Generalitat decreta que les escoles, l’endemà ja no obriran i els infants hauran de romandre a casa. L’endemà és un divendres especial, perquè tothom el dedica a fer més compres de les habituals. El dia 14, el govern central decreta l’estat d’alarma, inicialment fins al 29. La cosa resulta molt més seriosa del que podien preveure els més pessimistes: els ciutadans pràcticament no podem sortir de casa (només en determinades hores i per fer les compres imprescindibles als establiments essencials autoritzats) i s’imposa el teletreball en les activitats que es pot fer. Per sort, la informàtica ens permet comunicar-nos d’alguna manera. Pocs dies després, l’estat d’alarma es prolonga fins a l’11 d’abril; i després, fins al 10 de maig…

A poc a poc, tots anem sabent de casos més o menys propers; fins i tot, la mort de persones, tant anònimes com famoses. Però la presència del virus és patent; i es constata que afecta els grans, però també a gent jove.

El 13 i el 14 d’abril tornen a treballar les empreses no essencials. El diumenge 26 d’abril els nens poden sortir al carrer durant una hora i en un radi d’un quilòmetre de casa seva, després de sis setmanes de confinament. Hi ha normes per a les sortides al carrer a partir de primers de maig: de 6 a 10 hores, esport i caminar; de 10 a 12 hores, més grans de 70; de 12 a 19 hores, nens fins a 14 anys; de 19 a 20, més grans de 70 anys; i de 20 a 23 hores, esport i caminar. Es parla de tornada dels nens a escola al setembre. Alguns bars obren per vendre entrepans, des de la porta.

Tot plegat, un món nou mai no sospitat, només vist en films distòpics; però que ara són ben reals: confinament, escoles tancades, oberts només els serveis essencials, recerca de mascaretes, ús de guants, gel hidroalcohòlic, aplaudiments a les vuit als balcons per al personal sanitari, tancament d’empreses i serveis, gent sense feina, els ERTO, militars parlant de virus per la tele… I tot això en un escenari diari de xifres de gent malalta i defuncions.

Més o menys hem volgut recordar les primeres setmanes del confinament. De la pandèmia de la Covid-19, d’aquell moment singular en la vida dels qui hi érem, ara fa cinc anys.•

El camí de la parròquia de Sant Pere Claver per aconseguir un temple propi va ser llarg i complex. La divisió parroquial del bisbat de Barcelona de 1945 establia quatre parròquies al Poble-sec, dues d’existents, Lourdes i Santa Madrona, i dues de noves: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver. D’aquesta manera, les barriades de barraques de la muntanya s’inclourien en la nova distribució. D’una banda, Sant Salvador d’Horta es faria càrrec de les barraques dels Tres Pins, Maricel i del mateix Poble-sec i, per l’altra, Sant Pere Claver tindria cura dels assentaments de la carretera, els passatges de Montjuïc i de la Vinyeta. Aquest fet determinaria les primeres dècades d’ambdues parròquies.

L’any 1948 el bisbat va atribuir la rectoria a la Companyia de Jesús. Més concretament, en la persona del pare Lluís Artigues. El religiós no va trigar a copsar la realitat social del territori i va decidir deixar en segon pla la tasca religiosa per tal de prioritzar la social. Mitjançant l’apostolat, va començar a apropar-se a la població poder entendre’n les necessitats bàsiques i els problemes inherents.

A partir d’aquí la parròquia va passar a acollir berenars, reunions amb infants, adolescents, mares… i es va començar a treballar per solucionar dues deficiències bàsiques: la sanitat i l’escolarització. Per aquest motiu, es va crear un dispensari i es va posar en marxa l’escola i alguns tallers.

Tan bon punt va començar a funcionar la nova parròquia, a la cantonada entre els carrers de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, es va decidir aprofitar l’edifici d’una efímera escola religiosa que havia funcionat a principis de segle. Aquest espai havia estat cedit el 1915 per la família d’Adelaida Carrera al bisbat; però havien passat més de 25 anys i una guerra i l’edifici estava en condicions molt precàries.

Mentre que el dispensari evolucionaria en l’hospital, l’escola no va deixar de créixer. Una conjuntura en què les misses parroquials passarien a celebrar-se en una sala polivalent que serviria també per moltes altres tasques. Una multitud d’usos d’un mateix espai que fins i tot acabaria per generar conflictes. Per aquesta raó i finalment el març de 1965 es va decidir dedicar un espai exclusiu als oficis parroquials. Tot això, sempre en un solar que el bisbat havia cedit a la Companyia de Jesús.

En aquest context cal tenir en compte que tot just un any abans es va crear una cooperativa d’habitatges que edificaria fins a quatre blocs: al passeig de Montjuïc, a Vila i Vilà, a Lafont i a Palaudàries, 21. Precisament, en els baixos d’aquest darrer, el 17 de febrer de 1985, la parròquia ubicaria el seu propi temple, separat de la resta d’institucions nascudes sota la seva jurisdicció eclesiàstica.

Si bé de la inauguració de la primera església de Sant Pere Claver, ara fa 60 anys; de la seu actual, ara en fa 40. 

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu