Economia

Com regular el preu del lloguer?

Als Països Baixos des del 1917 funcionen les Comissions de Lloguer, que equilibren la balança entre l’especulació i el dret a l’habitatge

Publicat

fa 5 anys

19 octubre, 2019

Per

ZonaSec

L’alt preu del lloguer afecta molts barcelonins i fins i tot la convivència en alguns barris. Canviar aquesta dinàmica requereix harmonitzar interessos contraposats. Els drets de la propietat privada o pública dels pisos arrendables no han de ser incompatibles amb el dret a un habitatge digne. És inadmissible l’expulsió del barri on sempre ha viscut de qui no pot assumir l’augment del preu del lloguer o l’accés al primer habitatge, esdevingut una utopia per als més joves. El problema s’agreuja i l’alça de preus s’estén com una taca d’oli a zones cada vegada més allunyades, mentre els preus ultrapassen el 50% de la retribució neta dels llogaters. El maig passat la Generalitat va presentar un Decret per frenar el preu del lloguer que el Parlament no va convalidar. El problema de fons és que qui té gairebé totes les competències és el govern colonial espanyol, però un partit de dretes com el PSOE fins ara només ha modificat la Llei d’Arrendaments Urbans tornant a ampliar de tres a cinc anys la durada dels contractes.

Altres models a Europa

El problema no és exclusiu de Barcelona. A Berlin, el govern del land presentarà el 17 d’octubre un projecte de llei perquè l’aprovi el seu Parlament, que congela durant cinc anys els preus dels lloguers i conté una regulació per als propietaris amb dificultats econòmiques. Als Països Baixos des del 1917 (fa 102 anys!) funcionen les Comissions de Lloguer (Huurcommissie), que equilibren la balança entre l’especulació i el dret a l’habitatge. Tots els habitatges tenen una puntuació, en funció de la qual es fixa el preu. Hi ha, no obstant, una part del mercat (els habitatges més grans i amb més prestacions) sense límit de preu. Per aquest any 2019 la barrera marcada pel govern és de 142 punts, que equivalen a 720 euros. Les Comissions resolen els conflictes entre propietaris i llogaters i, si s’arriba a la justícia ordinària, gairebé sempre els jutges ratifiquen les resolucions de les Comissions. Però hi ha molts més models, com el de Viena, on el 60% dels habitatges són de lloguer. Seria un èxit que Barcelona augmentés entre un 0,5% i un 1% anual el parc d’habitatge de lloguer (sumant nova construcció, sòl públic i aportació d’habitatges existents), però mentre siguem una colònia no tenim competències per regular els preus.

Sánchez amb els propietaris

En l’àmbit polític, i abundant en el tema, Pedro Sánchez ha declarat a Onda Cero que no es regularà el preu de l’habitatge per no perjudicar els propietaris. Això em dona l’esperança que aquest president-penell ho farà algun dia. De moment, la seva ufanosa supèrbia l’incapacita per dialogar, negociar i acordar res, i es prepara per a unes possibles noves eleccions que creu que el beneficiaran. Mentrestant nosaltres hem de seguir el nostre camí cap a la independència, peti qui peti, i malgrat les misèries del partits.

JOSEP MARIA TORREMORELL

TEMES RELACIONATSllloguer

Up Next

Pseudohabitatges en venda

No et perdis

Persianes ben amunt!

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

ZonaSec

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.

L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies

El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.

Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.

Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

fa 2 mesos

1 octubre, 2024

Per

ZonaSec

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.

No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.

L’origen semàntic del concepte

L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.

Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.

El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Cervesa: dues alsacianes molt catalanes

Publicat

fa 3 mesos

2 setembre, 2024

Per

ZonaSec

Encara en ple estiu, sempre ve de gust prendre una refrescant cervesa o birra, mot aquest últim recentment incorporat al nostre diccionari normatiu. L’Estat espanyol va produir l’any passat 41,5 hectolitres de cervesa, el segon productor d’Europa després d’Alemanya, i el vuitè mundial. El sector representa l’1,3% del PIB, aporta a les arques de l’Estat 6.500 milions d’euros en impostos, i se’n consumeixen uns 58 litres per habitant i any, tot i que el turisme pot distorsionar les xifres.

La cervesa, coneguda a Barcelona des del segle XVI, no havia arrelat perquè es considerava una beguda exòtica i de sabor estrany. El Diario Evangélico, Histórico-Político li va dedicar un article divulgador el 1772. El mestre cerveser Felip Costa va obrir el 1806 el primer establiment on es va elaborar cervesa, però la birra no va guanyar adeptes fins el 1814, després de l’ocupació napoleònica. El 1838 l’italià Andrés Ansaldi obrí una fàbrica-despatx a la Rambla, davant l’església de Santa Mònica i el 1856 la ciutat tenia cinc fàbriques i consumia 5.000 ampolles diàries.

Moritz, arriba el 1851

Louis Moritz Trautmann va néixer a Pfaffenhoffen, un nom que sona a alemany, com tot a Alsàcia, ja que allà es parla una modalitat d’alemany, i va arribar a Barcelona el 1851. Gràcies als seus coneixements cervesers va trobar feina en la fàbrica del francès Ernesto Ganivet. El 1856 comença a elaborar la seva pròpia cervesa, el 1858 adquireix la fàbrica, i el 1859 la de l’alemany Joan Maurer del Portal de Santa Madrona, inaugurada el 1837, convertint-se en un dels principals productors de Barcelona. El 1864 inaugura la nova fàbrica de la Ronda Sant Antoni, llavors la més gran de l’Estat.

Damm, fugint de la guerra

Els alemanys van ocupar Alsàcia tres vegades. A la primera, a la guerra francoprusiana, August Kuenztmann Damm i el seu cosí Joseph Damm, fugen i s’instal·len a Barcelona. El 1876 produeixen una marca pròpia d’estil alsacià que ja porta una estrella de cinc puntes, i el 1905 Damm inaugura la fàbrica, avui seu social, al carrer Rosselló. El 1921 el símbol passa a ser la marca amb Estrella Dorada, d’estil Pilsen, (nom que conserva fins 1991 quan passa a dir-se Estrella Damm), i el 1928 es crea l’Estrella Roja, d’estil Munic, que després de la Guerra Civil deixa de produir-se. Franco no permetia cap Estrella Roja, encara que fos només una cervesa.

Moritz tanca el 1978, però la sisena generació de la mateixa família reobre el 2004 i avui produeixen cervesa Moritz a la fàbrica de La Zaragozana a Saragossa, propietat de la família, elaborada amb aigua Font d’Or del Montseny.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint