Connecta amb nosaltres

Cultura

Teatres del Paral·lel, una tragicomèdia

Des de la seva estrena a Barcelona, l’espectacle ‘Nada es imposible’ del Mago Pop ha batut rècords de vendes i ha generat una reactivació de la zona

Publicat

on

S’acosta el Nadal, històricament la millor època de l’any per a les sales de teatre que durant els mesos de desembre i gener aconsegueixen gairebé el 30% de la recaptació total de la temporada, segons Adetca. L’any passat, més de 300.000 espectadors van omplir els teatres de Barcelona en temporada alta, generant 16 milions d’euros per al sector. El moment d’auge teatral arrenca ara al Paral·lel amb algunes bones notícies, com l’època daurada que viu el Teatre Victòria des que el Mago Pop el va comprar, però també amb situacions menys dolces, com la ruïna d’un dels espais històrics de l’avinguda, el Teatre Apolo, que resta tancat fins a nou avís. Entre l’esplendor de l’un i el declivi de l’altre, la resta de teatres de l’artèria es mantenen en una línia estable o bé lluiten per sobreviure entre deutes i futures rehabilitacions.

El Victòria del Mago Pop

És el mag de moda i, per a alguns, la persona que ha revifat l’avinguda més artística de la ciutat. El Mago Pop omple cada dia les 1.200 localitats del Teatre Victòria des que, el passat mes de setembre va estrenar Nada es imposible, amb un èxit aclaparador i amb la presència de personatges de la talla d’Arnold Schwarzenegger. L’il·lusionista més taquiller del món segons la revista Forbes va comprar el teatre el febrer d’enguany amb l’objectiu que “el Paral·lel torni a ser el que va ser o que brilli amb més força”, explicava en una entrevista. No sabem si el Paral·lel enlluernarà, però alguns restauradors de la zona asseguren que des que el mag ocupa el teatre han estat testimonis d’una important reactivació al Paral·lel: “Jo he augmentat les vendes en un 50% just quan estava a punt tocar fons”, diu Paco Pàmies, que regenta el mític bar Loco Loco Paralelo. Nada es imposible estarà en cartellera fins al juny i moltes de les sessions ja han exhaurit les localitats.

L’Apolo, tancat i endeutat 

Des del passat mes de maig, l’Apolo no ha tornat a aixecar la persiana. L’últim gestor de la sala, el grup Ethika Global, va deixar el teatre en una situació dramàtica i més de 200 persones, entre artistes, personal tècnic i treballadors, han denunciat públicament l’empresa per impagament. Lita Claver La Maña, una de les afectades a qui se li deuen més de 90.000 euros, diu que en aquests moments, el cas s’està portant per la via penal: “No vam fer judici perquè Ethika Global va reconèixer el deute, però no han pagat. Són uns pocavergonyes”, lamenta l’artista. El seu és només un dels molts casos d’artistes que s’han querellat amb el grup, com el músic Pep Sala, el dissenyador Jordi Dalmau i qui va ser l’últim director artístic de la sala, Ricard Reguant. El Teatre Apolo és propietat d’un inversor israelià i, segons fonts de ZONASEC, hi ha algunes persones interessades a llogar-lo, però no han fet el pas perquè la sala requereix una reforma important i sobretot per la mala imatge amb què se l’associa a causa d’aquesta mala gestió.

BARTS i Condal, en bona forma

La sala BARTS, antic Teatre Español i posterior Artèria Paral·lel, es consolida com un espai d’oferta cultural variada, entre els concerts d’artistes de renom internacional i els espectacles de format comercial. Destaca la bona acollida de propostes com Miedo, d’Albert Pla o El petit príncep, que el pròxim 5 de desembre estrena la sisena temporada. Pel que fa al Condal, després de l’ensopegada de la temporada anterior amb el projecte Onyric, que no va aconseguir l’èxit esperat, enguany ha anat a carta segura programant a l’infal·lible Joan Pera en el moment àlgid de la temporada. El pare de la núvia estarà en cartellera fins al febrer.

Sense notícies del Molino

El mític cabaret del Paral·lel va estar tancat durant 13 anys fins que el 2010 va reobrir i, a partir d’aquell moment, han mantingut una programació d’espectacles més o menys estable. A mitjans del 2016 s’anunciava que l’edifici es posava a la venda per 20 milions d’euros. Es va especular aleshores sobre la possibilitat que l’Ajuntament el comprés, però des del consistori van descartar-ho per l’elevat preu de l’edifici. Tot i que no s’han alçat noves veus sobre la venda i aquest mitjà no ha aconseguit posar-se en contacte amb la propietat per confirmar-ho o desmentir-ho, sembla que el Molino tampoc passa pel seu millor moment. Actualment no tenen espectacles programats i les seves xarxes socials resten inactives des d’abans de l’estiu.

I el Teatre Arnau?

L’últim teatre de barraca que queda a la ciutat va tancar les seves portes l’any 2000 a causa d’un avançat estat de deteriorament. El 2010, la pressió veïnal va fer que l’Ajuntament comprés l’edifici per 2 milions d’euros a una església evangèlica xinesa. Després de diversos moviments reivindicatius, l’any 2016 es va aconseguir que el teatre, tot i ser de titularitat pública, es gestioni de manera comunitària i dos anys més tard va néixer l’Arnau Itinerant, un projecte comunitari format per entitats i veïns del Raval, Sant Antoni i Poble-sec, que actualment dona vida al teatre amb una programació que fusiona arts escèniques, memòria i comunitat. Aquesta programació es realitza a diversos espais dels barris mentre té lloc la rehabilitació de l’Arnau. Pel que fa a la reforma de l’edifici, el teatre està en mans d’un equip d’arquitectes escollit per concurs públic i recentment s’ha presentat el pla bàsic, que proposa mantenir l’essència de l’antic teatre. L’estudi Harquitectes treballa actualment en el projecte executiu i encara no han concretat les dates d’inici de les obres. No obstant això, l’Arnau Itinerant ja es materialitza en espectacles a peu de carrer –com sintítulo de la companyia La Danesa, que es va estrenar a l’octure– i en projectes com Creuem el Paral·lel, un programa de cultura de proximitat que reivindica el paper de les arts minoritzades i les arts vives en la memòria del Paral·lel a través de diverses accions.

Cultura

Benvinguts a l’Hotel Termush!

Un grup de milionaris intenta sobreviure a l’apocalipsi en un resort de luxe

Publicat

on

Sven Holm (1940-2019) fou un dels millors escriptors de la literatura danesa. Amb només vint-i-un anys va publicar un volum de relats, Den store fjende («El gran enemic», 1961), on trobem una peça, la que dona títol al recull, que descriu, a través de la caiguda al mar de l’església de la vila per un precipici, una societat alienada per l’impuls capitalista de prosperar més i més, encara que això impliqui desaparèixer.

Holm aprofundirà en aquesta veta social al llarg de tota la seva producció literària i, de fet, algunes de les seves obres més rodones són crítiques ferotges a diferents formes d’explotació social, com ara la brillant Termush (1967), que (per fi!), s’edita en català gràcies a l’esforç editorial d’Obscura Editorial i a la feinada de la traductora, la Maria Rossich, un segell de qualitat que mai no ens decep.

En aquesta novel·la postapocalíptica hi trobem una munió d’adinerats —que ens poden portar a pensar en creueristes de luxe o en rics d’aquests que llueixen rellotges de milers d’euros a les instal·lacions de la fatídica Copa Amèrica—, que intenta sobreviure en un món colpejat per la radioactivitat al complex de Termush.

Allà, envoltats per tots els luxes imaginables, es creuen a recer de la pols nuclear que sepulta tot el món exterior… Però la realitat els acabarà atrapant quan els supervivents de la catàstrofe nuclear arribin fins a ells a la recerca d’un refugi segur, talment com si un grup de migrants desembarquessin d’un cayuco en un resort costaner de luxe amb polseretes de tot inclòs.

Llegir avui aquest “Mad Max intimista” es converteix en un veritable acte de protesta que ens pot servir per explicar-nos on som avui i, sobretot, cap a on ens volen dirigir. 

Continua llegint

Cultura

L’escena teatral aixeca el teló amb tots els ulls posats en el Victòria

Publicat

on

Per

Nou curs i nova temporada teatral. A l’espera de les propostes que començarà a oferir el renovat Molino, les grans sales del Paral·lel i la muntanya de Montjuïc ja han acabat de perfilar el nou curs. Un retorn als escenaris que compta amb noms propis al llarg d’aquest setembre i octubre.

TEATRE VICTÒRIA

L’obra per antonomàsia de la temporada, Mar i Cel, aterra al Paral·lel per tornar a fer història. Del 14 de setembre fins al 2 de febrer i després de 50 anys de trajectòria, Dagoll Dagom farà el seu comiat definitiu dels escenaris amb la reposició del musical català més emblemàtic.

Amb un milió d’espectadors acumulats en les seves tres representacions (1988, 2004 i 2014), aquest 2024 l’espectacle mantindrà la seva ànima original per última vegada.

TEATRE APOLO

Del 5 al 29 de setembre, la popular presentadora de televisió, Paz Padilla, oferirà a l’Apolo El humor de mi vida, la versió teatral del llibre que porta el mateix nom. L’obra representa un homenatge al seu difunt marit i la seva història d’amor i comiat.

Posteriorment, del 3 al 20 d’octubre Dario Regattieri representarà Forever Van Gogh, l’obra teatral sobre el geni de la pintura. L’espectacle fusionarà dansa, música, teatre i tecnologies. 

TEATRE CONDAL

Escape Room 2 de Joel Joan té tots els al·licients per acabar d’omplir la sala entre el 20 de setembre al 13 d’octubre. Posteriorment, el teatre acollirà Artemis, un monòleg musical escrit i interpretat per una sola actriu en escena amb música en directe.

TEATRE LLIURE

Per últim, destacar que Julio Manrique obre temporada com a director del Lliure amb La gavina d’Anton Txékhov: la peça fundacional del drama modern i l’emblema del Teatre d’Art de Moscou. La representació s’oferirà a la Sala Fabià Puigserver del 3 d’octubre al 3 de novembre. Més endavant, l’Espai Lliure acollirà La Nit del Peix Kiwi de Josep Julien, una obra que tracta les confessions d’un actor que toca fons. De fet, l’escena funciona com a retrat del món teatral barceloní, des d’una òptica de thriller intimista entre la comèdia i el drama

Continua llegint

Cultura

‘Matar la mort’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de com desfer-se d’un malparit…

Publicat

on

Per

Sona el timbre de la porta. Tot i l’edat, l’Amàlia té l’oïda en perfecte estat de revista i s’aixeca del sofà de dues places ubicat al davant del televisor, que emet un documental sobre la conductivitat del corrent elèctric en dimensions paral·leles. Gira el pom amb prou esma per trobar l’Anna, la infermera que ha contractat perquè li faci companyia durant tot el dia. La fa passar amb amabilitat i li ofereix un cafè.
La cafeïna excita la loquacitat de l’Amàlia que s’explica. Li diu a l’Anna que l’ha contractada perquè sap que avui, la mort la vindrà a buscar.
–Bé, la mort no, el meu difunt marit–. Es corregeix.
Li pregunta si, tal com havien quedat, ha portat el desfibril·lador. La infermera assenteix.
–Nena, deus pensar que estic boja–. Li diu somrient.
L’Anna calla i fa un glop curt de cafè. Està acostumada a la demència dels seus pacients, així que fa com qui sent ploure.
–Nena, podries omplir d’aigua la galleda que hi ha a la cuina i portar-la cap aquí? És per quan arribi el moment.
La infermera s’aixeca de la butaca, confosa, aprofita per endur-se les dues tasses buides, les esbandeix sota la pica i llavors compleix el desig de la vella, que s’espera asseguda al sofà.
–Tu creus que es pot matar la mort?– Pregunta l’Amàlia sobtadament.
Abans de respondre, l’Anna s’ho rumia un moment. Finalment calla, perquè no sap que contestar.
Passen l’estona al davant de la televisió, fins que l’Amàlia sent una batzegada al braç esquerre. De seguida reconeix la força de l’estrebada, és la de l’Antonio. Sempre l’agafava així abans d’apallissar-la fins a deixar-la estabornida. Gira el cap i el veu, assegut al seu costat, amb el somriure d’un esperit malsà.
–Saps quin dia és avui?– Li pregunta el seu marit.
–Crec que sí.
–És el dia que et vaig dir que et vindria a buscar, mala puta.
Amb el braç escanyat, l’Amàlia li diu a l’Anna que ja ha arribat l’hora i que aboqui el cubell al seient de la seva esquerra. La infermera dubta, no entén per què li demana una cosa així.
–Fes-ho, que per això et pago!
Ho fa.
–Et creus que em fotràs amb una mica d’aigua, tros de meuca?
Ella ignora les paraules del seu marit xop i s’adreça de nou a la infermera.
–Nena, connecta’m el desfibril·lador. Ara!
Tot i que creu que la seva pacient s’ha trastocat, l’Anna no deixa de comportar-se com una professional i li pren el pols, per si de cas. Després l’ausculta i detecta angoixada, indicis d’un infart de miocardi; així que posa en marxa la maquinària dels primers auxilis.
Dos elèctrodes s’aferren al pit de l’Amàlia, que és a tocar dels llimbs i sent com la mà ferma del seu marit l’estira per endur-se-la. De cua d’ull veu com l’Anna prem el botó del desfibril·lador i l’activa. La inspiració que la reviscola li retorna l’alè i despatxa l’Antonio, que se socarra entre l’olor de sofre cremat i desapareix rere una broma negra, víctima de la conductivitat elèctrica.
L’Amàlia respira tranquil·la i abraça l’Anna, per dir-li a cau d’orella, que sí, que es pot matar la mort.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024