Entrevista a David Carabén, cantant de Mishima

@molina_jordi / Arriba un pèl tard protegit per les seves inconfusibles ulleres fosques. David Carabén (Barcelona, 1971) ens explica que la música és l’eina que li permet posar ordre a la seva vida. Català de sang holandesa, el líder de Mishima és també autor del programa Recorda Míster, que resumeix els darrers 30 anys de la història futbolística del FC Barcelona.

Foto: Ana Inés Fernández

Deies en una entrevista que el teu pare va ser una escola de vida i que la mare et va despertar l’interès per l’art. Té a veure amb el binomi que dóna nom al disc Ordre i aventura?

Com que hem de ser molt esquemàtics i ens agrada sintetitzar les coses, de vegades, faig aquesta partició. El meu pare em va donar molts instruments per gaudir de la vida i la meva mare em va contagiar més la vena artística. Ella havia ballat i va acabar fent crítica de dansa per a La Vanguardia. Però el disc Ordre i Aventura té més a veure amb una idea de recerca íntima. Vivim una vida tan fragmentada i tan difícil d’entendre que ens demana fer un pas enrere per mirar-ho tot plegat amb una certa perspectiva. L’art t’ofereix la possibilitat d’endreçar la vida. El títol intenta respondre a aquesta idea.

Què s’escoltava a casa quan eres un nen?

Al meu pare li agradava el bebop, el cool jazz, la bossa nova i la nouvelle chanson francesa. Tots aquests discos eren a casa. I la meva mare, holandesa, era una gran seguidora dels Beatles i dels Rolling Stones durant l’època daurada. Fins i tot va estar en un concert històric dels Stones a Amsterdam. Tots dos estimaven molt la música. Ell va complir els 20 anys als cinquanta i ella els va fer als seixanta. Es van conèixer a Catalunya i es van enganxar a la nova cançó. Van acabar sent amics de Raimon i altres personatges de l’època.

Tot i les influències, comences a composar tard.

Sí, molt tard. Al final de la carrera de Ciències Polítiques vaig aprofitar una beca Erasmus a França. Fins aleshores només havia cantat a la dutxa. El simple fet d’imaginar-me els meus germans rient-se de mi em frenava. Allà em vaig reinventar. Gairebé tota la gent que freqüentava en aquella etapa eren músics. Cantar va començar sent un hobby, una forma de sortir de mi mateix. Però ja tenia 23 anys.

Mai és tard si la dita és bona.

Em vaig adonar que la música és fonamental per a mi i que la necessito per viure. A partir d’aquell moment, amb els primers acords que vaig aprendre amb la guitarra, vaig veure que podia composar una cançó. La guitarra és va convertir en la meva màquina d’escriure. Fer cançons ajuda a posar ordre emocional a la vida.

Com veus la salut de la música de petit format a Barcelona?

Sincerament, penso que podria estar millor. És cert que hi ha més afició als directes, però encara tenim un dèficit molt clar. No només d’infraestructures, sinó bàsicament de falta d’interès en la música i la cultura en general. Quan hi ha poc públic, l’oferta es redueix i, finalment, només n’acaben tenint quatre grups.

Fa uns dies la sala gracienca Heliogàbal rebia el Premi Ciutat de Barcelona. És una anècdota o realment es facilita prou la música en petit format des de les administracions?

Les associacions veïnals i la gent gran està més ben representada políticament que els joves que van a concerts. Qualsevol regidor sap que si obeeix les queixes dels veïns sobre un bar que no està del tot insonoritzat tindrà més vots.

És un problema només d’ordenances o també cultural?

Una cosa porta a l’altra. Les ordenances haurien de ser menys estrictes i s’hauria de facilitar la insonorització dels locals. Però avui encara són una minoria els nens que s’apunten a música a l’escola. No tenim prou cultura musical. Quan aquest factor s’abordi seriosament, amb el pas dels anys, hi haurà més bandes i més gent que farà música.

Tot torna a començar és més un himne que un tema més de Mishima. De què parla?

Una cançó intenta captar un misteri, no pretén resoldré res. Tot torna a començar és una cançó sobre els possibles orígens de la fe. En aquell moment el què m’interessava eren les qüestions religioses… Tots tenim la sospita que, hi ha un cert moment en què tot té una raó de ser. I, de vegades, aquesta sospita és absolutament equívoca. A banda, ens va servir com a pretext per tornar a creure en la música. És com una mena de “som-hi, vinga, va, tornem a creure en Mishima!”.

Mishima canvia de l’anglès al català a partir del tercer treball. Per què?

El moment en què em deixo anar tinc influències de fora. Però poc a poc, m’adono que fer-ho en la meva llengua aportava complexitat als meus textos. D’alguna manera, abandono l’amateurisme i me n’adono que escriure cançons és una cosa important per a mi, que m’explica. Sempre li he reclamat a la música una certa relació amb el seu lloc d’origen.

Hi va haver un dia en què aquest compromís el vas buscar en les Ciències Polítiques…

Vaig estudiar Ciències Polítiques per saber què collons fer amb la meva vida. De fet, vaig començar fent Dret perquè el meu pare ho havia fet i jo pensava que m’aniria bé. La veritat és que ho passava fatal a la facultat. Però gracies a aquest malestar fugia al cine. Hi anava com un boig i, quan hi anava, em passava tot el dia a la filmoteca, i escoltant cançons. Va arribar un moment en què em vaig adonar que no m’interessava tant com canviar las coses, sinó com canviar-me a mi mateix, i la meva manera d’entendre el món.

És més fàcil canviar-se a un mateix que canviar el món.

El meu camí no era la política. M’interessava molt més intentar conèixer-me a mi mateix. I conèixer els altres a través del procés artístic. Manipular la forma… Hi ha formes que m’inquieten, que em diuen alguna cosa. Jugo amb elles i surt una cançó. Una cançó que em canta i em diu com sóc, com voldria ser i com no puc ser. Tot això m’ha canviat molt més com persona, i estic segur que no passaria si jo m’hagués dedicat a la política.

Hi creus?

Crec que la política no canvia el món, en tot cas pot transformar una mica les condicions de vida de la gent. La seva immediatesa, que no es poca cosa. Però el què canvia les consciències veritablement és l’art, fins i tot la religió, encara que de vegades sigui cap a pitjor. Una convicció interna o una nova manera de mirar el món et transforma molt més que una acció política.

Com veus actualment el nivell de la política del nostre país?

Hi ha massa crit. Realment crec que s’hi troba poca veritat i poca bellesa. Per cada deu talibans, trobes un idealista honest de veritat.

El teu pare va participar en la fundació del PSC-Reagrupament de Josep Pallach…

El meu pare de seguida es va quedar desencantat del concepte de política que tenim aquí. L’entristia aquesta manera d’entendre la política tan tribal i tan instintiva del nostre partidisme, el del “jo contra tu i tu contra mi”. Hi ha poca cultura democràtica.

El teu pare va participar en la fundació del PSC-Reagrupament de Pallach, el teu avi i el teu besavi a la Lliga Regionalista i, al final dels concerts de Mishima, s’escolten crits d’independència…

M’he esforçat molt en deixar Mishima al marge de la política partidista, no barrejar la nostra música amb els debats de l’actualitat política. No vull contaminar la meva música amb això. Sempre he dit que sóc independentista, no em fa vergonya expressar les meves idees polítiques, però aprofitar la notorietat que em dona el grup per fer-ho em sembla un error. Com és lògic, no compartim els mateixos punts de vista amb els membres del grup. Fem cançons que parlen d’aspectes potser més abstractes o allunyats dels debats d’actualitat. Hi ha altres grups o artistes que entenen la militància política com una part indestriable de la seva obra, nosaltres no. Dit això, qui vulgui veure política en nosaltres la veurà: fem música independent —amb unes certes ambicions artístiques—i en català, dos suïcidis en un.