Connecta amb nosaltres

Història

Atraccions mecàniques revolucionàries

Publicat

on

El 18 de juny, pocs dies abans de la revetlla de Sant Joan de 1966, obrí portes un nou parc d’atraccions de Barcelona, el Parc d’Atraccions de Montjuïc. La ciutat havia tingut altres precedents: els Camps Elisis, a la vora de l’actual passeig de Gràcia, 1853-72; el parc del cim del Tibidabo, des de 1901; el Saturno Park, a la Ciutadella, 1911-26; el parc d’atraccions del Gran Casino de l’Arrabassada, 1911-34; el Turó Park, als actuals jardins del mateix nom, 1912-27; el parc d’atraccions de la Foixarda, al clot de Montjuïc del mateix nom, 1929-30; i el Maricel Park, 1930-36, precedents directes del que es va inaugurar el 1966, trenta anys després del tancament del darrer.

El nou parc ocupava d’una banda la zona que abans corresponia, en part, als terrenys de l’antic destacament militar d’artilleria de costa Álvarez de Castro; de l’altra, les restes de l’anterior Maricel Park; i també a diversos nuclis de barraques, com ara el dels Tres Pins. Tot fou enderrocat per bastir-hi el parc nou.

Auge i declivi del parc

El parc d’atraccions de Montjuïc tingué una acollida espectacular per part dels barcelonins. Arribà a tenir més de quaranta atraccions de tota mena, a més d’un teatre-auditori on s’hi varen celebrar actuacions de tots els estils, algunes d’elles memorables, com les de Serrat, el Duo Dinámico, Núria Feliu, Manolo Escobar, Mari Trini o Los Pecos.

Amb el tiquet d’entrada al recinte l’accés a l’auditori era gratuït, cosa que feia molt econòmica l’assistència als espectacles per a tots els públics. L’altre punt fort del parc foren les atraccions mecàniques, que en el seu moment suposaven una veritable revolució respecte a les que es coneixien fins aleshores: la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Pulpo, el Barco Mississippi o Noriavisión.

A mitjans de la dècada dels 90, l’obertura de grans parcs temàtics, com el de Port Aventura, anaren deixant antiquats els parc d’atraccions convencionals, i el nombre de visitants va anar minvant. A més, la concessió municipal per trenta anys arribava a la seva fi, cosa que frenà les inversions per actualitzar les instal·lacions. En aquesta situació i amb desavinences entre l’empresa concessionària i l’Ajuntament, el parc es clausurà definitivament el 27 de setembre del 1998.

El parc d’atraccions de Montjuïc fou immediatament desmantellat, i se’n retiraren les atraccions que podien aprofitar-se; algunes anaren al parc de New Orleans i d’altres s’instal·laren a Platja d’Aro. L’espai restà abandonat uns anys, fins que el 2003 es varen fer els treballs dels actuals jardins de Joan Brossa. De la inauguració del parc d’atraccions de Montjuïc, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Les oficines de l’Exposició

Publicat

on

Per

Un cop aprovada la celebració de l’Exposició per part de l’Ajuntament de Barcelona, el primer edifici a tenir en compte eren les oficines on la comissió gestora centralitzava tota l’organització i les infraestructures del que seria l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, anomenat en aquell moment Pabellón Regio del Parque.

Edifici noucentista de dues plantes, d’aspecte majestuós, projectat per Joan Bruguera l’any 1918, constava d’una superfície de 1.400 m2, que va ser executat per l’arquitecte Josep Goday del febrer a l’octubre de 1919, quan es va finalitzar l’obra. Les instal·lacions i la vorera són dels anys 20.

Les dependències interiors tenien domassos i motllures, i la façana estava guarnida amb un esgrafiat de columnes, plantes i flors, obra de Francesc Canyelles. L’edifici estava acabat amb quatre torres, una a cada cantonada i va tenir un cost total de 261.250 pessetes.

Un acord d’alcaldia de 1928 va aprovar que l’edifici es destinés a ser la Tinència d’Alcaldia del segon districte, un cop finalitzada l’Exposició Internacional de 1929; però finalment el 29 de març de 1931 es va cedir a la Comissió Cultural de l’Ajuntament de Barcelona perquè es convertís en una escola per a 800 alumnes d’ambdós sexes, l’actual escola Mossèn Cinto Verdaguer.

En aquest edifici és on es portava a terme el control de les obres a la muntanya de Montjuïc, les autoritzacions, el control de serveis i subministraments, les peticions dels expositors, etc. mentre va durar la construcció; i la realització de carnets, resolucions de problemes organitzatius, etc. en el període en què l’Exposició Internacional va estar oberta. Finalment, va acabar la seva tasca amb la liquidació econòmica de l’esdeveniment.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

27 d’octubre de 1985 | Reforma del Fossar de la Pedrera de Montjuïc

L’obra compta amb unes columnes amb els noms de les víctimes, una gran zona enjardinada amb làpides i el mausoleu de Lluís Companys

Publicat

on

Malgrat que setmanes abans del seu traspàs, el general Franco encara firmava sentències de mort, cal tenir en compte que el període més intens en execucions van ser els primers vint anys. De fet, el punt d’inflexió cal situar-lo amb la signatura dels acords entre el president nord-americà Eisenhower i el dictador, que tanquen el període de postguerra i acaben amb tota esperança de restauració de la república.

En els primers anys del franquisme, la repressió sobre els republicans va cristal·litzar-se en multitud d’execucions. La més coneguda és la del president de la Generalitat, Lluís Companys, que, detingut per la Gestapo a París, va ser dut a Barcelona i jutjat per un tribunal militar. Sense respectar cap llei ni convenció, Companys va ser condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc, al fossar de Santa Eulàlia, el 15 d’octubre de 1940.

Però la repressió i les execucions van arribar a qualsevol membre de partit, sindicat o organització que es considerés fidel a la República. Qualsevol podia ser detingut, dut a la presó Model, ser acusat en un consell de guerra i, si el jutge militar sentenciava pena de mort, prèvia ratificació per part del Caudillo, el pres era conduït al Camp de la Bota, entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona, on era executat. Posteriorment, els cossos eren enterrats en una fossa comuna a una antiga pedrera de Montjuïc, la pedrera Moragas, al vessant sud de la muntanya. Precisament, l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya ha xifrat en 1717 les execucions d’antifranquistes entre 1939 i 1953. Tot homenatge als morts també restaria prohibit.

Un cop mort el dictador, el 1976 es va fer el primer acte en memòria dels enterrats al Fossar de la Pedrera i l’associació Pro-Memòria va iniciar una campanya perquè no s’hi enterrés a ningú més. A més, també van reclamar a l’Ajuntament que es comprometés a dignificar l’espai i instal·lés un monument en memòria de les víctimes enterrades. En darrer lloc, es va demanar el trasllat de les restes del president Companys.

Així, el 27 d’octubre de 1985, es va inaugurar la remodelació i dignificació de l’espai, L’obra, a càrrec de l’arquitecta Beth Galí, comprèn un conjunt de columnes amb els noms de les víctimes, una gran zona enjardinada amb làpides singularitzades i el mausoleu de Lluís Companys. A les inscripcions de l’entrada, hi ha els noms dels qui van morir immolats després de la guerra, tant si van ser enterrats allà com si no. Dins d’aquest conjunt, també hi trobem un homenatge, que consta de deu pedres, en record de cada camp de concentració nazi. Per últim, destacar el monument als Immolats: una pietat de composició clàssica, on es confronta mort amb vida.

De la reforma del Fossar de la Pedrera, ara fa 40 anys.

Continua llegint

Història

El Palau Nacional

Publicat

on

Per

Totes les exposicions tenen un edifici emblemàtic dins de l’esdeveniment, com ho va ser el Crystal Palace a Londres l’any 1851 o la Torre Eiffel a París el 1889. Així, doncs, el Palau Nacional volia tenir aquesta distinció; tot i que al principi estava previst que fos una edificació temporal.

El Palau Nacional havia de ser el punt més alt de la urbanització, que començava a la plaça Espanya; les característiques topogràfiques de Montjuïc proporcionaven que l’edifici, des del primer moment, produís un efecte d’imponent majestuositat.

El primer projecte de J. Puig i Cadafalch i G. Busquets, datat l’any 1917, però va ser desestimat pels canvis polítics de l’any 1923. Per aquesta raó el 18 de juliol de 1924 es dugué a terme un concurs públic amb nous criteris, i al final va ser el projecte d’Eugeni Cendoya i Enric Catà el que va aconseguir el primer premi dels nou projectes presentats.

La primera pedra va ser col·locada, en un acte oficial el 30 de juny de 1926, pels reis d’Espanya i les obres es van allargar fins a l’any 1929 a causa dels problemes estructurals que van aparèixer constantment. Entre aquests: les grans dimensions de la cúpula del Saló de Festes o Sala Oval, la qual es va resoldre amb una estructura metàl·lica i la millora dels materials utilitzats en la construcció.

Amb una planta de 15.000 metres quadrats i compost d’una cúpula central i dos cossos laterals, l’edifici ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats. A més, a l’interior hi havia, formant part de l’ornamentació de l’edifici, una magnífica col·lecció d’art noucentista amb una gran proliferació d’escultures i pintures dels principals artistes de l’època.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025