Entrevista a Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)
molina_jordi / Sant Martí. Una persiana de ferro amb el logo ‘d’stop desaucios’ parteix en dos el Carrer dels Enamorats de Barcelona. A dins, entre cadires de cases desnonades, hi ha l’Ada Colau (Barcelona, 1974), portaveu de la PAH, i desenes d’afectats per les hipoteques. Atén el ZONA SEC la mateixa setmana en què el tribunal Superior Europeu considera abusiva la llei espanyola de desnonaments. El seu somriure és de victòria.
Ada Colau, davant la seu de la PAH, al Carrer dels Enamorats de Barcelona / Ana Inés Farnández
L’Assemblea de Barri i la PAH han col·laborat estretament en la lluita contra els desnonaments al Poble-sec…
Tenim una relació estreta amb moltes assemblees de barri. Conec la feina de l’Assemblea del Poble-sec, una de les més actives i, sobretot, un cas amb victòria final, com el del Pedro Poblador. Tot i no ser veí del barri, recordo que va acampar davant l’oficina de Bankia del Paral·lel. Va ser un dels primers en acampar a la porta de l’entitat que pretenia desnonar-lo.
La relació de la PAH amb el moviment dels indignats ve de lluny.
L’esclat del 15-M arriba dos anys després del nostre naixement. Es produeix una trobada perfecte entre la Plataforma i el moviment. D’una banda, el 15-M va veure en la tasca de la Plataforma una feina prèvia a integrar. I, de l’altra, nosaltres, que fins aleshores només estàvem consolidats a Catalunya, ens vam estendre pel territori espanyol. Tenim punts en comú, però no som iguals.
Què us diferència?
Nosaltres ho hem tingut més fàcil perquè som una plataforma sectorial. Més enllà de l’expressió inicial de malestar i d’indignació, calia un segon procés de concreció. I nosaltres, amb el tema de l’habitatge, ja teníem una feina feta de denuncia i d’identificació de responsables.
Com va la pressió social de “l’escrache”?
Com que els diputats no han respost les nostres cartes i no han vingut a conèixer la realitat social, la realitat social ha anat a buscar-los. Els interpel·lem directament al carrer perquè estem convençuts que si coneixen la gravetat de la situació votaran en favor de les nostres propostes. Crèiem que en les dinàmiques del Congrés es dilueix la responsabilitat individual en les votacions. Es tracta d’informar als veïns. La ciutadania s’organitza col·lectivament i assenyala els representants públics que, amb el seu vot, poden evitar més desnonaments.
Ada Colau, davant la seu de la PAH, al Carrer dels Enamorats de Barcelona / Ana Inés Fernández
Una estratègia de pressió popular que es feia a l’Argentina per assenyalar els responsables de la dictadura militar. Estem en dictadura?
No, almenys en el sentit clàssic, però en certa manera patim una dictadura financera. Son contextos diferents, però similars. Les nostres polítiques socials i els nostres drets fonamentals estan a mercè de la classe financera. Això sí, aquí els responsables no només no han de respondre pels seus crims sinó que a més són premiats per la gestió pública.
Els mitjans grans mitjans silenciaven la problemàtica o l’abordaven des del sensacionalisme. Ara es comença a parlar més de l’organització de la PAH.
Tenim clar que el gran mitjà de masses és una empresa que funciona amb criteris de rendibilitat. Quan érem totalment desconeguts vam patir casos de petita censura. Convocàvem els mitjans perquè captessin accions que fèiem davant d’alguns bancs i les teles, per exemple, tenien prohibit ensenyar els logos de les entitats financeres, que són les grans proveïdores de publicitat. Quan no s’ha pogut silenciar el fenomen hem vist com ens trucaven sobretot per assabentar-se dels desnonaments més traumàtics, buscant la part morbosa del drama. Gràcies a la compareixença s’ha fet més visible la part de la mobilització social i s’ha mostrat el procés d’empoderament de la gent.
La PAH combat les injustícies del dia a dia, però ho participant del sistema.
No crec ens els maximalismes que porten a la inacció absoluta. Porto uns quants anys d’activisme i he comprovat la seva ineficàcia total. Crec en “fer a mida que fas”. Els petits gestos desencadenen les grans transformacions. Si vas amb un discurs maximalista de critica capitalista, de zero col·laboració amb ningú que pugui estar tacat, arribaràs a poquíssima gent. La gent necessita mecanismes concrets que els permeti sobreviure i no quedar-se al carrer.
Hem parlat d’assenyalar els diputats responsables. No seria just també fer una discriminació positiva?
Ho hem dit, però ens ho han reflectit poc. Els primers en respondre van ser ICV-EUiA i ERC, que van traslladar al Congrés les nostres demanes quan els desnonaments encara no eren notícia. Per contra i fins fa quatre dies, el PP i PSOE, sempre havien votat en contra. CiU i PNB han estat ambigus i s’han posicionat en els dos sentits, segons bufava el vent.
Et veus d’aquí uns anys formant part d’alguna llista electoral?
Hi he pensat perquè molta gent m’ho ha dit. I de llocs molt diferents. De fet, a les eleccions catalanes dues forces em van trucar. Vaig rebutjar anar a les llistes d’ICV-EUiA i la CUP, tot i compartir part del programa. Sincerament, no crec que un fitxatge individual canviï res. Ara mateix es fa més feina des de fora del Parlament que des de dins. Nosaltres en som un bon exemple.