L’activitat econòmica als EUA avança a un ritme moderat amb la inflació continguda, i es preveu un dèficit públic del 4,1% del PIB el 2013, molt inferior al 6,7% del 2012. A la UE, la millora de la confiança assegura el creixement, però els indicadors avançats mostren diferents velocitats de recuperació: ràpida a Alemanya i França i aturada a Itàlia i Espanya. Per això, entre altres motius, està justificat el descens del tipus d’interès de referència del BCE fins al 0,25%, per tal d’augmentar la liquiditat (més crèdit), i propiciar la depreciació de l’euro per afavorir les exportacions, en un context d’inflació baixa. Però, alerta amb la deflació (caiguda continuada de preus), que no s’ha de confondre amb desinflació (desacceleració de l’augment dels preus). A Grècia fa vuit mesos seguits que l’IPC és negatiu; és la pitjor deflació dels últims 51 anys: baixen els preus per la feble demanda, després els salaris, i amb la pèrdua de capacitat adquisitiva, torna a baixar la demanda, i tornem a començar.
El laberint de l’economia real i la de ficció
Economia ficció és celebrar amb escarafalls l’augment del 0,1% del PIB del tercer trimestre respecte del segon, perquè respecte al mateix trimestre de l’any anterior la variació ha estat del -1,2%. Economia real és que el PIB estatal va ser de 1.087.788 milions d’euros el 2008. Si assignem a aquest valor el nivell 100, acabarem el 2013 en el 93,3, i el 2014 es preveu assolir el 94,0. Per arribar al mateix nivell que el 2008 caldria, a partir del 2015, créixer un 1,5% anual fins al 2018. Economia ficció és dir que anem per bon camí, quan el 2010 (últim any del govern PSOE) el deute públic espanyol era el 61,7% del PIB, el segon trimestre de 2013 havia assolit el 92,3% i els pressupostos per al 2014 en preveuen un 98,9%. En canvi, economia real és una empresa que mesura els resultat en el compte de pèrdues i guanys i en el balanç. Un estat també és una economia real: té clients (els ciutadans), té ingressos (els impostos) i té despeses (sanitat, educació, pensions, etc.). Quan una empresa o l’estat tenen pèrdues (dèficit), tant l’una com l’altre gestionen els seus comptes. Catalunya, nació sense estat, no controla els ingressos: és economia ficció. L’estat espanyol, a més de robar-nos, usa els nostres diners per fer-nos xantatge (cas farmàcies, per exemple), en un intent inútil de canviar una societat obertament independentista, amb el missatge de la por. El contrari que fa el Regne Unit on, des del primer moment, Anglaterra s’ha bolcat en mimar Escòcia fins a extrems mai vistos, amb un allau d’inversions, per convèncer-los del “no” en el referèndum, fins al punt que els propis anglesos es queixen per considerar-se discriminats.
Els catalans posem en perill el projecte europeu?
Cal estar atents a l’economia ficció de Montoro: ja ha anunciat la publicació de les balances fiscals de les comunitats autònomes el mes que ve, se suposa que per “demostrar” que no ens roben (no ha dit si les elaborarà Walt Disney). Però cal estar també atents als paranys lingüístics que ens arriben. Ja no es tracta de llegir entre línies sinó de “traduir” el que estan dient. Per exemple, quan el senyor Montoro diu: “dividits i segregats no arribaríem a la recuperació i posaríem en perill el projecte europeu”, cal traduir-ho per “si marxeu de l’estat espanyol, no podrà per ell sol sortir de la crisi i pagar el deute”, i per tant “els catalans voleu posar en perill el projecte europeu”. I per acabar una recomanació al Sr. Bonet, president de Freixenet: aquest any les bombolles de l’anunci de Freixenet que les interpretin les senyores Sáenz de Santamaria, Cospedal, Aguirre i Sánchez Camacho. I si convida a la senyora Botella, ja seria perfecte.
Josep Maria Torremorell