Entrevista a l’actor i director, Pep Cruz el dia de l’estrena de l’obra  Top Model al Teatre del Raval.

Pep Cruz al teatre del Raval/ Eva Macia

@Marta_Tello/ Pep Cruz és un actor de llarga trajectòria, molt conegut pels seus papers en sèries de televisió, com Ventdelplà, La memòria dels Cargols o Oh, Europa. Va actuar a Mar i cel, la primera vegada que es va fer, ara fa 30 anys, i recentment ha estat al Teatre Nacional amb l’obra Un mosquit petit. Ara el podem veure al teatre del Raval dirigint i protagonitzant la comèdia Top Model, de la Companyia Per-versions, que ja porta més de 300 actuacions i ha recorregut 100 pobles.

L’obra és un encàrrec que la companyia Per-versions vau fer a Sergi Pompermayer. No és la primera vegada que seguiu aquest sistema.

Nosaltres ho hem fet sempre. Portem  13 anys  i ens ha funcionat. Vam fer la primera obra que es deia ‘Per –versions’, com el nom de la companyia, després ‘Còmica Vida’ que la va escriure el Bozzo, i aquesta que l’ha escrit el Sergi Pompermayer. Sempre, sempre, busquem un tema que ens interessi i busquem un autor que creiem que en aquest tema s’hi pot lluir. En aquest cas jo tenia ganes de fer una broma sobre tot aquest tema que és l’obsessió per l’aspecte físic… com jo sempre he estat lleig, doncs em vaig dir “abans d’anar-te’n d’aquest món has de fer de Top Model com sigui”. I vaig fer un disbarat còmic, que és com es diu aquest gènere, on a part de plantejar tot aquest tema que és l’obsessió per ser cada dia més joves i més guapos, que també fos una ocasió perquè la gent rigués molt. Comencem, evidentment, per riure’ns de nosaltres mateixos.

L’obra és una bogeria i al final li doneu un gir…

Li fem un gir impensable, que la gent queda absolutament sorpresa. Res no és veritat, tot és mentida, ens enganyen sempre.

Com et vas veure la primera vegada com a top model?

Per sort no em veig. Em diverteixo molt, però els papers de lluïment són de fet pels altres actors: per l’Anna Azcona i en Jordi Coromina. El meu és el personatge central i va explicant a base de flash-backs tots els problemes que li va portar el ser tan guapo. I ells fan tots els altres personatges, de pares, d’amics, d’advocat, etc. I poden mostrar moltes facetes de la interpretació.

A nivell de direcció deu ser complexa.

Sí, és clar, és més complicat, però són molt bons! No m’ha costat gaire portar-los pel camí que jo creia que s’havia d’anar: estar sempre al límit de la comèdia, però el centre ha de ser creïble, tot i que les escenes, és clar, són disparades. Però s’han d’interpretar d’una manera que sigui creïble. I això és pel que hem lluitat.

Què en penses de les operacions estètiques?

Jo parteixo de la base que tothom és lliure de fer el que vulgui mentre no emprenyi. Si la gent se sent millor fent-ho, doncs escolta, dóna feina a molt agent això. Un ha de mirar d’estar a gust amb ell mateix. I si pot estar a gust amb ell mateix essent com Deu l’ha plantat al món, millor, i si necessita operar-se, doncs que s’operi.

Explica’ns com va sorgir la companya Per-versions i el interès pel teatre de petit format.

Això és fer de la necessitat virtut. El que no pots fer és estar a casa esperant que et truquin per telèfon. Nosaltres busquem espectacles de petit format, d’escenografia minimalista, però amb gràcia, i que ens permeti anar a qualsevol teatre de Catalunya i no només de Catalunya. Hem estrenat també a Madrid, al teatre Fernando-Fernán Gómez, un teatre públic. És un sistema de minimitzar els gastos, per poder facilitar la venda de l’espectacle, perquè és clar, nosaltres el que volem és treballar. I el nostre públic són molts i molts i molts ajuntaments. Amb aquesta obra ja hem fet 300 funcions. Les obres han de ser de format còmic també, perquè vas a Festes Majors… vas dies en que la gent vol sortir a divertir-se, i encaixa molt bé amb aquesta demanda que hi ha.

Vau començar a fer ‘Top Model’ fa sis anys i l’heu anat programant en moltes ocasions intercalant-la amb altres feines. A nivell personal ha de ser interessant tornar sobre la mateixa obra.

Sí home i tant. I cada cop que hi tornes veus algun aspecte que se’ns havia passat per alt. Curiós això. Això passa sempre que deixes un obra uns mesos. Descobreixes coses que penses “qué burro! com no ho havies fet així si és claríssim que s’havia de fer així?”. És al deixar-la reposar quan veus aspectes que no havies vist abans. Som molt tontos els actors, pensa que ho hem d’anar fent, deixar-ho de fer i tornar-ho a fer per acabar de descobrir-ho, i encara mai ho acabem de fer bé. És com un estofat, que si el deixes refredar i te’l menges l’endemà és més bo.

Fas molta televisió i teatre, però amb que gaudeixes més?

Ara sé que no quedaré bé, però jo on he treballat més relaxat i més bé és en la tele, perquè no tens la pressió de si t’equivoques o si no t’equivoques. Si t’equivoques no passa res, ho tornes a repetir. El que em proposa la televisió és una creativitat a l’instant. Has de resoldre els problemes d’interpretació en qüestió de minuts. I aquest desafiament a mi em dóna marxa.

Més que el directe?

Més que el directe. Aquí passo calor… en canvi a la tele és fantàstic. Et pots passar 8 ó 10 hores allà gravant. En canvi aquí en una hora i mitja ho tenim llest. Però aquí tens pressió. Jo avui estic nerviós, per exemple. No és pot evitar. A mida que vas agafant més responsabilitat et poses més nerviós.

Es maco continuar posant-se nerviós després de tant de temps…

Bueno, ja t’ho regalo… el dia de l’estrena que ve tota la gent a veure què fem és un dia que em poso nerviós. Per molts anys que passin. Les estrenes em fan pànic. No m’agraden gens. Mai estàs tan bé com en un altre funció. Els nervis sempre d’alguna manera o et fan precipitar o no escoltes prou els companys… estàs sota una pressió que no et deixa fer mai la millor representació d’aquella obra

Malgrat tantes representacions, no teniu mai el pilot automàtic posat quan actueu.

Ui no. L’actor que posa el pilot automàtic no és actor. Tu has d’estar allà com si fos cada vegada la primera vegada, escoltant els actors, el què diuen, com es mouen… m’entens? Com estem aquí. Perquè a la que poses el pilot automàtic no funciona res: els gags no funcionen, no hi ha feeling amb l’espectador… L’espectador té un nas especial per flairar això.

L’actor en un moment de l’entrevista / Eva Macia