Entitats
Joan Cabot: “Si volem ser una societat acollidora ens hem de moure”
Joan Cabot (@joancib), rector de la Parròquia de la Mare de Déu de Lurdes (@PquiesPoblesec)
Joan Cabot, de l’equip de capellans del Poble-sec, davant de la parròquia de Lurdes / Ana Inés Falcone
@molina_jordi / Va ser clau en el procés de normalització de grups com els Ñetas o els Lating Kings. El capellà Joan Cabot, un referent en matèria d’inclusió social, demana esforços als qui arriben, però sobretot a la societat acollidora. Crític amb l’ala més conservadora de l’Església, diu que el passat anarquista del Poble-sec ha marcat el tarannà de les parròquies del barri.
Què caracteritza a les quatre parròquies del Poble-sec que, des de febrer, formen una de les dues unitats parroquials de Barcelona?
Segurament el nostre compromís social. Cal tenir en compte que és un barri històricament progressista, amb un passat obrer i anarquista. Encara avui es respira aquest esperit que a mi, personalment, no m’incomoda. Combrego amb moltes de les revolucions que s’han fet en aquest barri.
Se t’atribueix l’etiqueta de capellà progressista.
No sóc gaire d’etiquetes. Sí que és cert que vinc d’una tradició d’esquerres, per a mi l’Església que no s’identifica amb el compromís social no és l’Església de Jesús. Però penso que hi ha molta més gent d’Església treballant a partits d’esquerres i sindicats del que molts es pensen. Malgrat la imatge que tenim, som un sector on hi ha de tot.
De vegades, l’esquerra s’oblida dels sectors més moderns de l’Església.
De la mateixa manera que l’anticatalanisme ven fora de Catalunya, els partits d’esquerres saben que un discurs anticlerical ven entre el seu electoral. Ho trobo injust, però per altra banda entenc que les opinions de segons quins bisbes no ens fan cap bé a la imatge d’obertura que necessitem. Penso que no es pot parlar d’una Església de dretes, hi ha de tot, com a tot arreu. La simplificació mediàtica sempre és injusta.
La simplificació mediàtica també va ser injusta amb grups de joves com ara els Ñetas o els Latin Kings? Tu has treballat amb ells intensament des de 2005.
El terme banda té moltes connotacions negatives. Calia impulsar un procés sense gaires focus que ens permetés treballar amb aquests joves. L’Ajuntament i un equip d’antropòlegs van tenir la determinació de fer-ho i la nostra Parròquia de Lurdes era un dels espais de reunió. Els joves van connectar fàcilment amb mi pels seus interessos espirituals i, a poc a poc, em van anar demanant orientació.
Què en treus d’aquella experiència?
Vaig entendre la seva necessitat d’agrupar-se. Arribaven a Catalunya creient que això era el paradís, el ‘Dorado’, deien. Un cop aquí es trobaven, primer, amb uns pares que coneixien, atès que arribaven mitjançant processos de reagrupació familiar i, segon, amb una societat a la qual no encaixaven. S’havien d’agrupar per sentir-se reconeguts.
El Poble-sec és un barri acollidor?
S’està fent una gran tasca. Hi ha una xarxa social molt consolidada que ha evitat moltes dificultats de convivència. Ara bé, hi ha els prejudicis habituals de la societat. Si els que fan soroll són un grup de castellers no es valora de la mateixa manera que si són un grup de dominicans. I a barris com el Poble-sec o el Raval, on el contacte és inevitable, és més fàcil que hi hagi conflictes que a Pedralbes, per exemple.
La inclusió social és una responsabilitat compartida.
Quan en plena reunió arriba una persona nova, és evident que els que hi érem hem de moure les cadires per fer-li lloc. Si volem ser una societat acollidora ens hem de moure per permetre que els nouvinguts trobin el seu espai. Ells s’han de moure, però nosaltres també.
Molts nouvinguts passen abans per les parròquies que pels serveis socials.
Ens passava sovint, sobretot amb nouvinguts d’origen llatinoamericà, que busquen a l’Església una assistència que en els seus països d’origen és habitual però que aquí la fem a través dels serveis socials. La nostra primera tasca és explicar quins són els circuïts més adients per a cada cas. Prop d’un 70% dels grups de catequesi al barri són d’origen nouvingut.
Amb quin terme et quedes: solidaritat o caritat?
Avui l’Església ja no entén la caritat com el fet de donar almoina. De fet, la feina que fem des de les parròquies està molt professionalitzada. Càritas, per exemple, està perfectament homologada al treball social. Tenim molt clar que el primer nivell d’atenció social és de l’administració.
Tens la sensació que la percepció de l’Església va a la baixa?
Es respecta força Càritas, però no tant el conjunt de l’Església. Tenim la sort que el nou Papa ha canviat una mica aquesta visió. Les formes són molt més amables i, sobretot, és capaç de fer uns canvis per posar al dia la institució. La moral cristiana ha de ser una oferta, no pot ser una imposició.
Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars
Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.
Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula
Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.
L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.
Anna Pruna / S’ha finançat amb una campanya de crowfunding
L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.
Un dels espectacles de la companyia
‘El Hilo de Ariadna’
Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.
Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’
No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).
Més que pel·lícules
El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.
L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.
Properes projeccions:
Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE
Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués
Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE
Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE
Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE
-
Hemerotecafa 3 mesosZONA SEC 244
-
Culturafa 2 mesosEl Molino reobrirà les seves portes aquest octubre com a espai musical i gastronòmic
-
Hemerotecafa 3 mesosParal·lel OH! 144
-
Entrevistesfa 3 mesosAlèxia Pascual: “Soc més que la noia que cantava a ‘Eufòria’”
-
Hemerotecafa 2 mesosZONA SEC 245
-
Culturafa 2 mesosEl Mercat de les Flors presenta una temporada basada en els ‘vincles’
-
Societatfa 3 mesosL’Ajuntament encara no ha presentat la demanda judicial per netejar el solar de Piquer
-
Culturafa 3 mesosL’escena teatral aixeca el teló amb tots els ulls posats en el Victòria