@Marta_Tello/ Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) és actor i director de teatre. Conegut pels treballs realitzats en ràdio i televisió amb la companyia Teatre de Guerrilla i per haver presentat el programa de TV3, El Foraster. Després de dos anys de gira, arriba per primera vegada a Barcelona l’espectacle Temps. Un monòleg dirigit per Ramon Montserè i escrit per Masferrer qui també n’és el protagonista. Temps és una tragicomèdia sobre una persona a qui li queden 90 minuts de vida. Del 3 a 21 de setembre la podrem veure a la Sala BARTS.

Quim Masferrer a l’obra ‘Temps’/ Foto: David Ruano

Què és per a tu fer Temps a Barcelona?

A mi personalment m’agrada molt més fer primer gira per dins del territori i després fer com una mica de cloenda a Barcelona. Potser perquè és una inèrcia diferent a la que estem acostumats. Normalment els espectacles estrenen a Barcelona i després se’n van a fer comarques. A mi, que sóc de comarques, m’agrada fer primer les gires i després aterrar a Barcelona.

Així reivindiques també la força dels pobles.

Més que reivindicar-ho és com un fet normal. És dir que es pot fer teatre professional des de qualsevol punt. Malgrat sí que és cert que a les capitals les coses agafen rellevància. Quan fas Barcelona, tot s’infla. I és lògic que sigui així, però, per altre costat, a tots els pobles, per petits que siguin, encara que no tinguin infraestructures, encara que no tinguin una programació de teatre estable, es pot fer teatre. La màgia del teatre precisament és aquesta. Només necessites un públic i algú que expliqui alguna cosa. No volem reivindicar res, el que passa és que tenim El Foraster, que és un programa que va de pobles i queda tot molt impregnat.

El ‘món rural’ és una característica marcada a Teatre de Guerrilla

M’inspiro en el meu entorn com un fet normal. La meva manera de parlar és gironina i sovint toco temes més rurals, perquè el meu entorn és rural. El que pretenc és parlar de coses sota aquest prisma, però toco temes absolutament universals. El que sí és cert és que aquest segell, aquest manera de fer, i aquesta cosa de que sóc d’un poble petit i de que no perdo els orígens, li pot donar una certa peculiaritat.

Vas demanar a Ramon Fontserè dirigir Temps per algun motiu concret?

Sempre intentes, a cada espectacle que escrius i que tens ganes de tirar endavant, ser fidel a una manera de fer, que és la meva, però també resseguir una miqueta aquesta marca i seguir evolucionant. Sempre a la casa jo havia dirigit els meus espectacles, i un cop escrit aquest, vaig pensar que potser per fer aquest pas més seria interessant que hi entrés una direcció. Algú de fora que li donés la seva visió i així pogués ser un enriquiment. I aquí vaig ser molt agosarat. Per a mi en Ramon Fontserè és un referent. Gairebé es pot dir que vaig descobrir el teatre amb ell. Al Ramon el mig coneixia i li vaig proposar. Es va llegir la intenció de l’espectacle, els textos que tenia escrits… i em va dir, “doncs som-hi, endavant”. La veritat és que ens hem entès molt bé. Hi ha hagut una entesa que crec que va més enllà de la feina. Ha estat una experiència extraordinària, fins el punt de que abans el coneixia i ara som amics.

En altres situacions, com et trobes quan et dirigeixen, acostumat a ser el director de les teves obres?

M’agrada molt. Tens la por aquella que algú li doni una versió al que tu has escrit que no t’agradi. Però a mi la veritat l’experiència em diu que sempre enriqueix. Has de tenir molt clar el teu rol. És a dir, ara jo sóc l’autor i sóc l’actor d’aquesta història i hi ha algú que la dirigeix. Em poso al servei d’aquella persona. Amb l’espectacle Temps hem arribat a llocs que no haguéssim arribat mai. Només amb la complicitat, amb el debat, amb el no estar d’acord en alguna cosa… allò que es genera en el local d’assaig et porta a un punt que tu sol hagués estat absolutament impossible arribar-hi.

Aquesta obra és alhora un viatge introspectiu, com és fer el viatge entre dos?

Amb l’espectacle Temps pretenia crear un personatge que tingués la llibertat absoluta per dir el que volgués i que pogués fer dalt de l’escenari el que volgués. A veure en quina situació podíem col·locar aquest personatge perquè pogués fer-ho. Aleshores se’m va aparèixer aquesta situació tan terminal: “només et queden 90 minuts de vida”. Una pregunta que a nivell personal espero no haver-me-la de respondre mai, i que gràcies al teatre et pots permetre el luxe de posar-te en aquesta tessitura. La compassió que tens cap a aquesta situació és tan bèstia que pots fer el que vulguis, és a dir, plorar, passar por i al mateix temps ser lliure, que és el que jo volia d’un bon principi. I aquí te’n adones, una vegada més, que toques un tema molt particular que és gairebé universal. Amb el Ramón ha estat relativament senzill, perquè ell m’ha respectat les coses que jo gràcies al teatre faria, i jo també he acceptat les seves propostes personals.

Creus que l’humor és més útil per parlar o per escoltar coses que poden ser delicades?

Crec que l’humor és el poder del comediant. És una arma molt interessant i eficaç per poder dir coses. Jo sempre poso el mateix exemple: els bufons eren els únics que podien riure’s del rei a la cara. A casa nostra hem tingut grans humoristes que feien en els seus espectacles una crítica molt bèstia a través de l’humor. És com una mena de vaselina. Els comediants no pretenem canviar el món. Jo pretenc entretenir, però sí que és cert que escric espectacles i després utilitzo l’humor per portar a terme aquests espectacles. I tinc ganes de fer editorial, de dir coses que penso, i entre riure i riure, m’agrada fer servir una mica la destral. Saps que l’espectador et pot arribar a fer molt més cas, que amb una cosa seriosa.

Gaudeixes per igual actuant que creant?

Una de les coses que més m’apassiona d’aquesta feina és pujar a dalt de l’escenari i representar allò que he escrit. El moment aquell que tens una idea i no saps com codificar-la, com fer-la baixar… aquest procés a mi m’apassiona perquè em costa molt, és difícil. I dius, “d’aquest caos que tinc ara al cap, com ho podria ordenar de tal manera que l’espectador ho entengués quan jo ho expliqui a dalt de l’escenari?” Del no res, del foli en blanc, hi ha un dia que s’obren uns llums i és un espectacle. Això és una cosa que a mi em té captivat.