Entitats
Javier Velasco: “Veure el somriure dels infants en un cercavila és meravellós”
Javier Velasco, guanyador de la 23a edició del Premi Sants-Montjuïc i veí del Poble-sec
Javier Velasco, veí del barri de tota la vida, ha estat guardonat per la seva implicació en el teixit associatiu del Poble-sec / J.M.
@molina_jordi / Javier Velasco ha nascut dues vegades. Una l’any 1946, i l’altra fa dos anys, quan el seu amic Manel Tort li va salvar la vida després d’una parada cardíaca. Geganter, activista, veí i lluitador infatigable, acaba de rebre el reconeixement institucional a una trajectòria dedicada als altres.
Com descriuries l’evolució del Poble-sec tu que hi has viscut tota la vida?
Per mi és complicat. És com un nen petit, si el veus cada dia, no t’adones de com està creixent. Si el veus un cop cada sis mesos, sí que veus canvis. La meva opinió és que el Poble-sec s’ha tornat una mica impersonal. Jo segueixo dient “bon dia” a tothom, em contestin, o no. A la meva escala, per exemple, fa 20 anys celebràvem el Nadal tots junts. La gent més jove no ha seguit aquest costum.
Quin és el primer record de la teva infantesa?
La llum i l’olor de les fogueres de Sant Joan, en concret a la cantonada del carrer Mata amb Piquer.
Com comença el teu idil·li amb la Colla de Geganters?
Un bon dia una de les meves filles va arribar molt trista a casa. El cas és que a un gegant se li havia trencat una pota i ella i les seves amigues del grup de Diables no podrien desfilar. Li vaig dir que jo li arreglaria la cama i, des d’aquell moment, ja no he pogut deixar els gegants.
Què sents?
Veure el somriure dels infants en un cercavila és meravellós, és un altre món. Al cap i a la fi, si els pares seguim anant a les cavalcades és precisament per veure somriure els nostres nens.
Velasco, amb els gegants Paral•lel i la Paral•lela, la seva passió / J.M.
Creus queb el premi que has rebut compensa la invisibilitat que, de vegades, té la tasca associativa?
En el meu cas la invisibilitat és bona. Prefereixo ser invisible que visible. Això m’ajuda a comprendre millor el barri. Em fixo molt amb les persones que no participen en les associacions. Elles saben que estic ficat a algun lloc, però no saben ben bé què faig. Com que no m’ubiquen, em diuen sempre la veritat.
Què diries que et defineix?
Miro de saber sempre amb qui parlo. Si no saps qui és el teu interlocutor, és fàcil ficar la pota. Una altra avantatge és que no em poden col·locar a cap partit polític. Per tant, tinc totes les portes obertes i sóc completament lliure.
També a la vida associativa hi ha pugnes i discrepàncies sobre el protagonisme d’uns i altres…
No és el meu cas. No només tinc bona relació amb tothom, sinó que he participat de la Coordinadora, l’Associació de Comerciants o la Unió de Veïns. Ara bé, si que penso que els possibles lideratges del barri estan massa enfrontats entre ells. Necessitem un líder clar. Em preocupa que només ens ajuntem quan ens crida l’Ajuntament, com ha passat amb el pla d’usos. Cada organització diu coses diferents i sembla que estiguem barallats.
Aquestes desavinences, de vegades, les usa l’Ajuntament. El consistori diu que si la gestió de l’Albareda s’ha externalitzat és per la manca de consens veïnal a l’hora d’assumir la gestió compartida…
No és del tot cert. La gestió compartida no ens la donaran mai. El Districte i l’empresa que ha guanyat el concurs, Calaix de Cultura, no han tingut cap voluntat d’incloure els veïns en la vida del centre. Només s’ha fet una reunió i quan he demanat una segona trobada m’han dit que serà difícil que jo la vegi. Amb el canvi de govern les persones que vam contribuir a dissenyar l’equipament hem desaparegut. Ara tenim els dos centres, CC Albareda i CC Sortidor, que treballen en línies diferents. I el canvi de Govern hi ha tingut molt a veure.
No sembles gaire satisfet…
Si el Poble-sec té els equipaments que té és, sobretot, perquè els hem demanat els veïns. En realitat, hi ha poques diferències entre aquest govern i l’anterior. Uns han encertat més en alguns temes i altres menys, i viceversa. En un barri estret i llarg com el nostre tampoc hi ha molt més marge per fer més coses. Ara bé, cal que diguin les coses pel seu nom.
Per què ho dius?
Per les obres del camp de les Tres Xemeneies, per exemple. No és pot dir que s’està construint un poliesportiu. Serà un pati d’escola cobert, un poliesportiu és una altre cosa.
Hi ha col·lectius del barri preocupats pel turisme. Què en penses?
El turisme no vindrà al Poble-sec. Els vaixells que venen al Port de la ciutat ja tenen les seves botigues i les seves discoteques. Baixen del vaixell per anar a la Sagrada Família, al Parc Güell, al Camp Nou i se’n tornen al creuer.
Els problemes del comerç de proximitat i la situació que viu el carrer Blai no són un indicador?
El comerç del Poble-sec era molt familiar, i de la mateixa manera que al passa el camp, aquí els pares volen que els seus fills es formin. És un problema generacional. I, pel que fa al pla d’usos, des de l’època d’Enric Truñó com a regidor que el demanem. Però mai els va interessar obrir aquest debat, i potser tampoc nosaltres el vam exigir prou.
Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars
Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.
Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula
Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.
L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.
Anna Pruna / S’ha finançat amb una campanya de crowfunding
L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.
Un dels espectacles de la companyia
‘El Hilo de Ariadna’
Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.
Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’
No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).
Més que pel·lícules
El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.
L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.
Properes projeccions:
Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE
Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués
Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE
Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE
Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE
-
Hemerotecafa 3 mesosZONA SEC 244
-
Culturafa 2 mesosEl Molino reobrirà les seves portes aquest octubre com a espai musical i gastronòmic
-
Hemerotecafa 3 mesosParal·lel OH! 144
-
Entrevistesfa 3 mesosAlèxia Pascual: “Soc més que la noia que cantava a ‘Eufòria’”
-
Hemerotecafa 2 mesosZONA SEC 245
-
Culturafa 2 mesosEl Mercat de les Flors presenta una temporada basada en els ‘vincles’
-
Societatfa 3 mesosL’Ajuntament encara no ha presentat la demanda judicial per netejar el solar de Piquer
-
Culturafa 3 mesosL’escena teatral aixeca el teló amb tots els ulls posats en el Victòria