Connecta amb nosaltres

Societat

La rumba simfònica del Petitet puja més de 70 músics a l’escenari del Liceu

Publicat

on

Oriol Adán / El Petitet, músic resident al Poble-sec, ha complert la promesa que va fer a la seva mare

Després de 7 anys plantejant-se la idea de fer un concert de rumba simfònica a un dels grans escenaris de Barcelona i, especialment, després de prometre-ho a la seva mare poc abans que morís, finalment el Petitet ha actuat al Gran Teatre del Liceu en una actuació molt esperada.

Ho ha fet acompanyat de 27 artistes de l’orquestra de rumba simfònica del Raval i 44 músics de l’orquestra simfònica del Liceu, que van tocar grans clàssics de la rumba catalana com Una lágrima, El muerto vivo o Gitana Hechizera, i també algunes cançons pròpies. A l’acabar, el públic ha demanat un vis, i tota l’orquestra ha tornat a entonar el Gitana Hechizera. Tot el Liceu ha acabat de peu i ballant. 

El Petitet 163-1 (2)Fusió rumba-simfònica

Tot i que, d’entrada, pot semblar que la rumba i una orquestra simfònica no tenen res en comú, per al Petitet tots dos formats s’acaben entenent perquè la música té sentiment. Ell defineix el concert com un gran casament on “l’orquestra simfònica és una dona molt fina, i nosaltres som com un home molt rumbero que l’està enamorant”.  El casament s’ha celebrat al Liceu. Ha estat un concert molt emocionant, amb constants agraïments del Petitet als assitents. “Vosaltres sou els millors del Liceu”, ha dit en diverses ocasions. També ha dedicat unes paraules a la doctora Illa, cap de neurologia de l’Hospital de Sant Pau, i a tot l’equip de metges i infermeres. El Petitet, molt emocionat, ha fet alguns parlaments de tant en tant, alguns per agrair tota l’ajuda rebuda i d’altres dirigits a la seva mare. També ha tingut paraules pel Peret i el Gato Pérez, dels quals ha dit que “ja n’hi ha prou de fer-los homenatges, perquè no són morts, que gent així no pot morir mai!”. Com a curiositats, la sogra del Petitet ha estat la primera en posar-se a ballar pel passadís central de Platea, i la ‘Tía Pepi’ (cosina de Peret i personatge característic del carrer de la Cera) també ha sortit en un parell d’ocasions a ballar sobre l’escenari.

La Miastènia

La malaltia que des de fa temps pateix el Petitet també ha estat present al concert. Tres hores abans, a les sis de la tarda, la doctora Isabel Illa, neuròloga de l’Hospital de Sant Pau que porta el cas del Petitet, i Pilar Robles, presidenta de l’Associació de Pacients amb Miastènia, han fet una xerrada sobre la malaltia al Foyer del Liceu, amb entrada lliure per a tothom.

Gràcies al tractament de la doctora Illa i el seu equip, el Petitet pot dur una vida bastant normal malgrat la malaltia. No obstant això, el desgast constant que la Miastènia provoca als seus músculs fa que, entre altres coses, es cansi més del normal, que sempre hagi de dur ulleres de sol i que hagi de prendre diàriament medicació, a més de d’ingressos cada 3 o 4 mesos a l’Hospital de Sant Pau. “Hi he d’anar perquè em tornin a carregar les piles”, resumeix el Petitet. 

 “Puc donar gràcies a Déu perquè a l’Hospital de Sant Pau hi tinc a la doctora Illa, i estic aquí ara mateix gràcies a ella i al seu equip”, assegura el Petitet. “El més important que hi ha per a mi és Déu, i sé que ell va posar a tots aquests metges allà perquè jo pogués seguir tirant endavant, perquè ara mateix hauria d’anar en cadira de rodes, però Déu em dona força per aixecar-me i posar-me guapo”.

Documental, concert i llibre

El concert del 17 d’octubre al Liceu ha servit com a final del documental Petitet, rumba pa’ti, dirigit pel periodista Carles Bosch i que, després de 2 anys de gravació, s’estrenarà durant el primer trimestre de 2018. Per no perdre cap detall del concert, Bosch i el seu equip han col·locat unes 12 càmeres a diferents punts del Liceu. “L’equip que ara porta el Liceu són una gent fantàstica, i m’han acceptat tot el tema del concert i la gravació amb molta alegria”, assegura el Petitet. Pel que fa al documental, el Petitet el defineix com “una mena de Gran Hermano de 2 anys”, ja que “jo feia la meva vida normal i, de tant en tant, una càmera em seguia”. El Petitet, però, no vol veure res del documental fins al dia de l’estrena, per poder gaudir-lo com un espectador més. L’únic que sempre ha demanat al Carles Bosch és que el documental “tingui ritme”. I per si no n’hi havia prou amb preparar el concert i el documental, el Petitet també està preparant un llibre sobre la seva vida escrit pel periodista David Vidal, de Som Atents. L’objectiu és publicar el llibre i el documental a la vegada, perquè “no m’agrada anar per etapes, prefereix-ho fer-ho tot a la vegada i ja me’n oblido”, explica l’artista.

Societat

El Poble-sec esdevé la Marina ‘cool’ de BCN

Els barcelonins es desplacen fins al barri, on han trobat una xarxa de locals d’oci amb més categoria que els del polígon de Sant Martí

Publicat

on

Soroll al Poble-sec

23.40 hores. A la boca del metro del Paral·lel hi ha una figura que gairebé ja comença a formar part de la iconografia nocturna de l’avinguda: el llauner. No cal donar ni 20 passes que, just a tocar de la cantonada del Bagdad, un primer home ofereix cerveses a un euro a tot aquell que passa per la zona. Sorprenentment, tant ell com la resta dels seus companys només ofereixen Estrella Damm (algun dia aquest detall mereixerà una investigació, però com diria Aragorn, hoy no es ese día). Al cap i a la fi, aquesta nit és per venir a viure i descriure el Poble-sec nocturn.

A banda i banda de l’avinguda que connecta el mar amb la rotonda més temuda de Barcelona, desenes de grups pugen i baixen amb o sense rumb. El que per a alguns sembla ser el final del dia (i fins i tot de la seva estada a Barcelona), altres tot just trepitgen el carrer a partir d’aquella hora. Una hora en què als contenidors del Pans & Company ja s’amuntega la brossa sense que ningú la reculli i sense que ningú li presti atenció. Almenys, aquesta és la sensació que dona per la seva terrassa plena a vessar i on alguns turistes ja carregen l’estómac abans d’entrar a la Sala Apolo.

Més endavant i gairebé amb les agulles a punt de tocar la mitjanit, la plaça del Molino presenta un ambient distès i fins i tot es podria dir que relaxat. Entre els pocs bancs que hi queden instal·lats (però tots ocupats), un grup de joves posa a punt els seus fetges amb dosis de Knebep i Negrita. Beuen i xerren tranquil·lament. El fet que les seves bosses verdes d’un tot alimentació els puguin delatar, no sembla preocupar-los gaire. Tot plegat… tampoc fan res gaire diferent de la imatge de pocs metres més enllà, en la que dos homes esgoten les seves cerveses en un bar de Salvà. Ara bé, hi són dins o estan fora? Doncs ni una cosa ni l’altra: els tamborets just queden ajustats a l’exterior, però sense sobresortir de la façana. Encara que pugui semblar fora de joc, és cervesa legal.

Blai, un altre món
Ara, com quan un s’apropa a la silueta dels estadis un dissabte a la nit, cada cop que les cames avancen direcció Blai els decibels pugen progressivament. És en aquell moment que sorgeix la diferència entre l’aparent soroll i el soroll real. Qui marca la intensitat? La mateixa aglomeració humana que apareix tot just en girar la cantonada. De fet, si no parlen alt, entre ells no són capaços d’escoltar-se. L’acústica de la via fa la resta. Primera terrassa, plena; segona terrassa, plena; tercera terrassa, dos llocs buits. Un ja es pot imaginar l’ambient. Són les 23.55 hores i tot apunta al fet que la tapa i l’estrella a taula tenen nit per endavant.

Un detall, però: la majoria de les finestres dels veïns, tancades. Tot i això, o a Blai un es munta una cabina de ràdio insonoritzada per poder dormir, o clama paciència. Sobre el terreny, per cada 20 metres que s’avancen, la banda sonora canvia de registre. Una melomania que té com a origen els interiors dels locals, amb els bafles a tota pastilla i les portes obertes per no deixar escapar a cap vianant amb ganes de gresca.

Joves passen la nit en un bar del carrer de Blai / DGM

Joves passen la nit en un bar del carrer de Blai / DGM

Majoria de barcelonins
No és fins al punt de les 24 hores quan alguns cambrers ja comencen a advertir que han de plegar la terrassa, mentre que altres ja comencen a lligar les cadires. És ara quan la festa hauria de passar a l’interior? En teoria sí, però la majoria opta per quedar-se al carrer fent-la petar o fumant una cigarreta. “Vols un got de plàstic?”, pregunta un restaurador a un turista. A la poca estona aquest ja té un nou recipient per arrepenjar-se sobre una façana i escapar de la calor i el soroll del local.

Abans es deia ‘anar a Marina’
En aquest sentit, resulta gairebé impossible caure en el tòpic, però si per un motiu és fàcil distingir a un hoste estranger d’un veí del barri o de la resta de la ciutat, és pel tipus de consumició. En aquest cas, la sangria és la prova del cotó. Aquesta, però, és minoritària. Així que al contrari del que s’acostuma a advertir des de determinats sectors polítics, el gruix dels clients són catalans; veïns del Poble-sec i de la ciutat. Persones amb ganes de sortir a la nit i que en comptes d’optar pel que abans se’ns deia ‘‘anar a Marina’’, prefereixen tastar un oci on el detall kitsch substitueix l’essència rockera de la reconeguda zona de Sant Martí. El malson veïnal, però, és gairebé calcat. Queda tot un estiu per endavant.

Una molèstia perjudicial per a la salut
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el soroll és el segon factor mediambiental més perjudicial a Europa i se situa només per darrere de la contaminació atmosfèrica. Si bé fins ara les investigacions en la matèria no han anat gaire més enllà de la seva relació amb els efectes directes sobre l’audició, alguns darrers estudis vinculen la problemàtica amb molèsties, trastorns de la son, problemes cognitius i fins i tot amb malalties cardiovasculars.

Segons argumenten els especialistes, quan el soroll altera la son, implícitament es veu afectat el metabolisme del cos. Com que el metabolisme de la glucosa es veu interromput, s’acaben per desregular els horaris del desig d’alimentar-se de l’afectat. Davant d’aquesta circumstància, si l’exposició al soroll és reiterada, el cos es podria començar a alterar de manera crònica, de manera que desembocaria en malalties cardiovasculars o en diabetis i obesitats, expliquen.

Continua llegint

Societat

Llançament d’ous a la plaça de les Navas

Joves es dediquen a “fer soroll, cridar, jugar partits de futbol i córrer amb patinets elèctrics” mentre els veïns intenten dormir

Publicat

on

Plaça de les Navas / GOOGLE MAPS - GABRIEL GUILLÉN

A parer de l’Associació de Veïns de la plaça de Les Navas, aquesta pateix “un mal endèmic”. On situen l’origen del problema? A partir de la seva reforma. “Ja estem a ple estiu i cada nit grups de salvatges no deixen dormir als veïns; ahir eren les dues de la nit i fins que no van rebentar d’esgotament no van marxar a dormir”, descriu un dels veïns. De fet, sobta que aquest ja prefereixi quedar en l’anonimat, després de donar la cara en múltiples ocasions “per no-res”, comenta.

Tal com denuncien, ja han arribat a comptar fins a una trentena de joves que es dediquen a “fer soroll, cridar, jugar partits de futbol i córrer amb patinets elèctrics”. Una activitat que, com resulta senzill d’imaginar, deixa el seu rastre l’endemà. “La major part són menors d’edat i des del Districte ho saben, però no fan res; a les 5 del matí algun dia han arribat a tirar una traca de petards i han despertat a tota la plaça i fins i tot als carrers del voltant”, destaca.

Què genera tota aquesta situació? Doncs que més enllà de les deixalles, alguns matins la plaça es llevi amb les restes d’ous que han llençat alguns veïns. “És desesperant”, confessa la mateixa font, qui ja s’ha resignat a no dir-los res “perquè a sobre són violents”. “Si els hi dius res, alguns se t’encaren”, assegura sobre una situació que més enllà de generar malestar, també desperta preocupació.

A més, els veïns posen de relleu que, a diferència d’altres zones del barri, aquesta plaça no és territori de turistes: “El que ens emprenya és que el Govern ara vulgui donar la culpa als turistes, quan el problema són els incívics del barri i dels voltants; cada any són els mateixos”, lamenten. “Si la situació hagués millorat, també ho diríem, però la veritat és que cada any estem igual i no hi ha cap perspectiva de què sigui diferent l’any vinent o el següent”, lamenta.

FOTOGRAFIA | Plaça de les Navas / GOOGLE MAPS – GABRIEL GUILLÉN

Continua llegint

Societat

Una assignatura que marca la diferència

L’Institut Consell de Cent celebra l’èxit de l’optativa d’Emprenedoria

Publicat

on

Educació

L’Institut Consell de Cent està considerat per part de la Generalitat com un centre d’alta complexitat, una etiqueta que es posa als centres en els quals –ja sigui per la procedència de l’alumnat o pel comportament disruptiu d’aquest– l’educació que es pot donar no és la normalitzada en altres centres. En termes generals, els alumnes d’aquestes escoles “tenen una molt complicada sortida en el món laboral perquè molts d’ells no acaben els estudis”, tal com explica Robert Martínez, un dels professors del Consell de Cent.

Bons resultats

Des de fa tres anys, aquest centre va posar en marxa una nova assignatura optativa, Emprenedoria, amb l’objectiu de què els alumnes de tercer de l’ESO posessin un primer peu en el món de l’empresa. Aquest curs, però, l’assignatura s’ha fet per primera vegada al llarg de tot el curs i amb els estudiants de quart de l’ESO, que tenen entre 15 i 16 anys. Per cursar aquesta matèria, els joves que l’han triat s’han organitzat en grups tutoritzats i amb la col·laboració de l’empresa d’assessorament empresarial SECOT. La sorpresa, per part de SECOT i del propi institut, ha estat que els resultats han estat millors en aquest centre d’alta complexitat que no pas en altres de la zona alta de Barcelona.

Engrescar l’alumnat

“Hem observat que aquesta assignatura els està encaminant i que té una alta acceptació entre els nostres alumnes”, explica, orgullós, Robert Martínez, el professor d’Emprenedoria. L’assignatura ha constat de tres sessions d’una hora a la setmana i, al llarg del curs, els alumnes han après a preparar un pla d’empresa d’una companyia fictícia, sempre sota el seguiment dels tutors, i a final de curs l’han presentat i defensat davant d’un jurat.

“Els alumnes han sintonitzat moltíssim amb els tutors i, quan han acabat el curs, a més del títol de l’ESO, també se’ls ha atorgat un diploma conforme han cursat aquesta assignatura d’Emprenedoria”, diu Martínez, qui afegeix que està convençut que, arran d’haver-la cursat, “molts alumnes s’han engrescat a estudiar i a optar per estudis relacionats amb l’empresa, perquè tenien una motivació especial per aquesta assignatura malgrat tenir un baix rendiment acadèmic en altres matèries”, conclou.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.