Connecta amb nosaltres

Societat

La Satalia s’oposa a l’equipament al seu barri

Publicat

on

Gil Toll / El procés participatiu entra en crisi després de molts mesos de treball

La protesta dels veïns de La Satalia fa entrar en crisi el procés participatiu per decidir els futurs equipaments del Poble-sec, que estava en les seves últimes passes. Una mostra és el resultat de les votacions al web Decidim Barcelona. Allà hi ha una proposta que planteja la No construcció de l’equipament de La Satalia, que ha obtingut 211 vots a la fi de la votació, per sobre de la resta. La qüestió es va plantejar al plenari del Districte el passat 4 de desembre i el portaveu del govern, Xavier Farré, va posar en dubte la representativitat dels veïns de La Satalia que protesten, mentre refermava que el plenari del Districte ja havia pres una decisió sobre la construcció d’un equipament esportiu al solar del passeig de l’Exposició número 29.

Tot va esclatar al Consell de Barri que es va celebrar el 27 de novembre, que es va convertir en una olla a pressió per les múltiples intervencions de veïns de La Satalia en contra de l’equipament que es preveu construir al seu barri. Al capdavant del grup que va intervenir hi ha la presidenta de l’Associació de Veïns del barri, Ana Menéndez, que també és presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

Defensa de l’ecosistema

Els veïns van dir que volen conservar i augmentar la vegetació i la fauna de la muntanya i afirmen que la construcció de l’equipament seria un obstacle visual de gran magnitud. Remarquen que no estan en contra de fer equipaments al barri, però creuen que hi ha localitzacions alternatives, com ara el Palau d’esports o els baixos de la piscina de salts de Montjuïc.

En realitat, va dir Ana Menéndez, aquesta problemàtica estava latent des de l’aprovació de la rectificació del pla general de Montjuïc que va permetre legalitzar un conjunt d’habitatges del barri de La Satalia. L’aflorament, però, ha estat tardà, doncs el procés participatiu per decidir els equipaments que s’han de fer al Poble-sec es va iniciar a la primavera passada i des de llavors l’afer de La Satalia havia sortit en poques ocasions i sostingut per un nombre reduït de persones.

La_Satalia_maqueta

Una de les propostes per a l’equipament que es pretén construir a La Satalia

L’equipament que es pretén construir en aquest indret tindrà una superfície de 8.000 metres quadrats i és el més important dels que ara estan en joc, juntament amb la Casa de la Premsa, que no arribarà als 2.000 metres. A l’equipament de La Satalia aspiren a anar-hi els castellers del Poble-sec, que necessiten un local de grans dimensions per fer els seus assajos. Pol Aranda i altres membres d’aquest col·lectiu van intervenir durant el consell de barri reafirmant la seva aposta.

Veus a favor de la construcció

Altres veïns que han estat en el procés participatiu des del començament lamentaven que ara sembli que calgui començar de nou. Jordi Goñi evocava temps passats en què al barri no hi havia pràcticament res i remarcava la necessitat de més equipaments per donar servei al veïnat. Javier Velasco va assenyalar que el projecte de La Satalia no es pot qualificar de monstruós com fan alguns, doncs contempla una planta i dos pisos. En realitat, als documents del procés participatiu es pot trobar un estudi en el que es contemplen diverses alternatives d’edificabilitat i no hi ha res decidit.

El gerent del districte, Francesc Giménez, va argumentar a favor de la construcció de l’equipament dient que la situació té una gran centralitat en un barri que pateix de ser molt allargat. A més, va dir que amb aquesta obra es podrien fer uns accessos que posaria a l’abast de les persones discapacitades part de la muntanya. Va precisar que es farien rampes per les cadires de rodes i un ascensor.

Giménez també va dir que la construcció d’un equipament a La Satalia va ser clau en la requalificació d’aquesta àrea de zona verda a zona edificable que va permetre la legalització dels habitatges d’alguns dels veïns que ara protesten per un edifici que veuen com una amenaça.

La Comissió d’Entitats de la Casa de la Premsa va rebre amb perplexitat l’estrany final del procés participatiu, però hi predomina el convenciment que en el cas de l’edifici de la pròpia Casa s’han fet moltes passes i es poden considerar irreversibles.

Final del procés participatiu

Uns dies abans, una trentena de ciutadans havien acudit a l’última cita del procés participatiu, que es va fer al centre cívic Albareda. Allà hi havia un petit grup de veïns de La Satàlia que ja van expressar el seu desacord amb els plans, tot i que no havien comparegut en anteriors sessions del procés participatiu.

A l’Albareda, els tècnics municipals van presentar la seva anàlisi sobre les propostes fetes fins ara pels veïns que troben viables i les que descarten. Entre les descartades hi ha els baixos de la piscina de salts de Montjuïc, que allotja materials de manteniment potencialment tòxics i que té una estructura de columnes que en dificulta l’aprofitament. També es descarta l’edifici de les Tres Xemeneies per ser de propietat privada o la torre del passeig de Montjuïc, sobre el funicular, que allotja un meublé, òbviament privat.

Cartell reivindicatiu que manifesta el rebuig a la construcció de l’equipament per part de veïns de La Satalia

Cartell reivindicatiu que manifesta el rebuig a la construcció de l’equipament per part de veïns de La Satalia

Més propostes i conclusions

Entre les propostes que els tècnics van considerar viables hi ha la recuperació de la Casa de la Premsa, la rehabilitació d’un local de la plaça Margarida Xirgu i la construcció del nou equipament de La Satalia. En aquests edificis i en els actuals centres cívics s’haurien de fer les activitats considerades viables, com una ampliació de la ludoteca, un equipament per a joves, l’ampliació del casal de gent gran, espai perquè les entitats puguin emmagatzemar els seus estris, espai per a exposicions, per a teatre, per als castellers, per a la cultura tradicional, un espai esportiu, una escola d’adults, espai per a estudi assistit, de treball compartit i de promoció de l’economia comunitària.

La sessió va concloure amb la ubicació pels participants d’aquestes activitats en els equipaments actuals i previstos utilitzant uns pòsters enganxats a la paret. Els tècnics van afirmar que reunirien aquestes conclusions en un informe que farien arribar en el termini d’un parell de setmanes i que l’informe final es preveia per a començaments d’any.

Ana Menéndez / 

En defensa de la muntanya de Montjuïc

La muntanya de Montjuïc porta una deriva de pèrdua contínua de superfície verda i d’usos indeguts que des del barri s’han denunciat al llarg de molts anys. Per això, es va reclamar un pla d’usos que finalment va acabar en un pla urbanístic, la MPGM de Montjuïc. El missatge va ser rotund: es blindava la muntanya, ja massa carregada d’equipaments i es potenciava la seva condició de parc central, protegint els valors naturals i també els històrics. Però a instància de serveis tècnics del Districte de Sants-Montjuïc la parcel·la polèmica del parc va ser qualificada d’equipament. Incongruentment, a la vora hi han grans equipaments en desús: les piscines de salts, el Palau d’esports o l’edifici de la FECSA a Tres Xemeneies. I també d’altres petites peces de menor volum a disposició, de les que no s’ha informat gaire. La sensibilitat en la defensa de la natura és compartida per una gran part del veïnat del Poble-sec, que sentim la muntanya com a un bé comú i escàs que cal preservar. Així ho defensa també el primer objectiu del Compromís per la Sostenibilitat de l’Ajuntament de Barcelona en el punt número 1: la renaturalització de la ciutat. I per això l’alarma està encesa i la proposta més votada, per més del doble de vots, recollits en tan sols dos dies, ha estat la de no construir aquest monstre de 8.000 metres quadrats, que és la superfície que ocupa, per exemple, l’Institut Cartogràfic, al final del carrer Lleida. Quin Montjuïc deixarem a les generacions futures si continuem mossegant el verd que ens permet respirar?

Societat

El repte de l’accessibilitat

El barri presenta tota una sèrie de dificultats a resoldre a mig termini per tal de millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes amb mobilitat reduïda

Publicat

on

Viure en cadira de rodes al Poble-sec pot esdevenir un maldecap / DGM

El Poble-sec d’edificis humils, rampes pronunciades i carrers estrets, s’ha convertit en un maldecap per una part rellevant de la seva població. Sortejar les vies empinades i els elements que poden obstaculitzar la vorera no resulta cap mena de problema si es gaudeix d’una bona salut. Ara bé, tan bon punt es pateix d’algun imprevist que afecti la mobilitat personal, el barri pot convertir-se en una veritable trampa. Més enllà de la idea generalitzada de la Barcelona plana, no s’ha d’oblidar que també existeix una Barcelona que viu entre pendents i trencacames.

Si bé el nucli urbà que es va aixecar a la falda de Montjuïc no és un dels més pronunciats de la ciutat (El Carmel sempre serà el TOP-1), resulta interessant posar de relleu com la combinació de tota una sèrie de factors poden generar certa angoixa als inquilins més vulnerables. De fet, s’ha de tenir en compte que, per piràmide demogràfica, aquests no deixaran de créixer (si abans no han de marxar). Quins són els factors que en destaquen les entitats especialitzades en la matèria? La disposició de les terrasses a la via pública, l’aparcament de ciclomotors i cotxes i la darrera moda urbanística: la implementació de plataformes úniques.

COTXES MÉS AMPLES QUE LES VORERES
La densa trama urbana del Poble-sec dibuixa sobre la seva superfície un cas que resulta més habitual del que sembla al conjunt de la ciutat. En alguns carrers, l’amplada que ocupen els cotxes estacionats supera amb escreix l’espai que disposen els vianants per passejar. Tot i això, tal com assenyala José Ángel Carrey des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs (ACIC), la legislació estableix que una vorera ha de deixar un pas lliure superior a 1,80 metres per permetre la lliure circulació dels veïns. “En principi en les zones estretes, on la circulació de persones és complexa, s’hauria d’eliminar l’estacionament”, apunta Carrey.

A més, des de la Plataforma Carrers per Tothom posen de relleu que, quan es parla de mobilitat, no s’ha de tenir en compte només a aquelles persones que es desplacen en cadira de rodes: “No ens hem d’oblidar de les persones invidents”, assenyala l’afectada Lucia Melchor. Pel que fa a la situació d’aquest col·lectiu, Melchor denuncia “l’horror” que suposa haver d’anar superant amb el bastó les motos que aparquen sobre la vorera. A parer del president de Catalunya Camina, Joan Estevaordal, el consistori ha d’acabar amb els entrebancs que suposa un vehicle que “es pot aparcar fàcilment, còmodament, sense limitació, de forma gratuïta i a la porta de casa”. “S’ha de fer complir la llei”, resumeix.

LA PLATAFORMA ÚNICA
Ajuda la plataforma única a resoldre la mobilitat? Aparentment sí, però en opinió de les entitats consultades: no. Ans al contrari. Tal com assenyala Melchor, “les coses a mitges mai acaben bé”, motiu pel qual rebutja l’ús compartit del carrer amb vehicles motoritzats i aposta única i exclusivament per la peatonalització total de les vies estretes. “Hem de recordar que la desaparició de les voreres com a tal ens priva d’orientació de seguretat a les persones cegues”, afegeix Carrey.

Com regular la proliferació d’aquest model de ciutat? “Proposem que la plataforma única només es pugui implantar a carrers inferiors a 7,10 metres; si bé en carrer de 5 metres cap avall preferim la conversió en zona de vianants absoluta, en les vies de 5 a 7,10 metres amb ús mixt de vehicles-vianants demanem la senyalització amb punts tàctils per poder saber quines són les zones de perill”, plantegen des de l’ACIC.

TERRASSES
Tot i que el Govern de Barcelona ha recollit part de l’essència de l’anterior bateria d’idees, hi ha una qüestió fonamental en què sembla haver mirat cap a un altre costat. A parer de les entitats, “la nova normativa de terrasses elimina absolutament les distàncies mínimes de pas i diu que aquestes s’establiran amb criteris orientatius a desenvolupar posteriorment”. “Sí que diu que es respectaran les normes d’accessibilitat, però com a declaració d’intencions, ja que després elimina criteris d’espai de pas i permetrà terrasses enganxades a les façanes, les quals són la nostra referència”, avança el portaveu de l’ACIC.

De fet, ell mateix critica el fet que en el Llibre Blanc del Gremi de Restauració s’assenyalés la possibilitat de no haver d’obligar als empresaris a adaptar els seus lavabos per poder disposar de terrassa. “Per nosaltres és una barbaritat i una discriminació; les coses avançarien molt si la gent és poses en la pell d’aquell que no pot accedir a un lloc perquè hi ha un esglaó”, considera Carrey. “Si la gent reflexionés des d’aquest punt de vista, seria molt més fàcil aconseguir determinades coses, però aquells que no estan afectats ho acostumen a veure tot en termes econòmics i no com un dret”, sintetitza.

Continua llegint

Societat

Superilla, la solució?

Publicat

on

El darrer model implementat de superilla va ser el del Poblenou, tot i que Gràcia en si ja és una superilla / Toni Hermoso Pulido

La idea d’implementar una superilla al Poble-sec ha encès el debat entre diverses entitats del territori. És viable aquest model urbanístic al barri? Tal com assenyala el president de Catalunya Camina, Joan Estevadeordal, “és un canvi de paradigma que no és nou”. Ell mateix recordaq ue “els anglesos als anys 70 i 80 ja les van començar a treballar, pel que a Barcelona hem adoptat una estratègia que no és innovadora”.

En aquest sentit, el que planteja la superilla és un canvi en la mobilitat: anar més a peu, fer servir el transport públic o utilitzar més la bicicleta en detriment del cotxe. Tot plegat, sense oblidar que “la pacificació d’aquest entorn respon al problema de contaminació que tenim: la mateixa llei ens està obligant a generar aquests canvis a escala europea”, emfatitza Estevaordal.

“A Barcelona semblava que la superilla seria benvinguda, però hi ha hagut una oposició molt radical per part de diversos col·lectius”, consideren des de Catalunya Camina, els quals confessen que “no ens hauríem imaginat mai aquesta oposició a la pacificació dels entorns”. “Evidentment que si és només un bolet al Poblenou, no té sentit; ha de ser una taca que es vagi estenent”, assumeixen.

Tor i això, des de l’entitat entenen que s’han d’adoptar noves mesures per avançar en la seva implementació, ja que “millorarà molt la qualitat dels seus veïns”. Què passa, però, amb la desviació d’una part del trànsit? “Ningú vol cotxes davant de casa, però tothom vol anar en cotxe; potser aquí és on hem de fer el canvi”, planteja el president del col·lectiu. D’altra banda, des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs (ACIC), José Ángel Carrey avança que aquest estiu elaboraran una guia que inclourà els criteris a seguir a l’hora d’implementar una superilla segura per les persones amb visió reduïda.

Continua llegint

Societat

L’ascensor ja és obligatori

Publicat

on

Ascensor / Oiluj Samall Zeid

Des del passat 4 de desembre de 2017, la instal·lació de l’ascensor en aquelles comunitats de veïns que no en disposen és obligatòria, sempre i quan algú ho demani (sigui propietàri o llogater). Així ho estableix la llei, la qual té com a objectiu fer que l’entorn físic deixi de ser un obstacle per a persones amb discapacitat. D’aquesta manera, les votacions en junta veïnal deixen de tenir cap mena de validesa (fins ara la instal·lació d’elevadors podia quedar en res si la majoria de veïns no el volia).

Què passa si la finca no té suficient espai interior per poder fer passar la cabina? Doncs tal com determina la legisalció, si fos necessari s’hauria de dur a terme una expropiació. De fet, ja s’han donat casos en què s’ha procedit a l’expropiació d’uns pocs metres quadrats a locals comercials i/o als habitatges dels veïns. Si bé aquests no es poden negar, cal tenir en compte que tenen el dret de ser indemnitzats. Tal com destaca des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs, José Ángel Carrey, la norma suposa “un pas endavant important, perquè moltes vegades la gent havia d’abandonar casa seva, ja que no podia continuar vivint allà per qüestions de mobilitat personal”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.