Des de temps immemorials, la pedra de Montjuïc ha estat la matèria primera dels edificis de Barcelona. I a la vegada ha estat l’origen de les barraques de Montjuïc. Tot i això, les primeres referències escrites de barraques a Montjuïc es tenen de l’any 1870. Si bé històricament la muntanya sempre havia estat el lloc d’origen de les pedres amb què s’havia bastit la ciutat, el fet que l’antiga muralla medieval s’enderroqués a mitjans del segle XIX va propiciar la gran empenta urbanitzadora del naixement de l’Eixample, i també el naixement del Poble-sec el darrer terç d’aquell segle. Per tant, el moment de màxima extracció de pedra de Montjuïc foren els decennis compresos entre 1870 i 1920.

I és precisament d’aquesta època quan es tenen les primeres notícies de barraques a la muntanya. La crida de nova mà d’obra, sovint d’origen rural, va fer que els nous treballadors de les pedreres s’assentessin en les proximitats dels punts d’extracció.

El barri, vinculat a les pedreres

El nomenclàtor de carrers del nostre barri també recorda el fet que el Poble-sec hi estava vinculat i era lloc de pas de les persones que treballaven a les pedreres: carrer de la Creu dels Molers i carrer Pedreres. Possiblement, abans de la seva urbanització, la part baixa del barri devia estar ocupada també per magatzems i habitatges dels picapedreres que treballaven a la muntanya; ja que era un lloc proper a l’entrada al recinte emmurallat de la ciutat, pels portals de Santa Madrona, de Sant Pau i de Sant Antoni.

Arriba la gran migració

Les primeres barraques dels picapedrers, després de la urbanització de la muntanya amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, anaren desapareixent perquè els punts d’extracció anaven tancant: només en restà algun al vessant de la Zona Franca, que tancà a finals dels anys 60. Però, poc després de l’Exposició arribà la guerra civil; i després, amb les primeres onades migratòries del període franquista la muntanya s’anà omplint de nou de barraques fins arribar al moment màxim als darrers anys 50 i 60 del segle XX, en què la revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo publicava una estimació de més de 50.000 habitants a les barraques de Montjuïc.

Posteriorment, especialment als darrers anys 60 i els 70, les barraques es varen anar enderrocant i bona part dels seus habitants anaren a altres llocs de la ciutat o fins i tot al Prat de Llobregat, al nou barri de Sant Cosme i Sant Damià, a l’Hospitalet de Llobregat, a Bellvitge… De les primeres referències escrites del barraquisme a Montjuïc, ara fa 150 anys.

El dia 17 de gener, festa de Sant Antoni Abat, se celebra la desfilada dels Tres Tombs, que darrerament s’ha traslladat al cap de setmana. Durant uns quants anys i fins ben entrats els vuitanta del segle passat els cavalls de la desfilada, que té com a centre neuràlgic l’església dels Escolapis de la Ronda,  sortien de les quadres Gabelli, del carrer d’Elkano, on ara hi ha un pàrking de nova construcció. Aquelles quadres havien estat  molt populars i per alguns testimonis vaig saber que al carrer d’Elkano, en d’altres temps, tan sols s’hi guardaven els animals mentre que a d’altres locals del barri hi havia els carruatges. Un d’aquests locals era al carrer de Tapioles, on ara hi ha un bar, i sembla que fins i tot la família dels propietaris havia viscut en aquel indret.

L’escriptor Gonzàlez Ledesma menciona aquelles quadres mítiques en algunes de les seves novel·les, per exemple a Crónica sentimental en rojo, on podem llegir: Mire, Méndez, el almacén de Gabelli, que aún existe; aquí se alquilaban los carruajes de caballos para ir a la iglesia de blanco o para ir al cementerio de negro, me contaba mi padre. Que bodas y que entierros los de entonces, oiga, Méndez, cuando había pompa de verdad y no ceremonias clandestinas como ahora; cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas virgo, cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas tumba…

La novel·la va guanyar el Premi Planeta l’any 1984 i és va portar al cinema un parell d’anys després. Aquells cotxes de cavalls del  barri van passejar també molts turistes per la ciutat. I, és ben cert, ni els casaments ni els enterraments son, ni seran mai més, com els d’abans.