Gràcies a la col·laboració de Jordi Artigas, expert en temes relacionats amb el còmic i el cinema, a la darrera xerrada de CERHISEC vam poder recordar Francisco Macián, de qui Artigas ha escrit una biografia. Francisco Macián i Blasco va néixer l’any 1929 i va morir, encara jove, el 1976. Va viure fins l’any 1959, quan es va casar, al nostre barri, al carrer Nou de la Rambla. La proximitat dels teatres i cinemes del Paral·lel va influir en la seva afició al cinema. Va dibuixar historietes i còmics i va crear diferents personatges.

Als anys 50 va començar a col·laborar amb Jaume Papasseit. Amb esforços i moltes hores de feina van començar a dedicar-se al cinema d’animació. L’any 1953 Macián va ser el principal representant i presentador en un homenatge que es va fer a Walt Disney. L’any 1955 amb Jaume Papasseit va fundar DIBSA, el seu primer estudi d’animació. L’arribada de la televisió els va possibilitar una millora econòmica a causa de la necessitat d’espots per al nou mitjà.

L’any 1964 van poder endegar un llargmetratge d’animació, protagonitzat per la popular família Telerín, El mago de los sueños. Macián portava anys al darrere d’un projecte més personal, Candelita, que no es va poder consolidar. L’any 1968 va inventar M-Tecnofantasy, un aparell que aconseguia convertir en dibuix imatges rodades amb una càmera convencional. Malgrat els reconeixements i la vàlua personal, l’època era difícil i no existien els recursos actuals. Macián va morir l’any 1976, a causa d’un càncer. Se li han fet alguns homenatges i ha tingut diferents reconeixements però la seva figura, així com la trajectòria del cinema d’animació català, encara és poc coneguda.

Coses de la història: una font escultòrica amb brollador acabà donant el nom de plaça del Sortidor a una plaça que actualment no en té cap. Els canvis en una ciutat com la nostra tenen de vegades fets paradoxals. I aquest n’és un exemple curiós.

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat de Barcelona estava encerclada de muralles, al voltant de les quals només hi havia camps d’explotació agrària i descampats. La vila de Gràcia era un municipi del pla de la ciutat. La carretera que unia la vila amb la ciutat és l’actual Passeig de Gràcia. Al voltant d’aquest eix anaren creixent jardins, llocs d’esbarjo i fins i tot parcs d’atraccions. En aquesta via, a l’alçada de l’actual cruïlla amb el carrer de Provença, es va erigir una font monumental: la Font de Ceres, el juny de 1830. Era un conjunt –obra de l’igualadí Celdoni Guixà i Alsina, escultor i professor de les Escoles Pies de Sant Antoni– d’estil entre barroc i neoclàssic, dedicat a Ceres, deessa romana de l’agricultura.

Revoltes populars

Durant el segon terç d’aquell segle XIX, la ciutat i els pobles del seu voltant varen tenir moltes revoltes de caràcter popular. Una d’elles fou la revolta de les Quintes de 1870. El general de les tropes que bombardejaren Gràcia va situar els canons a la vora de la Font de Ceres.

Posteriorment, i com que els informes militars indicaven que el conjunt monumental havia suposat un destorb i un impediment per al moviment de tropes, es va decidir de canviar-lo de lloc. I així fou com l’any 1874 la Font de Ceres es va situar a la llavors nova plaça de Blasco de Garay, a la confluència del carrer del mateix nom amb el de Magallanes. Aquesta plaça, una de les més populars del Poble-sec, resultà un xic petita per a un monument tan ampli. Tot i això, la denominació popular de la plaça va acabar sent la del sortidor de la font; encara que oficialment no tingué aquesta denominació fins l’any 1992.

El trasllat a Montjuïc

Però, el 1919, data que varia segons les fonts documentals, alguns parlen de 1918, la Font de Ceres fou traslladada a Montjuïc, al llavors nou recinte de l’Exposició de 1929. En aquell lloc, l’actual plaça de Sant Jordi, enmig d’una rotonda, podeu trobar aquest bell monument de gairebé 200 anys d’atzarosa vida. Del trasllat de la Font de Ceres a la ubicació actual, ara fa 100 anys.

En febrero presentamos los últimos capítulos de “Memòries d´un barri”, el radioteatro que desde Radioactius Poble-sec hemos creado, con el apoyo del Districte de Sants-Montjuïc, y que ya se puede escuchar entero en nuestra web https://radioactius.org

Como vecino del Poble-sec, hacía tiempo que tenía ganas de reflejar recuerdos de infancia, aquellas pequeñas cosas y lugares cotidianos que la mente olvida. Lo consideraba un pequeño homenaje a las personas que han hecho del barrio un hogar y a las mujeres invisibles.

Cuando comenzamos el proyecto, dudaba si lograríamos reflejar la vida del barrio durante cuatro décadas. Se nos ocurrió hacerlo a través de las vivencias de una niña, Júlia, a la cual veríamos crecer y convertirse en una mujer luchadora. Poco a poco veíamos la magia que estábamos haciendo.

Me emocionó la tarde en la que personas mayores compartieron con Radioactius sus recuerdos y anécdotas, invitándonos a un viaje al pasado. Sobre esos recuerdos escribí el guion.

Un momento mágico fueron las escuchas colectivas de los capítulos. Mentiría si dijera que al escuchar el desenlace del último capítulo no me recorrió un escalofrío de emoción por el cuerpo. Esta emoción la vi reflejada también en las caras del equipo, entonces entendí que nos hemos convertido en una pequeña familia.

Es difícil explicar las sensaciones al participar en este radioteatro sin hablar de qué es Radioactius para nosotros y para el barrio. Pero, como diría nuestra narradora: “Esa es otra historia que merece ser contada en otro momento”.

Juan Carlos Rodríguez Terrón
Equip de Ràdioactius