La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Pel mes de juliol ens va deixar Maria Dolors Gispert, actriu i una de les grans veus del doblatge. Tenia 84 anys, havia posat la veu a molts famosos, entre els quals Whoopi Goldberg i també havia estat la veu de Pippi Langstrum, i cantava la famosa tonada que introduïa la sèrie. Era tota una senyora guapíssima, d’una bellesa extraordinària que va mantenir durant tota la vida. Va ser molt coneguda per haver-se casat amb l’emblemàtic Miguel Ángel Valdivieso.

Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística. En un programa de ràdio sobre cinema, La Claqueta, van mencionar Gispert i el seu marit i van comentar que Puyal havia manifestat, en retirar-se de la transmissió futbolística, que el millor locutor esportiu havia estat Valdivieso, que va morir relativament jove, malauradament. Al programa van explicar que el locutor, per raons professionals, mai no mostrava preferència per un equip o un altre, tot i que se sospitava que era de l’Espanyol.

Doncs resulta que Maria Dolors Gispert, en una ocasió, va confessar a un periodista que res d’això, que el seu marit havia estat sempre… del Poble-sec!!! I és que Valdivieso havia jugat a l’equip del barri, en els temps mítics de l’equip poblesequí, al costat d’un altre periodista, Nolla,  en l’època en la qual a l’equip del barri hi havia gent com Parra. Valdivieso va fer també doblatge, va ser la primera veu de Woody Allen, abans de Joan Pera. 

Gispert va ser una dona molt bonica i elegant, que va conservar la bellesa fins al final de la seva vida. Havia sortit en alguna pel·lícula i en alguna sèrie de televisió, per exemple, feia el paper d’Eugenia Danglars a la inoblidable versió televisiva de El conde de Montecristo (1969).

Fotografia | Valvidieso

El darrer terç del segle XIX començaren a fer-se les primeres explotacions industrials de musclos: els anomenats vivers. El port de Barcelona s’amplià cap al sud, cap a Montjuïc, i els primers vivers se situaren a la zona nova. El 1898, la comandància de Marina estableix un reglament per aquest ús, i el 1900 els agruparen a l’escullera oest. Nou anys després s’han de situar a la dàrsena del Morrot. Llavors hi ha 119 plataformes. Els primers intents d’eliminar-los sorgeixen el 1913; però amb un nou trasllat, ara a l’escullera est, al cap de tres anys, s’aferma la indústria.

El 1920 la producció supera les 2.700 tones, la més alta de tots els vivers de l’Estat. Poc després, amb el creixement del moviment del port i la modernització de les embarcacions s’imposa el control científic, de les aigües i dels mol·luscs que se n’obtenen. Posteriorment es destina un magatzem per instal·lar-hi tancs potabilitzadors per a la desinfecció.

El període de la Guerra Civil suposà un impàs, però no cap daltabaix, ja que els anys quaranta hi havia uns 60 vivers flotants, amb 500 cordes cadascuna, que donaven feina a uns 180 treballadors, amb una producció de més de 12.000 tones anuals.

Cap als anys 60, el govern potencià els vivers de musclos a les ries gallegues. Aquest creixement suposà també el declivi d’aquesta indústria barcelonina. A més, el port no parà de créixer, i aquelles naus, mig embarcació mig plataforma, generaven constants entrebancs. El 1963 un informe d’insalubritat fou l’inici de la seva desaparició del nostre port; perquè la zona on estaven ubicades coincidia amb la sortida d’aigües de la claveguera general de la ciutat. Dos anys després, resten poques muscleres i amb una baixa productivitat. Els dies 11 i 12 de setembre de 1973, els soldats de la comandància de Marina, ja que els alumnes en formació als vivers s’hi negaren, van tallar les cordes plenes de musclos amb destrals; i uns dies després portaren les embarcacions a alta mar, per cremar-les amb petroli. De tota la flota de vivers, tan sols 8 se salvaren i es traslladaren a Sant Carles de la Ràpita.

Els qui tenim una edat recordem els vivers de musclos que veiem quan anàvem al far, amb les golondrinas. I fins hi tot els musclos que podíem menjar en algun restaurant o paradeta que s’hi posava els festius. De la retirada de les darrers muscleres del port de Barcelona, ara fa 45 anys.