Connecta amb nosaltres

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La primera sala de Cinerama de Barcelona

10 de desembre de 1958 L’antic Teatro Nuevo va necessitar una important reforma per tal de fer el canvi

Publicat

on

L’antic Teatro Nuevo, de la confluència del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, havia obert el 1901 i el 1922 s’hi aixecar un nou gran edifici. Fins a 1948, va acollir sarsuela, teatre, música, ballet, revista, varietats i projeccions de cinema. Llavors es dedicà exclusivament a sala de cine de reestrena. Un important treball de reforma de tot el local va donar com a resultat el primer Cinerama de Barcelona, inaugurat el 10 de desembre de 1958. La sala tenia un aforament de més de 1.100 espectadors.

El nou sistema de projecció de cine, el Cinerama, consistia en un sistema de projecció simultània de tres projectors, sobre una gran pantalla corbada, de 22 m d’amplada, 8m d’alçada i 5 m de fondària; així la suma dels tres projectors de 35mm resultava donar un tríptic amb una imatge de 105mm; molt més àmplia que els 70mm del Cinemascope. Aquesta immensa imatge se suportava en la presència sonora de diversos altaveus, situats a la zona de la pantalla, però també en diverses zones de la sala, de manera que la sensació de moviment de la càmera es reforçava amb el corresponent desplaçament del focus sonor, d’una banda a altra de la sala.

Durant els primers cinc anys, es passaren diversos documentals d’espectaculars imatges de viatges, per totes les parts del món: Esto es CineramaVacaciones con CineramaLas siete maravillas del mundoAventuras en los mares del Sur i En busca del Paraíso. La durada en cartellera oscil·lava al voltant d’un any per programa.

L’abril de 1963 es va estrenar La conquista del Oeste, el primer film argumental, on es narrava el viatge dels colons europeus cap a l’oest dels Estats Units. L’èxit fou encara més gran, ja que va romandre 22 mesos en la cartellera. A continuació, es va projectar El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, durant un any.

Els dos anys següents es varen estrenar dos nous documentals: Aventura en el Atlántico Aventura en Rusia. El maig de 1970 es reposa La conquista del Oeste, durant més d’un any. Finalment, l’octubre de 1972, es projecta Lo mejor de Cinerama, documental recopilatori de les millors seqüències de pel·lícules filmades en Cinerama.

Posteriorment, el sistema de projecció de tres càmeres es va canviar per un altre en què un sistema òptic d’un sol projector de pel·lícula de 70mm donava un resultat com la pantalla emprada en el sistema de Cinerama original. Aquesta segona versió del Cinerama va continuar al local del Teatre Nou, fins al seu tancament l’1 de juny de 1986; i també fou el que va funcionar als Cinerames propers del cine Florida i del cine Waldorf.

Continua llegint

Història

Ba-ta-clan i Rataplan

La dona del propietari era una de les ballarines i amb el temps es va convertir amb l’empresària d’El Molino

Publicat

on

Per

La sala de music-hall Ba-ta-clan (escrit amb les síl·labes separades per guions) va néixer l’any 1924, en el mateix lloc que abans havia ocupat el Novelty i encara més abans el Gran Café del Recreo. Era situat al costat del Teatro Cómico, al número 83 de l’avinguda del Marquès del Duero (avui i sempre coneguda com el Paral·lel) fent cantonada amb el carrer del Poeta Cabanyes. El canvi de nom de Nolvelty a Ba-ta-clan va ser iniciativa de l’empresari Francisco Serrano Arambul (anys després propietari d’El Molino) que en fer-se càrrec del local va decidir batejar-lo com el conegut music-hall parisenc.

Ben aviat el Ba-ta-clan es convertiria en un dels music-halls més populars del Paral·lel amb una clientela bàsicament integrada per mariners i treballadors dels barris veïns de Sants i el Poble-sec. Una de les ballarines dels primers anys del Ba-ta-clan, Fernandita, de nom real Vicenta Fernández, es va casar amb l’empresari Serrano i en enviudar al 1970 es convertiria en l’empresària d’El Molino.

Les autoritats li canvien el nom

Acabada la Guerra Civil, les autoritats del nou règim varen decidir corregir el nom del local, que va passar a dir-se Rataplan, denominació amb la qual va tenir una curta existència. Només uns anys després, al 1942, va tancar les seves portes. L’edifici fou enderrocat i un magatzem de fusteria en va ocupar el lloc.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

90 anys de la fundació de la UE Poble-sec

Durant molts anys, la Unio Esportiva Poble-sec ha estat el club de futbol emblemàtic del barri

Publicat

on

El 3 de gener de 1928 es fundà la Unió Esportiva Poble-sec, com a resultat de la fusió dels clubs dels carrers Puríssima, Radas, Margarit i la Palma; si bé aquests dos darrers es van desvincular poc després. L’equip adoptà els colors dels seus quatre elements (violeta, blau, verd i grana); però actualment juga de blau i blanc.

Inicialment, jugà als camps de la França; i el 1936 inaugurà l’estadi de La Satalia, els terrenys d’una antiga pedrera.

Ferran Olivella

El jugador més famós format en les seves files fou Ferran Olivella, defensa central del FC Barcelona i de la selecció espanyola. També s’hi formà Josep Parra, que jugà al CF Terrassa i posteriorment al RCD Espanyol.

L’any 1958 la UE Poble-sec aconseguí el Trofeu General Moscardó, després d’imposar-se al CE Ibèria en una final disputada a l’estadi de Les Corts.

La temporada 2009/10, el Sec, comptà a les seves files al famós i veterà jugador Claudiu Raducanu el qual disputà partits durant 2 mesos.

Després de 85 anys d’història, el 2013, la junta directiva decidí d’abandonar la categoria, per a fer possible la continuïtat de l’entitat. En l’actualitat, temporada 2018/19, la Unió Esportiva està jugant al grup 10 de la Tercera Catalana de futbol.

El camp de La Satalia

Actualment continua jugant a La Satalia. L’estadi té una capacitat màxima de 2.300 persones, encara que no hi ha seients, és de gespa artificial, des de l’any 2008; està situat al carrer Margarit, encara que l’únic accés actual al recinte es fa a través de les rampes que tenen l’inici a la vorera de muntanya del passeig de l’Exposició.

Altres clubs del barri

Volem tenir un record també per altres clubs del Poble-sec, alguns dels qual encara funcionen a ple rendiment i d’altres ja no existeixen: CF La Palma, que fou el primer fundat al barri, el 1923, vinculat amb la societat coral del mateix nom; el CD Univers, 1937; el CF Danubi, 1969; Atlètic Barri Poble-sec, 1973; CF Tapioles, 1979; i CE APA Poble-sec, de 1989, i que també juga a l’estadi de La Satalia. De la fundació de la Unió Esportiva Poble-sec, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.