Connecta amb nosaltres

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

La Terra Negra, Misèria i prostitució (1900’s-1930’s)

Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que era coneguda amb el malnom de Terra Negra

Publicat

on

Per

A les nostres Històries del Paral·lel no tot poden ser flors i violes. A l’entorn del Paral·lel també hi ha hagut misèria, tristesa i una profunda sordidesa.
A la plaça de les Drassanes hi havia una carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat, i també a l’actual rotonda del final del Paral·lel. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó. La zona era coneguda com la Terra Negra.
Mala fama i prostitució
La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l’exercici de l’ofici més vell del món constituien l’etapa més crua i miserable del seu trist destí professional. Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s’emplaçava a l’altra banda del Paral·lel, entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d’electricitat del carrer Carrera. Allà, a les antigues hortes de Sant Bertran i a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars que encara estaven per edificar al voltant dels carrers Vila i Vilà, Puig i Xoriguer i Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l’aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons, tafaners i delinqüents.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d’elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d’envelliment i de malaltia.
La Sodoma i Gomorra d’Europa
El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. L’escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d’aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s’hi feien a l’aire lliure, fonamentalment a partir dels capvespres. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s’atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona, que va ser durant un temps patrona de la ciutat, va néixer en una cova de la zona. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió i emocions fortes a baix preu.
Barraquisme i l’aparició de la droga
Amb l’arribada de la Segona República l’activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys. Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va tornar a desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia amb l’arribada, als anys 70, del tràfic de droga a Can Tunis.
A partir de llavors, probablement, desplaçar-se i amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur per practicar aquelles activitats.
 
BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El fantasma del virrei

Publicat

on

Dalmau de Queralt i de Codina (1593-1640), comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya va ser el segon comte amb aquest títol. Va ser nomenat virrei en l’època de Felip IV. Era una època complexa, pobra i violenta, Catalunya patia la presència de les tropes i s’havien de recaptar diners per mantenir diverses guerres. Els soldats cometien agressions i el virrei no ho podia controlar, tot i que va anar a Madrid a intentar, sense èxit, que es limités el pas de tropes.

Les revoltes populars van estendre’s per Catalunya i el 7 de juny de 1640 van arribar a Barcelona grups de pagesos disposats a treballar per a la sega. Era Corpus i es van dirigir al Palau de Santa Coloma. El virrei va intentar fugir, cap a les Drassanes, amb la intenció de sortir de la ciutat en vaixell. Va aconseguir arribar a la platja però va ser descobert i assassinat pels revoltats. Amb la seva mort va iniciar-se la Guerra dels Segadors.

La mort de Dalmau de Queralt va generar llegendes sobre la presència del seu fantasma per la zona de les Hortes de Sant Bertran, aleshores un indret allunyat de la ciutat, fosc i poc poblat. Verdaguer va dedicar un poema a aquells fets on recorda que durant molt de temps hi va haver un túmul amb una creu que recordava la mort de Dalmau de Queralt.

De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Continua llegint

Història

14 de juliol de 1959 Primera emissió de televisió des de Miramar

El 1983 el centre de TVE es traslladà a Sant Cugat

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929 i en tot el canvi que la muntanya de Montjuïc va patir per a l’esdeveniment, en la zona encarada al port, propera a l’antiga unitat de bateries militars Álvarez de Castro, es varen fer els jardins de Miramar. Dins d’aquest entorn i enllaçant amb el telefèric que duia al moll de Barcelona i a la platja de la Barceloneta, s’hi va construir un palauet, obra de l’arquitecte Ravantós i Farrarons, que acollia un restaurant, amb boniques vistes a la ciutat i al mar. Després de l’exposició, el restaurant es va convertir en hotel, fins que la guerra civil en va provocar el tancament i abandonament.

El 1956 TVE havia iniciat les emissions, des dels estudis de Madrid, al Paseo de la Habana. La recepció dels seus senyals arribà a Barcelona quan el desembre de 1958 s’instal·là un repetidor a la torre de les Aigües del Tibidabo. Així, el juliol de l’any següent es varen fer les primeres emissions de TVE des dels nous estudis de Miramar, en un programa de només mitja hora, des dels jardins exteriors, denominat Balcó al Mediterráneo.

Cal tenir present que quan es varen iniciar les emissions des de Barcelona, hi havia només 140.000 aparells receptors a tot l’estat, dels quals uns 70.000 a la ciutat i perifèria. Però aviat els aparells van anant-se instal·lant a les llars. Al principi, quan un veí d’una escala adquiria el primer aparell, la resta de nens hi anaven, en especial per veure el programa infantil de les marionetes d’Herta Frankel o Rin tin tin. I és que el centre de Miramar va suposar l’entrada del nou mitjà a la majoria de cases del país.

Recordem els noms d’alguns programes: Amigos del martes, el primer musical de TVE, amb Franz Joham, Gustavo Re i Artur Kaps; Carrusel, concurs presentat per Joaquin Soler Serrano; Panorama; Discorama, musical amb José Luis Barcelona i Pepe Palau; Club Miramar, amb Federico Gallo; Visado para el futuro, amb Lluís Miravitlles; o Reina por un día, amb Marius Cabré. Altres presentadors eren Mario Beut, Sílvia Tortosa, Juan José Castillo, Mònica Randall, Joan Viñas, Irene Mir, Anna Maria Solsona, Lluís Pruneda, Asunción Vitoria o Aurora Claramunt.

El repetidor del Tibidabo fou clau perquè va permetre l’entrada de TVE a la xarxa Eurovisió de la Unió Europea de Radiodifusió, amb la primera transmissió en directe: el casament del rei de Bèlgica Balduí amb Fabiola, el 1960.
Les emissions eren totes en llengua castellana. Només el 1964 es va fer el primer programa en català, que fou una representació adaptada a la televisió de l’obra teatral La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, en català; però la programació en la nostra llengua fou residual fins a la mort del dictador. De la primera emissió de televisió des de Miramar, ara fa 65 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024