Connecta amb nosaltres

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Sala Apolo, 75 anys

‘‘En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta’’. Aquest era l’eslògan de la Bodega Apolo

Publicat

on

Per

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Continua llegint

Història

Futbolistes mediàtics i veus inoblidables

Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística

Publicat

on

Valvidieso

Pel mes de juliol ens va deixar Maria Dolors Gispert, actriu i una de les grans veus del doblatge. Tenia 84 anys, havia posat la veu a molts famosos, entre els quals Whoopi Goldberg i també havia estat la veu de Pippi Langstrum, i cantava la famosa tonada que introduïa la sèrie. Era tota una senyora guapíssima, d’una bellesa extraordinària que va mantenir durant tota la vida. Va ser molt coneguda per haver-se casat amb l’emblemàtic Miguel Ángel Valdivieso.

Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística. En un programa de ràdio sobre cinema, La Claqueta, van mencionar Gispert i el seu marit i van comentar que Puyal havia manifestat, en retirar-se de la transmissió futbolística, que el millor locutor esportiu havia estat Valdivieso, que va morir relativament jove, malauradament. Al programa van explicar que el locutor, per raons professionals, mai no mostrava preferència per un equip o un altre, tot i que se sospitava que era de l’Espanyol.

Doncs resulta que Maria Dolors Gispert, en una ocasió, va confessar a un periodista que res d’això, que el seu marit havia estat sempre… del Poble-sec!!! I és que Valdivieso havia jugat a l’equip del barri, en els temps mítics de l’equip poblesequí, al costat d’un altre periodista, Nolla,  en l’època en la qual a l’equip del barri hi havia gent com Parra. Valdivieso va fer també doblatge, va ser la primera veu de Woody Allen, abans de Joan Pera. 

Gispert va ser una dona molt bonica i elegant, que va conservar la bellesa fins al final de la seva vida. Havia sortit en alguna pel·lícula i en alguna sèrie de televisió, per exemple, feia el paper d’Eugenia Danglars a la inoblidable versió televisiva de El conde de Montecristo (1969).

Fotografia | Valvidieso

Continua llegint

Història

Els vivers del port eren els més productius

L’11 de setembre de 1973 es van suprimir les muscleres del port de Barcelona

Publicat

on

Port de Barcelona

El darrer terç del segle XIX començaren a fer-se les primeres explotacions industrials de musclos: els anomenats vivers. El port de Barcelona s’amplià cap al sud, cap a Montjuïc, i els primers vivers se situaren a la zona nova. El 1898, la comandància de Marina estableix un reglament per aquest ús, i el 1900 els agruparen a l’escullera oest. Nou anys després s’han de situar a la dàrsena del Morrot. Llavors hi ha 119 plataformes. Els primers intents d’eliminar-los sorgeixen el 1913; però amb un nou trasllat, ara a l’escullera est, al cap de tres anys, s’aferma la indústria.

El 1920 la producció supera les 2.700 tones, la més alta de tots els vivers de l’Estat. Poc després, amb el creixement del moviment del port i la modernització de les embarcacions s’imposa el control científic, de les aigües i dels mol·luscs que se n’obtenen. Posteriorment es destina un magatzem per instal·lar-hi tancs potabilitzadors per a la desinfecció.

El període de la Guerra Civil suposà un impàs, però no cap daltabaix, ja que els anys quaranta hi havia uns 60 vivers flotants, amb 500 cordes cadascuna, que donaven feina a uns 180 treballadors, amb una producció de més de 12.000 tones anuals.

Cap als anys 60, el govern potencià els vivers de musclos a les ries gallegues. Aquest creixement suposà també el declivi d’aquesta indústria barcelonina. A més, el port no parà de créixer, i aquelles naus, mig embarcació mig plataforma, generaven constants entrebancs. El 1963 un informe d’insalubritat fou l’inici de la seva desaparició del nostre port; perquè la zona on estaven ubicades coincidia amb la sortida d’aigües de la claveguera general de la ciutat. Dos anys després, resten poques muscleres i amb una baixa productivitat. Els dies 11 i 12 de setembre de 1973, els soldats de la comandància de Marina, ja que els alumnes en formació als vivers s’hi negaren, van tallar les cordes plenes de musclos amb destrals; i uns dies després portaren les embarcacions a alta mar, per cremar-les amb petroli. De tota la flota de vivers, tan sols 8 se salvaren i es traslladaren a Sant Carles de la Ràpita.

Els qui tenim una edat recordem els vivers de musclos que veiem quan anàvem al far, amb les golondrinas. I fins hi tot els musclos que podíem menjar en algun restaurant o paradeta que s’hi posava els festius. De la retirada de les darrers muscleres del port de Barcelona, ara fa 45 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.