Connecta amb nosaltres

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La vaga de La Canadenca va durar 44 dies

Una de les conseqüències d’aquesta vaga fou l’establiment de la jornada laboral de vuit hores

Publicat

on

La central tèrmica de les tres xemeneies del Paral·lel, oberta l’any 1896, la primera de tot l’Estat, l’any 1919 pertanyia a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, amb capital d’aquell país.

A finals de 1918, als treballs de construcció del pantà de Camarasa, ja va haver-hi una vaga que es convertí en general de les comarques de Lleida. El gener de 1919, al departament de facturació de la central del Paral·lel s’establiren modificacions que suposaven la reducció dels salaris dels treballadors. Aquests demanaren l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la  Confederació Nacional del Treballs, la CNT. L’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors del departament afectat. El dia 5 de febrer s’inicià la vaga de tot aquest departament. La resposta patronal fou l’acomiadament de 140 treballadors més. El dia 8 ja estava aturada tota la central del Paral·lel.

La tensió va anar creixent i un cobrador fou assassinat. El dia 21, la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà a les fosques, sense diaris, sense tramvies i amb moltes fàbriques aturades. L’empresa donà un termini de retorn dels treballadors abans del dia 6 de març, sota amenaça d’acomiadament. Llavors, el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà lacensura roja, sobre les notícies periodístiques que eren contràries als vaguistes.

Obrers empresonats

El dia 9 el capità general de Catalunya ordenà la mobilització dels empleats de les empreses d’aigua, gas i electricitat. La mesura no tingué efecte perquè els vaguistes que es presentaven es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc, va ser uns 3.000 obrers empresonats. La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. El 15 i el 16 de març, es reuniren els representants de La Canadenca i del Comitè de Vaga, amb el representant del govern. I el 17 s’arribà a un acord per  posar en llibertat als treballadors empresonats; la readmissió dels vaguistes; el pagament de la meitat dels dies de la vaga; l’establiment de la jornada de 8 hores; i l’aixecament de l’estat de guerra.

Per corroborar l’acord la CNT convocà el 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, amb més de 20.000 treballadors. Tancà el míting Salvador Seguí. De la vaga de La Canadenca, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Elena Jordi, actriu i empresària teatral

Publicat

on

Elena Jordi va ser el nom artístic de Montserrat Casals i Baqué. Havia nascut a Cercs, l’any 1882, i va ser actriu i empresària teatral, fins i tot directora de cinema. Es va establir a Barcelona, l’any 1906, en un estanc on anava gent de la vida bohèmia barcelonina. Allà va conèixer el fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa. Aquest important escenògraf havia tingut el seu taller al nostre barri.

Aviat va debutar al teatre i va anar assolint fama i categoria. Va treballar amb Pepito Santpere, en els seus famosos i populars vodevils, tot i que sembla que van acabar barallats. Va fer teatre de categoria, d’autors com Wilde, Feydeau o Rusiñol. Va acabar per tenir companyia pròpia, l’any 1914, sense deixar de banda el gènere més popular del vodevil en català, amb textos que autors com Rusiñol escrivien amb pseudònim. Va actuar força al Paral·lel i a d’altres teatres, com el Goya. Un seu gran projecte va ser el de la construcció d’un nou teatre, a l’edifici, tancat des de fa anys, que seria el Palau del Cinema. Ella mateixa va fer i dirigir cinema.

A partir de l’any 1929 es tenen poques dades sobre l’actriu. També se sap poca cosa sobre la seva relació amb Cambó, amb qui va tenir amistat i que la podia haver assessorat a l’hora del projecte del teatre. Se sap que va morir, no massa gran, el 1945, essent enterrada al cementiri de Les Corts. Josep Cunill i Canals va escriure un llibre sobre ella: Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, editat l’any 1999 pel Centre d’Estudis Musicals del Berguedà, L’Espill. Encara és avui el llibre amb més dades sobre aquesta gran actriu.

Continua llegint

Història

El gos guardabarreres del cremallera de Montserrat

Publicat

on

Per

El tren cremallera que uneix Monistrol amb Montserrat va ser inaugurat el 1892 i va donar servei fins el 1957, quan es va tancar. El 2003 es va obrir novament al públic amb nous equipaments i tecnologies. El trajecte del cremallera creuava la carretera que anava de Monistrol a Montserrat (actualment aquest punt disposa d’un pont de ferro). El pas a nivell estava dotat amb unes barreres per impedir el pas de vehicles quan passava el cremallera.

Les barreres eren accionades manualment per un treballador del cremallera, el guardabarreres. Aquests treballadors durant molts d’anys acostumaven a disfressar de guardabarreres el seu gos (conegut popularment com el gos de la casilla), de forma que la gent que passava amb el cremallera li llançava alguns cèntims. Aquest gos en realitat van ser molts gossos, fins a 30. Un cop tancat el cremallera, el costum de llençar propines al gos de la casilla va continuar per part de les persones que viatjaven en autobús. Fins i tot, els gossos guardabarreres sortien a l’auca de Montserrat amb la frase: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.