Connecta amb nosaltres

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

El fantasma del virrei

El comte de Santa Coloma va ser cosit a punyalades l’any 1640 a la plaça de la Carbonera

Publicat

on

Per

És una plaça circular, lletja, desolada, al voltant de la qual giren els automòbils. Es coneix com la Carbonera i això és el que imita. Durant molt de temps, en aquest lloc hi havia una gran muntanya de carbó. Era una substància perillosa que podia entrar en combustió en qualsevol moment i per això es deixava a l’aire lliure. Aquí va estar la Terra Negra, el lloc més esparracat i punyent de la postguerra. La tanca de fusta que envoltava el dipòsit presentava uns forats sospitosos a l’altura de la pelvis. La policia no solia venir mai, i era el feu dels homosexuals i les prostitutes que no podien exercir, ja fos per l’edat, per malaltia o per tenir assumptes pendents amb la justícia. El client es situava a un costat de la tanca, passava els diners a través del forat i s’acostava el seu membre. A l’altre costat, una presència anònima feia la seva feina i desapareixia.

Lloc de descampats abans de la urbanització

Fins molt avançat el franquisme, això va ser un límit menor de la ciutat, encara amb descampats i barraques. Els carrers del Poble-sec més propers a la costa van ser els últims a urbanitzar-se definitivament, arraconats per la presència omnipresent de la companyia de la llum. Els bars d’aquest sector compartien encara l’ambient dels seus veïns del Barri Xino, i fins els anys seixanta era freqüent en ells la presència de toxicòmans i venedors de drogues. Era l’últim espai lliure d’edificis que quedava de les antigues Hortes de Sant Bertran.

El que avui és el Paral·lel i el Poble-sec havia estat una vasta extensió de terra de labor, que durant segles va proveir de fruites i verdures a la ciutat. Els amos d’aquests camps van ser els primers a establir llocs de verdures al mercat central del Born, i els primers a ocupar la plaça de les Pageses de la Boqueria, en l’actualitat dedicada a Sant Galdric. El seu nom era degut a una petita ermita del segle XI dedicada a Sant Bertran, patró dels mariners barcelonins. La seva exposició a atacs de pirates berberiscos explica que l’últim eremita caigués assassinat en aquest lloc el 1525, i que després ocupessin l’ermita diferents ordres monàstiques. Va ser llatzeret durant les epidèmies de pesta negra, i atreia anualment dos grans processons: una d’embarassades, que venien per demanar la protecció de la miraculosa Verge del Bon Part; i una altra de supervivents de naufragis i galernes, que dipositaven en els seus murs gran quantitat d’exvots mariners. El santuari, situat a la falda del Morrot, sota Miramar, va ser destruït per l’exèrcit napoleònic.

La revolta dels segadors a Barcelona

L’episodi més popular dels esdevinguts aquí va tenir lloc el 1640, el mateix dia que va esclatar la revolta dels segadors. Feia dos anys que Dalmau de Queral i Codina, comte de Santa Coloma, era virrei de Catalunya. Havia participat en les campanyes del Rosselló, durant la guerra dels Trenta Anys. I després del setge de Salses, va fer descansar el seu exèrcit entre la Costa Brava i Barcelona, a costa dels soferts habitants del país. Les protestes no es van fer esperar i això va desencadenar una cruel repressió.

Quan els pagesos van entrar a Barcelona el 7 de juny per a la sega, els ànims estaven molt caldejats. Sense atenir-se a raons, la multitud va anar a protestar davant de la residència del virrei. Però allà, un agutzil va intentar escorcollar un segador, aquest es va negar i va rebre una ganivetada. Els seus companys van assaltar amb violència les cases de l’aristocràcia.

L’assassinat del comte de Santa Coloma

El comte vivia en un palau del carrer Ample, cantonada amb la plaça del Duc de Medinaceli. Al costat residia el duc de Ferlandina. Expliquen que al menjador d’aquest últim van trobar un autòmat d’un mico que ballava al donar les hores. Creient que es tractava d’un cas de bruixeria, el van enfilar en una llança i van anar a denunciar l’aristòcrata a la Inquisició. Mentrestant, el comte i el duc s’escapolien per un túnel que els va conduir fora de la muralla, a les Hortes de Sant Bertran. Confiaven a poder escapar a bord de dues naus genoveses atracades molt a prop d’allà, i es van amagar en una cova del Morrot esperant la seva resposta. Però les naus van partir sense ells i van decidir abandonar el seu amagatall. En aquest moment, la multitud els va descobrir i va linxar literalment al virrei, que va morir aproximadament a l’actual plaça de la Carbonera, cosit a punyalades.

El seu cadàver va ser enterrat a l’església de la Mercè, però els barcelonins –molt temps després– encara llançaven pedres al lloc on va caure. Explicaven que cada dissabte, al vespre, sortia l’espectre del comte de Santa Coloma turmentat per les seves maldats, ja que havia mort sense confessar-se. Segurament va deixar d’acudir a la seva cita setmanal en la postguerra, espantat amb tant foradet.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Aquells temps dels cacauets

Publicat

on

Enguany és dona la culpa a les xarxes actuals d’escampar notícies falses però això ha passat sempre. Miquel Badenas, en els seus llibres sobre el Paral·lel, recull la història d’un venedor de cacauets que tenia, durant els anys trenta del segle XX, una paradeta davant mateix del Teatre Español. Era aragonès, amable, i comptava amb força clientela.

Els cacauets van ser durant dècades la menja habitual de les classes populars i es veien clofolles de cacauet per tot arreu ja que, malauradament, la gent no tenia gaire cura en recollir-les. Gonzàlez Ledesma explica en un llibre que amb les clofolles que aplegava al cinema Condal el senyor Barril, que venia i conreava plantes al costat del cinema, elaborava un adob d’allò més bo. Josep Pla, en un seu text dels anys vint del segle passat, evoca una taverna del barri, a la porta de la qual unes noies cridaneres mengen cacauets i deixen muntanyes de clofolles pel terra.

Van fer córrer la brama, segurament per enveja, de què el venedor de cacauets havia estat botxí, i la gent se’l va començar a mirar malament. Un dels motius podia ser que al teatre s’havia representat una obra de por, on sortia un botxí que feia pensar en el venedor. El pobre home va continuar venent però havia de traslladar sovint la parada, d’un lloc a un altre, per evitar curiosos i tafaneries.

Avui no hi ha aquell tipus de paradetes ambulants i els cacauets van ser rellevats per les pipes, que també provocaven munts de deixalles. Actualment, la menja estrella dels cinemes son les crispetes, que no s’han de pelar, tot i que també se’n poden veure pel terra quan acaba la sessió.

Continua llegint

Història

El primer centre públic escolar del Poble-sec

Inaugurada l’Escola Mossèn Jacint Verdaguer del carrer de Lleida

Publicat

on

El febrer de 1919 començà la construcció de l’edifici de les oficines de serveis de l’Exposició Internacional de 1929, anomenat Pabellón Regio del Parque, a la cruïlla dels carrers de Lleida i Fra Juncosa, avui avinguda de Rius i Taulet. L’octubre es lliurà a la ciutat un edifici de dues plantes, construït amb pedra de Montjuïc, rematat amb quatre torres cantoneres, on totes les instal·lacions tenien llum i ventilació directa.

L’Exposició generà l’arribada d’immigrants que s’establiren a Montjuïc i el Poble-sec. En acabar el certamen, amb la manca de places escolars, les famílies recolliren signatures per demanar que l’edifici es destinés a grup escolar. Així, l’Ajuntament de Barcelona decidí destinar el pavelló a equipament escolar, amb el nom de Mossèn Jacint Verdaguer, poeta de les belleses de Montjuïc i de Barcelona. El 29 de març de 1931, s’inaugurà oficialment l’escola i onze grups escolars més; i també, com a annex al Verdaguer, l’escola maternal Forestier, en honor a l’arquitecte que dissenyà la urbanització de la muntanya, instal·lada a l’antic pavelló de la Compañía General de Tabacos de Filipinas.

El primer estiu es condicionà l’edifici, d’acord amb les necessitats dels 800 infants. L’escola inicià les activitats amb criteris de la pedagogia activa i els ideals de solidaritat, responsabilitat, valors i civisme; en una escola catalana, laica i en coeducació de nens i nenes.

Repercusions de la guerra

En esclatar la guerra, el juliol de 1936, les activitats no s’aturaren, però en avançar el conflicte, l’absentisme anà augmentant per por dels bombardeigs. El 1938, la Generalitat ordenà la construcció de refugis en tots els edificis d’ensenyament; el refugi 289 tenia accessos: un, des de la mateixa escola, i els altres, des de la plaça Alferes Cabré, actual Santa Madrona, i als carrers de Fonthonrada, Mare de Déu del Remei i de Lleida.

Acabada la guerra, el règim franquista determinà controlar l’adoctrinament i la ideologia de mestres i alumnes: els docents foren represaliats, l’ensenyament fou tot en castellà, els grups se separaren per gènere, l’ensenyament se centrà en la memòria i la religió catòlica i els criteris ideològics franquistes foren els únics en tot el període 1939-1976. Al Verdaguer també se’n van patir conseqüències: Jesús Fernández fou obligat a deixar la docència; i Josep M. Peix romangué a l’escola; però com a mestre, destituït de la direcció; i molts abandonaren la docència o s’exiliaren.

Amb l’arribada dels governs democràtics, es varen restablir els criteris de l’escola activa, en les condicions en què avui dia es fa tot l’ensenyament català. A més, s’incrementaren les partides destinades al manteniment; i així, s’han anat fent diverses obres d’arranjament i ampliació: sostre, teulades, façana, aules, lavabos, calefacció, patis, servei de menjador, vestidors, instal·lacions telemàtiques, construcció d’un nou edifici i zona d’esbarjo per als menuts. De la inauguració de l’escola Mossèn Jacint Verdaguer, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.