El darrer terç del segle XIX començaren a fer-se les primeres explotacions industrials de musclos: els anomenats vivers. El port de Barcelona s’amplià cap al sud, cap a Montjuïc, i els primers vivers se situaren a la zona nova. El 1898, la comandància de Marina estableix un reglament per aquest ús, i el 1900 els agruparen a l’escullera oest. Nou anys després s’han de situar a la dàrsena del Morrot. Llavors hi ha 119 plataformes. Els primers intents d’eliminar-los sorgeixen el 1913; però amb un nou trasllat, ara a l’escullera est, al cap de tres anys, s’aferma la indústria.

El 1920 la producció supera les 2.700 tones, la més alta de tots els vivers de l’Estat. Poc després, amb el creixement del moviment del port i la modernització de les embarcacions s’imposa el control científic, de les aigües i dels mol·luscs que se n’obtenen. Posteriorment es destina un magatzem per instal·lar-hi tancs potabilitzadors per a la desinfecció.

El període de la Guerra Civil suposà un impàs, però no cap daltabaix, ja que els anys quaranta hi havia uns 60 vivers flotants, amb 500 cordes cadascuna, que donaven feina a uns 180 treballadors, amb una producció de més de 12.000 tones anuals.

Cap als anys 60, el govern potencià els vivers de musclos a les ries gallegues. Aquest creixement suposà també el declivi d’aquesta indústria barcelonina. A més, el port no parà de créixer, i aquelles naus, mig embarcació mig plataforma, generaven constants entrebancs. El 1963 un informe d’insalubritat fou l’inici de la seva desaparició del nostre port; perquè la zona on estaven ubicades coincidia amb la sortida d’aigües de la claveguera general de la ciutat. Dos anys després, resten poques muscleres i amb una baixa productivitat. Els dies 11 i 12 de setembre de 1973, els soldats de la comandància de Marina, ja que els alumnes en formació als vivers s’hi negaren, van tallar les cordes plenes de musclos amb destrals; i uns dies després portaren les embarcacions a alta mar, per cremar-les amb petroli. De tota la flota de vivers, tan sols 8 se salvaren i es traslladaren a Sant Carles de la Ràpita.

Els qui tenim una edat recordem els vivers de musclos que veiem quan anàvem al far, amb les golondrinas. I fins hi tot els musclos que podíem menjar en algun restaurant o paradeta que s’hi posava els festius. De la retirada de les darrers muscleres del port de Barcelona, ara fa 45 anys.

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Les germanes Conesa, Maria i Teresa, originàries de Vinarós, havien compartit escala de veïns amb Raquel Méller, al carrer Salvà. Treballaven a l’Edén, el local més emblemàtic del carrer Nou, des de molt jovenetes. La Conesa petita, Teresa, tenia quinze anys quan va ser apunyalada mortalment pel germà d’una competidora a qui deien la Czarina. Pel mig hi ha havia un home que agradava a totes dues però també s’hi van ficar el pare de l’una, la mare de l’altra… El fet va ser molt comentat i s’ha escrit força sobre el tema.

El criminal i la seva mare van ser jutjats però la dona se’n va sortir de seguida i l’home amb uns quants anys de presó, car el van indultar de la pena de mort a la qual se l’havia condemnat d’entrada. Era l’any 1906. Feia dos anys un pinxo dels que mantenien l’ordre al local, el Nelo, n’havia assassinat vilment un altre, menys perillós però molt fatxenda, a qui deien L’Aragonès i també se’n va sortir força bé.

Les dues germanes feien una parella de ball espanyol, una activitat artística molt popular en aquell moment. La germana de Teresa, Maria, va emigrar a Amèrica amb la seva família, després d’aquells fets dramàtics. Era una dona espavilada i polifacètica i va arribar a ser un mite al Mèxic revolucionari i al de després. Maria va morir molt gran, havia perdut tota la família, un únic fill i també un nét, l’any 78, quan va finar. Va ser molt coneguda amb el motiu La gatita blanca.

Tenia fama de dona generosa i d’esperit lliure. Va fer teatre, es va convertir en empresària i va treballar al cinema, fins i tot en serials per a la televisió. L’any 1981, al seu país d’acollida, es va filmar i projectar una sèrie sobre la seva vida, llegendària i mítica. Es pot trobar molt material sobre Maria Conesa a internet, actuacions, entrevistes i referències sobre la seva trajectòria.