Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga; abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. En tot cas, els poblesequins encara disposen d’aquest emblemàtic local a la cantonada del carrer d’Elkano amb Blasco de Garay.

No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general, les botigues es mencionaven també pel nom del propietari. Avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç, cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa. Fins i tot et podien portar la compra a domicili, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola, fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè en aquest carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.•