Connecta amb nosaltres

Història

90 anys de la fundació de la UE Poble-sec

Durant molts anys, la Unio Esportiva Poble-sec ha estat el club de futbol emblemàtic del barri

Publicat

on

El 3 de gener de 1928 es fundà la Unió Esportiva Poble-sec, com a resultat de la fusió dels clubs dels carrers Puríssima, Radas, Margarit i la Palma; si bé aquests dos darrers es van desvincular poc després. L’equip adoptà els colors dels seus quatre elements (violeta, blau, verd i grana); però actualment juga de blau i blanc.

Inicialment, jugà als camps de la França; i el 1936 inaugurà l’estadi de La Satalia, els terrenys d’una antiga pedrera.

Ferran Olivella

El jugador més famós format en les seves files fou Ferran Olivella, defensa central del FC Barcelona i de la selecció espanyola. També s’hi formà Josep Parra, que jugà al CF Terrassa i posteriorment al RCD Espanyol.

L’any 1958 la UE Poble-sec aconseguí el Trofeu General Moscardó, després d’imposar-se al CE Ibèria en una final disputada a l’estadi de Les Corts.

La temporada 2009/10, el Sec, comptà a les seves files al famós i veterà jugador Claudiu Raducanu el qual disputà partits durant 2 mesos.

Després de 85 anys d’història, el 2013, la junta directiva decidí d’abandonar la categoria, per a fer possible la continuïtat de l’entitat. En l’actualitat, temporada 2018/19, la Unió Esportiva està jugant al grup 10 de la Tercera Catalana de futbol.

El camp de La Satalia

Actualment continua jugant a La Satalia. L’estadi té una capacitat màxima de 2.300 persones, encara que no hi ha seients, és de gespa artificial, des de l’any 2008; està situat al carrer Margarit, encara que l’únic accés actual al recinte es fa a través de les rampes que tenen l’inici a la vorera de muntanya del passeig de l’Exposició.

Altres clubs del barri

Volem tenir un record també per altres clubs del Poble-sec, alguns dels qual encara funcionen a ple rendiment i d’altres ja no existeixen: CF La Palma, que fou el primer fundat al barri, el 1923, vinculat amb la societat coral del mateix nom; el CD Univers, 1937; el CF Danubi, 1969; Atlètic Barri Poble-sec, 1973; CF Tapioles, 1979; i CE APA Poble-sec, de 1989, i que també juga a l’estadi de La Satalia. De la fundació de la Unió Esportiva Poble-sec, ara fa 90 anys.

Història

Emili Vendrell, cantant i catalanista

Publicat

on

L’octubre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli una obra lírica catalana, Don Joan de Serrallonga. Amb aquesta obra va debutar en els escenaris Emili Vendrell i Ibars. Vendrell va arribar a tenir una gran popularitat, hauria de ser molt recordat i escoltat però avui es troba relativament oblidat i durant un temps costava aconseguir gravacions seves. Al Teatre Nou del Paral·lel hi va estrenar, l’any 1924, la sarsuela Doña Francisquita que va representar per tot l’estat espanyol i que va comptar amb milers de representacions al llarg del temps.

Vendrell era paleta, com el seu pare i el seu germà. Havia nascut el gener de 1893, al carrer de la Cera, i a còpia d’estudi i esforç va arribar a ser tenor solista de l’Orfeó Català. Vendrell, tot i que no va abandonar el repertori clàssic i l’òpera, va tenir un gran èxit en un gènere molt popular, la sarsuela. La seva sensibilitat i gust feien emocionar la gent més que d’altres cantants que potser tenien una major potència. Vendrell va gravar moltes cançons catalanes tradicionals o que procedien de poemes musicats. Un dels seus grans èxits va ser la cançó L’Emigrant, amb lletra de Verdaguer i música del mestre Vives.

Després de la guerra Vendrell va estar a punt de ser condemnat a mort per catalanista. La pena es va acabar commutant per un desterrament a Madrid i València i va poder tornar a actuar a Barcelona, essent rebut al teatre Principal amb una gran ovació. Va morir l’any 1962 i el seu enterrament va esdevenir una gran expressió de dol popular. Va tenir un fill, Emili Vendrell Coutier, que va ser també un cantant rellevant tot i que l’ombra del pare sempre va pesar en la seva carrera.

Continua llegint

Història

Essencial en l’obertura real del Paral·lel

05-01-1896 Primera pedra de la nova Duana

Publicat

on

Construït entre 1896 i 1902, davant de les Drassanes Reials, l’edifici de la Duana del Port de Barcelona, obra de l’arquitecte Enric Sagnier, està format per dos cossos paral·lels units per un altre cos transversal. La part que dóna a mar és més baixa i sembla una nau industrial; però el cos principal té aspecte de palau, amb una façana monumental ricament ornamentada amb motius clàssics, rematada amb escuts,  àguiles i grifons.

Enderroc del baluard del Rei

Si bé la muralla medieval de Barcelona s’havia enderrocat entre 1854 i 1855, l’espai de l’actual plaça de les Drassanes estava ocupat pel baluard del Rei, de manera que no hi havia pas d’accés entre el portal de la Pau i la via de sortida cap al port, el Morrot i el delta del Llobregat i Montjuïc.

Quan s’enderroca el baluard, 1890, s’obre la possibilitat de potenciar dues noves importants vies de comunicació. Per una banda, l’eix que va del parc de la Ciutadella fins al portal de la Pau es pot prolongar cap al port nou, el Morrot i Montjuïc. I per altra, l’avinguda del Paral·lel, que havia estat lliurada a la ciutat l’octubre de 1894, s’hi pot connectar. Però no és fins a la construcció de la Duana del Port quan també s’urbanitza la via que connecta el portal de Pau amb el Paral·lel, el port i les rutes cap al sud, l’actual passeig de Josep Carner, que això és possible. Així, l’obertura d’aquest curt fragment vial fa possible recórrer tota la ronda al voltant de la ciutat vella, aquella que seguia el tramvia i després l’autobús 29. I, a la vegada l’accés a l’extrem de llevant del Paral·lel va potenciar l’activitat de la nova avinguda, com a camí cap al barri de Sant Antoni, la plaça d’Espanya, Sants i les carreteres de València i de Madrid.

Conseqüències al Poble-sec

També cal esmentar que les conseqüències per al desenvolupament posterior del Poble-sec foren importantíssimes: connexió amb tota la ciutat i més relació amb la vida portuària. I tot plegat va influir tant en la vida de l’avinguda del Paral·lel com en la decisió posterior de dur l’exposició Internacional de 1929 a Montjuïc.

Recordem que en aquell moment hi havia una línia fèrria que resseguia tot el port i continuava cap al sud pel Morrot, amb una estació de tren, la de Sant Bertran, situada més o menys en la zona on ara hi ha una dependència de correus, a l’extrem del passeig de Montjuïc; estació que desaparegué el 1917. De la col·locació de la primera pedra de les duanes de Drassanes, ara fa 125 anys.

Continua llegint

Història

Història del meu carrer: Josep Manso, militar català del segle XIX en els regnats de Ferran VII i Isabel II

Publicat

on

Per

Ara fa 236 anys naixia Josep Manso i Solà (Borredà, Berguedà, 1785 – Madrid, 1863). Fou tinent general de l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. A Barcelona, entre el Mercat de Sant Antoni i l’avinguda del Paral·lel hi ha actualment el carrer dedicat a Josep Manso. Poca gent sap que Manso va ser un dels personatges més influents de la política espanyola del convuls segle XIX. Tinent general i governador militar i polític tant en el règim absolutista del rei Ferran VII com en els governs liberals de la seva filla Isabel II.

Catalunya dividida entre tradicionalistes i liberals

La Catalunya del segle XIX estava molt polaritzada. El món rural d’ideologia conservadora i tradicionalista. I el món urbà d’ideologia liberal i revolucionària. Dos compartiments amb vasos comunicants. Manso era un producte d’aquesta connexió de mons i d’idees. Era nascut a Borredà, criat a Sant Martí dels Provençals i casat amb una pubilla rica de Cornellà. La guerra, amb la invasió napoleònica i la incorporació durant un curt espai de temps de Catalunya a l’Imperi francès li va marcar el camí de la vida. Va destacar per la seva eficàcia militar i les accions estratègiques en combat contra els francesos, ascendint a tinent coronel el 1810.

Intent frustat de modernitzar Espanya

Manso va fer carrera a l’exèrcit. Primer com a voluntari i després com a professional. Va ascendir en l’escalafó a còpia de mèrits de guerra. Però no tenia ni l’origen ni el perfil clàssic del militar castellà, que és el mateix que dir espanyol. Manso, com Prim –el mític general de Reus–, va formar part d’un grup de catalans influïts per les idees franceses i nord-americanes de l’època, que van irrompre en l’escenari polític amb el clar propòsit –no aconseguit– de reformar i modernitzar Espanya.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.