Connecta amb nosaltres

Història

Antic Mercat del Carme

El trasllat al carrer Arc del Teatre va fer que el mercat anés perdent clientela i va acabar sent enderrocat

Publicat

on

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrere de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de venda sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps, etc. L’alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l’altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s’hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per a la salut pública i la salubritat de la via pública.

El nou espai que s’habilità per al mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d’ús militar i a finals dels anys 40 era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

També conegut com a Mercat de les Drassanes

A l’entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veïns el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 60 es va començar a plantejar el seu trasllat, que no es concretaria fins el 1972 amb l’entrada en funcionament del nou Mercat del Carme al carrer de l’Arc del Teatre.

Trasllat del mercat a Arc del Teatre

L’any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l’Ajuntament en l’espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d’on abans de la Guerra Civil s’aixecava l’històric i llegendari dancing La Criolla i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent.

Enrere quedaven més de vint anys d’un mercat atrotinat que sobrevivia a la part baixa del Paral·lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l’actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l’accés del trànsit rodat, que eren notables atesa l’estretor dels carrers circumdants d’aquella zona.

Arquitectònicament el nou mercat era d’una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència del llavors incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d’octubre del mateix any. El nom oficial del nou equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superfície del barri conegut en aquells temps com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l’Ajuntament de la ciutat va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

BARCELOFÍLIA

Història

El Palau Nacional

Publicat

on

Per

Totes les exposicions tenen un edifici emblemàtic dins de l’esdeveniment, com ho va ser el Crystal Palace a Londres l’any 1851 o la Torre Eiffel a París el 1889. Així, doncs, el Palau Nacional volia tenir aquesta distinció; tot i que al principi estava previst que fos una edificació temporal.

El Palau Nacional havia de ser el punt més alt de la urbanització, que començava a la plaça Espanya; les característiques topogràfiques de Montjuïc proporcionaven que l’edifici, des del primer moment, produís un efecte d’imponent majestuositat.

El primer projecte de J. Puig i Cadafalch i G. Busquets, datat l’any 1917, però va ser desestimat pels canvis polítics de l’any 1923. Per aquesta raó el 18 de juliol de 1924 es dugué a terme un concurs públic amb nous criteris, i al final va ser el projecte d’Eugeni Cendoya i Enric Catà el que va aconseguir el primer premi dels nou projectes presentats.

La primera pedra va ser col·locada, en un acte oficial el 30 de juny de 1926, pels reis d’Espanya i les obres es van allargar fins a l’any 1929 a causa dels problemes estructurals que van aparèixer constantment. Entre aquests: les grans dimensions de la cúpula del Saló de Festes o Sala Oval, la qual es va resoldre amb una estructura metàl·lica i la millora dels materials utilitzats en la construcció.

Amb una planta de 15.000 metres quadrats i compost d’una cúpula central i dos cossos laterals, l’edifici ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats. A més, a l’interior hi havia, formant part de l’ornamentació de l’edifici, una magnífica col·lecció d’art noucentista amb una gran proliferació d’escultures i pintures dels principals artistes de l’època.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

14 de setembre de 1705 | Batalla de Montjuïc, inici de la guerra de Successió a BCN

Publicat

on

El 1700 va morir sense descendència el rei Carles II, darrer dels Àustria espanyols. Tanmateix, no es va oblidar de proposar com a successor a Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França (i futur Felip V). Anteriorment, les potències europees havien pactat repartir-se els territoris espanyols de Flandes i Itàlia. Tanmateix, l’oposició històrica entre França i Anglaterra van fer esclatar el conflicte: si les corones de França i Espanya s’unien, seria una amenaça per a l’eix d’Anglaterra amb Àustria, els quals reivindicaven els seus drets successoris. Per aquesta raó, al final va esclatar un conflicte d’abast europeu a la península Ibèrica, Països Baixos, Alemanya i Itàlia. En aquest sentit, cal recordar que Catalunya ja havia sortit perjudicada en la guerra dels Segadors (1640-1659) quan, pel Tractat dels Pirineus, el Rosselló i quatre comarques més van passar a mans de França (allò que avui denominem Catalunya Nord).

Només un any després de la mort de Carles II, Felip V signa les constitucions catalanes a Barcelona. Però, amb els precedents que hi havia sobre la taula i l’experiència amb l’absolutisme borbònic francès, la majoria dels catalans es van posicionar al costat de l’Arxiduc d’Àustria. En aquest context, el 1705 els austriacistes catalans decideixen signar amb Anglaterra un pacte en suport al pretendent. Així, la flota de l’Arxiduc arriba a Barcelona el 22 d’agost, amb soldats anglesos, holandesos i austríacs; però topa amb l’oposició oficial filipista.

Malgrat això, els escamots austriacistes catalans i els aliats assetgen el castell de Montjuïc, fins a conquerir-lo, el 14 de setembre. En els combats per entrar a la ciutat, una canonada obre un forat a la muralla, pel portal de Sant Pau. Sembla que l’esvoranc roman al llarg dels anys i dona lloc a la denominació popular de la bretxa de Sant Pau, referint-se al tram final del carrer, tocant la Ronda. Així, el 22 d’octubre els austriacistes entren a Barcelona, l’Arxiduc, Carles III, jura les constitucions catalanes i és proclamat rei. Tant València, com Aragó i Mallorca se situen també del bàndol del pretendent. 

Però, l’abril de 1711, el germà de l’Arxiduc, Josep I, mor sense descendència i Carles és proclamat també emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Ara ja amb el nom de Carles VI; el flamant emperador decideix deixar Barcelona i marxar a Viena. Aquest fet desequilibra la política europea, i ara Anglaterra veu que, si l’emperador assumeix també la corona espanyola, tindrà el poder sobre Europa central i occidental. El resultat és que l’abril de 1713 signen el Tractat d’Utrecht, que acaba la guerra entre Castella i França i els aliats austriacistes.

Així, els catalans perden el suport dels aliats. Malgrat això, no es rendeixen i, durant 17 mesos Barcelona és assetjada per les forces borbòniques, fins a l’11 de setembre de 1714. Els antics drets i constitucions són eliminats i els regnes de la corona catalanoaragonesa es regiran pels de Castella. Entre altres coses, els decrets de Nova Planta imposen l’eliminació de la nostra llengua de l’ensenyament i de tot document de caràcter oficial.

De la batalla de Montjuïc de la guerra de Successió, ara fa 320 anys.

Continua llegint

Història

La font de la plaça d’Espanya

Publicat

on

Per

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024