Connecta amb nosaltres

Història

Antic Mercat del Carme

El trasllat al carrer Arc del Teatre va fer que el mercat anés perdent clientela i va acabar sent enderrocat

Publicat

on

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrere de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de venda sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps, etc. L’alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l’altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s’hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per a la salut pública i la salubritat de la via pública.

El nou espai que s’habilità per al mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d’ús militar i a finals dels anys 40 era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

També conegut com a Mercat de les Drassanes

A l’entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veïns el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 60 es va començar a plantejar el seu trasllat, que no es concretaria fins el 1972 amb l’entrada en funcionament del nou Mercat del Carme al carrer de l’Arc del Teatre.

Trasllat del mercat a Arc del Teatre

L’any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l’Ajuntament en l’espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d’on abans de la Guerra Civil s’aixecava l’històric i llegendari dancing La Criolla i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent.

Enrere quedaven més de vint anys d’un mercat atrotinat que sobrevivia a la part baixa del Paral·lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l’actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l’accés del trànsit rodat, que eren notables atesa l’estretor dels carrers circumdants d’aquella zona.

Arquitectònicament el nou mercat era d’una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència del llavors incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d’octubre del mateix any. El nom oficial del nou equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superfície del barri conegut en aquells temps com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l’Ajuntament de la ciutat va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

BARCELOFÍLIA

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

1 de maig de 1890: Primera manifestació a Barcelona per l’1 de Maig

Publicat

on

L’1 de maig de 1886 es produeix a Chicago un important moviment de protesta dels treballadors per exigir millors condicions laborals i la jornada de vuit hores. Als aldarulls hi ha sis morts i molts ferits; es produeixen nombroses detencions i a l’any següent se sentencien sis execucions: els Màrtirs de Chicago.

Això provoca que el moviment obrer europeu, que durant tot el segle XIX va teixir vincles, vulgui celebrar l’1 de maig com a Dia Internacional del Treball: una data per reivindicar la millora de les condicions laborals.

A Catalunya, la industrialització iniciada a finals del s. XVIII s’eixampla en potencial i recursos; no només a Barcelona, sinó que també en altres ciutats com Terrassa, Mataró, Sabadell… Però aquestes noves manufactures s’estableixen amb els mateixos criteris feudals fins llavors imperants; i això fa que les lluites obreres generin un dur enfrontament entre els qui volen mantenir un estatus i la classe treballadora que vol reivindicar uns drets per a la majoria i acabar amb les dures condicions de treball. Amb una fase d’esplendor econòmic recent, la denominada febre d’or, i la celebració de l’Exposició Internacional de 1888, Barcelona entra en un moment d’esclat dins del moviment social europeu. La reivindicació principal d’aquells anys és la jornada laboral de vuit hores; que de fet encara no arriba a assolir-se fins a 1919, amb la vaga de la Canadenca.

De tornada al maig de 1890, els mesos previs es produeixen un important seguit de vagues originades en una fàbrica manresana. El context és favorable per lligar aquella reivindicació amb el moviment associatiu mundial i la reivindicació de les vuit hores de jornada. Després de moltes negociacions, el governador autoritza celebrar una manifestació, que va des del teatre Tívoli per la Rambla fins al monument de Colom, amb el lema: Manifestació universal obrera del Primer de Maig. Segons les fonts, s’hi reuneixen entre vint mil i cinquanta mil persones. Les manifestacions s’allarguen en dies posteriors, fins que hi intervé la força pública. Els resultats immediats no són gaire evidents; però aquell primer 1 de Maig suposa una presa de consciència que els conflictes de tots s’han de resoldre entre tots. L’efecte multiplicador té una incidència important a tota Europa.

Com a nota curiosa cal explicar que la majoria de les reunions i concentracions, previs i posteriors en aquell 1 de maig, es fan en una zona llavors poc poblada ni coneguda: el Camp de les Carolines, situat a la part de l’actual Paral·lel que (de Viladomat a Rocafort, fins a la Ronda). De fet, va ser la darrera zona urbanitzada de la nova avinguda, un cop oberta oficialment el 1894.         

De la primera manifestació a Barcelona, amb motiu del Primer de maig, ara en fa 135 anys.

Continua llegint

Història

La Font Màgica, un emblema amb un molt elevat cost

Publicat

on

Per

La Font Màgica és obra de Carles Buïgas i de tècnics de la companyia Westinghouse. Tenia brolladors d’aigua des de la Font Màgica fins al Palau Nacional.

Tota la instal·lació va ser ideada, planejada, dirigida i construïda a Espanya. El 85 % de la despesa d’execució del projecte va ser nacional. Només es va comprar fora el material que aquí no es construïa, la qual cosa no va desvirtuar el seu caràcter estatal.

En la instal·lació d’aigua hi jugaven 15 metres cúbics per segon. Diàriament en consumia 225.000 m3, més del doble del consum total d’aigua que feia Barcelona l’any 1929.

La instal·lació de llum consumia 30.000 kw diaris, i desenvolupava 7.000 kilowatts de potència. L’impuls corria a càrrec de 300 motors elèctrics que movien 1.822 cavalls de força per a les cascades, 1.511 per al gran brollador i 560 per la a plaça de l’Univers, sense comptar les instal·lacions secundàries.

El gran brollador absorbia 2.400.000 bugies de potència lumínica, les cascades 560.000 i la plaça de l’Univers 1.000.000.

Hi havia escampats per l’Exposició un centenar de brolladors i més de 600 obeliscos lluminosos de cristall en trenta models diferents. El brollador central del sortidor desenvolupava una pressió capaç d’aixecar 3.500 kg. 

La conseqüència final era que el joc de llum i aigua de l’Exposició gastava de sis a set mil pessetes per hora. Tota la instal·lació es dirigia des d’una de les dues torres d’entrada a l’Exposició, i el gran brollador, quan adquiria personalitat pròpia, era dirigit des d’una central instal·lada a la Pèrgola. 

Josep Guzmán, CERHISEC

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024