Poble-sec, barri juganer

El CC Albareda ha iniciat un trivial històric del Poble-sec juntament amb CC El Sortidor i Cerhisec. El trivial ja compta amb més de 200 participants i encertar-les totes té premi: entre les persones que endevinin les preguntes se sortejaran dos passis als itineraris de la tardor que organitzen els dos centres cívics, llibres d’història del barri i de l’escriptora i veïna Júlia Costa. A més del trivial, al web s’hi poden trobar més jocs vinculats amb el barri: trencaclosques, endevina carrers, joc de memòria o bingo popular a balcons i terrasses del Poble-sec.

Que no falti la música

L’Albareda és un centre cívic especialitzat amb música. Entre les propostes engegades durant el confinament, podem trobar Els bucs confinats (vídeos dels grups que assagen als bucs del centre), l’arxiu de conferències Musicalment parlant en línia, àudios de concerts o Música als balcons del Poble-sec. També hi ha en marxa llistes musicals col·laboratives. Per Sant Jordi el centre publicarà una nova secció dedicada a recursos musicals i a llibres vinculats amb la música.

Tallers i cultura des de casa

La programació cultural segueix a la web amb un recull d’activitats en família, cinema (documental musical, cinema i música, perspectiva de gènere…), arts escèniques o itineraris. Properament també a la web s’inauguraran tres exposicions que volen mostrar com viuen el confinament persones sense llar, els joves i els usuaris de Susoespai, creació i salut mental.

Els tallers culturals han passat a ser els Tallers confinats i a la web es poden trobar recursos i propostes per fer durant la quarantena. Un recull fet pel centre amb professorat, col·laboradors i entitats del barri. Les propostes es van actualitzant cada dia.

El coronavirus ja ha arribat a Catalunya i els mitjans de comunicació han iniciat la seva campanya de sobreinformació –que, com sabem, comporta una desinformació del ciutadà, incapaç de gestionar tantes dades–. Molts periodistes ja parlen, des d’un profund desconeixement mèdic, d’epidèmia, de pandèmia. Sense massa rigor, fan càlculs exponencials de les possibles morts que el coronavirus pot provocar i, fins i tot, algú podria afirmar que hi troben un cert goig malaltís en la seva croada alarmista.

Aquesta infoxicació (sobrecàrrega informativa), a més, ha comportat un auge dels episodis racistes contra persones per simples qüestions fenotípiques. No vull ni pensar què hauria passat si el focus dels primers casos registrats a casa nostra no es trobés a Itàlia, sinó a un altre país, com ara Marroc o Pakistan. Sigui com sigui, tot això ens parla de la supervivència d’un bacil que, com ja ens van advertir Albert Camus i Umberto Eco, “mai no mor ni desapareix”, el bacil del feixisme i el racisme.

Per tot això, crec que una bona mesura de contrarestar aquest bacil i abstreure’ns de tanta sobreinformació alarmista és llegir La pesta, d’Albert Camus –us recomano la traducció que en va fer Joan Fuster, que podeu trobar a qualsevol biblioteca editat per La Butxaca/Edicions 62–, i el magnífic Contra el feixisme, d’Umberto Eco (Ara Llibres), un brevíssim assaig traduït per Maria Llopis. Dos llibres que ens donaran els recursos necessaris per poder realitzar el que, segons Eco, és el nostre deure contra el bacil del feixisme: “desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món”.

Una conversa a la botiga dels frescos de Lleida amb una senyora elegantment vestida, alta, cabell, em cal suposar tenyit de ros i guarnida amb una mena de papallona groga.
-” El meu marit està malalt del coronavirus i no trobo cap mascareta per a ell.”

Em parla amb tranquil·litat i m’afegeix que no ha volgut trucar al 061 per no col·lapsar el servei i segueix els consells del seu centre mèdic. Jo penso que no l’hagués calgut de trucar perquè el servei ja està prou col·lapsat,

A casa, la mare em retreu que parli amb qualsevol persona sense un mínim de distànciament. La mare pateix pels seus anys.

Al vespre, poc abans de les vuit, torno al carrer. De nou la mare m’aconsella que no trigui molt de tornar. Passo per casa de l’amiga i li deixo el programa de la Passió segons sant Mateu de Bach a la bústia. Ella admira Bach i jo l’admiro amb ella.

A les nou en punt una cassolada sorollosa em desvetlla de l’ensopiment. I ara què passa, que penso. Pocs minuts després m’arriba la notícia: el discurs del rei no és benvingut. Sempre arribo una mica tard a tot arreu.

ERNEST MILLET