¿Cómo recuerdas tu primer contacto con el mundo de la farándula? 
Con 16 años empiezo mi profesión en el mundo del espectáculo en el Teatro Moratín, lo que ahora es Luz de Gas. Allí empiezo a trabajar como actor con Joan Pera, Anna Maria Barbany, Martín Galindo y Sancho Gracia. Hacíamos la obra Tiempo de espadas, la historia de los 12 apóstoles, pero en tiempos modernos. Yo hacía de hermano de Joan Pera y no tenía ninguna frase. Joan me decía “Jano, abre la puerta” y yo la abría.

Y de allí saltas al Paralelo…
Estuve un año en el teatro Moratín y de allí fui al Paralelo, al Teatro Español, que era la sede del Teatro Nacional de Barcelona. Allí estaba la compañía de Àngel Guimerà, con actrices como Montserrat Carulla, Vicky Peña, Carme Elias… todas jovencísimas porque estamos hablando del año 73. Con 18 años me nombraron representante de gira de esta compañía, aunque yo en realidad lo que quería era seguir siendo actor.

¿Así empieza tu recorrido como relaciones públicas?
Yo era muy espabilado, había aprendido mucho y dominaba los medios de comunicación. Por el Teatro Nacional pasaban las mejores figuras del mundo del espectáculo y yo organizaba los encuentros con periodistas. Allí es cuando empiezo a darme cuenta de que a mi lo que se me da bien no es ser actor sino echar una mano, programarles la agenda, organizar citas con la prensa… En definitiva, estar con ellos para cualquier cosa que necesitaran.

Después del Teatro Español y del servicio militar ¿dónde continúa tu andadura?
Estando en el servicio militar, Pepe Buira –que llevaba el Teatro Victoria– me manda cartas con dinerito para convencerme de que al salir de la mili me incorpore a trabajar con ellos. Así es como me contratan con la compañía Loco Loco Paralelo, que es el primer musical que hace Paco Morán, y me nombran promotor y relaciones públicas del Teatro Victoria.

¿Cómo te introduces en el mundo de la noche?
Estando en el Teatro Victoria me ofrecen llevar la primera discoteca donde trabajé: Camelot. Yo era un personaje con mucha fuerza porque dominaba todo el Paralelo, era un pimpollo con mucha labia, los invitaba a las discotecas, los llevaba a cenar… Y dominaba a la prensa. Todo lo que yo he ido haciendo en la vida ha sido por los contactos y por la buena relación que tengo con la gente.

Y gracias a esos contactos inauguras una sala de fiestas en el Paralelo…

Me ofrecen que deje el teatro y Camelot para inaugurar el Barbarroja: una sala de fiestas de 1.800 m2 al lado del Teatro Martínez Soria. Allí organicé las mejores actuaciones que la gente podía imaginar (Lola Flores, Rocío Jurado, Raphael…) en directo y con músicos. Y contraté a José María Iñigo, el mejor presentador de aquellos tiempos.

Es en esa época cuando consigues que se recupere el Teatre Arnau.
Cuando marcho del Teatro Victoria y voy al Barbarroja, hago gestiones y consigo que mi jefe de Barbarroja ayude a mi ex jefe Pepe Buira para que este pueda comprar el Arnau en 1982 y recuperarlo como teatro de revista, porque entonces era un cine de pajilleras. Esta es la primera recuperación que hago de un establecimiento en el Paralelo.

Tras tu paso por el Barbarroja, te marchas del Paralelo.
Después de esta etapa me hicieron una oferta que no pude rechazar de un local en Consell de Cent y luego estuve en Quartier. Después de esto yo ya tenía suficiente dinero como para jubilarme y estaba cansado de las discotecas.

Pero regresas al Paralelo casi 30 años después…
Regreso para montar Barcelona de Noche, uno de los locales más emblemáticos de la ciudad, estaba en la calle Tàpies i era de transexuales. Mi objetivo era convertirlo en un restaurante con espectáculo, pero no pudo ser. Se convirtió en un local de despedidas de soltero y entonces es cuando decido dejar de trabajar allí. Y me dedico a vivir, a disfrutar y a viajar por todo el mundo. Y así me pasé 15 años, sin querer saber nada del mundo del espectáculo.

¿Cuándo decides montar el Loco Loco Paralelo? 
Yo buscaba un local solo para guardar mis cosas, no tenía ninguna intención de montar un bar. Pero mi mujer me dio la idea de montar allí mi oficina, mientras ella estaba en la caja atendiendo a la clientela. Y de allí surge la idea del Loco Loco Paralelo, pero tardé cuatro años en montarlo porque no tenía ganas. Yo, con ser la mano derecha del señor Jaime, ya tenía suficiente…

Háblanos de tu relación con él, con Jaime Albó, uno de los más importantes empresarios del Paralelo y dueño de la Sala Apolo…
Nuestra relación empezó cuando yo estaba en Barbarroja, en esa época nos reuníamos todos los folclóricos por las noches en el bar Arnau, que no cerraba nunca. Allí hicimos muy buena amistad y yo le conseguí la primera entrevista para televisión, a través de Julià Peiró, una de las personas a quien yo estoy más agradecido. Cuando él adquiere la Sala Apolo le ayudé a montar los Miércoles Golfos, una fiesta en la que se invitaba a los artistas de Barcelona y actuaban con la orquesta de señoritas. Así es como la sala empieza a ganar popularidad y empiezan a alquilársela para hacer actuaciones y sesiones de alto nivel.

En el sótano de tu local tienes un museo lleno de recuerdos de la época dorada del Paralelo…
Mi ilusión es conseguir un local en el Paralelo donde exponer todo lo que tengo. Los dueños del Teatro Apolo me han cedido todo lo que hay en el almacén desde los años 40: músicas, libretos, fotos, carteles… Me lo ceden a mí porque saben que soy la única persona que tiene interés en que todo esto algún día se pueda exponer.

Una de las opciones era hacer un museo en el futuro Teatre Arnau… ¿Qué opinas sobre cómo se está llevando su gestión?
A mi nadie me ha comunicado nada ni me ha pedido nada para el supuesto museo… Creo que el Arnau será un desastre, no podrá funcionar nunca porque está en manos oficiales, en manos de gente que no conoce el Paralelo de verdad.

¿Y el plan de usos del Paralelo qué te parece? 
Creo que tendríamos que dedicarnos más al comercio y eliminar locales de hostelería, y sobre todo de hostelería cutre, que estamos invadidos. Aquí cada uno hace lo que quiere, unos tienen ocho mesas, otros catorce, hay otros que no deberían tener terraza y la tienen… También nos falta la mitad del Paralelo por terminar. Vivimos un momento en qué hablamos mucho pero no hacemos nada.

¿Te jubilarás algún día?
De trabajar, sí, pero de mi vida farandulera y del mundo de la noche espero no jubilarme nunca, porque yo soy… experto en farándula!

Sempre has estat professor d’institut però el teu vincle amb la política ve de lluny…
Des de l’any 74 sempre he estat ficat en temes de política, més o menys en la clandestinitat. Estava afiliat al PSUC, que després va ser ICV i posteriorment Barcelona en Comú. Quan es van fer les primàries de Barcelona en Comú per triar els consellers, vaig presentar la meva candidatura, uns mesos abans de jubilar-me.

Quina sensació, ara que s’acaba la legislatura, tens amb respecte a la feina feta?
De les idees que tenia he pogut portar moltes a terme i també n’han quedat pendents. Al Poble-sec, per exemple, crec que ha quedat per fer una Taula d’Esports, que és l’organisme que empeny a les institucions polítiques per tal que hi hagi canvis i proposin idees. Això existeix a La Marina, Sants, Hostafranc i La Bordeta.

Al Poble-sec el que també cal és un poliesportiu.
Si totes les entitats esportives del Poble-sec s’unissin i es coordinessin en una Taula per presentar propostes en comú, tindrien molta més força. El tema del poliesportiu s’ha parlat i encara s’està parlant, però falta aquesta unitat d’acció amb tota la diversitat. El Districte ha de facilitar les coses, però qui s’ha d’organitzar són les entitats.

El futur del Palau d’Esports segueix sent una incògnita.
L’alcaldessa va parlar de fer-hi un centre d’emergències després dels atemptats, i en principi estem treballant en aquesta línia, tot i que també cap la possibilitat de recuperar aquest espai per a l’esport. En aquest mandat no s’ha arribat a cap proposta definitiva.

Un altre dels temes que estan sota el paraigües de la teva conselleria és la gent gran. Quina solució proposeu per al problema de la manca de residències públiques al Poble-sec?
És una mancança general a tota la ciutat. Al Poble-sec hi ha la residència de Vila i Vilà, on una de les plantes és de gestió pública. El problema és que no hi ha espai… L’únic espai que hi ha és cap a la muntanya i aleshores topem amb els problemes que suposa construir equipaments a la muntanya.

El mateix passa amb els grups de cultura popular, que no tenen un espai on assajar i deixar el material…
Quan es va construir el Centre Cultural Albareda havia de donar solució a això, però no l’acaba de donar. Culturalment l’Albareda és molt potent però el primer problema és que no hi cabien els geganters, i això era elemental. Potser podrem aprofitar la Casa de la Premsa o valorar l’opció d’arribar a acords entre entitats i alguns espais de les escoles… No és la solució, però si no hi ha solars on es pugui edificar s’han de pensar alternatives.

Al Poble-sec hi ha molts teatres i entitats culturals, però algunes passen per un moment complicat a nivell econòmic, com és el cas d’Oracles. Quin paper té el Districte a l’hora d’oferir ajudes?
Una entitat privada no té perquè fer negoci però ha de viure. Si el públic que té no és suficient, o no li permet pagar el lloguer, poden demanar subvencions i se’ls intenta ajudar. Però l’administració no pot estar subvencionant tots els lloguers de totes les entitats que fan teatre.

Un altre dels grans temes al barri és la manca d’escoles bressol públiques. 
A nivell de ciutat estem arribant a gairebé el 50% de la demanda. Com que fins al tres anys no és obligatòria l’escolarització, per part de la Generalitat hi ha manca d’interès i la major part d’aquesta demanda que es cobreix es fa amb escoles municipals. Aquest any hem arribat a 100 escoles bressol municipals, i al nostre districte n’hi ha més de 10, però evidentment no cobreixen la demanda.

I pel que fa a l’educació obligatòria hi ha prou places?
El districte pot assumir tota la demanda de places d’educació obligatòria. I més aquest any que s’ha consolidat la segona línia a l’escola Poble-sec i tant al Verdaguer com al Bosc també hi ha dues línies. Les escoles que hi ha al barri, a més, són extraordinàries i en aquest sentit no té perquè haver-hi manques.

Quan comencen les preinscripcions?
El dijous 28 de febrer a les 17h es presenta al CC Albareda la preinscripció per a les escoles públiques del Poble-sec de primària (P3) i a les 19h per primer d’ESO.

Enguany se celebren els 150 anys del Poble-sec. Es farà algun acte en el marc del Districte?
Ens agradaria que comptessin amb nosaltres tant pel que fa a l’espai del Districte com pel que fa a la organització. En el marc dels 150 anys estem fent un cicle de xerrades de memòria històrica i el dimarts 26 de març parlarem de la vaga de la Canadenca a través de la premsa de l’època, juntament amb CERHISEC, a la Biblioteca Francesc Boix.

D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].