Connecta amb nosaltres

Societat

Des dels ulls d’una dona

Les entitats socials demanen un canvi en determinades dinàmiques urbanístiques, tot i que insisteixen que la principal arrel del problema se situa en el germen masclista

Publicat

on

Tot i que la tendència s’ha començat a revertir, anar amb el carro de la compra, passejar amb el cotxet del nadó o buscar al fill a l’escola són activitats que majoritàriament encara fan les dones. “És clau començar a feminitzar l’espai des del punt de vista que són les dones les que fan aquestes rutes cícliques”, exposa la impulsora del pla de gènere als Castellers del Poble-sec, Marta Sau. El problema, al cap i a la fi, rau en el fet que han sigut els homes els que han dissenyat les ciutats, fent-les a la mida de les seves rutines i menystenint les de l’altre gènere.

En què consisteix la feminització de l’espai públic? En el fet que hagi la suficient llum per fer les nits visualment més segures, en l’eliminació d’espais sense sortida o en l’ampliació de voreres, entre altres qüestions. Ítems que potser fins ara no s’han tingut en compte als despatxos d’urbanisme, però que el Govern municipal ha començat a capgirar. Tal com exposa la regidora del Districte i de l’àrea de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, “l’urbanisme ha estat molt masculinitzat; l’han fet molts homes des dels despatxos i cal canviar això”. Com? Segons proposa, mitjançant tallers i formacions als tècnics i arquitectes municipals perquè incorporin als projectes noves idees i conceptes que ajudin a fer entorns més segurs per a les dones i per a tothom en general.

Percepció d’inseguretat

Essencialment, la percepció d’inseguretat té el seu origen en “la manca de control social d’un espai públic”, aporta des de Raons Públiques, Javi Fraga. Tal com il·lustra l’expert, no és el mateix un carrer on només hi ha equipaments esportius amb horari diürn, que un carrer on viuen persones, compta amb comerç de proximitat i permet l’obertura d’algun equipament. “Sense aquest control social, a partir de l’hora en què l’activitat desapareix d’una zona sense combinació d’usos, les persones que no són l’estereotip dominant són les que es poden veure més exposades a les seves pors”, assevera. De fet, és en aquest punt on “l’urbanisme ha de prendre rellevància i generar espais transparents, oberts i connectats a altres espais”, apunta.

Per tal de detectar aquells elements que, en cas de ser transformats, podrien ajudar a millorar el desenvolupament de la vida quotidiana, fa dos anys i mig el consistori va engegar tota una sèrie de mesures per feminitzar la via pública. De fet, la intencionalitat va recollir des del principi una proposta que fins avui dia ha resultat ser tot un èxit: les marxes exploratòries. Tal com desenvolupa la regidora Pérez, la idea s’ha focalitzat en generar grups de dones que passegin per diferents zones i així determinar “des de l’escala micro” quins canvis poden ajudar a incrementar la qualitat de vida de determinades places o carrers.

En aquest sentit, des de fa uns mesos les marxes exploratòries compten amb partides pressupostàries per poder dur a terme les transformacions que plantegen. Unes partides entre les quals destaca la consignada al grup que ha tractat de millorar l’espai públic del nucli de Santiveri. Fins a un milió d’euros s’ha destinat a fer realitat les millores que ha detectat el grup de dones que va visitar la colònia. Tal com argumenta Pérez, “el que no pot ser és que els demanem quins aspectes millorarien i que després nosaltres no ho implementem”.

Una visió extrapolable

Sobre aquesta manera de fer urbanisme, des de Raons Públiques asseguren que a la cooperativa “la perspectiva de gènere és un valor que ja tenim integrat en el nostre dia a dia” i celebren que l’Ajuntament treballi també en la mateixa línia. “No és només mirar la ciutat, sinó fer-ho acompanyat d’altres persones; fer recorreguts acompanyats de persones afectades per un tema específic i així aconseguir tenir una experiència vital més pròxima”, aprofundeix Fraga.

Sembla que aquesta forma de treballar l’urbanisme ha vingut per quedar-se. Tal com percep Pérez, entre les formacions polítiques “hi ha un consens” a l’hora de tirar endavant mesures d’aquestes característiques. Una qüestió que, segons opina Sau, servirà per “regar la llavor que els veïns i veïnes de Poble-sec Feminista vam plantar anys enrere”. Tota una transformació social que ja ha fet el salt del món abstracte a l’espai tangible de forma definitiva.

Qüestió d’actitud

Tot i que un carrer pot aportar més o menys sensació de seguretat, Fraga es mostra insistent en un punt: “El fet que no hi hagi violència o discriminació és una cosa que va relacionada amb les persones, no amb els espais”. En la mateixa línia, l’activista dels castellers deixa clar que el Poble-sec no és ni molt menys un barri insegur, sinó que són determinades actituds les que distorsionen la realitat. Tal com exemplifica, “el problema no se situa en el fet que hi hagi agressions a la muntanya de Montjuïc, sinó que n’hi hagi a qualsevol carrer, bar, casa o lloc de feina”.

“Ajuda que siguin espais amb llum i moviment? Evidentment, però no considero que Montjuïc sigui un espai insegur en si”, complementa Sau. Al seu parer, “el problema no és la inseguretat, sinó el masclisme i les seves actituds que es poden donar en qualsevol espai”. Lexpert en urbanisme afegeix la següent idea: “El darrer ítem que genera la situació d’inseguretat no és l’espai, sinó les persones que estan allà; aquestes són les que fan un ús indegut de la seva posició de força i se n’aprofiten”. “Potser l’urbanisme no ha de generar espais perillosos, però després tots també tenim una responsabilitat”, recorda.

Per últim, Sau posa de relleu que “el feminisme al final cerca generar espais on tothom estigui còmode”, defensa. Un benestar que incompatibilitza amb determinades actituds, com ara “l’ús de determinades paraules i comentaris”. “Ha arribat un punt en què ja no ens hem de per què sentir incòmodes; les dones volem poder anar per qualsevol carrer sense que ens hagin de xiular, escoltar determinades coses o fins i tot veure com ens toquen; són coses que ja no podem permetre”, subratlla.

Societat

Arqueologia i gastronomia de la mà

Una proposta del Museu d’Arqueologia i Menja’t Montjuïc

Publicat

on

Fins al 28 d’abril, se celebra la primera edició d’Arqueotapa, una proposta que neix de la col·laboració entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i el projecte cultural Menja’t Montjuïc, creat l’any passat per vincular l’oferta cultural de Montjuïc amb l’activitat gastronòmica del Poble-sec. Una desena de restaurants del barri s’han sumat a la iniciativa oferint tapes inspirades en altres èpoques, en les quals pots aprofundir al MAC. L’Arqueotapa convida a “menjar-se l’arqueologia” tot reinterpretant, de la mà de cuiners i cuineres del barri, plats tan antics com el moretum de l’Antiga Roma, l’escabetx d’origen persa, la salsa de peix garum o els cigrons torrats. Aquests restaurants han recuperat elaboracions i mètodes de cocció d’altres moments històrics per connectar el barri amb el passat i emprendre un viatge en el temps a través d’aquestes tapes. Entre altres, hi participen Archimissa Gastrobar, la Bodega La Tieta, el Celler Cap de Suro, el Carro Gros i Petit Montjuïc. A més, L’Arqueotapa convoca un concurs a Instagram patrocinat per Gato News, l’agenda cultural en format estovalles. El premi és un tast de vins per a dues persones a la Sala Roma del MAC, ofert per la distribuïdora de vins Entrevins. Per participar-hi, s’ha de compartir una imatge de la tapa que s’hagi tastat amb l’etiqueta #arqueotapa2021.

Continua llegint

Societat

Sants-Montjuïc inaugura la Taula per l’Emergència Climàtica

Les ciutats són especialment vulnerables

Publicat

on

Per

El passat 22 de març, més de 60 entitats, equipaments i empreses del districte de Sants-Montjuïc es van unir per crear la Taula per l’Emergència Climàtica, un espai que posem a l’abast de totes les ciutadanes i ciutadans per debatre, generar coneixement, compartir bones pràctiques i desenvolupar mesures.

Però, què és exactament l’emergència climàtica? Segons els estudis científics, si la temperatura mitjana global de la Terra s’incrementa en 1,5°C o més, provocaria danys irreversibles per a la nostra supervivència. Si es segueix el ritme actual d’emissions, podem arribar fins als 3°C a finals de segle. Cal, doncs, orientar urgentment tot el sistema per deixar a 0 les emissions de carboni el 2050.

Efectes a la ciutat i al districte

A més, les ciutats són especialment vulnerables al canvi climàtic. Per exemple, si no actuem, a Barcelona augmentaran els períodes secs i disminuiran les precipitacions anuals. Les pluges es concentraran en episodis cada vegada més extrems i augmentaran les inundacions. Per mitigar aquestes conseqüències, la ciutat ha desenvolupat una estratègia pròpia contra l’emergència climàtica.

Però els efectes no seran els mateixos a cada territori. Al nostre districte, la temperatura pujarà menys que la mitjana de la ciutat i també patirem menys la caiguda generalitzada de precipitacions. Malgrat aquestes dades positives, notarem més els efectes: el risc de morir dels homes augmentarà de mitjana un 11% i el de les dones, un 14%. La densitat urbana, l’envelliment de la població o els ingressos mitjans són alguns dels factors de risc darrere d’aquestes xifres.

Participació de totes les parts

Per tot això, a Sants-Montjuïc hem decidit entomar aquest repte i adaptar l’estratègia de la ciutat a les necessitats dels nostres veïns i veïnes. Amb aquest objectiu, vam presentar una mesura de govern a plenari el maig de 2020. A continuació, vam crear l’Oficina Tècnica de l’Emergència Climàtica, per desenvolupar i coordinar la nostra estratègia.

Ara fem un nou pas amb la Taula per l’Emergència Climàtica, un espai de debat i presa de decisions, obert a la participació de totes les parts interessades. Amb la creació d’aquesta Taula volem involucrar els barris en la presa de decisions i trobar solucions que ens ajudin a afrontar el repte del canvi climàtic i mitigar-ne les conseqüències des del territori.

CAROLINA LÓPEZ, Consellera de Sants-Montjuïc

Continua llegint

Societat

Crims, la cara fosca del barri

La mort no només es presenta en forma de malaltia o accident, més sovint del que ens imaginem també és provocada pels éssers del nostre entorn

Publicat

on

La mort mai ha deixat de ser tabú. Un acte de traspàs que, tard o d’hora, tothom haurà d’experimentar. Alguns, però, s’han vist forçats a emprendre el camí cap a la llum més aviat del que esperaven. El motiu: la conseqüència de les diferents violències humanes. Encara que la societat, una dècada rere l’altra sembla civilitzar-se de forma gradual, periòdicament la vilesa també surt a passejar acompanyada de la Parca. Un viatge que sovint ha portat a aquest tàndem macabre fins als carrers del Poble-sec.

En aquest paratge, la mort inesperada ha pogut recrear-se en diferents escenaris. La foscor s’ha apoderat d’indrets com la mateixa artèria festiva de l’avinguda del Paral·lel, el bosc i el sotabosc de la muntanya de Montjuïc o els habitatges dels blocs que configuren l’estampa bucòlica del barri. Successos dels quals ningú volia ni vol ser protagonista, però en els quals tothom posa l’orella.

Assassinats polítics

No cal viatjar fins al sorgiment del primer nucli urbà del Poble-sec per començar a reconèixer escenaris tacats de sang. De fet, un dels racons més plens de dolor encara és ben present en el dia a dia del veïnat. Al fossat del castell de Montjuïc la mort es va arribar a burocratitzar durant la guerra i la postguerra. Alguns, però, s’entestarien a seguir lluitant contra els falangistes que exterminaven tot rastre de republicanisme. L’exemple: l’assassinat a la mateixa muntanya de l’inspector de policia José Félix Gómez de Lázaro Hernaiz per part dels maquis anarquistes Quico Sabater i José Luis Facerías (1956).

L’assassinat de l’agent franquista no esdevindria l’únic homicidi que s’ha dut a terme contra el braç armat de l’Estat al barri. Pocs mesos abans dels Jocs Olímpics, els etarres José Luis Urrusolo Sistiaga i Juan Jesús Narváez Goñi també assassinaven al comandant Arturo Anguera al carrer de Palaudàries, després de disparar diversos trets contra el cotxe on anava tant la víctima com dos militars més que van resultar greument ferits. La sort, però, no sempre restaria al costat d’ETA: només un any després la policia desactivaria un cotxe bomba amb 14 quilos d’explosius en un carrer del barri i un altre vehicle localitzat al Sot del Migdia, on la banda terrorista muntava un segon explosiu.

La muntanya, escenari predilecte

No només la política ha fet córrer sang pels carrers poblesequins. L’abril de 1995 moria amb només 29 anys Elena S. P., després de rebre una punyalada a l’abdomen quan es trobava al passeig de l’Exposició. De fet, el succés es produiria el mateix dia que Ricardo López Parras, el violador de Montjuïc, era jutjat com a autor de diversos delictes sexuals contra parelles que mantenien relacions dins dels seus respectius turismes. Mentre amenaçava els homes amb una hipotètica pistola, agredia sexualment a les dones en presència de la parella. López Parras seria condemnat a 61 anys de presó.

El mòbils sexuals no només s’han endut la vida de les dones, sinó que també han estat presents en homicidis com el d’Alberto M. B. Aquest colombià de 53 anys va morir una matinada del 2005 a la zona alta del Mirador, després de rebre una punyalada al coll. Segons l’Audiència de Barcelona, el seu atacant, Nikolay S., de 20 anys, el va matar accidentalment quan intentava escapar de l’home, qui el volia forçar a mantenir relacions sexuals. Tot i això, l’homicida no es va poder estalviar una condemna de tres anys de presó.

Violència de gènere assassina

Més enllà dels homicidis produïts en contextos de caràcter sexual, com el d’una prostituta que va ser apallissada al passeig de Montjuïc l’any 2006, les hemeroteques també recopilen atacs de gelosia. Entre els més sonats es troba el protagonitzat per Roberto C., qui va amenaçar amb una pistola a la seva exdona en trobar-se-la passejant amb un altre home pel Paral·lel ara ja fa 25 anys. Si bé aquesta va sobreviure, no totes han tingut la mateixa fortuna.

Alguns veïns del número 62 del carrer del Poeta Cabanyes encara recordaran que, a principis del 2000, un home es va entregar a la Guàrdia Urbana després d’estrangular a la seva dona de 35 anys al pis on vivien. D’altres, del carrer Tapioles, tindran més present el matrimoni de 81 i 71 anys que el setembre del 2018 va aparèixer mort a casa seva. En aquest darrer cas, l’home va matar a la dona amb un bat de beisbol i posteriorment es va suïcidar. De fet, als veïns els va anar d’un pèl no acabar saltant pels aires, ja que els agents policials també van trobar el gas del domicili obert i objectes i papers cremats al lavabo.

Revenges

Encara que les venjances sovint són més pròpies del món cinematogràfic o s’acostumen a imaginar lluny de l’entorn més proper, el Poble-sec també ha sigut escenari de represàlies entre grups organitzats. Si bé alguns poden recordar com un jove de 25 anys va ser tirotejat en un habitatge de lloguer del carrer de Vila i Vilà per una disputa de drogues, d’altres rememoraran com fa només cinc anys una baralla a la discoteca Koko Premium Club del Paral·lel va acabar amb un altre jove de 28 anys cosit a trets. Un mort que seria només la primera víctima a caure abatuda en una espiral de violència i revenges entre dos clans de narcotraficants. De fet, la disputa entre totes dues bandes també deixaria tres ferits en un altre tiroteig amb armes semiautomàtiques en un bar del carrer Radas amb Concòrdia.

Tot i que no tots els casos han copat grans titulars a la premsa, com va ser la mort d’un jove indi de 28 anys amb arma blanca pel seu compatriota i company de pis de 23 anys al carrer de Palaudàries novament, n’hi ha d’altres que sí que s’han vist envoltats d’una gran polèmica. L’exemple més clar: José Antonio González García, el manter que va morir en caure des d’una alçada de 25 metres a tocar de la plaça de Miramar. En la causa van ser imputats dos dels agents de la Guàrdia Urbana posteriorment i malaurada més coneguts: Rosa Peral i Albert López, condemnats anys més tard per haver matat i calcinat un company de la Urbana dins del maleter d’un cotxe a prop del pantà de Foix.

Mentre que l’atestat policial assenyalava que el manter va agredir a Rosa Peral amb una navalla a la cama i posteriorment va decidir saltar per pròpia voluntat al buit i amb les esposes posades, la jutgessa mai va trobar indicis que poguessin contradir que les causes de la mort no fossin accidentals, com asseguraven els agents implicats a l’atestat. De fet, l’únic policia que va ser testimoni del que va passar, pocs mesos més tard moriria en un accident de moto a Andorra sense arribar a declarar.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.