Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Carolina López: ‘‘Al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i invisibilitzada’’

Publicat

on

La Carolina López (Alacant, 1978) ostenta el càrrec de Consellera del Districte pel govern de Barcelona en Comú des de fa més de dos anys. En aquest temps ha hagut de fer malabarismes per coordinar les demandes dels diversos grups veïnals i entitats del Poble-sec, que sovint són contradictòries. Li agrada treballar sobre el terreny i s’encarrega de posar en coneixement de l’Administració les diferents queixes i problemàtiques del veïnat. Una tasca que no és gens fàcil en un barri on la gentrificació, els problemes de convivència o l’èxode de veïns estan a l’ordre del dia.

Quina és la teva relació amb el Poble-sec més enllà del teu càrrec?

Jo visc al Poble-sec des del 2011. Des del principi em vaig implicar molt en diverses entitats del barri: primer a l’AMPA i el moviment escolar i després em vaig incorporar a la Coordinadora, era membre de la taula d’interculturalitat del Poble-sec i de Som Paral·lel, des d’on vam començar a crear Barcelona en Comú, que aleshores es deia Guanyem.

Explica’ns quina és la feina d’una consellera del Districte

Fer de pont entre l’Administració i el veïnat. Es tracta de mesurar què és el que està passant al barri, quins problemes hi ha, quines coses es poden solucionar des del Districte i posar en contacte la gent que té problemes amb el departament corresponent o bé crear un projecte. Jo explico a l’equip de govern cap a on es mou la ciutadania, què és el que demanen.

Quines són les principals queixes i demandes que reps dels veïns del Poble-sec?

Ara mateix el que tenim és un èxode brutal del veïnat que està causat per la pujada de lloguers. I aquesta és la principal demanda de tota la ciutadania del Poble-sec.

Atribuiries aquesta expulsió del veïnat a l’auge del turisme?

Hi ha diversos factors. Una anàlisi molt superficial ens diria que és per l’augment de la massificació turística al barri, i hi ha una part de veritat, però també és cert que al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i molt invisibilitzada perquè està formada per gent de diverses procedències culturals que no estan implicades al moviment veïnal i aleshores triguem més en arribar als problemes que tenen. Aquests són els primers expulsats perquè tenen una renda per càpita molt més baixa que la resta de la població.

Com treballeu per aturar aquest èxode?

Estem treballant en diferents mesures però la principal ha de ser l’augment de l’habitatge públic al barri i a tota la ciutat. Però això no és una competència només nostra i el Poble-sec és un barri amb una trama molt densa on tenim molt poc espai lliure per construir.

Un altre dels temes calents al barri és el malestar entre el veïnat a la plaça de las Navas. Quines mesures esteu prenent?

A principi d’any vam presentar la Mesura de Relacions de Proximitat a l’Espai Públic. Aquesta mesura va començar a implementar-se i ara comencem a veure els resultats. Al Poble-sec es concretava sobretot en places com la plaça Navas, les Hortes de Sant Bertran, les Tres Xemeneies, Santa Madrona, el Sortidor… Tots els espais oberts tenen diferents problemàtiques. En general treballem amb un equip de civisme i un Servei de Gestió de Conflictes per tractar l’oci nocturn que opera sobretot entre Blai, Blesa, Paral·lel i les Tres Xemeneies. És un equip de persones que fa un recorregut i vigilen la gent que fa soroll al carrer, que està bevent alcohol, els bars que no tanquen a l’hora correcta…  I hem reduït el número de trucades. Plaça Navas és un dels espais prioritaris. S’ha fet una enquesta a cent nuclis familiars de la plaça per tenir una visió del que està passant i en base a aquesta enquesta hem fet tot un pla d’actuació i prenem diferents mesures pels problemes de convivència que hi ha a les diverses franges horàries. Per exemple, una de les principals queixes en la franja de tarda és que els nens  juguen a pilota, aleshores el que fem és ocupar una part important de la plaça amb altres tipus de jocs, perquè puguin jugar però sense causar problemes amb la gent gran. També tenim una patrulla que està quatre dies a la setmana només al Poble-sec.

Al barri hi ha moltes entitats i grups amb interessos diferents. Com coordineu les demandes?

Tenim contacte sobretot a través de la comissió de seguiment del Consell de Barri i a través del Pla d’Equipaments. Som un dels barris amb més entitats, de vegades ens demanen coses radicalment diferents i contradictòries i casar-ho tot és complicat, però altres vegades coincideixen. Comencem a veure una certa cohesió fins i tot entre grups que entre els que inicialment semblava que hi havia una fractura, com les demandes de la gent més jove al voltant de la Base i les demandes de la Coordinadora, que agrupa entitats més tradicionals i clàssiques, però mica en mica han començat a apropar-se, en concret en el tema de l’habitatge estan treballant junts o en el tema del Comitè de Defensa del barri. Tenen opinions diverses però treballen junts en determinades qüestions del barri.

Creus que el sistema de participació amb el que treballeu està ben plantejat? O és una eina més simbòlica que efectiva?

Hi ha qui pensa que és més simbòlic que res perquè nopodem traspassar tota la responsabilitat a la societat civil, però també hi ha una certa necessitat de coresponsabilitat. Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania. Quan prenem una decisió ens agrada que la gent sigui conscient que les demandes que exigeixen tenen conseqüències sobre la població.

Una de les àrees que gestiones és la depromoció econòmica. Amb quins programes treballeu al barri?

Al Poble-sec fa un any vam presentar la mesura d’ocupabilitat dirigida a joves nouvinguts que es troben en situació d’arreglar els papers. Mentre ho fan no poden accedir a una educació reglada ni a una feina i estan completament aturats. La mesura posa en relació les entitats del barri, Barcelona Activa i les persones que tenen aquesta necessitat. Ha funcionat tan be, sobretot des del punt de vista de l’autoestima dels participants, que aquest any repetim el model i hem fet diverses rèpliques. Aquesta és una de lesmesures que formen part del Pla de Desenvolupament Econòmic del Districte.

Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania

La gentrificació també afecta als comerços i alguns estan marxant del barri. Com treballeu per fomentar el comerç de proximitat? Al barri no hi ha un eix comercial com a Sants o a Creu Coberta…

Tenim una associació de comerciants però és cert que el comerç ha viscut la crisi de forma molt potent, van tancar molts comerços i això va fer que les estructures de les associacions s’afeblissin. Des del districte fem un esforç enorme per professionalitzar les entitats de comerciants i per donar diferents tipus d’ajudes als comerciants perquè puguin viure de la seva feina. Hem començat un programa d’assessorament personalitzat per a vint comerços del districte i gairebé la meitat són del Poble-sec. Treballem amb l’Associació de Comerciants i amb l’Associació d’Artistes i Artesans per valorar fórmules de millora.

En quin punt es troba el Pla Paral·lel?

El Pla Paral·lel, tal i com estava concebut per l’anterior mandat, està aturat perquè ens ho va demanar el veïnat. Nosaltres tenim una visió del Paral·lel diferent, creiem que s’ha de convertir en una avinguda que sigui un espai de trobada del veïnat dels tres barris que hi conflueixen. Volem convertir l’avinguda en el carrer major d’aquesta zona i retornar l’espai públic al veïnat. La part urbanística està aturada però estem treballant des de de l’àrea d’economia, la de comerç i la de cultura.

Entrevistes

Alix Gentil: “La gent entra al local i queda realment sorpresa”

Alix Gentil (París, 1988) va agafar el timó del bar-teatre Tinta Roja (Creu dels Molers, 17) l’octubre passat. Creat el 1998 per Hugo Zubillaga, en va agafar el testimoni el seu fill Manuel. Anava a tancar pels deutes provocats per la pandèmia, però va evitar-ho Alix Gentil, actriu i directora de cine francesa especialitzada en improvisació i veïna del Poble-sec, juntament amb la seva parella, Alexis Panet. Parlem amb ella sobre el nou rumb que prendrà el local asseguts en un dels sofàs de vellut que hi ha al Tinta Roja, sota una llum tènue que dona un aire màgic a l’espai.

Publicat

on

Com va arribar al Tinta Roja?
Portava molts anys actuant-hi amb la meva companyia de teatre improvisat, The Modestos. La meva parella, l’Alexis Panet, també va començar a actuar-hi amb la seva companyia. Vam fer molt bona relació amb el propietari, el Manuel. Durant la pandèmia ho va passar molt malament i li vaig proposar fer un Verkami per pagar deutes. Així va poder reobrir. Per a mi era molt important que pogués seguir funcionant i molta gent es va mobilitzar. Però no va ser suficient. Tenia tants deutes que ja era insostenible.

Anava a tancar?
Fins i tot vam fer l’última funció. Aquell dia, en arribar a casa, ens vam decidir a agafar-lo. Teníem clar que calia seguir amb el Manuel, continuant el projecte que el seu pare havia iniciat i en què ell portava molts anys treballant. Per això el tenim a ell com a encarregat del local, jo gestiono la programació i l’Alexis porta l’administració. Fem una reunió setmanal tots tres i forma part de la direcció. La seva experiència és molt valuosa. Nosaltres ja coneixíem la producció d’espectacles perquè l’Alexis va tenir un centre cultural, però de bar no en sabíem.

És un bar, un teatre, un cafè-teatre…?
Seria un bar-teatre. Però el bo és que quan entres, primer et trobes amb la part de bar i al final hi ha un altre espai que és el teatre. Ara, el negoci és en el bar, perquè si només tinguéssim el teatre com en pandèmia, no funcionaria. A més, ja sabem que en alguns espectacles es consumeix més, com als monòlegs. A la improvisació en anglès, prenen gintònics. Amb teatre dramàtic, no.

I malgrat això seguiran fent programació dramàtica?
Jo estic oberta a tot tipus de propostes. No dic mai que una cosa no m’interessa. Al principi vam pensar en centrar-nos en la improvisació, però ens vam adonar que el local crida a fer moltes coses més.

Vostè és  actriu i la seva parella, l’Alexis, és programador informàtic. Podria semblar que està molt allunyat però si ha fet improvisació i gestió d’espais culturals tampoc està lluny…
Totalment. Ell té els seus ingressos en la informàtica i el Tinta Roja actualment és un hobby… tot i que li porta més temps que la feina! Però ni ell ni jo cobrem res, ho dediquem tot a pagar els sous, però és normal, sabem que al principi és així.

Volen fer canvis?
Canviar-lo, no. Millorar-lo, sí. Ara som tres fent el que feina un. El Manuel té temps de fer moltes coses que abans no podia. I tenim la sort que l’Alexis automatitza moltes tasques repetitives, com ara l’enviament de correus. Tenim més temps i hem arribat a programar dos o tres espectacles al dia. Abans era un perquè al Manuel li arribaven tants correus que no podia respondre. A més, anem provant quins horaris funcionen millor. I a l’agost canviarem la instal·lació elèctrica, els llums de l’escenari i la climatització.

Per primer cop hi ha una persona dedicada a la programació teatral des d’un punt de vista artístic?
No puc dir que hi hagi una visió artística perquè no ens podem permetre rebutjar propostes per la qualitat. Sí que posem com a filtre que hi hagi una paga i senyal, i un preu mínim.

Ser al Poble-sec ajuda?
El conec de fa tants anys que no ho sé. És cert que la gent no entra perquè passava caminant per davant, sinó perquè els ho han recomanat o venen a veure un espectacle. Al barri la gent no ho coneix gaire: saben que hi som però no saben què fem.

És la gràcia del local, que des de fora no sembli el que és?
Sí. La gent entra al local i queda realment sorpresa.

Creu que els veïns no se’l senten prou seu?
Cal tenir en compte que és un bar una mica més car que altres llocs, també perquè cal mantenir un local de 200 m2. Soc conscient que no és per a tothom.

De quins preus parlem?
Una cervesa costa 2,50 euros. L’Alexis no vol que la gent deixi de venir per diners, i per això hem abaixat el preu, que eren 2,70 euros. M’agradaria que la gent del barri pugui veure el que fem, perquè n’hi ha per a tots els gustos. Fem ball swing, que pots venir a ballar o prendre una copa amb un ambient genial amb gent ballant com en una altra època. O monòlegs, cabarets…

Què es pot fer perquè vinguin?
Vam fer el cabaret d’inauguració al gener. Com que portem els fills a l’escola al Poble-sec, tenia pensat fer un espectacle infantil per a les famílies, en què la gent es pogués quedar i fer barri, però no vam tenir temps.

Com ha estat possible que el Tinta Roja anés a tancar i que ara es mantingui?
Per la pandèmia. Vam comprar la llicència al Manuel per un import que li permetés pagar els deutes. El local se sosté. Fins i tot quan al desembre passat que hi va haver l’onada d’òmicron i ens van entrar a robar, els comptes van sortir a zero. El local no perd si està ben gestionat.

Ha estat complicat a nivell personal posar diners a un negoci amb deutes?
Ho teníem clar tots dos. L’Alexis ha començat mil negocis. Jo no soc així, i és la primera vegada que també hi estava disposada. No ens ha costat perquè vam fer números pessimistes i vam veure que fins i tot així no perdríem diners. Sí que hi ha hagut estrès perquè no parem des d’octubre i seguim amb les nostres pròpies feines: l’Alexis amb la informàtica i jo tinc una escola de teatre, una companyia i un festival de teatre, i cal sumar-hi els nens… i fer espectacles a les nits, esclar.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Fortuny: “Els 50 anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”

Com que ‘soc músic i no em fico en política’? Al contrari: ‘Soc músic i em fico en política!’”. Ho afirma Joan Fortuny (Barcelona, 1955), història viva de la música catalana i cara visible de la Companyia Elèctrica Dharma, grup de folk-rock català que aquest 2022, ‘Any Dharma’, celebra el seu 50è aniversari. En el context de la commemoració del mig segle de vida del grup, pel qual ha rebut recentment el Premi Enderrock a la Trajectòria, Fortuny fa balanç de la història –musical, però també política i social– de la Dharma, intensament marcada per la pèrdua dels seus germans Esteve i Josep, amb els quals va cofundar la banda. El 22 d’abril del 2023, el Palau Sant Jordi acollirà el gran concert de festa d’aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma. “No serà un comiat, de cap de les maneres”, adverteix Fortuny.

Publicat

on

Per

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?
El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la Rock in Rio, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?
Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc, Diumenge (1974), encara estava influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L’oucomballa (1976), on vam trobar el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes… Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup?
Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. En l’actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”… Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.
Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests anys?
L’han marcat molt, i cap a malament. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música… I vam plegar. I la manera que vam decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?
La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors… Volem que tot això entri al Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?
No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

MANUEL ARENAS / Clack

Continua llegint

Entrevistes

Pepe Serra: “El museu són moltes coses alhora, però si l’entorn no el fa servir, això és un magatzem”

Pepe Serra (Barcelona, 1969) és l’actual director del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Anteriorment, va dirigir el Picasso i, abans d’ocupar aquests càrrecs, va ser estudiant d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des que va arribar al MNAC, el seu objectiu principal ha estat capgirar-ho tot, renovar el museu i trencar amb els valors tradicionals que el limiten. Quan entro al seu despatx, em rep amb un piló de llibres i programes sobre la taula.

Publicat

on

Tot això ho puc trobar al museu?
Tant de bo. Avui dia, el museu té 30.000 obres d’art i només n’exposa 5.000.

I la resta?
Guardades. Al MNAC tenim un problema i és que, tot i que pot no semblar-ho des de fora, a la part més gran de l’edifici, que és la sala oval, no s’hi pot exposar res perquè no té les condicions climàtiques necessàries.

Per què us trobeu en aquesta situació?
Doncs perquè aquest edifici no està pensat per ser un museu. Es construeix l’any 1929 per l’exposició internacional de la llum i dels cinquanta mil metres quadrats que té, només en podem utilitzar deu mil per exposar. No hi ha lloc per a tot. Les exposicions temporals, de fet, es fan en uns soterranis que en veritat són uns magatzems.

Recentment, s’està parlant d’una ampliació del museu. Això resoldria aquest problema?
Sí! Per nosaltres, l’ampliació té dos fronts: guanyar espai per tal d’exposar millor les coses i canviar de quota. Aquest museu s’instal·la aquí l’any 1934 amb la idea que aquesta muntanya serà un gran lloc de cultura i de natura, però segueix havent-hi un handicap molt gran d’accés. Pasa un autobús que triga tres quarts d’hora, la muntanya és fosca i no està ben senyalitzada.

Si s’ocupessin els pavellons Victòria Eugènia estarieu més a prop de la ciutat. 
Exacte, si tu instal·les la porta del museu on hi ha les columnes, a prop de la font, estàs gairebé a peu pla. Psicològicament és un canvi molt fort ja que estàs a toc de metro, a toc de bus…

I amb aquest canvi, com canvia la relació del museu amb el barri?
Aquí hi ha una dimensió urbana que afecta directament el Poble-sec. Molts veïns estan col·locats entre l’autovia i la muntanya, no tenen espais públics ni de qualitat; l’ampliació del museu és una gran oportunitat perquè el veïnatge tingui un millor servei. El museu vol dir aules d’educació, vol dir visites de les escoles, vol dir una biblioteca… Per nosaltres l’ampliació és molt important però també ho és com un mecanisme perquè la ciutat aposti d’una vegada per aquesta muntanya.

Una muntanya amb diversos centres culturals. 
Els pavellons Victòria Eugènia estan situats en un punt estratègic. Al voltant hi ha la Caixa, la Miró, la Mies van der Rohe… és a dir, pots fer una operació artística molt maca que obligarà a l’Ajuntament a fer una cosa que no ha fet: tenir uns toldos per a la pluja i el sol,  que estigui ajardinat i que al vespre sigui segur, entre d’altres.

Entens el museu com un servei públic?
Absolutament, i aquí hi ha hagut un canvi. Durant els segles XIX i XX, el museu era un contenidor de patrimoni que es guardava per a les futures generacions. Això està molt bé i ho fem igual, però si no li donem un ús públic en el present, el museu no té cap sentit.

Quina creus que és la vocació del MNAC?
El visitant. Ell ha de ser al centre i ha de poder participar. Abans el museu parlava i tothom callava i així tothom escoltava el mateix, però això s’ha acabat. El museu no parla, és un diàleg i ara ha de fer una cosa molt més complicada: generar preguntes. És un canvi amb una dimensió social molt més important; al centre ja no estan els objectes sinó que estan els subjectes.

I això com es projecta en la realitat?
Doncs el que plantegem nosaltres és parar l’orella i escoltar-te a tu. Si tenim una associació de nouvinguts, que el museu serveixi perquè els permeti integrar-se a la comunitat. Si tenim uns especialistes en romànic, que puguin venir a estudiar. El museu són moltes coses alhora però si l’entorn no entra i surt i el fa servir, això és un magatzem.

Hi ha d’haver també un interés per les obres. 
Sí, però és secundari. És més important que, a través de l’art, tu et facis preguntes de qui ets, on vas a parar, quines són les teves emocions… No hem de tancar l’obra a la informació tècnica de la descripció.

Creus que hi ha pintures bones i dolentes?
Aquesta és una divisió històrica i és mentida. No hem de parlar de bones o dolentes sinó d’obres rellevants o no. Aquí teníem una obra d’un artista desconegut i tècnicament pobre en què surt un home pegant a una dona. El quadre mai s’havia exposat perquè es considerava dolent, però a la llum de per a segons quin relat, és la nostra millor obra. Ara l’hem pujat a sales i ja no la podem treure, perquè aquesta obra serveix!

Per treballar el gènere, segur; com esteu aplicant la perspectiva feminista al museu?
Doncs d’una banda, recerca. Aquí hi ha un grup de dones que estan fent un inventari de totes les artistes que hi ha a les col·leccions. I, per l’altra, estem creant molts programes per posar-les en valor i corregir el relat. Tu agafes un quadre de Tiziano, per exemple, El rapte d’Europa, i són uns homes violant unes dones. O sigui, si vols digues-li rapte, però aquí el que està passant és una altra cosa. Tot això s’ha de revisar. I no és fer la trampa d’afegir una sala per a les dones sinó que és incorporar-les dins el relat de manera que si les traguessis, el relat ja no funcionaria.

Les noves generacions d’artistes són una peça clau en el canvi. 
Totalment. L’artista sí que mira on ningú mira i sí que pregunta on ningú pregunta. Si tu agafes artistes, doncs, t’en sortiràs.

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021