Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Carolina López: ‘‘Al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i invisibilitzada’’

Publicat

on

La Carolina López (Alacant, 1978) ostenta el càrrec de Consellera del Districte pel govern de Barcelona en Comú des de fa més de dos anys. En aquest temps ha hagut de fer malabarismes per coordinar les demandes dels diversos grups veïnals i entitats del Poble-sec, que sovint són contradictòries. Li agrada treballar sobre el terreny i s’encarrega de posar en coneixement de l’Administració les diferents queixes i problemàtiques del veïnat. Una tasca que no és gens fàcil en un barri on la gentrificació, els problemes de convivència o l’èxode de veïns estan a l’ordre del dia.

Quina és la teva relació amb el Poble-sec més enllà del teu càrrec?

Jo visc al Poble-sec des del 2011. Des del principi em vaig implicar molt en diverses entitats del barri: primer a l’AMPA i el moviment escolar i després em vaig incorporar a la Coordinadora, era membre de la taula d’interculturalitat del Poble-sec i de Som Paral·lel, des d’on vam començar a crear Barcelona en Comú, que aleshores es deia Guanyem.

Explica’ns quina és la feina d’una consellera del Districte

Fer de pont entre l’Administració i el veïnat. Es tracta de mesurar què és el que està passant al barri, quins problemes hi ha, quines coses es poden solucionar des del Districte i posar en contacte la gent que té problemes amb el departament corresponent o bé crear un projecte. Jo explico a l’equip de govern cap a on es mou la ciutadania, què és el que demanen.

Quines són les principals queixes i demandes que reps dels veïns del Poble-sec?

Ara mateix el que tenim és un èxode brutal del veïnat que està causat per la pujada de lloguers. I aquesta és la principal demanda de tota la ciutadania del Poble-sec.

Atribuiries aquesta expulsió del veïnat a l’auge del turisme?

Hi ha diversos factors. Una anàlisi molt superficial ens diria que és per l’augment de la massificació turística al barri, i hi ha una part de veritat, però també és cert que al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i molt invisibilitzada perquè està formada per gent de diverses procedències culturals que no estan implicades al moviment veïnal i aleshores triguem més en arribar als problemes que tenen. Aquests són els primers expulsats perquè tenen una renda per càpita molt més baixa que la resta de la població.

Com treballeu per aturar aquest èxode?

Estem treballant en diferents mesures però la principal ha de ser l’augment de l’habitatge públic al barri i a tota la ciutat. Però això no és una competència només nostra i el Poble-sec és un barri amb una trama molt densa on tenim molt poc espai lliure per construir.

Un altre dels temes calents al barri és el malestar entre el veïnat a la plaça de las Navas. Quines mesures esteu prenent?

A principi d’any vam presentar la Mesura de Relacions de Proximitat a l’Espai Públic. Aquesta mesura va començar a implementar-se i ara comencem a veure els resultats. Al Poble-sec es concretava sobretot en places com la plaça Navas, les Hortes de Sant Bertran, les Tres Xemeneies, Santa Madrona, el Sortidor… Tots els espais oberts tenen diferents problemàtiques. En general treballem amb un equip de civisme i un Servei de Gestió de Conflictes per tractar l’oci nocturn que opera sobretot entre Blai, Blesa, Paral·lel i les Tres Xemeneies. És un equip de persones que fa un recorregut i vigilen la gent que fa soroll al carrer, que està bevent alcohol, els bars que no tanquen a l’hora correcta…  I hem reduït el número de trucades. Plaça Navas és un dels espais prioritaris. S’ha fet una enquesta a cent nuclis familiars de la plaça per tenir una visió del que està passant i en base a aquesta enquesta hem fet tot un pla d’actuació i prenem diferents mesures pels problemes de convivència que hi ha a les diverses franges horàries. Per exemple, una de les principals queixes en la franja de tarda és que els nens  juguen a pilota, aleshores el que fem és ocupar una part important de la plaça amb altres tipus de jocs, perquè puguin jugar però sense causar problemes amb la gent gran. També tenim una patrulla que està quatre dies a la setmana només al Poble-sec.

Al barri hi ha moltes entitats i grups amb interessos diferents. Com coordineu les demandes?

Tenim contacte sobretot a través de la comissió de seguiment del Consell de Barri i a través del Pla d’Equipaments. Som un dels barris amb més entitats, de vegades ens demanen coses radicalment diferents i contradictòries i casar-ho tot és complicat, però altres vegades coincideixen. Comencem a veure una certa cohesió fins i tot entre grups que entre els que inicialment semblava que hi havia una fractura, com les demandes de la gent més jove al voltant de la Base i les demandes de la Coordinadora, que agrupa entitats més tradicionals i clàssiques, però mica en mica han començat a apropar-se, en concret en el tema de l’habitatge estan treballant junts o en el tema del Comitè de Defensa del barri. Tenen opinions diverses però treballen junts en determinades qüestions del barri.

Creus que el sistema de participació amb el que treballeu està ben plantejat? O és una eina més simbòlica que efectiva?

Hi ha qui pensa que és més simbòlic que res perquè nopodem traspassar tota la responsabilitat a la societat civil, però també hi ha una certa necessitat de coresponsabilitat. Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania. Quan prenem una decisió ens agrada que la gent sigui conscient que les demandes que exigeixen tenen conseqüències sobre la població.

Una de les àrees que gestiones és la depromoció econòmica. Amb quins programes treballeu al barri?

Al Poble-sec fa un any vam presentar la mesura d’ocupabilitat dirigida a joves nouvinguts que es troben en situació d’arreglar els papers. Mentre ho fan no poden accedir a una educació reglada ni a una feina i estan completament aturats. La mesura posa en relació les entitats del barri, Barcelona Activa i les persones que tenen aquesta necessitat. Ha funcionat tan be, sobretot des del punt de vista de l’autoestima dels participants, que aquest any repetim el model i hem fet diverses rèpliques. Aquesta és una de lesmesures que formen part del Pla de Desenvolupament Econòmic del Districte.

Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania

La gentrificació també afecta als comerços i alguns estan marxant del barri. Com treballeu per fomentar el comerç de proximitat? Al barri no hi ha un eix comercial com a Sants o a Creu Coberta…

Tenim una associació de comerciants però és cert que el comerç ha viscut la crisi de forma molt potent, van tancar molts comerços i això va fer que les estructures de les associacions s’afeblissin. Des del districte fem un esforç enorme per professionalitzar les entitats de comerciants i per donar diferents tipus d’ajudes als comerciants perquè puguin viure de la seva feina. Hem començat un programa d’assessorament personalitzat per a vint comerços del districte i gairebé la meitat són del Poble-sec. Treballem amb l’Associació de Comerciants i amb l’Associació d’Artistes i Artesans per valorar fórmules de millora.

En quin punt es troba el Pla Paral·lel?

El Pla Paral·lel, tal i com estava concebut per l’anterior mandat, està aturat perquè ens ho va demanar el veïnat. Nosaltres tenim una visió del Paral·lel diferent, creiem que s’ha de convertir en una avinguda que sigui un espai de trobada del veïnat dels tres barris que hi conflueixen. Volem convertir l’avinguda en el carrer major d’aquesta zona i retornar l’espai públic al veïnat. La part urbanística està aturada però estem treballant des de de l’àrea d’economia, la de comerç i la de cultura.

Entrevistes

Vania Arana: “Fem 30 habitacions; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros’’

Entrevista a la portaveu de Las Kellys Barcelona, Vania Arana

Publicat

on

Vania Arana, portaveu de Las Kellys Barcelona / DGM

Si bé els estudis universitaris van fer volar a Vania Arana (Trujillo, 1967) des del Perú fins a Espanya l’any 1992, un cop aterrada l’any 1992 es va adonar que el seu camí no tenia continuïtat. On va anar a parar tres anys més tard? A un hotel. “Quan em van dir la feina que era, no sabia ni de què es tractava; mai abans m’havia parat a pensar en la persona que arregla les habitacions”, revela. Ara, 23 anys després, és la portaveu de Las Kellys, l’associació que clama perquè les cambreres d’habitació puguin gaudir d’unes condicions laborals dignes.

Has vist evolucionar la teva professió gairebé des dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat. Quan salten pels aires les vostres condicions laborals?
Quan l’empresariat perd el nord, no limita la producció i només vol beneficis sense importar el com. Nosaltres hem deixat passar coses, però ha arribat un moment en què ens hem trobat sense drets, sense poder dinar tranquil·les, sense poder dir que estem cansades i sense poder criticar que hem de netejar el doble d’habitacions. Si ho denunciem, ens fan fora.

Tot i que no sou treballadores contractades pels hotels…
Han acomiadat plantilles senceres, mentre que l’endemà passaven a mans d’una nova empresa per fer la mateixa feina. Els comitès d’empresa que ens havien de defensar no ho van fer. Aquests s’han atrevit a negociar en nom de les cambreres, però sense que aquestes sabessin res.

Quines conseqüències ha suposat això per a vosaltres?
Ens deien que no perdríem els drets, però tot era mentida. Amb el pas dels dies ens exigien el doble de feina i el contracte passava a ser temporal. Aleshores podien acomiadar a tres o quatre sense contractar a ningú més. Les habitacions, després, ens les repartien entre les que quedàvem.

Les companyes tenen por de donar la cara?
Molta. A mi indirectament m’han amenaçat d’acomiadar-me. Amb tota la feina que ens encarreguen, de vegades no ens dona temps ni de baixar al lavabo. És molt trist. Fem 30 habitacions diàries; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros…

Habitacions senceres…
Algunes de luxe. El problema ja no és que et paguin l’euro i mig; el problema és que tens un llistat d’habitacions que has d’acabar sí o sí. Si trigues una hora a netejar una habitació, és el teu problema, perquè et continuen quedant 29 i marxaràs quan les acabis.

Heu parlat d’això amb l’Ajuntament?
El regidor de Turisme, Agustí Colom, ens va rebre, però fredament i ens va dir a les tres peticions que no. Només li demanàvem elaborar un llistat d’hotels on s’informés els hostes si tenien la plantilla externalitzada; poder seure a la taula de negociació del conveni d’hostaleria i incrementar les inspeccions municipals. Ens ho va negar.

El conveni va tirar endavant sense vosaltres.
Vam poder aturar dues vegades la signatura, però a la tercera ja no ens vam poder assabentar ni del lloc ni de l’hora. UGT ens el va signar a les 23 hores de la nit i més tard CCOO. Només volíem que a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors s’introduís el que vam anomenar Llei Kelly: l’impediment a externalitzar l’activitat pròpia de l’empresa.

Diuen que el turisme genera riquesa i multitud de llocs de treball. Qui se l’emporta i vosaltres amb què us quedeu?
El turisme genera moltíssima riquesa, però només són els grans empresaris i els grans lobbies els qui obtenen els beneficis. De fet, la gent no s’imagina la quantitat de diners que es podrien ingressar a les arques públiques amb tot el que es deixa de cotitzar i els contractes que s’estalvien perquè fem el doble de la feina que ens correspon.

Això repercuteix d’alguna manera sobre la seguretat social?
La sobrecàrrega laboral fa que ens posem malaltes més sovint. Patim de tendinitis, lumbàlgies… i no tot és físic, sinó que també hi ha companyes afectades psicològicament. On ens ho tractem? Doncs com que no ens ho reconeixen des del vessant laboral, hem d’anar a la seguretat social.

Per què continues?
Jo ja no marxo per les companyes, que s’ensorren i que ploren després que les hagin humiliat. Només vull ajudar a aconseguir unes condicions dignes, perquè és molt dur.

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Goñi: “Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes”

Publicat

on

Jordi Goñi davant una de les primeres portes que es van pintar al Poble-sec / DGM

Jordi Goñi és dels que físicament ha nascut al Poble-sec (Barcelona, 1955). Exiliat durant molt pocs anys de la seva vida dels carrers i places de la falda de Montjuïc, la seva figura és una de les més reconegudes dins del món de l’associacionisme poblesequí. Tot plegat, gràcies a la seva principal dedicació: el col·leccionisme; l’art de rescatar i dotar de rellevància a aquells elements que el gruix humà ni s’atura a observar. Una visió particular a l’hora d’entendre també les tendències socials del barri.

Com ha evolucionat el Poble-sec?
Recordo de petit el fet de jugar al carrer. A sota de casa hi havia una draperia i hi havia camions i amb el grup d’amics els caps de setmana els saltàvem. També recordo quan guardàvem llenya per Sant Joan, però després se l’emportava la Guàrdia Urbana… Era un altre tipus de vida on fins i tot la gent treia la cadira a la porta de casa.

El Poble-sec d’aleshores feia honor al seu mot de ‘poble’.
Després el cotxe ho va envair tot. Els trobaves aparcats a tots dos costats del carrer. Un canvi que, a més, va significar el fet que la gent comencés a marxar. I pel que fa a la realitat actual, aquesta és tota la invasió de pisos turístics i habitatges caríssims on només poden viure persones amb un alt poder adquisitiu. Estem en un procés de canvi. Fins i tot, si abans els baixos eren botigues o tallers, ara s’estan convertint en habitatges o estudis d’artesania.

Cap a on derivarà tota aquesta dinàmica?
A nivell associatiu ja s’ha vist un canvi. Han aparegut noves entitats i noves tendències. Podria convertir-se en un barri dormitori? Segons el mercat immobiliari. Hi ha el pis turístic que acull a persones que vénen a consumir oci i turisme i no s’arrelen al barri; mentre que després tenim els pisos més cars. Veurem quin tipus de persona es queda aquí.

A diferència de l’espectre veïnal, pel que fa a l’entitat de la qual vostè forma part, El Troc, aquesta ha aconseguit mantenir inalterada la seva filosofia?
Podem dir que s’ha mantingut, ja que al final som una entitat de col·leccionisme en general. Agrupem gent que viuen tan a Torre Llobeta com a Sagrada Família, entre d’altres. Per tant, ens hem sabut mantenir agrupats.

Tot i això, també han descobert nous paradigmes en el col·leccionisme.
Des de fa un temps fotografiem les persianes pintades i les posem a un blog. Per exemple, ara fa poc un bar de tapes i una farmàcia del Poble-sec han decorat fantàsticament les seves portes metàl·liques. Fins i tot hem trobat portes reivindicatives, com és el cas d’una oficina de La Caixa tancada.

És una forma de dotar de vida una part del mobiliari urbà que sempre s’havia passat per alt?
És un art efímer, però que dona significació al comerç i als locals d’entitats, com és el dels castellers. Ara, només les pots descobrir quan ja està tot tancat. Per ara n’he trobat un centenar i fins i tot guardo persianes que ja han desaparegut. Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes.

Un espai històric que pot tornar a obrir les seves portes definitivament és la Casa de la Premsa.
D’aquí poc tenim la reunió definitiva. Nosaltres podem dir que volem això, això i això, però com és un edifici singular caldrà estudiar-ho. Tot i la manca d’equipaments, amb aquest pujarem un esglaó més.

Una victòria més?
Fa uns quants anys ni existia el Sortidor ni l’Albareda. Aleshores teníem entitats, però no tantes com ara. En el moment que un espai d’aquests s’obre, es gestiona correctament i es potencia, arriba a un punt que es col·lapsa. Encara no hem obert ni la Casa de la Premsa i algunes associacions ja ens han demanat permís per instal·lar-se. Ara El Troc hi fa xerrades i conferències, però l’edifici encara no està en condicions per fer-se servir de forma habitual.

La creació d’entitats es retroalimenta?
Cal tenir en compte que també hi ha entitats que moren i desapareixen, però si fem un repàs dels darrers anys, aquestes han augmentat. El 15-M també ha suposat l’aparició de nous col·lectius amb tendències determinades, pel que l’associacionisme nou, antic i el que vindrà ha de conviure ha de saber aprofitar les avantatges que cadascú pot oferir.

Continua llegint

Entrevistes

Xavier Querol: “O prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte”

Publicat

on

Xavier Querol / David Garcia Mateu

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.