Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Carolina López: ‘‘Al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i invisibilitzada’’

Publicat

on

La Carolina López (Alacant, 1978) ostenta el càrrec de Consellera del Districte pel govern de Barcelona en Comú des de fa més de dos anys. En aquest temps ha hagut de fer malabarismes per coordinar les demandes dels diversos grups veïnals i entitats del Poble-sec, que sovint són contradictòries. Li agrada treballar sobre el terreny i s’encarrega de posar en coneixement de l’Administració les diferents queixes i problemàtiques del veïnat. Una tasca que no és gens fàcil en un barri on la gentrificació, els problemes de convivència o l’èxode de veïns estan a l’ordre del dia.

Quina és la teva relació amb el Poble-sec més enllà del teu càrrec?

Jo visc al Poble-sec des del 2011. Des del principi em vaig implicar molt en diverses entitats del barri: primer a l’AMPA i el moviment escolar i després em vaig incorporar a la Coordinadora, era membre de la taula d’interculturalitat del Poble-sec i de Som Paral·lel, des d’on vam començar a crear Barcelona en Comú, que aleshores es deia Guanyem.

Explica’ns quina és la feina d’una consellera del Districte

Fer de pont entre l’Administració i el veïnat. Es tracta de mesurar què és el que està passant al barri, quins problemes hi ha, quines coses es poden solucionar des del Districte i posar en contacte la gent que té problemes amb el departament corresponent o bé crear un projecte. Jo explico a l’equip de govern cap a on es mou la ciutadania, què és el que demanen.

Quines són les principals queixes i demandes que reps dels veïns del Poble-sec?

Ara mateix el que tenim és un èxode brutal del veïnat que està causat per la pujada de lloguers. I aquesta és la principal demanda de tota la ciutadania del Poble-sec.

Atribuiries aquesta expulsió del veïnat a l’auge del turisme?

Hi ha diversos factors. Una anàlisi molt superficial ens diria que és per l’augment de la massificació turística al barri, i hi ha una part de veritat, però també és cert que al Poble-sec hi ha una bossa de pobresa molt gran i molt invisibilitzada perquè està formada per gent de diverses procedències culturals que no estan implicades al moviment veïnal i aleshores triguem més en arribar als problemes que tenen. Aquests són els primers expulsats perquè tenen una renda per càpita molt més baixa que la resta de la població.

Com treballeu per aturar aquest èxode?

Estem treballant en diferents mesures però la principal ha de ser l’augment de l’habitatge públic al barri i a tota la ciutat. Però això no és una competència només nostra i el Poble-sec és un barri amb una trama molt densa on tenim molt poc espai lliure per construir.

Un altre dels temes calents al barri és el malestar entre el veïnat a la plaça de las Navas. Quines mesures esteu prenent?

A principi d’any vam presentar la Mesura de Relacions de Proximitat a l’Espai Públic. Aquesta mesura va començar a implementar-se i ara comencem a veure els resultats. Al Poble-sec es concretava sobretot en places com la plaça Navas, les Hortes de Sant Bertran, les Tres Xemeneies, Santa Madrona, el Sortidor… Tots els espais oberts tenen diferents problemàtiques. En general treballem amb un equip de civisme i un Servei de Gestió de Conflictes per tractar l’oci nocturn que opera sobretot entre Blai, Blesa, Paral·lel i les Tres Xemeneies. És un equip de persones que fa un recorregut i vigilen la gent que fa soroll al carrer, que està bevent alcohol, els bars que no tanquen a l’hora correcta…  I hem reduït el número de trucades. Plaça Navas és un dels espais prioritaris. S’ha fet una enquesta a cent nuclis familiars de la plaça per tenir una visió del que està passant i en base a aquesta enquesta hem fet tot un pla d’actuació i prenem diferents mesures pels problemes de convivència que hi ha a les diverses franges horàries. Per exemple, una de les principals queixes en la franja de tarda és que els nens  juguen a pilota, aleshores el que fem és ocupar una part important de la plaça amb altres tipus de jocs, perquè puguin jugar però sense causar problemes amb la gent gran. També tenim una patrulla que està quatre dies a la setmana només al Poble-sec.

Al barri hi ha moltes entitats i grups amb interessos diferents. Com coordineu les demandes?

Tenim contacte sobretot a través de la comissió de seguiment del Consell de Barri i a través del Pla d’Equipaments. Som un dels barris amb més entitats, de vegades ens demanen coses radicalment diferents i contradictòries i casar-ho tot és complicat, però altres vegades coincideixen. Comencem a veure una certa cohesió fins i tot entre grups que entre els que inicialment semblava que hi havia una fractura, com les demandes de la gent més jove al voltant de la Base i les demandes de la Coordinadora, que agrupa entitats més tradicionals i clàssiques, però mica en mica han començat a apropar-se, en concret en el tema de l’habitatge estan treballant junts o en el tema del Comitè de Defensa del barri. Tenen opinions diverses però treballen junts en determinades qüestions del barri.

Creus que el sistema de participació amb el que treballeu està ben plantejat? O és una eina més simbòlica que efectiva?

Hi ha qui pensa que és més simbòlic que res perquè nopodem traspassar tota la responsabilitat a la societat civil, però també hi ha una certa necessitat de coresponsabilitat. Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania. Quan prenem una decisió ens agrada que la gent sigui conscient que les demandes que exigeixen tenen conseqüències sobre la població.

Una de les àrees que gestiones és la depromoció econòmica. Amb quins programes treballeu al barri?

Al Poble-sec fa un any vam presentar la mesura d’ocupabilitat dirigida a joves nouvinguts que es troben en situació d’arreglar els papers. Mentre ho fan no poden accedir a una educació reglada ni a una feina i estan completament aturats. La mesura posa en relació les entitats del barri, Barcelona Activa i les persones que tenen aquesta necessitat. Ha funcionat tan be, sobretot des del punt de vista de l’autoestima dels participants, que aquest any repetim el model i hem fet diverses rèpliques. Aquesta és una de lesmesures que formen part del Pla de Desenvolupament Econòmic del Districte.

Les decisions no les pren la ciutadania sinó que es prenen amb la ciutadania

La gentrificació també afecta als comerços i alguns estan marxant del barri. Com treballeu per fomentar el comerç de proximitat? Al barri no hi ha un eix comercial com a Sants o a Creu Coberta…

Tenim una associació de comerciants però és cert que el comerç ha viscut la crisi de forma molt potent, van tancar molts comerços i això va fer que les estructures de les associacions s’afeblissin. Des del districte fem un esforç enorme per professionalitzar les entitats de comerciants i per donar diferents tipus d’ajudes als comerciants perquè puguin viure de la seva feina. Hem començat un programa d’assessorament personalitzat per a vint comerços del districte i gairebé la meitat són del Poble-sec. Treballem amb l’Associació de Comerciants i amb l’Associació d’Artistes i Artesans per valorar fórmules de millora.

En quin punt es troba el Pla Paral·lel?

El Pla Paral·lel, tal i com estava concebut per l’anterior mandat, està aturat perquè ens ho va demanar el veïnat. Nosaltres tenim una visió del Paral·lel diferent, creiem que s’ha de convertir en una avinguda que sigui un espai de trobada del veïnat dels tres barris que hi conflueixen. Volem convertir l’avinguda en el carrer major d’aquesta zona i retornar l’espai públic al veïnat. La part urbanística està aturada però estem treballant des de de l’àrea d’economia, la de comerç i la de cultura.

Entrevistes

‘El Mago Pop’: “No m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada”

El Teatre Victòria, al cor del Paral·lel, té nou propietari des de fa alguns mesos. L’il·lusionista Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) l’ha adquirit per fer realitat un dels seus grans somnis i per tornar la llum a l’avinguda, que ja viu una revifalla important des que Nada es imposible, el show que ja ha rebut més d’un milió d’espectadors, va aterrar al Victòria. El Mago Pop és el mag més taquiller d’Europa i ara fa temporada a Barcelona fins que, a l’estiu, continuarà la seva aventura a Broadway. La màgia, acompanyada de tenacitat i d’imaginació, pot donar resultats excel·lents: la història del Mago Pop n’és un bon exemple.

Publicat

on

Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

Continua llegint

Entrevistes

Juan de Dios: “Si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices”

Publicat

on

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Cabot: “M’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església”

Joan Cabot (Santa Eulàlia de Ronçana, 1962) és un dels quatre mossens del Poble-sec. Arribat a la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes fa 17 anys, el capellà diocesà no té problemes a l’hora de mullar-se amb els debats que envolten l’Església del segle XXI. De fet, és ferm defensor de “la llibertat i la consciència amb la qual actuava Jesús” i que tant respecta.

Publicat

on

Vostè és obertament independentista. L’Església li ha donat cap toc d’atenció per haver-se posicionat?
Cap, les opinions personals són acceptades i jo soc un ciutadà independentista, però com a capellà em dec a una comunitat. Trobo que ni l’Església ni la Parròquia s’haurien de posicionar políticament. Ara, davant unes condemnes de molts anys s’ha de poder dir que això no és just. Jo ho diré a nivell personal. Tots sabem que la justícia té els seus dèficits.

És just fer servir la figura de Crist, al·ludint al fet que ell tampoc hauria permès les injustícies contra els líders del procés?
És una mica atrevit, tot i que en el seu context ell també va qüestionar la presència dels romans i l’actitud dels polítics del seu temps. Quina és la injustícia avui? Hi ha matisos perquè hi ha gent que ho veu diferent. En tot cas Jesús estaria a favor dels pobles, de la cultura, del dret a decidir… Però això ho dic jo, no ho diuen els teòlegs.

L’arribada del Papa Francesc ha servit de palanca de canvi per fer una Església més progressista o l’ha empès la dinàmica social?
Com a Bisbe de Buenos Aires no era precisament molt progressista, però des que és Papa crec que ha vist la urgència de posar l’Església al dia. Sembla que també hi ha molta oposició interna a la cúria romana, però trobo que està fent canvis importants. Espero que el futur Papa també sigui capaç de dialogar amb el seu entorn com fa el Papa Francesc.

L’administració pública s’ha arrepenjat en Càritas?
Crec que sí. Evidentment que Càritas ha d’estar per solucionar problemes que l’administració no soluciona per la seva dinàmica o lentitud, però nosaltres sempre diem que la primera via han de ser els Serveis Socials. És molt fàcil criticar l’Església i jo també ho faig, però en aquest cas l’Església fa una feina que no és prou reconeguda a escala civil.

És difícil de revertir la mala fama que ha adquirit?
A Espanya hi ha un pes molt important pel paper durant el franquisme. Tot i que hi ha tics que es mantenen, crec que no és just que es mantingui aquest prejudici.

Algunes de les crítiques que ha rebut l’Església han arribat marcades per l’agenda social. Vostè defensa l’avortament legal?
L’Església pot opinar, però el que no pot és condicionar la legislació. Crec en el dret de la vida, però no estic a favor de prohibir l’avortament ni estic en contra d’una llei d’avortament que permeti fer-ho a qui a consciència ho desitgi. Això sí, soc partidari de trobar altres alternatives i d’una política encarada al fet que no sigui necessari l’avortament, sigui mitjançant ajudes, sigui afavorint la maternitat.

El catolicisme té el precepte de l’amor. Algun dia l’Església acceptarà el matrimoni homosexual?
Hi ha preceptes legals que s’han de canviar del dret canònic, qüestions teològiques que per mi no són decisives, però que actualment tenen pes… És del tot legítim l’amor entre dues persones humanament, antropològicament i cristianament. Fins i tot el Papa ha mostrat un respecte en l’acceptació de l’amor entre dues persones del mateix sexe. Teològicament és molt complicat aquest canvi i no ho veuré, però m’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església.

També li agradaria veure a les dones fent oficis?
No hi ha cap element objectiu que ho prohibeixi. És un tema de tradició i tenim esglésies que ho han acceptat. No pot ser que l’Església continuï vetant a les dones determinats càrrecs.

Les passes que ha fet l’Església per denunciar els abusos a menors han sigut suficients?
Ha costat d’assumir la responsabilitat i la gravetat del tema. Avui, en general, trobo que hi ha tota la disponibilitat a afrontar-ho amb tota la duresa i la sinceritat. Estem en la línia de corregir això.

Pot tenir relació amb aquest fet el vot de la castedat? Potser és un vot que el catolicisme hauria de deixar enrere?
Pot tenir connexions, però una persona que opta per la castedat no el converteix automàticament en un abusador. Crec que l’ideal seria que el vot fos lliure i no una obligació. També li arribarà el dia, com ja ha arribat a l’Església Catòlica Ortodoxa on s’accepta el matrimoni, però aquí la tradició pesa molt.

‘Al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios’. Estat i Església s’han relacionat en excés?
Ha costat molt que la tradició espanyola acceptés la igualtat de totes les confessions. En aquest moment em sembla que en l’àmbit legal està força equilibrat, tot i que a nivell pràctic segueix tenint un pes destacat. Estic d’acord amb què l’Estat no sigui confessional; per mi un funeral d’Estat hauria de ser un funeral interreligiós.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.