De seu pels Jocs Mediterranis de 1955, a sala de concerts, passant per una reconversió formal com a Barcelona Teatre Musical. El Palau d’Esports està encaminat a viure les mateixes vides que un gat i ara l’Ajuntament de Barcelona ja ha començat a concretar quina serà la següent: després d’anys d’abandonament i ser aixopluc de comunitats itinerants de sense sostres, l’edifici es convertirà en un hub d’innovació i tecnologia de l’esport. És a dir, es transformarà en un referent internacional dins del món dels videojocs (Sportstech).

L’inici, a l’Estadi Olímpic

Encara que l’objectiu final és que l’autodenominat Barcelona Sports Tech Hub compti amb el Palau d’Esports com a seu principal, aquest trasllat es preveu per més endavant (d’entrada no té ni calendari). El motiu: les primeres passes que doni el projecte seran a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, el qual dedicarà més de mil metres quadrats a una incubadora d’empreses emergents i tot un conjunt de serveis: laboratoris d’innovació corporatius, showrooms de solucions innovadores, un espai de coworking per a persones emprenedores i oficines per a start-ups i PIMES del sector.

La primera partida econòmica que ha reservat l’Ajuntament de Barcelona per al Barcelona Sports Tech Hub compta amb més de tres milions d’euros. Una important quantitat, però, que fa curt amb l’objectiu final: 23 milions d’euros de pressupost. En aquest cas, els responsables municipals ja han avançat que per assolir l’esmentada xifra hauran de necessitar l’aportació d’empreses privades que creguin en el projecte dels esports digitals.

Una oportunitat de futur

Encara que es tracti d’un sector àmpliament desconegut per la població, la carta de presentació de Barcelona no és pas dolenta. Tot al contrari: la ciutat és la quarta del món més fortament associada amb l’esport (Ranking Burson Cohn & Wolfe), només superada per Nova York, Londres i Los Angeles. A banda de grans actius reconeguts a escala internacional, com el FC Barcelona o el llegat dels Jocs Olímpics, més d’un miler d’entitats fomenten l’esport en diferents àmbits i compten amb una àmplia xarxa d’equipaments i espais per a la pràctica esportiva. En paral·lel, l’informe SportTechX assenyala que ja hi ha més de 300 start-ups Sportstech a la ciutat i tampoc s’ha d’oblidar la irrupció d’oportunitats que han obert els eSports (els esports electrònics s’han convertit en un fenomen de masses mundial, amb esdeveniments que acumulen milions d’espectadors en línia).

El valor dels SportsTech

Per contextualitzar el paper que pot jugar la nova incubadora de l’Estadi Olímpic i la hipotètica seu del Palau d’Esports, cal tenir en compte que a escala europea la inversió en SportsTech s’ha duplicat entre els anys 2015 i 2019. El seu valor se situa en 7,6 milions d’euros a tot el món i a Espanya representa l’1,1% de l’ocupació total. Segons el Global Power City Index, elaborat per l’Institut d’Estratègies Urbanes del Japó, Barcelona està posicionada com la 21a ciutat més competitiva del món, i el sisè ecosistema emergent del món i el tercer d’Europa.

Veïna de tota la vida del Poble-sec i exalumna de l’Escola Jacint Verdaguer, fa 17 anys que Amparo Heredia ha de fer lloc constantment entre les vitrines de casa seva. El motiu: des que es va posar els patins, no ha deixat de guanyar premis en el món del patinatge artístic sobre gel. A dia d’avui assegura que ja acumula 32 trofeus i 15 medalles; xifres que no deixen de crèixer, però que de ben segur que el públic general desconeix. Ni la premsa esportiva, ni les administracions públiques catalanes han dedicat mai un titular ni una felicitació a Heredia pels seus èxits.

Tal com explica a ZONA SEC, la seva rutina d’entrenament és senzilla: “A les tardes vaig a l’Skating del carrer Roger de Flor, em poso els patins, poso la música als auriculars i preparo el número del següent campionat”. Qualsevol que sàpiga que fa unes setmanes enrere es va penjar el bronze als Winter World Masters Games d’Innsbruck 2020, imaginarà que aquestes sessions les prepara en horari d’entrenament, però no és així. Amb la manca d’instal·lacions esportives, Heredia ha d’entrenar mentre que la resta d’usuaris fan servir la pista d’esbarjo. “Per a mi mai ha sigut cap problema, perquè des que vaig començar ho he fet així”, assenyala.

Sexagenària

El que més sorprén de la trajectòria d’Heredia no és el seu espectacular palmarés, sinò l’edat amb la qual els va començar a acumular. Si bé la gran majoria de professionals accedeixen a les categories de veterans després de passar anys i anys a divisions inferiors, la primera vegada que la poblesequina va trepitjar gel per competir va ser amb 43 anys. “Jo era gimnasta de jove i amb 21 anys vaig començar a patinar sobre gel, però als 26 ho vaig deixar i mai em vaig presentar a cap campionat, va ser en reprendre la pràctica que m’ho van oferir i des d’aleshores que no he parat”.

A dia d’avui Heredia acumula fitxes federatives de les seccions del FC Barcelona, el Club Poliesportiu Puigcerdà, La Nevera de Majadahonda (Madrid) i el Fun on Ice de València. Segons explica, amb el pas dels anys ha vist com cada vegada hi ha més persones que s’interessen pel patinatge artístic sobre gel, sobretot després dels èxits mundials de Javier Fernández. “Gràcies a ell el patinatge ha anat cap amunt i cada vegada és més popular, però encara no és una pràctica gaire reconeguda; a dia d’avui encara hi ha molt més patinadors en altres països que aquí”, expressa.

Sense reconeixements

Tot i portar el seu nom per diversos podis europeus, la patinadora només ha tingut una breu enhorabona en un diari valencià i una felicitació pública al portal web de la Federació Valenciana d’Esports d’Hivern, arran dels triomfs en els Campionats del Món. Un desinterès per part dels mitjans de comunicació que tampoc li preocupa, ja que el seu objectiu és gaudir del que fa: “Fins que el meu cos no digui prou, no em plantejo penjar els patins”.

Potser la Cursa de La Mercè no és la cursa més popular ni la que més atletes concentra a la ciutat. Si més no, és la prova esportiva dedicada a la patrona de Barcelona i que tot veí de la ciutat voldria guanyar alguna vegada. Un esdeveniment carregat d’emoció que tornarà a viure el seu cim a les portes del Poble-sec. Mentre que l’avinguda de Maria Cristina farà d’espai de sortida i arribada dels corredors, el recorregut habitual farà que tots aquests gaudeixin de baixada i i s’asfixiïn amb la pujada de l’avinguda el matí del 29 de setembre (atenció circulació!).

El dorsal de la 41a edició de la prova de 10 quilòmetres tornarà a tenir un cost simbòlic de cinc euros; diners que posteriorment l’organització destinarà a un projecte social. Pel que fa al recorregut, cal tenir en compte que el Paral·lel serà la via on l’estratègia dels atletes quedarà més en evidència. Un error de càlcul en la resta de carrers podria provocar fallida en els darrers esforços, ja que la via fa una intensa pujada per les cames (encara que a primer cop d’ull no sembli que sigui per tant).

EL FULL DE RUTA

Els experts recomanen no anar massa ràpid en els primers metres del circuit, tot i que la primera baixada convidi a llençar-se a les primeres posicions. Tal com aconsellen, un cop s’arribi al carrer de Calàbria el millor seria mantenir un ritme constant per després poder fer la Gran Via a la velocitat que cadascú acostumi a entrenar-se (no ho sembla en cotxe, però arribar fins a la plaça de Tetuán a peu pot fer-se un món amb la calor estival). La baixada pel passeig de Sant Joan tampoc hauria de motivar gaire als corredors, tot i que convdi a apretar cames. El motiu: qui premi l’accelerador després ho acabarà pagant car.

La ronda de Sant Pere i el carrer de Sepúlveda seran les primeres proves del cotó per observar si realment s’ha fet cas de les recomanacions dels experts. No és el mateix sortir amb les cames fresques i fer baixades i trams rectes, que enfilar els darrers quilòmetres en lleugera i constant rampa. Es pot arribar a fer mortal, adverteixen. Només Viladomat permetrà donar un respir a uns atletes que acabaran maleint l’avinguda del Paral·lel. Girar a peu pla per l’avinguda de Maria Cristina ja no els ajudarà a recuperar els segons perduts si no s’han seguit bé les marxes del recorregut.

ELS NÚMEROS

A l’edició anterior, un total de 9.246 corredors van aconseguir completar el recorregut de 10 quilòmetres de la popular cursa que serveix com a avantsala a les festes de Barcelona. El corredor marroquí Mourad El Bannouri (La Sansi), amb un temps de 29:34, i la corredora barcelonina Miriam Ortíz, amb un registre de 35:52, es van imposar al primer esglaó del podi.

Fotografia | Ajuntament de Barcelona