Connecta amb nosaltres

Cultura

Què passarà amb la Sala BARTS?

L’Ajuntament vol treure més rendiment públic a l’equipament plantejant una Casa de la Música l’any vinent

Publicat

on

L’edifici ubicat a l’avinguda del Paral·lel, 62, avui conegut com a Sala BARTS i anteriorment amb els noms d’Arteria Paral·lel, Studio 54, Teatre Espanyol i Circo Español Modelo, pertany a l’Ajuntament de Barcelona des que aquest el va expropiar l’any 2002. La gestió del projecte està en mans de la promotora The Project des del 2012 i, durant aquest temps, s’ha posicionat com una sala de concerts referent i rendible a la ciutat i un dels teatres del Paral·lel que han cultivat èxits de taquilla amb espectacles com El petit príncep o Miedo, de l’artista Albert Pla.

Més enllà de l’explotació comercial

La notícia arribava fa unes setmanes: des de l’Ajuntament es vol reformular el model de l’espai i convertir-lo en una Casa de la Música. Daniel Granados, delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament, explica que el contracte amb The Project acaba a principis de 2021 i la nova gestió de l’espai sortirà a concurs: “Hem identificat que és una sala d’explotació privada que fa molt bona feina, però com a equipament públic està infrautilitzada. Al febrer ens vam reunir amb els representants de The Project per recordar-los que l’any que ve es farà un concurs públic, al qual es poden presentar, però a les funcions que fins ara tenia l’equipament en volem afegir de noves; que sigui un node dins del sector de la música i no només una sala d’explotació comercial. Un projecte que estigui travessat pel dret a l’accés a la cultura, a la pràctica cultural, a l’experimentació, a la formació…”, argumenta.

Compatibilitat entre models?

De la seva banda, la directora de BARTS, Silvia Berna, critica la manca de comunicació amb el Consistori: “Em vaig assabentar per la televisió que es volia convertir la sala en una Casa de la Música. Hem rebut la notícia amb una sorpresa desconcertant i amb decepció”. Berna explica que aixecar del no res un espai com la BARTS va suposar un esforç important: “Ha costat molt fer-nos una reputació bona entre els promotors musicals perquè confiïn a programar els seus artistes. A més, som molt solvents, hem cuidat l’espectador, hem ofert una programació eclèctica de música i teatre i la possibilitat que això desaparegui ens entristeix molt”, lamenta. Des de BARTS creuen que els dos models per a la sala poden ser compatibles: “Ens agradaria negociar i veure possibilitats, perquè acollir projectes emergents i una oferta de formació és compatible amb l’activitat. No és necessari esborrar el treball de set anys d’un lloc paradigmàtic a Barcelona”, apunten.

Cultura

Identitats acumulatives

La valenta confessió ‘queer’ de Fer Rivas no deixarà cap lector indiferent

Publicat

on

Fer Rivas (Barcelona, 1994), escriptora, directora escènica, dramaturga i escriptora és l’autora de Jo era un noi (Angle Editorial), un llibre de dol cru i descarnat, una veritable novel·la de formació (i de transició, si es vol), on hi trobarem un narrador que explicarà al seu pare —i a ell mateix, a l’ensems— tot allò que va callar —o no va gosar o poder explicar— al llarg de la infància i l’adolescència.

Fer Rivas, en una mena d’homenatge a les ‘identitats acumulatives’ que proposava Paul B. Preciado, literaturitza la seva experiència de dona que va néixer noi i de classe baixa. En aquesta espècie de carta al pare, el llenguatge directe i planer ens acompanyarà al llarg d’un viatge d’indagació, d’una recerca que parteix de l’emigració de l’avi des de Galicia, passa per l’herència d’una masculinitat asfixiant que impossibilita una relació paternofilial sana i culmina en l’acceptació de la pròpia identitat i sexualitat.

Ens trobem, doncs, davant d’una novel·la que desmunta tòpics i esberla estereotips, mentre el protagonista supera reptes emocionals i socials en aquest trajecte de creixement i d’exploració de la pròpia identitat —una identitat, recordem-ho de nou, que es reclama acumulativa—. Una narració que avança entre masculinitats fràgils, manca de cures i persones dissidents, en un escenari on el càstig i el desig són les dues cares d’una mateixa moneda i on el procés de descoberta i la por a ser descobert es fusionen en un sol cos.

Una confessió queer valenta i agosarada, profunda i amb instants plens de màgia literària —la percepció dels vestidors com espais d’ambivalència on s’hi entrecreuen la luxúria i el terror, per exemple—. Una obra que, ben probablement, podrem veure tard o d’hora dalt dels escenaris. Atreviu-vos a llegir aquesta novel·la, no us en penedireu!

Continua llegint

Cultura

L’encís d’una estranya casa

Julien Gracq ens obre la porta a un territori amarat de misteri, introspecció i estranyesa

Publicat

on

Julien Gracq (1910-2007) és el pseudònim de Louis Poirier, un escriptor francès proper al surrealisme que es caracteritzà per una sensibilitat cap al paisatge i l’entorn rural que l’apropà més a la dels romàntics alemanys que no pas a la dels seus contemporanis.

La seva prosa poètica, com el bon vi, està plena de reminiscències i tocs que ens traslladen a altres espais (Wagner, Lautréamont, el Sant Greal, E. A. Poe…), i ens conviden a una degustació llarga, tranquil·la, profunda per poder captar totes les seves notes i gaudir-la com cal. De fet, és ben natural que una escriptura travessada i posseïda completament pel desig, hagi de ser paladejada amb calma per poder-ne detectar totes les seves textures.

La casa, la breu i fascinant narració que ens ocupa, ha estat publicada per una editorial mallorquina que destaca per la seva elegància i bon gust, Lleonard Muntaner. La deliciosa traducció està realitzada per un dels millors prosistes actuals de casa nostra, Julià de Jòdar, que ens regala una fascinant versió de la història d’un home que, en plena ocupació nazi de França, travessa periòdicament una terra eixorca i innominada, fins que un dia decideix deixar-se endur per l’atracció del misteri i endinsar-se en l’estranya casa que hi ha al fons del paisatge.

El lector que s’endinsi en aquesta casa hi trobarà ressons baudelerians, kafkians i impressionistes en el si d’una escriptura que materialitza l’espai, amb un personatge que s’entrelliga amb un espai, una característica molt comuna en moltes de les obres de Gracq: des d’Au château d’Argol (1938) a Un balcon en forêt (1958), passant, per exemple, per Un beau ténébreux (1945) o Le Rivage des Syrtes (1951). Atreviu-vos a entrar a La casa i gaudiu d’una corprenedora “iniciació espiritual enmig de la devastació”.

Continua llegint

Cultura

L’Ajuntament es decideix (per fi) a salvar el Teatre Arnau

Publicat

on

El Teatre Arnau es prepara per recuperar l’esplendor. Després de més d’una dècada d’espera i d’un llarg procés administratiu, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament el projecte de rehabilitació. Les obres començaran durant el segon trimestre de 2025 i finalitzaran a principis de 2027, amb una inversió que supera els 10 milions d’euros. Aquesta actuació s’emmarca dins l’estratègia municipal per revitalitzar l’avinguda del Paral·lel i recuperar espais culturals històrics de la ciutat.

Un llarg camí fins a la rehabilitació

L’Ajuntament va adquirir l’edifici el 2011, després d’una etapa de decadència i clausura. El futur del teatre, però, no es va decidir de manera immediata: es va obrir un procés participatiu que va involucrar entitats i veïns del Poble-sec, el Raval i Sant Antoni. D’aquell diàleg va sorgir la voluntat de mantenir els elements arquitectònics originals, com la històrica façana i l’estructura de fusta, però adaptant l’espai a nous usos culturals i comunitaris.

El projecte definitiu ha estat dissenyat per H Arquitectes sota el nom “Boca a Boca”, seleccionat el 2018. Des d’aleshores, el model ha patit diverses modificacions, l’última de les quals suprimeix la planta soterrada per optimitzar l’espai i ajustar el pressupost.

Un nou centre per a la cultura comunitària

Quan reobri, el Teatre Arnau es convertirà en un espai polivalent dedicat a les arts escèniques i la cultura de proximitat. Però no tothom celebra el resultat final. Algunes entitats vinculades al procés participatiu inicial consideren que el model que s’ha aprovat s’allunya de la filosofia original. Especialment crític s’ha mostrat el projecte ‘Arnau Itinerant’, que defensa una gestió més vinculada a les entitats de barri i veu en aquesta reforma una “orientació massa institucionalitzada i comercial”. Afirmen que “la idea inicial no era aquesta”.

Ara, amb el calendari d’obres definit, queda veure com aquesta rehabilitació respondrà a les expectatives. La transformació del teatre està en marxa, però el debat sobre el seu futur encara continua obert.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024