Connecta amb nosaltres

Societat

Els rescats a les sales d’espectacles, en entredit

Publicat

on

David García Mateu / Som Paral·lel denuncia falta de transparència i contradiccions polítiques. La plataforma veïnal qüestiona el ‘modus operandi’ que fa servir l’àrea de Cultura de l’Ajuntament a l’hora de salvar els patis de butaques

El passeig dels artistes, l’avinguda de les llums, l’essència de la Barcelona farandulera… en declivi. O almenys així ho denoten les darreres notícies que genera l’escena cultural del Paral·lel. Tot i la nostàlgia que pugui suscitar el model que durant dècades va fer brillar les cartelleres i generava cues a les portes dels teatres, la realitat del 2017 és que a les bambalines d’algunes tresoreries es respiren aires dramàtics. 

Sí, el teatre i l’espectacle es basa a interpretar. I, com les llums d’El Molino que cada nit s’encenen, tot sembla que brilli. Si més no, rere la sensació de felicitat s’amaguen espais amb futur incert. Aparentar, que en diuen. Alguns encara obren la taquilla, mentre que d’altres saben que no els queda gaire líquid econòmic per continuar aixecant la persiana a les empreses privades que lloguen els seus espais. Però, abans que els patis de butaques quedin orfes, l’Ajuntament de Barcelona no ha deixat d’impulsar rescats financers. Alguns aplaudits, d’altres amb ombres.

Arnau_portada

Teatre Arnau, sempre en continu debat

‘De cop i volta’

Tal com denuncien des de la plataforma veïnal Som Paral·lel, d’aquestes operacions sovint només s’assabenten mitjançant la premsa. “Des de l’Ajuntament no ens fan arribar cap informació concreta ni transparent”, denuncia el portaveu de l’organització, Javier Rodrigo. De fet, va ser la pressió veïnal la que al final va fer canviar d’idea a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) respecte al Teatre Arnau. El que volien que fos un teatre infantil o un Museu de les Arts Escèniques finalment serà llar de treball comunitari i de les arts. Un projecte en el qual, al cap i a la fi, serà la comunitat veïnal la que hi posi el fil a l’agulla per tal d’evitar noves privatitzacions. Ara bé, no en tots els casos el veïnat ha dit la seva.

Si bé la intervenció de l’Arnau no va començar amb bon peu, en el cas del Tantarantana Rodrigo critica que s’efectués la seva compra “sense diàleg” directament. “D’un dia per l’altre ens van dir que rescataven el Tantarantana per 1,3 milions d’euros”. Anunci que, a més, mai va anar precedit “d’un debat entre més entitats o el món cultural per repensar el teatre”, assenyala. “L’operació es va basar a rescatar amb diners públics una empresa que havia fet fallida i que no podia pagar el lloguer”, conclou. Actualment, el Tantarantana continua gestionat per una empresa privada, tot i que l’edifici és de propietat municipal. De fet, el model és el mateix que el de la sala Barts.

Contradiccions polítiques

TANTARANTANA

Teatre Tantarantana, comprat per l’Ajuntament

Tal com denuncia Som Paral·lel, aquesta “manca de transparència” va “en contra de les polítiques que vol desenvolupar Barcelona en Comú als barris”. I d’on sorgeix aquesta contradicció? Segons Rodrigo, el fet que l’ICUB estigui controlat pels socialistes genera un biaix en la matèria cultural: “Només s’ha d’observar que el criteri d’indústria cultural i equipaments de ciutat pel turisme s’ha demostrat que des de fa anys és insostenible i no té sentit”. “Al cap i a la fi, la cultura és el punt que va deixar pendent el PSC en la seva Marca Barcelona, no estem dient res de nou”, sentència el portaveu.

L’Esplanada dels Museus

Ara, l’última alarma que ha saltat entre el veïnat organitzat és la recuperació del projecte de l’Esplanada dels Museus de Montjuïc. La idea, engendrada per l’anterior Govern municipal liderat per Xavier Trias, sempre ha sigut rebutjada pels socialistes. Si més no, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Collboni, ja ha posat la primera pedra d’aquesta plaça. Tal com va anunciar el passat estiu, el palau Victòria Eugènia es remodelarà per destinar-se a usos expositius. Al cap i a la fi, “un nou punt d’atracció turística” a parer de Som Paral·lel, els quals diuen “no entendre com els comuns permeten el desenvolupament d’aquesta massificació i turistificació de la cultura”.

El Molino, en ‘stand by’

El Molino encara brilla per fora. L’interior, en canvi, resta fosc i tancat al públic. Encara que la temporada hagi començat des de setmanes enrere, la mítica cartellera del Paral·lel no anuncia cap nou espectacle. Només té programat un concert a finals de novembre i un segon espectacle al febrer d’una única funció. Si bé resulta obvi que la sala de cabaret no ingressa taquilla, des de l’empresa que dirigeix Elvira Vázquez tampoc han donat cap explicació sobre la seva situació a aquest mitjà de comunicació. El silenci, de fet, sembla resultar còmplice amb l’ICUB. L’organisme cultural “ni confirma ni desmenteix” les informacions publicades pel diari Ara, les quals fan referència a un possible rescat de la sala d’espectacles per part de l’Ajuntament. Tal com assenyala aquell mitjà de comunicació, el consistori es planteja la gestió municipal del local, ja que la societat propietària acumularia un deute de sis milions d’euros amb el Banc Sabadell. Per la seva banda, des de Som Paral·lel ja han alçat la veu per tal de denunciar aquest coqueteig entre els actors implicats. “Aquest local només es pot salvar amb diners públics si hi ha un procés participatiu que condueixi a un equipament de proximitat i de gestió comunitària”, adverteix el seu portaveu, Javier Rodrigo. Una idea de base que, de fet, té com a objectiu “pal·liar els efectes gentrificadors i turistificadors que generen aquests negocis al barri”. Des de la plataforma veïnal consideren que l’àrea de Cultura de l’Ajuntament “no està complint amb aquesta idea; el que cerquen és un model d’indústries culturals instal· lades en macro-equipaments”. “És d’una gran contradicció que se salvés l’Arnau amb un procés participatiu amb diners de l’ICUB i que a 300 metres es faci completament el contrari: negociar el rescat d’una empresa neoliberal”. A més, des de l’organització recorden que la propietat d’El Molino va “liderar l’antic projecte del Pla Paral·lel”, el qual va aturar l’actual Govern municipal.

Societat

Estudiar, estudiar i estudiar

Tots tres viuen a un carrer de distància; una proximitat que asseguren que no els farà perdre el contacte i que els ajudarà a donar-se suport en les seves noves etapes vitals

Publicat

on

Són un grup del barri. Amics d’aquells que et pots trobar a qualsevol terrassa, banc o cantonada del Poble-sec. Veïns anònims, en definitiva. De fet, la fotografia de la dreta que acompanya a aquestes paraules serviria fins i tot per omplir prestatges d’algun arxiu històric d’aquí a unes quantes dècades. Un record? Tampoc és l’objectiu. La meta d’aquest reportatge és analitzar quines són les incerteses que viuen els joves del barri i com encaren el seu futur. Un futur que tot just comencen a treballar-se durant aquest mes.

Tots tres no es coneixen fruit de la casualitat. L’Escola Anna Ravell és el nexe d’unió entre el Martí Martorell, la Paula Lancharro i el Màrius Sin. Han crescut tota la seva vida junts i si bé actualment són íntims amics, també confessen que l’origen de la seva amistat més intensa es remunta a fa tres anys, just quan feien quart de l’ESO. En aquestes darreres setmanes, però, coincideixen a assenyalar que se’ls ha obert una nova etapa vital: la universitat. Un espai on no només es formaran, sinó on també trepitjaran l’accelerador de la vida.

Crítics amb el sistema

Què n’esperen d’aquests quatre anys que els hi queden per endavant? Potser Lancharro és qui té les expectatives més altes. En el seu cas assegura que des de fa anys tenia clar dedicar-se a l’educació, però que no ha sigut fins al darrer curs que ha descobert que la seva veritable vocació “són els nens petits”. “El que sé segur és que vull aprendre alguna cosa per poder innovar en el món educatiu”, avança. En aquest sentit, la seva intencionalitat resulta absolutament justificada: “Crec que l’actual sistema educatiu s’adapta només a la norma; hi ha molts nens que sigui amb trastorn o amb dèficit d’atenció mai s’adaptaran; un nen no és ximple perquè no entengui les matemàtiques… Potser necessita que s’ho expliquin d’una altra manera”, sintetitza.

En canvi, Sin ha optat per encarar el seu futur cap al Periodisme i el món del Dret, tot i que no amb la mateixa seguretat que la seva companya. “Des de petit que m’ha agradat molt la lectura i sí que m’havia plantejat fer periodisme, però la veritat sigui dita, fins al final he anat sempre molt perdut”. Quin va ser el tret que el va fer decidir-se? “Al final de Segon de Batxillerat estava entre el periodisme i la comunicació audiovisual, perquè em semblaven carreres entretingudes i amb un futur laboral complicat, però almenys no avorrit”. Una dinàmica d’incerteses que també ha experimentat Martorell, tot i que en el seu cas ja en primera persona: “Diria que no sóc el més perdut de la classe, però em van dir que si volia fer Economia havia de tenir cursades les matemàtiques del científic. Jo només havia fet les del social i com és natural ja ho vaig començar a passar malament”.

Treballar i estudiar?

El que anys enrere era habitual, ara amb el pla Bolonya alguns estudiants veuen impossible poder-se combinar les assignatures (de presència obligatòria) amb alguna feina per poder pagar la matrícula. De fet, el primer que denuncia l’organització dels horaris es Sin, que ha d’anar matí i tarda a dues facultats diferents de la mateixa universitat (als Campus de la Ciutadella i el Poblenou): “Els meus horaris són els pitjors de tot el grup dels meus amics”. Mentre que l’única estona que té per sortir de la facultat és per agafar el tramvia, Lancharro aprofita els migdies per fer de monitora de menjador a la mateixa Anna Ravell. “Així em puc pagar les meves coses sense haver de dependre de la família”, explica.

Tot i això, tots tres opinen que són la generació més afortunada de les seves respectives famílies. “Si miro enrere, trobo que hem sigut els que més sort hem tingut; el meu pare sí que va poder estudiar, mentre que ma mare va haver de treballar des de ben jove”, exposa el futur periodista. I tot i que són conscients dels avantatges que té poder estudiar, també saben que d’un dia per l’altra el privilegi podria acabar: “Si bé els meus avis directament no van poder estudiar, el meu pare no va poder acabar la carrera perquè també va haver de treballar”, resumeix Martorel.

Objectiu: no perdre l’amistat

Que la universitat suposi obrir-se a noves relacions personals és una obvietat. Ara, enfrontar-se a aquesta situació des d’un bon principi no és senzill d’encarar. Tot va lligat a la personalitat de cadascú. En aquesta línia, Martorell admet que tindrà dificultats per poder conèixer a noves persones com a conseqüència de la seva timidesa. Si més no, assegura que tampoc es voldrà tancar en banda. Tot al contrari que Lancharro, qui ja ha començat amb l’estil de vida cafeter per conèixer a les noves companyes de magisteri.

“Crec que no tindré cap problema a l’hora de conèixer gent nova; al final si he d’estar quatre anys amb aquelles persones, fins i tot m’atreviria a dir que potser amb les que he començat ara no seran amb les que acabaré el grau”, admet la jove estudiant. Tot i això, l’amistat que tenen entre ells sembla estar gairebé bunqueritzada. I no per la relació tan estreta que tenen (que també), sinó per la proximitat. Tots tres viuen gairebé al mateix carrer del Poble-sec. “Només pel fet de baixar a comprar el pa ja tens un munt de possibilitats de trobar-nos”, justifiquen.

Quedar-se al barri?

Per a les famílies la possibilitat de continuar residint al Poble-sec sovint resulta complicada. Alts preus, escassos lloguers, pressió turística… Tot i això, resulta interessant saber com els estudiants encaren els 10 propers anys. Es veuen al barri? A l’àrea metropolitana? A l’estranger? Si bé asseguren que per ara aquest fet encara els hi queda massa lluny, també és cert que algun cop els hi ha passat pel cap aquesta circumstància.

“La meva vida d’aquí a 10 anys no estarà establerta al Poble-sec; és un barri que m’agrada i on he crescut, però a nivell econòmic viure-hi tant aquí com a Barcelona és molt car”, resol la futura mestra d’infantil i primària. “A més, ho tenim tot enfocat al turisme pel que fa als bars i als pisos; són pels turistes…”, afegeix. Quina alternativa veu a aquest problema? Controlar el turisme: “A mi no m’importa que el meu barri sigui turístic, de fet em sembla fins i tot enriquidor, però potser caldria regular-lo; ara parlem del Poble-sec, però ja hem vist què ha passat a la Barceloneta”, adverteix Lancharro.

Sobre aquesta qüestió, Sin considera que “tothom veu molt fàcil regular el turisme, però trobo que ha de ser molt complicat”. Tant ell com Martorell asseguren no haver-se plantejat l’interrogant d’haver de marxar del territori d’aquí a uns anys, però d’entrada els seus punts de vista difereixen. Mentre que al primer no li importaria haver de marxar a una zona més cèntrica, el futur economista veu el seu futur vinculat al barri sí o sí: “D’aquí no vull marxar”.

Resulta rellevant el fet que no contemplin haver de marxar a l’estranger, però en el cas de la jove no li sembla un handicap aquesta opció: “A mi no m’importaria marxar; no m’agrada tancar-me portes”. “A més, una temporada per provar sempre és positiu, i si no va bé sempre pots tornar”.

Continua llegint

Societat

Contra ‘la Barcelona que no funciona’

Part del veïnat del litoral es manifesta per reclamar mesures urgents per pal·liar problemes com l’incivisme, la brutícia i la inseguretat

Publicat

on

La plaça Sant Jaume es va omplir el dissabte 15 de setembre amb un miler de persones, segons els organitzadors, que es van mobilitzar al crit de ‘‘Barcelona no funciona’’ procedents de diversos barris del litoral, entre ells la Barceloneta, el Raval, el Poble-sec, la Ribera, el Poblenou, el Front Marítim i Nou Barris. “Vam convocar la manifestació amb l’objectiu de denunciar que tenim una ciutat incívica, insegura i molt deixada en termes de neteja i manca de manteniment de parcs i carrers”, explica Sergi Gázquez, de la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec, una de les entitats que van secundar la protesta. Tot i que la manifestació estava organitzada i encapçalada per associacions i entitats veïnals, alguns representants polítics de partits com Ciutadans, el PDeCAT i ERC, van comparèixer per donar suport als manifestants.

En aquest sentit, els organitzadors de la protesta han explicat que la manifestació no era apolítica perquè “en definitiva, estem demanant solucions polítiques als problemes que tenim” però sí que pretenia ser apartidista: “Nosaltres no vam convidar a cap partit polític. Quan vam arribar a la plaça Sant Jaume i vam trobar que hi havia polítics atenent als mitjans, se’ls va demanar que s’enretiressin perquè no era el seu dia”, afegeixen. Pel que fa a la reacció del govern municipal, els convocants de l’anomenat tsunami veïnal expliquen que, de moment, no han rebut cap tipus de feedback, “però sembla ser que s’està preparant una reunió tant amb l’alcaldessa com amb els regidors de tots els districtes que ens hem unit a la convocatòria”, diuen. Una reunió que encara no té data establerta.

‘No en el nostre nom’

Tot i que la mobilització va reunir diversos col·lectius dels barris del litoral, també va haver-hi entitats que van preferir desmarcar-se de la convocatòria, a través d’un comunicat titulat ‘No en el nostre nom’. En són un exemple el Sindicat de Barri del Poble-sec, l’Ateneu La Base, Acció Raval o El Lokal del Raval, els quals expliquen que no pretenien fer un boicot a l’acció però lamenten que, malgrat que la manifestació era veïnal, els partits de l’oposició la van assumir com a pròpia: “Ens sembla legítima però havia de quedar molt clar qui la convocava, ja que no era tot el barri sinó una part”, diuen des d’El Lokal.

Les entitats que no van sumar-se a la protesta argumenten que “es feia menció a una part del malestar i de les causes. Es responsabilitzava molt a l’Ajuntament directament i no a la resta d’organismes. Nosaltres entenem que Generalitat, policia i sistema judicial tenen molt a veure amb això i responsabilitzar només l’Ajuntament és una forma d’atacar a uns i salvar als altres”. També afegeixen que la convocatòria no esmentava el problema dels desnonaments, un assumpte que ells consideren una emergència. “Coincidim en coses i discrepem en d’altres. Nosaltres creiem que aquest debat s’ha de fer obertament i no es pot solucionar agafant una part pel tot”, conclouen.

Continua llegint

Societat

El parc de Montjuïc té nou responsable

Xavier Martín ocupa el càrrec de nova creació

Publicat

on

Montjuïc

Fa un any no existia la figura del responsable del parc de Montjuïc ja que, com ell mateix explica, “és un càrrec tècnic de nova creació per part del Districte de Sants-Montjuïc”. La principal missió és la coordinació de tots els serveis municipals que intervenen a la muntanya (BSM, Parcs i Jardins, Institut Barcelona Esports, Institut de Cultura de Barcelona…) i “treballar pel desenvolupament del Pla General Metropolità de la muntanya de Montjuïc (aprovat el 2014) i la seva concreció en el futur Pla d’Actuació del Parc Montjuïc”, indica Xavier Martín, la persona que ocupa aquest càrrec. 

Temes calents 

Martín diu que un dels principals problemes de la muntanya és “trobar el punt d’equilibri entre els usos culturals, turístics, lúdics i esportius i evitar situacions de col·lapse de la mobilitat i reduir les molèsties de soroll que generen al veïnat”. L’objectiu passa per coordinar tots els operadors implicats, escoltar els veïns i reduir el nombre d’actes que generen més afectacions. Per exemple, amb el Poble Espanyol, s’ha establert un acord per reduir el nombre de concerts.

Procés participatiu encara obert

El responsable del parc afegeix que la majoria de les entitats vinculades a la muntanya són membres del Consell del Parc de Montjuïc, l’òrgan municipal de participació que les engloba a totes i el canal obert de debat sobre el futur de la muntanya. Assegura que aquestes entitats tenen fil directe amb ell per tractar tot tipus de temes.

Pel que fa a la construcció del macro-edifici a la zona de la Satalia, Martín diu que aquesta zona “va quedar desafectada urbanísticament amb el PGM 2014 i, per tant, queda fora de l’àmbit de la muntanya de Montjuïc, tot i que és clarament fronterera” i afegeix que “el debat sobre el futur equipament de la Satalia i les reivindicacions al respecte de la Plataforma Salvem Montjuïc estan sent escoltades en el procés participatiu de debat del Pla d’Equipaments del Poble-sec que encara és obert per part del Districte”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.