Connecta amb nosaltres

Història

Va ser una persona socialment clau

22-07-1965 Mor el pare Artigues, primer rector de la parròquia de Sant Pere Claver, en accident de trànsit

Publicat

on

En aquesta secció del número anterior, parlàvem de la creació, el 1945, de la nova parròquia de Sant Pere Claver. El 1948, el bisbat de Barcelona atorgà a la Companyia de Jesús la direcció de la nova demarcació, amb seu al carrer de Vila i Vilà, 14; i el pare Lluís Artigues i Sirvent en fou nomenat rector. Nascut a Lleida el 1907, ordenat jesuïta, havia exercit a Alpicat, les Borges Blanques, Palma de Mallorca i Manresa.

El 1949 comencen les tasques de catequesi i visites domiciliàries i aviat constaten els dèficits en què vivia i creixia la població del barri. Una bona contribució d’Artigues fou aconseguir que els sectors benestants de la ciutat participessin en les tasques de la nova parròquia, tant econòmicament com participant en les activitats; i també obtingué fons dels estaments franquistes i organitzà esdeveniments per recollir aliments, diners o joguines.

Fins el 1951 no se celebrà la primera missa; això evidencia que Artigues prioritzava les necessitats bàsiques a les espirituals i explica l’esperit social i humà característics de la nova parròquia.

Dispensari parroquial

Tot copsant les necessitats sanitàries més elementals, el 1949 es posà en marxa el dispensari parroquial, amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. El 1954, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, s’inaugurà l’Hospital Sant Pere Claver, amb els doctors Mercadal Peyrí i Umbert al capdavant. El 1956 se n’obrí la segona planta, construïda amb fons recollits en una campanya de Radio Nacional de España; i  mesos després funcionaven els nous dispensaris del primer pis.

Els anys seixanta es posà en marxa la cooperativa d’habitatges, que al llarg dels anys aixecà pisos a diversos carrers de la zona. A Sant Pere Claver, l’escola fou, i encara és, una altra de les bases d’actuació: el 1950 obrien el col·legi per a nens i el nocturn per a adults; el 1955, el taller d’oficis i el taller escola per a nenes; i el 1960, l’institut d’ensenyament mitjà.

El 1959, s’inaugurà el refugi de Planoles, lloc d’esbarjo i casa de colònies per a infants amb asma i al·lèrgies. Precisament en el trajecte d’una visita a Planoles, en accident de trànsit, morí el pare Artigues, el 22 de juliol de 1965. La seva absència deixà un greu buit, a la parròquia i a la vida social del Poble-sec sencer; però el seu caràcter comunitari havia arrelat i l’impuls continuà.

De la mort del pare Artigues, el mes de juliol va fer 55 anys.

Continua llegint

Història

Emili Vendrell, cantant i catalanista

Publicat

on

L’octubre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli una obra lírica catalana, Don Joan de Serrallonga. Amb aquesta obra va debutar en els escenaris Emili Vendrell i Ibars. Vendrell va arribar a tenir una gran popularitat, hauria de ser molt recordat i escoltat però avui es troba relativament oblidat i durant un temps costava aconseguir gravacions seves. Al Teatre Nou del Paral·lel hi va estrenar, l’any 1924, la sarsuela Doña Francisquita que va representar per tot l’estat espanyol i que va comptar amb milers de representacions al llarg del temps.

Vendrell era paleta, com el seu pare i el seu germà. Havia nascut el gener de 1893, al carrer de la Cera, i a còpia d’estudi i esforç va arribar a ser tenor solista de l’Orfeó Català. Vendrell, tot i que no va abandonar el repertori clàssic i l’òpera, va tenir un gran èxit en un gènere molt popular, la sarsuela. La seva sensibilitat i gust feien emocionar la gent més que d’altres cantants que potser tenien una major potència. Vendrell va gravar moltes cançons catalanes tradicionals o que procedien de poemes musicats. Un dels seus grans èxits va ser la cançó L’Emigrant, amb lletra de Verdaguer i música del mestre Vives.

Després de la guerra Vendrell va estar a punt de ser condemnat a mort per catalanista. La pena es va acabar commutant per un desterrament a Madrid i València i va poder tornar a actuar a Barcelona, essent rebut al teatre Principal amb una gran ovació. Va morir l’any 1962 i el seu enterrament va esdevenir una gran expressió de dol popular. Va tenir un fill, Emili Vendrell Coutier, que va ser també un cantant rellevant tot i que l’ombra del pare sempre va pesar en la seva carrera.

Continua llegint

Història

Essencial en l’obertura real del Paral·lel

05-01-1896 Primera pedra de la nova Duana

Publicat

on

Construït entre 1896 i 1902, davant de les Drassanes Reials, l’edifici de la Duana del Port de Barcelona, obra de l’arquitecte Enric Sagnier, està format per dos cossos paral·lels units per un altre cos transversal. La part que dóna a mar és més baixa i sembla una nau industrial; però el cos principal té aspecte de palau, amb una façana monumental ricament ornamentada amb motius clàssics, rematada amb escuts,  àguiles i grifons.

Enderroc del baluard del Rei

Si bé la muralla medieval de Barcelona s’havia enderrocat entre 1854 i 1855, l’espai de l’actual plaça de les Drassanes estava ocupat pel baluard del Rei, de manera que no hi havia pas d’accés entre el portal de la Pau i la via de sortida cap al port, el Morrot i el delta del Llobregat i Montjuïc.

Quan s’enderroca el baluard, 1890, s’obre la possibilitat de potenciar dues noves importants vies de comunicació. Per una banda, l’eix que va del parc de la Ciutadella fins al portal de la Pau es pot prolongar cap al port nou, el Morrot i Montjuïc. I per altra, l’avinguda del Paral·lel, que havia estat lliurada a la ciutat l’octubre de 1894, s’hi pot connectar. Però no és fins a la construcció de la Duana del Port quan també s’urbanitza la via que connecta el portal de Pau amb el Paral·lel, el port i les rutes cap al sud, l’actual passeig de Josep Carner, que això és possible. Així, l’obertura d’aquest curt fragment vial fa possible recórrer tota la ronda al voltant de la ciutat vella, aquella que seguia el tramvia i després l’autobús 29. I, a la vegada l’accés a l’extrem de llevant del Paral·lel va potenciar l’activitat de la nova avinguda, com a camí cap al barri de Sant Antoni, la plaça d’Espanya, Sants i les carreteres de València i de Madrid.

Conseqüències al Poble-sec

També cal esmentar que les conseqüències per al desenvolupament posterior del Poble-sec foren importantíssimes: connexió amb tota la ciutat i més relació amb la vida portuària. I tot plegat va influir tant en la vida de l’avinguda del Paral·lel com en la decisió posterior de dur l’exposició Internacional de 1929 a Montjuïc.

Recordem que en aquell moment hi havia una línia fèrria que resseguia tot el port i continuava cap al sud pel Morrot, amb una estació de tren, la de Sant Bertran, situada més o menys en la zona on ara hi ha una dependència de correus, a l’extrem del passeig de Montjuïc; estació que desaparegué el 1917. De la col·locació de la primera pedra de les duanes de Drassanes, ara fa 125 anys.

Continua llegint

Història

Història del meu carrer: Josep Manso, militar català del segle XIX en els regnats de Ferran VII i Isabel II

Publicat

on

Per

Ara fa 236 anys naixia Josep Manso i Solà (Borredà, Berguedà, 1785 – Madrid, 1863). Fou tinent general de l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. A Barcelona, entre el Mercat de Sant Antoni i l’avinguda del Paral·lel hi ha actualment el carrer dedicat a Josep Manso. Poca gent sap que Manso va ser un dels personatges més influents de la política espanyola del convuls segle XIX. Tinent general i governador militar i polític tant en el règim absolutista del rei Ferran VII com en els governs liberals de la seva filla Isabel II.

Catalunya dividida entre tradicionalistes i liberals

La Catalunya del segle XIX estava molt polaritzada. El món rural d’ideologia conservadora i tradicionalista. I el món urbà d’ideologia liberal i revolucionària. Dos compartiments amb vasos comunicants. Manso era un producte d’aquesta connexió de mons i d’idees. Era nascut a Borredà, criat a Sant Martí dels Provençals i casat amb una pubilla rica de Cornellà. La guerra, amb la invasió napoleònica i la incorporació durant un curt espai de temps de Catalunya a l’Imperi francès li va marcar el camí de la vida. Va destacar per la seva eficàcia militar i les accions estratègiques en combat contra els francesos, ascendint a tinent coronel el 1810.

Intent frustat de modernitzar Espanya

Manso va fer carrera a l’exèrcit. Primer com a voluntari i després com a professional. Va ascendir en l’escalafó a còpia de mèrits de guerra. Però no tenia ni l’origen ni el perfil clàssic del militar castellà, que és el mateix que dir espanyol. Manso, com Prim –el mític general de Reus–, va formar part d’un grup de catalans influïts per les idees franceses i nord-americanes de l’època, que van irrompre en l’escenari polític amb el clar propòsit –no aconseguit– de reformar i modernitzar Espanya.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.