Connecta amb nosaltres

Història

Va ser una persona socialment clau

22-07-1965 Mor el pare Artigues, primer rector de la parròquia de Sant Pere Claver, en accident de trànsit

Publicat

on

En aquesta secció del número anterior, parlàvem de la creació, el 1945, de la nova parròquia de Sant Pere Claver. El 1948, el bisbat de Barcelona atorgà a la Companyia de Jesús la direcció de la nova demarcació, amb seu al carrer de Vila i Vilà, 14; i el pare Lluís Artigues i Sirvent en fou nomenat rector. Nascut a Lleida el 1907, ordenat jesuïta, havia exercit a Alpicat, les Borges Blanques, Palma de Mallorca i Manresa.

El 1949 comencen les tasques de catequesi i visites domiciliàries i aviat constaten els dèficits en què vivia i creixia la població del barri. Una bona contribució d’Artigues fou aconseguir que els sectors benestants de la ciutat participessin en les tasques de la nova parròquia, tant econòmicament com participant en les activitats; i també obtingué fons dels estaments franquistes i organitzà esdeveniments per recollir aliments, diners o joguines.

Fins el 1951 no se celebrà la primera missa; això evidencia que Artigues prioritzava les necessitats bàsiques a les espirituals i explica l’esperit social i humà característics de la nova parròquia.

Dispensari parroquial

Tot copsant les necessitats sanitàries més elementals, el 1949 es posà en marxa el dispensari parroquial, amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. El 1954, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, s’inaugurà l’Hospital Sant Pere Claver, amb els doctors Mercadal Peyrí i Umbert al capdavant. El 1956 se n’obrí la segona planta, construïda amb fons recollits en una campanya de Radio Nacional de España; i  mesos després funcionaven els nous dispensaris del primer pis.

Els anys seixanta es posà en marxa la cooperativa d’habitatges, que al llarg dels anys aixecà pisos a diversos carrers de la zona. A Sant Pere Claver, l’escola fou, i encara és, una altra de les bases d’actuació: el 1950 obrien el col·legi per a nens i el nocturn per a adults; el 1955, el taller d’oficis i el taller escola per a nenes; i el 1960, l’institut d’ensenyament mitjà.

El 1959, s’inaugurà el refugi de Planoles, lloc d’esbarjo i casa de colònies per a infants amb asma i al·lèrgies. Precisament en el trajecte d’una visita a Planoles, en accident de trànsit, morí el pare Artigues, el 22 de juliol de 1965. La seva absència deixà un greu buit, a la parròquia i a la vida social del Poble-sec sencer; però el seu caràcter comunitari havia arrelat i l’impuls continuà.

De la mort del pare Artigues, el mes de juliol va fer 55 anys.

Continua llegint

Història

Evocació sentimental del Palau d’Esports

Publicat

on

Fa pocs dies vaig assistir a una xerrada virtual sobre el Palau d’Esports. Al Palau s’hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, iniciada l’any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011, a veure, amb la família Els Miserables. Més enllà de la necessària reivindicació de l’espai voldria evocar algunes vegades en que hi havia anat, fa molts anys. Alguns diumenges es feien matinals musicals per a adolescents. Per a aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d’ametlla.

Anàvem a aquelles matinals amb companyes de l’escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Una cantant d’aleshores, Betina, tenia una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre. Una vegada recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita.

Més endavant ja van intervenir, en els festivals, cantants catalans. No vaig poder anar a veure els Festivals de la Canción Mediterránea, els contemplava convidada a casa d’una veïna privilegiada que tenia televisió. Un noi conegut havia estat al festival quan hi va haver un escàndol amb les Nubes de colores i l’Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores. Recordo una molt una bona versió de El Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l’acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat.

Continua llegint

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.