Connecta amb nosaltres

Història

La veueta de La Goyita

Cantava cuplets picants i suggerents com ‘Madre cómprame un negro’ amb una veu de falsa nena petita

Publicat

on

Per atzars de la vida, he descobert a Youtube una cantant barcelonina de qui ho ignorava tot, i que era gairebé veïna meva. Estic parlant de Pepita Ramos –més coneguda com La Goyita–, que en les primeres dècades del segle XX es va especialitzar en el cuplet més picant i suggerent, amb una veueta de falsa nena petita i capaç de deixar anar una procacitat amb un simple gest. La vaig trobar per atzar buscant coses de la Demon‘s Jazz Orquesta que dirigia el mestre Lorenzo Torres Nin, un dels grans pioners de la música nord-americana a Barcelona. Algú ha estat pujant vells discos de pedra a la xarxa, recuperant així un grapat de melodies tan sicalíptiques i innocents com Agua que no has de beberYo quiero un blanco con el alma negra o Feo, cançons capaces de portar-nos a una època pretèrita quan les més rabioses novetats entraven a casa nostra pel Paral·lel i el barri Xino.

Estrella d’El Molino

La Goyita, que va néixer a Barcelona el 1890, era filla de pare argentí i mare valenciana, tots dos artistes de teatre, ell actor i ella cantant de sarsuela. El seu debut va tenir lloc als 21 anys d’edat, al Teatre Gayarre, al costat dels contorsionistes Trio Espinosa, Sevillita la cantaora i la cupletista La Blaveta. Un any més tard donava la seva primera gira per València, i a la tornada triomfava al Moulin Rouge (rebatejat durant postguerra com El Molino). El seu èxit va ser tan immediat que el 1913 ja li va sortir una primera imitadora, una cantant sevillana que també es feia dir La Goyita, i a la qual va denunciar públicament enviant una carta als diaris. Això es va convertir en una de les seves senyes d’identitat, ja que va ser una de les primeres artistes en comprendre el pes dels mitjans de comunicació de masses en l’ànim del públic. Aquest mateix any inseria anuncis als diaris, aclarint que ella no era una vedette sinó una canzonetista, i que no s’havia fugat de Barcelona sinó que: “había salido un momento para triunfar en Palma de Mallorca y volver”. Per aquelles dates ja era una de les artistes preferides del públic barceloní, que anava cada nit a veure-la a l’Arnau on cantava temes com La vendedora de plátanosPenas gitanas o Yo pequé, peces del compositor F. de A. Font.

Va estrenar cançons emblemàtiques

El moment àlgid de la seva carrera va venir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va omplir de visitants acabalats que fugien dels combats i tenien moltes ganes de diversió. El 1914, La Goyita era al Gran Salón Doré, on estava tan barallada amb la resta de l’elenc que les funcions van ser totes un desastre, aconsellant una gira per Andalusia. Aquestes antipaties rere el teló eren una cosa normal als teatres d’aquells temps, amb unes artistes que anaven a tot arreu acompanyades de les seves mares, i que quan trepitjaven un escenari desplegaven una sensualitat res infantil. A Pepita Ramos sempre l’acompanyava la seva mare, Concha Ramos, fins i tot vivien juntes en un pis ple de nines de porcellana. En la dècada de 1920, La Goyita va ser cap de cartell als millors locals del Paral·lel. Era una de les estrelles més conegudes del cuplet català, una autèntica diva a qui es veia sopar o ballar als establiments més luxosos de la ciutat. Va arribar a residir uns anys a Nova York, on no va acabar d’aclimatar-se. Ángel Zúñiga deia d’ella en la seva Historia del Cuplé que “cultivaba el cuplé melodramático con mujeres de la vida, madres que sufren y otras pamemas por el estilo”. Ella va estrenar cançons com La dona de tothom o La Mare, que popularitzaria molt després el cantant melòdic Dyango. Al mateix temps, aquesta artista tenia un costat còmic que va desenvolupar amb cançons com Si vas a París papá, fent parella amb l’humorista Rafael Arcos amb qui també va estrenar Madre cómprame un negroAl CongoAl Uruguay o Ay, chata! I després amb Carlos Hidalgo Baldomerito, amb qui cantaven conjuntament imitant a Gracie Allen i Georges Burns en un estil que les noves generacions vam conèixer a través de Pimpinela, de rèpliques i contrarèpliques enginyoses.

Un final trist i la misèria

En la dècada de 1930 –i tot i ser ja una mica gran per al cuplé–, La Goyita va tornar a triomfar al Teatre Principal de la Rambla amb Es mi Manuel, una cançó dedicada al president de la Segona República Manuel Azaña. En aquesta època va fer parella còmica amb Antonio Palacios i va estrenar la cançó Yo quiero un TBO, que versionarien després Sisa i Pascal Comelade. No obstant això, el seu èxit no va sobreviure a la Guerra Civil, i durant la postguerra va viure en una pensió de Nou de la Rambla, al costat d’una altra estrella caiguda com va ser Bertini, el transformista que imitava Raquel Meller i que havia estat la gran figura de La Criolla. Els seus últims anys van ser de penúries econòmiques i oblit. Encara als anys quaranta va fer parella artística amb Lolita Medina, i el 1949 formava part de l’elenc de la reeixida La Gilda del Paralelo a l’Arnau. Després d’allò el seu nom es va apagar per sempre, als anys seixanta tan sols era una presència habitual en els lliuraments d’aguinaldos nadalencs destinats a artistes arruïnats que organitzava Ràdio Barcelona. Va morir el 1970, als vuitanta anys i després d’un mes en estat de coma a l’Hospital de Sant Pau. Tot i la tràgica peripècia dels seus últims anys i d’haver estat ingressada de beneficència gràcies a la intercessió del periodista Ángel Zuñiga, sentir la veu de La Goyita em porta a una etapa més simple i jovial d’aquesta ciutat, quan l’oci era una cosa més innocent i tot tenia doble sentit. Serveixi com a record de tants i tants artistes fagocitats pel Paral·lel, i després abandonats a la seva sort.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Des del segle XIX els Tres Pins era un lloc d’esbarjo

Publicat

on

La zona de Montjuïc que comença a la carretera de Miramar, just a la banda oposada a la Fundació Joan Miró, i s’enfila muntanya amunt fins a pocs centenars de metres del castell, des del segle XIX és molt coneguda, ja que en la part mitjana hi havia una font, envoltada de pins, que va donar nom a tota la contrada: els Tres Pins.

En aquells moments, quan els barcelonins es veien ofegats per les muralles de la ciutat, però també després del seu enderroc, les fonts de Montjuïc foren espais d’esbarjo i vàlvula d’escapament, on els ciutadans anaven per tenir contacte amb la natura i un lloc on tenir contactes socials. Una de les fonts més importants, a l’hora de fer aquestes fontades –trobades al voltant d’una font per menjar, beure, ballar i passar-hi l’estona– fou la font dels Tres Pins, la més elevada de totes.

Quan a principis del segle XX s’obrí el parc del Tibidabo i el tren va permetre arribar a Vallvidrera, una part dels barcelonins s’hi acostaren; però les fontades a Montjuïc continuaren sent les més populars. I el lloc dels Tres Pins fou famós per ser on anar a menjar truita; possiblement, perquè a molts no els era permès ni tant sols comprar carn, per fer-ne en alguna de les graelles que permetien fer-hi costellades.

El 1913, s’atorga la celebració d’una exposició internacional a Barcelona, inicialment per al 1917, però que no es duu a terme fins el 1929, a causa de la Primera Guerra Mundial. Quan es decideix assumir aquest esdeveniment es decideix de fer la mostra a la muntanya de Montjuïc, i això suposa una severa intervenció humana, en un entorn abans rural i de pedreres: molts edificis de ciutat vella estan fets amb pedra de la muntanya.

Això suposà un fort cop per als espais naturals on hi havia les fonts; i, en concret, bona part de l’espai dels Tres Pins fou la zona on l’Ajuntament hi va posà els vivers on havien de créixer les plantes que després guarnirien l’Exposició Internacional de 1929.

Com passà amb molts dels espais de la Mostra, que inicialment havien de ser provisionals, aquella part dels Tres Pins continuà funcionant com a viver, fins que va esclatar la Guerra Civil, quan restà abandonada.

Fins que el 1942, més de quatre anys després d’haver entrat les tropes franquistes a Barcelona, el consistori establí definitivament el viver municipal dels Tres Pins. Avui, es dedica a la reproducció i creixement de plantes que després enjardinen els jardins i carrers. De la recuperació i restabliment definitiu del viver municipal dels Tres Pins, ara fa 80 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021