Per atzars de la vida, he descobert a Youtube una cantant barcelonina de qui ho ignorava tot, i que era gairebé veïna meva. Estic parlant de Pepita Ramos –més coneguda com La Goyita–, que en les primeres dècades del segle XX es va especialitzar en el cuplet més picant i suggerent, amb una veueta de falsa nena petita i capaç de deixar anar una procacitat amb un simple gest. La vaig trobar per atzar buscant coses de la Demon‘s Jazz Orquesta que dirigia el mestre Lorenzo Torres Nin, un dels grans pioners de la música nord-americana a Barcelona. Algú ha estat pujant vells discos de pedra a la xarxa, recuperant així un grapat de melodies tan sicalíptiques i innocents com Agua que no has de beber, Yo quiero un blanco con el alma negra o Feo, cançons capaces de portar-nos a una època pretèrita quan les més rabioses novetats entraven a casa nostra pel Paral·lel i el barri Xino.

Estrella d’El Molino

La Goyita, que va néixer a Barcelona el 1890, era filla de pare argentí i mare valenciana, tots dos artistes de teatre, ell actor i ella cantant de sarsuela. El seu debut va tenir lloc als 21 anys d’edat, al Teatre Gayarre, al costat dels contorsionistes Trio Espinosa, Sevillita la cantaora i la cupletista La Blaveta. Un any més tard donava la seva primera gira per València, i a la tornada triomfava al Moulin Rouge (rebatejat durant postguerra com El Molino). El seu èxit va ser tan immediat que el 1913 ja li va sortir una primera imitadora, una cantant sevillana que també es feia dir La Goyita, i a la qual va denunciar públicament enviant una carta als diaris. Això es va convertir en una de les seves senyes d’identitat, ja que va ser una de les primeres artistes en comprendre el pes dels mitjans de comunicació de masses en l’ànim del públic. Aquest mateix any inseria anuncis als diaris, aclarint que ella no era una vedette sinó una canzonetista, i que no s’havia fugat de Barcelona sinó que: “había salido un momento para triunfar en Palma de Mallorca y volver”. Per aquelles dates ja era una de les artistes preferides del públic barceloní, que anava cada nit a veure-la a l’Arnau on cantava temes com La vendedora de plátanos, Penas gitanas o Yo pequé, peces del compositor F. de A. Font.

Va estrenar cançons emblemàtiques

El moment àlgid de la seva carrera va venir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va omplir de visitants acabalats que fugien dels combats i tenien moltes ganes de diversió. El 1914, La Goyita era al Gran Salón Doré, on estava tan barallada amb la resta de l’elenc que les funcions van ser totes un desastre, aconsellant una gira per Andalusia. Aquestes antipaties rere el teló eren una cosa normal als teatres d’aquells temps, amb unes artistes que anaven a tot arreu acompanyades de les seves mares, i que quan trepitjaven un escenari desplegaven una sensualitat res infantil. A Pepita Ramos sempre l’acompanyava la seva mare, Concha Ramos, fins i tot vivien juntes en un pis ple de nines de porcellana. En la dècada de 1920, La Goyita va ser cap de cartell als millors locals del Paral·lel. Era una de les estrelles més conegudes del cuplet català, una autèntica diva a qui es veia sopar o ballar als establiments més luxosos de la ciutat. Va arribar a residir uns anys a Nova York, on no va acabar d’aclimatar-se. Ángel Zúñiga deia d’ella en la seva Historia del Cuplé que “cultivaba el cuplé melodramático con mujeres de la vida, madres que sufren y otras pamemas por el estilo”. Ella va estrenar cançons com La dona de tothom o La Mare, que popularitzaria molt després el cantant melòdic Dyango. Al mateix temps, aquesta artista tenia un costat còmic que va desenvolupar amb cançons com Si vas a París papá, fent parella amb l’humorista Rafael Arcos amb qui també va estrenar Madre cómprame un negro, Al Congo, Al Uruguay o Ay, chata! I després amb Carlos Hidalgo Baldomerito, amb qui cantaven conjuntament imitant a Gracie Allen i Georges Burns en un estil que les noves generacions vam conèixer a través de Pimpinela, de rèpliques i contrarèpliques enginyoses.

Un final trist i la misèria

En la dècada de 1930 –i tot i ser ja una mica gran per al cuplé–, La Goyita va tornar a triomfar al Teatre Principal de la Rambla amb Es mi Manuel, una cançó dedicada al president de la Segona República Manuel Azaña. En aquesta època va fer parella còmica amb Antonio Palacios i va estrenar la cançó Yo quiero un TBO, que versionarien després Sisa i Pascal Comelade. No obstant això, el seu èxit no va sobreviure a la Guerra Civil, i durant la postguerra va viure en una pensió de Nou de la Rambla, al costat d’una altra estrella caiguda com va ser Bertini, el transformista que imitava Raquel Meller i que havia estat la gran figura de La Criolla. Els seus últims anys van ser de penúries econòmiques i oblit. Encara als anys quaranta va fer parella artística amb Lolita Medina, i el 1949 formava part de l’elenc de la reeixida La Gilda del Paralelo a l’Arnau. Després d’allò el seu nom es va apagar per sempre, als anys seixanta tan sols era una presència habitual en els lliuraments d’aguinaldos nadalencs destinats a artistes arruïnats que organitzava Ràdio Barcelona. Va morir el 1970, als vuitanta anys i després d’un mes en estat de coma a l’Hospital de Sant Pau. Tot i la tràgica peripècia dels seus últims anys i d’haver estat ingressada de beneficència gràcies a la intercessió del periodista Ángel Zuñiga, sentir la veu de La Goyita em porta a una etapa més simple i jovial d’aquesta ciutat, quan l’oci era una cosa més innocent i tot tenia doble sentit. Serveixi com a record de tants i tants artistes fagocitats pel Paral·lel, i després abandonats a la seva sort.

XAVIER THEROS (Diari El País)