Connecta amb nosaltres

Història

La veueta de La Goyita

Cantava cuplets picants i suggerents com ‘Madre cómprame un negro’ amb una veu de falsa nena petita

Publicat

on

Per atzars de la vida, he descobert a Youtube una cantant barcelonina de qui ho ignorava tot, i que era gairebé veïna meva. Estic parlant de Pepita Ramos –més coneguda com La Goyita–, que en les primeres dècades del segle XX es va especialitzar en el cuplet més picant i suggerent, amb una veueta de falsa nena petita i capaç de deixar anar una procacitat amb un simple gest. La vaig trobar per atzar buscant coses de la Demon‘s Jazz Orquesta que dirigia el mestre Lorenzo Torres Nin, un dels grans pioners de la música nord-americana a Barcelona. Algú ha estat pujant vells discos de pedra a la xarxa, recuperant així un grapat de melodies tan sicalíptiques i innocents com Agua que no has de beberYo quiero un blanco con el alma negra o Feo, cançons capaces de portar-nos a una època pretèrita quan les més rabioses novetats entraven a casa nostra pel Paral·lel i el barri Xino.

Estrella d’El Molino

La Goyita, que va néixer a Barcelona el 1890, era filla de pare argentí i mare valenciana, tots dos artistes de teatre, ell actor i ella cantant de sarsuela. El seu debut va tenir lloc als 21 anys d’edat, al Teatre Gayarre, al costat dels contorsionistes Trio Espinosa, Sevillita la cantaora i la cupletista La Blaveta. Un any més tard donava la seva primera gira per València, i a la tornada triomfava al Moulin Rouge (rebatejat durant postguerra com El Molino). El seu èxit va ser tan immediat que el 1913 ja li va sortir una primera imitadora, una cantant sevillana que també es feia dir La Goyita, i a la qual va denunciar públicament enviant una carta als diaris. Això es va convertir en una de les seves senyes d’identitat, ja que va ser una de les primeres artistes en comprendre el pes dels mitjans de comunicació de masses en l’ànim del públic. Aquest mateix any inseria anuncis als diaris, aclarint que ella no era una vedette sinó una canzonetista, i que no s’havia fugat de Barcelona sinó que: “había salido un momento para triunfar en Palma de Mallorca y volver”. Per aquelles dates ja era una de les artistes preferides del públic barceloní, que anava cada nit a veure-la a l’Arnau on cantava temes com La vendedora de plátanosPenas gitanas o Yo pequé, peces del compositor F. de A. Font.

Va estrenar cançons emblemàtiques

El moment àlgid de la seva carrera va venir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va omplir de visitants acabalats que fugien dels combats i tenien moltes ganes de diversió. El 1914, La Goyita era al Gran Salón Doré, on estava tan barallada amb la resta de l’elenc que les funcions van ser totes un desastre, aconsellant una gira per Andalusia. Aquestes antipaties rere el teló eren una cosa normal als teatres d’aquells temps, amb unes artistes que anaven a tot arreu acompanyades de les seves mares, i que quan trepitjaven un escenari desplegaven una sensualitat res infantil. A Pepita Ramos sempre l’acompanyava la seva mare, Concha Ramos, fins i tot vivien juntes en un pis ple de nines de porcellana. En la dècada de 1920, La Goyita va ser cap de cartell als millors locals del Paral·lel. Era una de les estrelles més conegudes del cuplet català, una autèntica diva a qui es veia sopar o ballar als establiments més luxosos de la ciutat. Va arribar a residir uns anys a Nova York, on no va acabar d’aclimatar-se. Ángel Zúñiga deia d’ella en la seva Historia del Cuplé que “cultivaba el cuplé melodramático con mujeres de la vida, madres que sufren y otras pamemas por el estilo”. Ella va estrenar cançons com La dona de tothom o La Mare, que popularitzaria molt després el cantant melòdic Dyango. Al mateix temps, aquesta artista tenia un costat còmic que va desenvolupar amb cançons com Si vas a París papá, fent parella amb l’humorista Rafael Arcos amb qui també va estrenar Madre cómprame un negroAl CongoAl Uruguay o Ay, chata! I després amb Carlos Hidalgo Baldomerito, amb qui cantaven conjuntament imitant a Gracie Allen i Georges Burns en un estil que les noves generacions vam conèixer a través de Pimpinela, de rèpliques i contrarèpliques enginyoses.

Un final trist i la misèria

En la dècada de 1930 –i tot i ser ja una mica gran per al cuplé–, La Goyita va tornar a triomfar al Teatre Principal de la Rambla amb Es mi Manuel, una cançó dedicada al president de la Segona República Manuel Azaña. En aquesta època va fer parella còmica amb Antonio Palacios i va estrenar la cançó Yo quiero un TBO, que versionarien després Sisa i Pascal Comelade. No obstant això, el seu èxit no va sobreviure a la Guerra Civil, i durant la postguerra va viure en una pensió de Nou de la Rambla, al costat d’una altra estrella caiguda com va ser Bertini, el transformista que imitava Raquel Meller i que havia estat la gran figura de La Criolla. Els seus últims anys van ser de penúries econòmiques i oblit. Encara als anys quaranta va fer parella artística amb Lolita Medina, i el 1949 formava part de l’elenc de la reeixida La Gilda del Paralelo a l’Arnau. Després d’allò el seu nom es va apagar per sempre, als anys seixanta tan sols era una presència habitual en els lliuraments d’aguinaldos nadalencs destinats a artistes arruïnats que organitzava Ràdio Barcelona. Va morir el 1970, als vuitanta anys i després d’un mes en estat de coma a l’Hospital de Sant Pau. Tot i la tràgica peripècia dels seus últims anys i d’haver estat ingressada de beneficència gràcies a la intercessió del periodista Ángel Zuñiga, sentir la veu de La Goyita em porta a una etapa més simple i jovial d’aquesta ciutat, quan l’oci era una cosa més innocent i tot tenia doble sentit. Serveixi com a record de tants i tants artistes fagocitats pel Paral·lel, i després abandonats a la seva sort.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

La Terra Negra, Misèria i prostitució (1900’s-1930’s)

Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que era coneguda amb el malnom de Terra Negra

Publicat

on

Per

A les nostres Històries del Paral·lel no tot poden ser flors i violes. A l’entorn del Paral·lel també hi ha hagut misèria, tristesa i una profunda sordidesa.
A la plaça de les Drassanes hi havia una carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat, i també a l’actual rotonda del final del Paral·lel. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó. La zona era coneguda com la Terra Negra.
Mala fama i prostitució
La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l’exercici de l’ofici més vell del món constituien l’etapa més crua i miserable del seu trist destí professional. Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s’emplaçava a l’altra banda del Paral·lel, entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d’electricitat del carrer Carrera. Allà, a les antigues hortes de Sant Bertran i a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars que encara estaven per edificar al voltant dels carrers Vila i Vilà, Puig i Xoriguer i Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l’aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons, tafaners i delinqüents.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d’elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d’envelliment i de malaltia.
La Sodoma i Gomorra d’Europa
El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. L’escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d’aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s’hi feien a l’aire lliure, fonamentalment a partir dels capvespres. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s’atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona, que va ser durant un temps patrona de la ciutat, va néixer en una cova de la zona. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió i emocions fortes a baix preu.
Barraquisme i l’aparició de la droga
Amb l’arribada de la Segona República l’activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys. Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va tornar a desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia amb l’arribada, als anys 70, del tràfic de droga a Can Tunis.
A partir de llavors, probablement, desplaçar-se i amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur per practicar aquelles activitats.
 
BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El fantasma del virrei

Publicat

on

Dalmau de Queralt i de Codina (1593-1640), comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya va ser el segon comte amb aquest títol. Va ser nomenat virrei en l’època de Felip IV. Era una època complexa, pobra i violenta, Catalunya patia la presència de les tropes i s’havien de recaptar diners per mantenir diverses guerres. Els soldats cometien agressions i el virrei no ho podia controlar, tot i que va anar a Madrid a intentar, sense èxit, que es limités el pas de tropes.

Les revoltes populars van estendre’s per Catalunya i el 7 de juny de 1640 van arribar a Barcelona grups de pagesos disposats a treballar per a la sega. Era Corpus i es van dirigir al Palau de Santa Coloma. El virrei va intentar fugir, cap a les Drassanes, amb la intenció de sortir de la ciutat en vaixell. Va aconseguir arribar a la platja però va ser descobert i assassinat pels revoltats. Amb la seva mort va iniciar-se la Guerra dels Segadors.

La mort de Dalmau de Queralt va generar llegendes sobre la presència del seu fantasma per la zona de les Hortes de Sant Bertran, aleshores un indret allunyat de la ciutat, fosc i poc poblat. Verdaguer va dedicar un poema a aquells fets on recorda que durant molt de temps hi va haver un túmul amb una creu que recordava la mort de Dalmau de Queralt.

De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Continua llegint

Història

14 de juliol de 1959 Primera emissió de televisió des de Miramar

El 1983 el centre de TVE es traslladà a Sant Cugat

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929 i en tot el canvi que la muntanya de Montjuïc va patir per a l’esdeveniment, en la zona encarada al port, propera a l’antiga unitat de bateries militars Álvarez de Castro, es varen fer els jardins de Miramar. Dins d’aquest entorn i enllaçant amb el telefèric que duia al moll de Barcelona i a la platja de la Barceloneta, s’hi va construir un palauet, obra de l’arquitecte Ravantós i Farrarons, que acollia un restaurant, amb boniques vistes a la ciutat i al mar. Després de l’exposició, el restaurant es va convertir en hotel, fins que la guerra civil en va provocar el tancament i abandonament.

El 1956 TVE havia iniciat les emissions, des dels estudis de Madrid, al Paseo de la Habana. La recepció dels seus senyals arribà a Barcelona quan el desembre de 1958 s’instal·là un repetidor a la torre de les Aigües del Tibidabo. Així, el juliol de l’any següent es varen fer les primeres emissions de TVE des dels nous estudis de Miramar, en un programa de només mitja hora, des dels jardins exteriors, denominat Balcó al Mediterráneo.

Cal tenir present que quan es varen iniciar les emissions des de Barcelona, hi havia només 140.000 aparells receptors a tot l’estat, dels quals uns 70.000 a la ciutat i perifèria. Però aviat els aparells van anant-se instal·lant a les llars. Al principi, quan un veí d’una escala adquiria el primer aparell, la resta de nens hi anaven, en especial per veure el programa infantil de les marionetes d’Herta Frankel o Rin tin tin. I és que el centre de Miramar va suposar l’entrada del nou mitjà a la majoria de cases del país.

Recordem els noms d’alguns programes: Amigos del martes, el primer musical de TVE, amb Franz Joham, Gustavo Re i Artur Kaps; Carrusel, concurs presentat per Joaquin Soler Serrano; Panorama; Discorama, musical amb José Luis Barcelona i Pepe Palau; Club Miramar, amb Federico Gallo; Visado para el futuro, amb Lluís Miravitlles; o Reina por un día, amb Marius Cabré. Altres presentadors eren Mario Beut, Sílvia Tortosa, Juan José Castillo, Mònica Randall, Joan Viñas, Irene Mir, Anna Maria Solsona, Lluís Pruneda, Asunción Vitoria o Aurora Claramunt.

El repetidor del Tibidabo fou clau perquè va permetre l’entrada de TVE a la xarxa Eurovisió de la Unió Europea de Radiodifusió, amb la primera transmissió en directe: el casament del rei de Bèlgica Balduí amb Fabiola, el 1960.
Les emissions eren totes en llengua castellana. Només el 1964 es va fer el primer programa en català, que fou una representació adaptada a la televisió de l’obra teatral La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, en català; però la programació en la nostra llengua fou residual fins a la mort del dictador. De la primera emissió de televisió des de Miramar, ara fa 65 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024