Connecta amb nosaltres

Història

Quines pel·lícules i espectacles s’hi podien veure?

Avui hem volgut dedicar aquesta secció a fer una repassada als espectacles que es podien veure al Paral·lel el setembre de fa 50 anys, tot partint de la cartellera de La Vanguardia Española.

Publicat

on

Cinemes

América: La muerte se llama Miriam i El robo del siglo; Arnau: Un minuto para rezar, un segundo para morir i Hora 25, amb Virna Lisi i Michael Redgrave; Condal: Inspector Joss, amb Jean Gabin, i Las piernas de la serpiente, amb Cassen i Teresa Gimpera; Cinerama Nuevo: Los tres mosqueteros, amb Lana Turner i Gene Kelly; Cinerama Waldorf: Los cañones de Navarone, amb Gregory Peck, David Niven i Anthony Quinn; Español: Adivina quien viene esta noche, amb Spencer Tracy, Sidney Poitier i Catharine Hepburn, i La estrella del Sur, amb Orson Welles i Ursula Andress; Regio Palace: Zeppelin, amb Michael York i Elke Sommer, i La Ciudad frente a mi,  amb Paul Newman. Podem observar una absoluta varietat, tant pel que fa als gèneres com als actors principals, i també amb films recents i alguns d’anys abans.

Espectacles

Al Teatre Apolo es fa la revista Llévame a París, amb Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña, un encapçalament típic del moment, amb les denominades Alegres chicas de Colsada. Al Talia, es representa la comèdia Cuando el diabló lleva faldas, amb Alícia Tomàs, Paquita Ferràndiz i Margarida Minguillón. I al teatre Victoria es presenta per primer cop als escenaris Chicho Gordillo Show, amb el popular polifacètic showman peruà. Anteriorment havia actuat a la sala de festes Rio, del carrer de Floridablanca. Posteriorment fou molt famós a la televisió, en programes de Chicho Ibáñez Serrador.

S’anuncia la sala de ball Apolo, amb l’Orquestra Apolo, amb el més modern repertori i el seu cantor, Peter.

Parc d’atraccions de Montjuïc

També hi trobem informació de les actuacions al parc d’atraccions de Montjuïc, obert cinc anys abans, on en aquelles festes de la Mercè va actual Lola Flores i el seu marit Antonio González. En el recinte del parc hi havia la discoteca Lord Black, que s’anunciava com a sense problemes d’aparcament. El conjunt del parc d’atraccions estava molt lligat amb el Paral·lel, atès que el funicular permetia arribar-hi des de la mateixa avinguda.

I finalment, a les plaça de braus de les Arenes, hi havia el Gran Festival Mundial del Circ 71, amb la participació dels trenta millors circs del moment i l’actuació de la còmica catalana, Mary Santpere, com a invitada d’honor. Dels espectacles que hem enumerat en aquesta petita ressenya de setembre de 1971, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Patio del Farolillo

Al Poble Espanyol, durant l’Exposició Universal de 1929, es va reproduir l’ambient dels tablaos del Paral·lel

Publicat

on

Per

El cabaret, en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929. Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d’una reproducció de la font de Tarifa (Cadis), on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La història d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble José Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l’aristòcrata a mans del tal Tadeo Villalba. A la Rosita, que ja havia actuat a l’Argentina a finals dels anys 1910’s, se li atribuïen també idil·lis mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

Desaparició després de l’Exposició

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d’animar les nits de l’any llarg que va durar l’exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d’aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins la seva mort a l’any 1959.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria, joia del Paral·lel

Publicat

on

Fa pocs dies BTV va emetre una pel·lícula d’Enjòlit, de finals dels anys 50, Cita impossible, d’Antonio Santillán. Algunes escenes estaven filmades al teatre Victòria, s’hi podien veure escenes de revistes dels Vienesos, i Gustavo Re, actor de la companyia que va viure al nostre barri, interpretava un divertit personatge.

El Victòria va substituir el Pavelló Soriano, fundat pels germans d’aquest nom, s’hi feien espectacles diversos i subhastes de productes tèxtils que es promocionaven amb un famós orgue instal·lat a l’entrada. L’any 1905 es va construir el teatre que va ocupar l’antic Palacio Trianon on s’havia presentat La Chelito. S’hi va fer revista, varietats i fins i tot Santiago Rusiñol hi va estrenar un vodevil amb l’explícit títol El senyor Josep falta a la dona. L’any 1916 hi va haver canvi de propietaris i es va dir Teatre Victòria. El va inaugurar la companyia de Josep Santpere. També s’hi va fer teatre més seriós i sarsuela, amb figures com Vendrell o Marcos Redondo.

Al Victòria si hi ha fet gèneres diversos, revista frívola i coses de categoria que van portar al Paral·lel gent de tota la ciutat i de més enllà. És va anar ampliant  i reformant, amb el pas del temps. Hi van actuar artistes com Sara Montiel, Serrat, Peret o Capri. Es van fer tantes coses que caldria un llibre sencer per explicar-les. L’any 1986 Dagoll Dagom, El Tricicle i ANEXA  el van comprar i s’hi van estrenar molts espectacles musicals. Va acollir òpera quan el Liceu es va incendiar i reconstruir. Fa poc temps se’l va quedar el Mago Pop i el que em sembla màgic de veritat és que continuï viu, en actiu i programant espectacles interessants.

Continua llegint

Història

Cinema i famosos a la plaça del Sortidor

Publicat

on

Durant uns dies, a principis dels anys seixanta del segle passat, en sortir de l’escola de les Monges Franciscanes, les nenes d’aleshores vam viure una interessant experiència. A la placeta hi filmaven una pel·lícula. L’actor més conegut, per a nosaltres, que érem unes criatures, era Tony Leblanc. Després he sabut que hi sortia més gent famosa: Alady, Julián  Mateos, Lilian de Celis, Antonio Garisa… Per la plaça hi van penjar cartells fent veure que érem a Madrid. La dirigia Miguel Lluch i en el guió hi va intervenir Carlos Arniches. No va ser una gran pel·lícula, la veritat, però per a nosaltres, aleshores, el món del cinema era mític. Explicava la història d’un barber que volia que els seus fills, noi i noia, arribessin a ser estrelles, el xicot com a torero i la noia com a cantant.

El millor d’aquella pel·lícula, avui, per als poble-sequins, és que hi podem veure la plaça del Sortidor com era aleshores, la barberia era autèntica i s’hi pot retrobar la famosa barraqueta de llaminadures i gelats del senyor Isidre. I el bar Jeniu, un dels establiments que ha conservat més l’aspecte del passat. Hi sortien algunes persones del barri, com ara una jove carnissera del carrer de Blasco de Garay, molt ben plantada. El cinema, aleshores, era una mena de mite que embolcallava amb el seu misteri tota la gent que s’hi dedicava. Al Paral·lel teníem els Estudis Iquino, on també anàvem a badar per si ens ensopegàvem amb alguna estrella ni que fos de volada modesta. Las estrellas no és avui un títol gaire recordat però se’n pot trobar alguna còpia si es busca amb afició. El seu valor, avui, és més documental que no pas cinematogràfic.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.