El 7 de maig de 1903 obre el Gran Teatre Onofri. El 1897, havia debutat a Barcelona la troupe de la família marsellesa Onofri, amb actuacions de circ i pantomima. Les actuacions foren una sensació en aquell incipient Paral·lel, en especial en el marc del Teatro Circo Español; i això va fer que el llavors jove empresari Manuel Suñer, comprés els terrenys del Paral·lel, 91 per fer-hi un local nou. El nou teatre es va obrir amb el nom de Teatre Onofri i va ser estrenat amb l’actuació de la companyia de mims. Era una sala per a unes 4.000 persones, amb platea i dos pisos. Els primers dies l’èxit fou total, però la grandiositat de la sala i el cansament dels espectacles de pantomima varen provocar que l’empresari canvies el nom de la sala pel definitiu de Teatre Condal, el 23 de setembre de 1904. Però el teatre, amb molts intents de canvi d’orientació cap a les varietats, el circ, l’òpera i la sarsuela, no va poder evitar-ne el tancament.

I així, l’agost de 1911 es converteix en el Grandioso Cinematógrafo Condal, quan l’antic propietari, arruïnat, s’havia venut el local. Aquest canvi d’orientació de la sala va obrir un llarg període d’èxit, ja que fou el cinema més popular del barri i el de més llarga durada. El cinema sonor hi arribà el setembre de 1930. En acabar la guerra va continuar l’activitat, amb programes dobles i amb un bar on podies anar a comprar durant els passis. Les famílies hi acudien amb el berenar o l’entrepà, aprofitant les sessions contínues per passar-hi la tarda o la nit. El 26 de maig de 1963 va tancar: el magnífic i vell edifici de 1903 s’havia d’enderrocar, per tal de fer una nova sala als baixos i uns blocs d’habitatges al damunt.

Obres i transformació

Aquestes llargues obres duraren fins a l’1 de març de 1969, quan va obrir el nou Cine Condal, amb una capacitat per a 800 persones a la platea i 800 més al primer pis. Més o menys, és l’estructura anàloga a la que avui dia podem trobar. Les projeccions, tant com a sala d’estrena com a sala de reestrena, es perllongaren durant catorze anys més, fins que el cinema tancà el 27 de febrer de 1983.

Llavors es va fer la darrera transformació de l’espai: el teatre original es va transformar en dos locals separats. La planta baixa va passar a ser un bingo i, sobre aquests baixos, es va bastir la nova platea amb amfiteatre de la sala de teatre actual: el Teatre Condal. Així, el 3 de juny de 1983 es va inaugurar amb una versió de Rosa Maria, d’Àngel Guimerà. I fins al moment es potser la sala més estable de teatre que hi ha al Paral·lel. De la inauguració del Teatre Onofri, ara fa 120 anys; i de la recuperació exclusiva com a sala de teatre, el juny en farà 40.

Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi (Cercs, 1882 – Barcelona, 1945), va ser una actriu i empresària teatral de vodevil catalana. Va desenvolupar la seva activitat teatral al Paral·lel barceloní, especialment entre els anys 1909 i 1920. És considerada la primera directora de cinema d’Espanya.

Es va establir amb la família a Barcelona el 1906, any en què va obrir un estanc a la cantonada del carrer de la Boqueria amb el carrer Rauric. No va ser un establiment convencional, sinó tot el contrari, ja que ella i la seva germana Tina Casals i Baqué, Tina Jordi, pels seus atractius, desimboltura i intel·ligència, el convertiren en lloc de trobada de joves periodistes, intel·lectuals i bohemis. Allà va coincidir amb persones importants amb les quals es va introduir en el món del teatre.

L’activitat teatral com a actriu i empresària

Entre 1908 i 1914 Elena Jordi debuta al teatre, amb papers que al principi eren discrets però que cada vegada van ser més importants. Durant la temporada 1908-1909 Elena Jordi col·labora al Teatre Íntim d’Adrià Gual, on una Margarida Xirgu molt jove ja n’era la primera actriu. Elena Jordi va seguir la Xirgu quan aquesta va treballar al Teatre Principal. Posteriorment va actuar a la companyia d’Enric Borràs i a la de Josep Santpere (1910-1914). Després de participar en coneguts vodevils d’origen francès, com L’educació del príncep, de Maurice Donnay; Porten res de pago?, de Hennequin i Veber; o Zazà, de Berton i Charles Simon, comença a destacar a les crítiques teatrals. Al principi, elogien l’elegància escènica i la bellesa de l’actriu i, progressivament, el ‘‘saber fer’’ d’una ‘‘excel·lent actriu’’, que reconeixen fins i tot els detractors del vodevil. Jordi va assolir l’èxit amb obres com Salomé, d’Oscar Wilde (que ja havia estrenat Xirgu); Cuida’t de l’Amèlia, de Georges Feydeau; La lepra, de Santiago Rusiñol, i La dona nua, de Henry Bataille, una obra que va catapultar la Jordi a la fama.

Havent aconseguit el reconeixement del públic, va formar companyia pròpia el 1914 al Teatre Espanyol del Paral·lel, amb el nom de Companyia Catalana de Vodevil Elena Jordi. Va representar amb gran èxit obres com La Presidenta, Falten cinc minuts, La Pitets se’ns ha casat i Les filles de Venus. Jordi va estrenar vodevils que Santiago Rusiñol escrigué amb el pseudònim Jordi de Peracamps: El senyor Josep falta a la dona i La dona del senyor Josep falta a l’home, així com El pobre viudo i El triomf de la carn. Com es pot veure pels il·lustratius títols dels vodevils, la companyia pretenia captar un públic popular: Tornem-hi que no ha estat res, Theodore & Cia., Faldilles i pantalons, o Pasqua abans de Rams.

El cinema

Mitjançant l’empresa Studio Films, i probablement amb l’ajuda de Domènec Ceret, que dirigia aquesta productora, va entrar a partir de 1916 al món del cinematògraf, primer com a actriu i més tard com a productora i directora, sempre acompanyada en aquesta aventura per la seva germana Tina Jordi. El primer paper com a actriu de cinema va ser a la pel·lícula La loca del monasterio (Domènec Ceret, Joan Solá i Alfred Fontanals, 1916), que protagonitzava Lola París i també comptava amb Consuelo Hidalgo i Domènec Ceret.

El 1918 va dirigir, produir i també protagonitzar la pel·lícula Thais, de la qual lamentablement no se’n conserva cap còpia. El curtmetratge portava al cine l’òpera Thaïs, de Massenet, que era una adaptació de la novel·la homònima d’Anatole France. La pel·lícula, segons Miquel Porter i Moix, era una adaptació lliure del llibret de l’òpera del mateix nom i apareixia dos anys després del film futurista d’Anton Giulio Bragaglia, de 1916, on feia una revisió del model femení de la femme fatale.

El projecte de sala teatral

El 1918 va adquirir un solar magnífic a la Via Laietana, que amb l’enderroc de les antigues muralles de Barcelona era un eix en plena expansió, i es dedicà al projecte de construcció d’un teatre que havia d’acollir de manera estable la seva companyia, però no es va arribar a fer. El nou teatre que s’estava construint es va haver d’aturar, probablement per dificultats econòmiques i repetides vagues de la construcció que van encarir molt el projecte. El Teatre Elena Jordi no va arribar a existir i finalment la sala es va inaugurar el 1923 com a cinema Pathé Palace, rebatejat el 1940 com a Palacio del Cinema. Avui tancat.

Amb el projecte del teatre, Elena Jordi va espaiar les seves aparicions a escena. Va actuar esporàdicament les temporades 1921-22 i, per darrera vegada, el 1929 al Teatre Goya. Després va desaparèixer del món artístic. Sabem poques coses de la seva vida a partir d’aquell moment. L’única notícia segura és la de la seva mort i que va ser enterrada el 6 de desembre de 1945 al Cementiri de les Corts.

REDACCIÓ

Joan Forns i Jordana (Badalona, 1916 – Barcelona, 1998) va ser un dels mags més emblemàtics del nostre país. Va ingressa al Seminari de Barcelona als deu anys, però ho va abandonar entre els dotze i els tretze per fer d’aprenent de forner. És a aquesta edat que descobreix casualment la màgia veient actuar el Caballero Salim (l’il·lusionista Felip Millàs). Després s’endinsa en els secrets de l’il·lusionisme quan coneix la botiga El Rey de la Magia i fa amistat amb Joaquim Partagàs.

De molt jove va debutar al circ del seu pare sota el nom d’El Caballero Forns. El seu destí va canviar quan el 1935 va quedar fascinat veient l’actuació de Fu-Manchú (David Theodore Bamberg) al Teatre Apol·lo del Paral·lel. Forns, anys més tard va adquirir com a referència l’estil de Fu-Manchú i va passar a anomenar-se Ling-Fu, i tant el vestuari com la posada en escena ja tenen l’estètica xinesa que el caracteritzarà (d’aquí l’apel·latiu popular d’El xinès de Badalona) creant espectacles als anys 40 i 50 amb influència oriental i caracteritzant-se per a les seves espectaculars posades en escena i potenciant el seu impacte visual. El 1945, per un malentès burocràtic, Joan Forns ha de canviar de nom artístic: deixa de dir-se Ling-Fu i tria Li-Chang, i adopta l’àlies d’El demonio amarillo amb el qual va obtenir ressonants èxits amb les obres Embrujo de Asia, El sueño de una noche en China, La revista mágica, Magolandia, etc…

Entre el 1945 i el 1954 crea i explota les anomenades Revistes Fantàstiques, en què, sobre una senzilla trama argumental, combina els seus números d’il·lusionisme amb atraccions de revista. Són grans produccions, amb música original en directe, decorats fastuosos i entre vint i trenta artistes en escena: vedets, cos de ball, músics, cantants, humoristes… Amb aquesta fórmula de gran espectacle omple els millors teatres i sales de Barcelona, sobretot al Paral·lel, i d’Espanya.

Un dels seus números més originals consistia amb una noia que se sostenia en una escombra, com una bandera, cosa que deixava el públic bocabadat. La seva caracterització, el seu somriure irònic i els seus gestos misteriosos eren realment genials. El 1952 estrena al Teatre Espanyol del Paral·lel El dragón de oro, amb música i direcció musicald’Isidre Molas que va ser tot un èxit de crítica i públic.

Arriba l’èxit internacional

En el període 1955-1969, Li-Chang abandona les Revistes Màgiques per esdevenir una atracció internacional de primer nivell, acompanyat en escena només per la seva esposa Ramona Mitjans (la seva futura ajudanta Foo-Ling), els dos fills (Joan Maria i Montserrat) i algun ajudant contractat. Recorren Europa actuant als cabarets i casinos més selectes i apareixen en totes les televisions. Són l’atracció estel·lar del Holiday on Ice a Israel, triomfen al Circus Krone de Munic i fan gires extenuants pel Regne Unit (Bertram Mills Circus), França (Cirque Amar) i Itàlia (Circo Moira Orfei), compartint cartell amb els més prestigiosos artistes de tot el món.

Li-Chang es va identificar tant amb el personatge que mai no van sospitar que era català. A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía! Jean Eugène Robert-Houndin (pare de la màgia moderna) deia: ‘‘Un mag és un actor que fa de mag’’.

El 1970, l’esposa i els fills deixen el món de l’espectacle i Li-Chang es retira dels escenaris. El 1982, però, l’estímul de companys, admiradors i amics el fa tornar en petits espectacles i aparicions públiques fins al 1993. Joan Forns ha rebut l’admiració dels mags de les noves generacions, als quals ha impartit un mestratge tècnic, artístic i deontològic fruit de tota una vida d’amor a l’il·lusionisme. A més dels homenatges que Badalona li va tributar en vida, un cop desaparegut el mag la ciutat ha demostrat una gran sensibilitat envers la seva figura i obra, inaugurant una plaça amb el seu nom i, molt especialment, instaurant el Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang, importantíssim esdeveniment amb acusat renom internacional.