Connecta amb nosaltres

Història

1940, un conte

Isaac Cortés i Domingo és un escriptor instal·lat al barri del Poble-sec, guanyador del VII Premi Guillem de Belibasta de conte i finalista en el concurs de contes del blog cultural Núvol

Publicat

on

Un dia més, has obert una escletxa entre el temps que t’ha tocat viure i el que ets; un nou món sobre l’escenari. És una escletxa que saps que es tancarà quan el show s’acabi i trepitgis la grisor de l’empedrat del carrer.

L’ovació del teu públic, clenxinat amb una loció de bandolina, t’acompanya fins al camerino que has decorat amb garlandes, miralls i espelmes gruixudes que cremen a l’empara de la tenuïtat. Et somrius asseguda al tocador. Pots veure’t la suor exhausta que et desdibuixa el maquillatge i que ha suportat una actuació lluminosa. A vegades penses que t’agradaria que només t’aplaudissin per la teva veu i no pels teus balls encisadors, això et fa sentir menystinguda, com el crit d’un braser ofegat en una glopada aigua.

Abans de llegir la nota que t’acaben de fer arribar entaforada en un ram de flors, inspires com si haguessis de pujar a escena un altre cop. “Avui no he pogut venir, ho sento”. Sobtadament inclines el cap i confrontes la barbeta contra el pit, com si esperessis la destral d’un botxí que et vol decapitar l’esma. Aixeques el cap, i el mirall et mostra una llàgrima que et davalla per la galta fins a la comissura del carmí. Sents com la ràbia et brolla de dins, com quan els teus feligresos encorbatats et pessiguen el cul. Et canvies de roba, estripes la nota, llences el ram contra una de les parets de la cambra i surts per la porta principal del teatre. Rere teu, els llums de les aspes del molí que decora la façana enterboleixen de vermell el paviment que trepitges. Mires a l’altre costat del carrer i veus de lluny la concurrència del Teatre Arnau. Penses que allà, ja fa temps, hi va actuar la gran Raquel Meller, penses que a ella, a hores d’ara, ja no li deuen pessigar el cul. Travesses amb decisió l’avinguda del Marqués del Duero. La Ronda Sant Pau s’obre ampla al teu davant i t’acompanya fins que tombes a la dreta, pel carrer Lealtad. T’entregues al garbuix fosc del Raval. Els fanals semblen flames convalescents. Els transeünts amb els quals et creues, tenen les cares grises, macilentes; és com si la vida els hagués abatut abans d’hora. Quan mires amunt, veus com el cel s’estreny, retallat per les façanes revestides amb llençols estesos que et fan pensar en tots els fantasmes que duus a dins. Sents una por ineludible. Vols córrer, però les llambordes clivellades et xuclen els talons afilats i et dificulten la marxa. Deixes enrere la Boqueria i per fi, arribes a Les Rambles, on tot s’obre. Et prens un moment i respires l’aire fresc de la nit, aquí tot té una altra tonalitat; sembla que la tenebra d’on vens s’hagi dissipat de cop i volta. Mires a dreta i esquerra. Llavors fas via, direcció a mar, fins que et topes amb el Liceu, i esperes. Esperes mig amagada rere un arbre. Esperes per veure’l. Esperes per sorprendre’l. I el veus, sortint del teatre i agafat de bracet a una noia més jove que tu. Fan bona parella. Ella duu un vestit que mai et podràs permetre. Somriuen. Deuen comentar La Boheme, és l’obra que hi ha en cartell. Passen ben a prop teu i abaixes el cap. Tota la ràbia que havies aglutinat al camerino s’ha vestit de resignació. Una resignació que t’esmicola el cor. T’agradaria increpar-lo ara mateix, dir-li que és un miserable. Però no ho fas. No ho pots fer.

Quan el rierol de gent que surt del teatre s’esvaeix, tornes per on has vingut. Et crida l’atenció que la por que havies sentit a l’anada ara et resulti familiar, és com si fos una cosa tan teva que, tot i l’aparença tenebrosa, t’estimes. Et plantes al davant de la façana del Molino. Sents les escorrialles del xivarri que ve de dins. Ara ets tu qui somriu. Vols tornar a l’escenari. Vols tornar a rebre els teus aplaudiments. Saps que és allà on el teu cor es refarà. Saps que és allà on ell tornarà, d’amagat. Saps que ell no serà l’únic, que n’hi haurà més, més com ell, però a tu, ja no et podran trencar el cor.

 

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Història

Quan la plaça del Setge era la plaça del ‘Siti’

Publicat

on

Amb menys participació que en el passat però amb més gent que el 2020 vam tornar a celebrar a la plaça del Setge de 1714 l’Onze de Setembre, amb la corresponent ofrena floral, lectures de textos i poemes, la participació dels tabalers i una actuació modesta però efectiva dels diables del barri. No hi va haver castellers ni sardana, per raons òbvies.

El Nomenclàtor actual de l’Ajuntament situa el nom de la plaça a l’any 1993 tot i que, amb el nom sense normalitzar, la denominació deu ser molt més antiga. La gent de l’edat dels meus pares i avis en deia, encara, tot i que després de la guerra i fins el 1993 no he trobat cap nom concret per a aquest espai, Plaça del Siti.

Com a Plaza del Sitio de 1714 he trobat mencionat el lloc en algunes hemeroteques, sobretot referides a un Casal Català –o catalanista– Republicà que hi va haver en aquella època, al número 18, i en el qual s’organitzaven moltes activitats. Ja en els anys 20 es troben referències a la plaça tot i que no he pogut esbrinar quan la van  batejar de forma oficial.

Una notícia sobre el lloc, ja en un context menys polític, acompanyada de fotografies, explica que s’hi va situar una falla de tipus valencià, en una revetlla de Sant Joan dels anys 30. Al barri hi havia, aleshores, molta gent d’origen valencià i aragonès.

Tot s’ha de normalitzar i escriure de forma adient a l’ortografia oficial, altrament no ens entendríem, però allò de plaça del Siti em resulta entranyable. No sé si deu quedar algú que recordi el Casal Català Republicà, que no devia durar molts anys però que en aquella primavera republicana tan breu va organitzar un munt de trobades i activitats.

Continua llegint

Història

La col·locació de l’estàtua sobre el temple

16 d’octubre de 1961 Es posa dalt del temple del Tibidabo la nova figura del Sagrat Cor

Publicat

on

El 1886, la mecenes xilena afincada a Barcelona, Dorotea de Chopitea, va fer construir una capella al capdamunt de la muntanya del Tibidabo, el cim més alt de Collserola. A més, aquell mateix any, havia possibilitat la visita a la ciutat de l’impulsor dels salesians, Giovanni Bosco, anomenat Don Bosco. De Chopitea decidí impulsar la construcció d’un nou temple, dedicat al Sagrat Cor de Jesús, com a temple expiatori, centre de pregària pels pecats del món. Avui, encara podem veure l’antiga ermita, adossada a la part posterior lateral de la basílica.

Així, el 28 de desembre de 1902 es va posar la primera pedra, sota la presidència del llavors bisbe Salvador Casañas. Les obres s’iniciaren sota la direcció de l’arquitecte Enric Sagnier, i acabades pel seu fill, Josep Maria. Consta de dues parts ben diferenciades: l’església inferior, la cripta, construïda entre 1903 i 1911, i l’església superior, erigida, amb intervals d’aturades, entre 1914 i 1961. Està feta amb pedra de Montjuïc i combina estils neobizantí, neoromànic i neogòtic. En ocasió del Congrés Eucarístic de 1952, el bisbe Modrego beneí oficialment el temple. D’aquesta època són molts del elements decoratius interiors al·lusius al nacionalcatolicisme del moment, com són les imatges dels Reis Catòlics o de Cristòfol Colom; probablement en el moment àlgid de la connivència del règim amb els estaments oficials de l’església catòlica. El concili Vaticà II modificà parcialment aquestes relacions.

El temple es donà per acabat el 10 d’octubre de 1961, quan la figura del sagrat cor que presideix el temple, obra de l’escultor Josep Miret, fou col·locada a la part superior de la cúpula central de l’església. Amb un ascensor interior es pot arribar fins a una terrassa, des d’on podem accedir per una escala fins al mirador al peu de la imatge. A més, amb la inauguració oficial del temple, es va posar la il·luminació exterior, que es pot veure des de tota la ciutat. Com a curiositat, podem indicar que la posada en funcionament fou accionada des de Roma, pel papa Joan XXIII.

Personalment, és un record d’infantesa haver pujat al terrat de casa per veure l’espectacle, llavors insòlit, d’una gran grua, al costat del temple, col·locant una enorme estàtua sobre la torre més alta. De l’acabament del temple del Tibidabo, ara fa 60 anys.

Continua llegint

Història

Curiositats: L’alcalde Pich i Pon i les piquiponades

Publicat

on

Per

Les piquiponades són errors de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes. Aquest mot deriva de Joan Pich i Pon (Barcelona, 1878 – París, 1937), alcalde de Barcelona entre gener i octubre de 1935 . Va començar a treballar com electricista i pujà a poc a poc l’escala social fins a enriquir-se gràcies a la seva empresa d’electricitat. Més tard inicià una carrera política que el portaria al capdavant de la societat barcelonina com a alcalde. Era una persona amb poca cultura i durant la seva trajectòria política no va destacar com a gran orador. Ans al contrari, es feu famós popularment per les seves relliscades verbals, que hom anomenà piquiponades. Aquí tenim algunes frases que el varen fer famós:

‘‘El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac’’. (Mentre tenia una espasa a la mà)…’‘¡Me siento com un radiador romano!’’. (Parlant del caviar)… ‘‘huevos de centurión’’. ‘‘En la Rambla de Cataluña han abierto un restaurante con luz genital’’. ‘‘Al oír cantar la Marsellesa, se me erizan los pelos del corazón’’. (Davant el rei Alfons XIII a Montjuïc)… “Majestad, ante sus pies la ubre”, en comptes de la ‘urbe’. “Soy partidario del homosexualismo, es decir, que hombres y mujeres puedan amarse y dejarse cuando les parezca bien”. Era laic i en un enterrament civil va augurar: “Llegará un día en que los entierros se harán sin curas y sin difunto”. “Es sifilítico” (parlant d’un col·leccioniste de  segells). “Por fin se me ha ajusticiado”… El mateix protagonista de vegades reconeixia els seus errors i es vantava d’ells: “El otro día dije una de órgano…”, va afirmar en una ocasió, fent gala del seu tarannà.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.