L’Anna va ser la primera amb qui em vaig atrevir a parlar, ella no em feia por, suposo que perquè tenia la meva edat. La recordo amb els ulls enfonsats en el fosc i un cabell tan fi que semblava que se li hagués de despendre del cap. Se m’apareixia a les nits, quan apagava el llum de la tauleta. S’asseia als peus del meu llit i plorava. No em va costar gaire preguntar-li què li passava. Entre somics em va dir que la seva mare li havia promès una disfressa de mosqueter per Carnestoltes, i que no havia tingut temps a complir la promesa. També em va explicar que sempre l’havien disfressat de princesa, cosa que odiava.

Aquell febrer, els pares, com cada any, em van donar els diners per comprar-me la disfressa per Carnestoltes. Tan bon punt vaig entrar a la botiga vaig saber el que havia de fer. L’Anna se’m va aparèixer aquella mateixa nit, com de costum, plorant i quan la foscor ja havia engolit la cambra. Vaig regalar-li la disfressa de mosqueter. Em va fer il·lusió veure-la empunyant l’espasa i cridant el mític “u per a tots i tots per a u!”. Va jugar fins que el seu cos es va fondre amb la llum del matí. L’endemà vaig pensar que no la tornaria a veure mai més, però a la nit següent se’m va tornar a aparèixer amb la disfressa posada. Em va demanar que l’acompanyés fins a casa seva. Jo em vaig resistir, no tenia permís per sortir tot sol passades les nou de la nit, així i tot, me les vaig empescar per fugir sense que els pares se n’adonessin. Va resultar que vivíem a prop, jo al carrer Blai i ella al carrer de Piquer. Encara somric quan la recordo xalant i lluint la disfressa pel carrer, tot i que sabia que jo era l’únic que la podia veure.

Una veu femenina i gruixuda va respondre a l’intèrfon. A mi només se’m va acudir dir-li que tenia un missatge de l’Anna. No em va obrir. Però passat un minut una dona de l’edat dels meus pares va baixar fins al portal. “És la meva mare” em va dir l’Anna. La dona tenia l’esguard trist, exhaust de tant plorar. Em va preguntar si era amic de la seva filla, vaig fer que sí amb el cap i, llavors, em va preguntar què volia. No vaig saber que respondre, va ser l’Anna qui ho va fer, i vaig ser jo qui, com si fos el nino d’un ventríloc, vaig pronunciar en veu alta el missatge de l’Anna: ‘‘Mama no ploris més, estic bé, i sàpigues que al final, m’he pogut disfressar de mosqueter, t’estimo’’. Després, simplement, l’Anna es va esvanir.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)