Connecta amb nosaltres

Cultura

Els altres escenaris musicals

L’exposició recull una sèrie d’imatges del Solar de la Puri, la minihabitació del fons del bar d’ambient La Federica, la bodega Saltó o el passadís de l’Aguanilé

Publicat

on

Poble-sec és sinònim de cultura i no només per comptar amb un dels grans eixos escènics de la ciutat com és el Paral·lel. El Centre Cultural Albareda (Albareda, 22) presenta fins al 20 de febrer l’exposició del periodista d’El Periódico, Nando Cruz, Altres escenaris possibles. Un recorregut per una vintena d’espais i sales que sovint resten invisibilitats pels focus mediàtics, però que omplen de vida, amb estils i discursos l’univers musical del barri.

L’exposició, que viatjarà als 10 barris dels 10 districtes de la ciutat, ha escollit el CC Albareda per començar a volar i presentar-se al públic. Una elecció que el mateix Cruz tenia clara des del principi, ja que segons explica “el Poble-sec és un dels barris que més hem trepitjat en la sèrie de 200 reportatges d’espais musicals que vam fer a El Periódico”. “Un barri especialment viu en l’àmbit musical, el qual compta amb el que segurament sigui el centre cultural més potent de la xarxa de centres cívics de Barcelona”, argumenta.

Sense divisions

Tot i la contraposició que pugui representar l’acumulació de la indústria cultural al Paral·lel i l’ecosistema de petits espais musicals, Nando Cruz considera que mai s’hauria d’encasellar a cap en una primera o segona divisió musical: “Potser són espais més íntims o humils, però no per això menys culturals o massius”. A tall d’exemple, la mateixa exposició recull una imatge d’un concert de la Festa Major a la plaça del Sortidor, la qual “potser a nivell informatiu o periodístic no se’l suposaria un espai cultural important, però que en realitat aplega moltíssima gent que vol gaudir de la música i és on els artistes fan les seves primeres passes”.

“Tenim una mirada molt restringida sobre el que és un espai musical: una sala de concerts, un auditori, un festival… tot i així, qui diu que un solar no pugui ser un espai musical de ple dret?”, es pregunta. En aquest cas, l’exposició no oblida escenaris com el Solar de la Puri, la minihabitació del fons del bar d’ambient La Federica, la bodega Saltó o el passadís de l’Aguanilé Cocktail Bar.

La riquesa de la pluralitat

Mentre que les grans sales presumeixen de tenir una determinada i meditada cartellera, per a Cruz el gran valor d’aquests espais és la seva flexibilitat i naturalitat. En alguns la programació pot ser puntual, en d’altres més continuada i/o informal, “i encara que els periodistes tendim a preferir anar als concerts que es programen a l’Apolo, cal que entre tots fem un canvi de xip, perquè segurament la música de bodega estigui a un nivell superior”, exposa. La raó: “La música de determinats artistes encaixa molt més en tavernes on la gent menja i parla, que no en escenaris on es toca a les 21 hores, la gent paga, consumeix música, aplaudeix i torna a casa”. “És en aquests espais on la relació entre públic i artista esdevé molt més natural que la que tenim assumida, i en realitat és la música que s’ha fet al llarg de tota la història”, afegeix.

La vitalitat d’allò suposadament invisible

Que l’esfera mediàtica no acostumi a guardar a les hemeroteques la música dels bars o espais efímers no significa que no hagin existit. “Aquests espais els coneix molta gent i quan els trobem no els hauríem de prendre com una descoberta; al final, l’exposició demostra que tots aquests petits escenaris musicals estan a tot arreu i que no han desaparegut, però potser no encaixen amb el model de producte de consum encapsulat en què s’ha convertit la música”.

Més enllà que la pandèmia hagi pogut esborrar del mapa algunes d’aquestes sales, Cruz destaca que la dinàmica de la ciutat també juga en contra de la supervivència de les sales humils i populars. Per una banda, la gentrificació i la no regularització del preu d’un sòl que no entén de tradicions musicals, i per l’altra, la precarietat de programadors i artistes que no es poden guanyar la vida amb la cultura. Què representen i què pot passar si desapareixen aquests espais? “La pèrdua d’una finestra a tots els discursos, gèneres i cultures que difícilment es podrien exposar a les 20 sales oficials de la ciutat”.

Escenaris ‘de la casa’

1. El solar de la Puri:Sota l’Institut del Teatre s’amaga un solar on s’havien de construir uns edificis aturats amb la crisi i que els veïns van ocupar per fer un hort, un cinema i concerts. Un espai obert i construït pel veïnat que demostra la riquesa cultural del barri.

2. Bar La Federica: La imatge exposada al CC Albareda precisament correspon a una actuació de Flamenco Queer, un espectacle on guitarrista i bailaor capgiren el flamenc més ranci, intocable i tradicional per introduir el discurs de les dissidències sexuals en un espai diminut.

3. La Saltó:Més que un espai històric del Poble-sec, és un espai de salut i cultura. Un racó on veïns, transeünts i artistes se submergeixen en la música. Aquí la unidireccionalitat artista-oient no existeix; molt al contrari.

4. L’Aguanilé:Amb un concepte arquitectònic similar a La Federica (escàs públic i pràcticament contacte entre artista i assistent per la manca d’espai), l’atmosfera que es pot arribar a generar en determinades nits és única. El millor racó de món per a molts.

5. Festival Perifèria Beat:Hip-hop i música de carrer en un espai impossible d’imitar en un altre indret. El Parc de les Tres Xemeneies és l’escenari d’un festival on la música es converteix en la millor eina per a la salut veïnal i on alguns d’aquells que algun dia van arribar en pastera esdevenen protagonistes d’una jornada on s’apleguen nens, joves, adults i gent gran.

Flamenco Queer a La Federica // CEDIDA – MARTÍ FRADERA – EL PERIÓDICO

Cultura

Ser qui som

Publicat

on

El naixement d’Indòmita Editorial va ser una de les millors notícies del panorama editorial català de 2022. Aquest segell de Raig Verd Editorial està adreçat al públic juvenil a partir de 12 anys, uns lectors que travessen una etapa plena de curiositats i recerca d’alternatives. Entre les obres més destacades del seu catàleg, hi trobem El castell ambulant, de Diana Wynne Jones; Guia màgica d’autodefensa amb galetes, de T. Kingfisher o Elatsoe, de Darcie Little Badger.

Com tots sabem, l’adolescència és l’època en què tots volem “crear un món millor” i Indòmita és un projecte que cerca “acompanyar el jovent en aquest nou camí” i ajudar-los a despertar les seves consciències, per tal d’estimular-los a desenvolupar un pensament crític que els permeti a convertir-se en veritables actors del seu temps i, per a aconseguir-ho, Indòmita Editorial ens porta aquest mes de juny la magnífica Guia per a lesbianes a l’escola catòlica, de Sonora Reyes. Nascudi i criadi a Arizona, Reyes és autori d’aquesta divertida història protagonitzada per Yami, una noia lesbiana que haurà d’intentar no enamorar-se de l’atractiva Bo, l’única noia obertament queer de l’escola catòlica on estudien.

Guia per a lesbianes a l’escola catòlica, finalista del prestigiós National Book Award, és una novel·la de debut que va representar una autèntica escriptura catàrtica per a l’escriptori queer Sonora Reyes, sí, però també és una ficció romàntica fresca, intensa i sense relacions tòxiques. Tots aquests elements l’han convertit en la ficció friends to lovers preferida del públic LGTBIQA+, una novel·la plena d’humor en què serem testimonis d’alguns dels processos cabdals de la vida de tot adolescent: la descoberta de la pròpia sexualitat, els primers amors, etc. Així doncs, no us ho rumieu més, visiteu la vostra llibreria més propera i no deixeu passar aquesta oportunitat d’or!

Continua llegint

Cultura

‘Sobretaula’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de l’avorriment i de la imaginació…

Publicat

on

Per

De petit em costava no avorrir-me a les sobretaules. No entenia com amb la panxa ben plena, els adults podien posar-se a debatre sobre coses que no arribava a entendre; política, futbol i coses de família. Recordo l’olor de conyac, de cigaló, de cafè. La taula a mig desparar. La boirina d’un cigarro mal apagat en un cendrer infestat de burilles. L’hule amb alguna taca inesborrable. I les veus, a vegades aspres i d’altres apassionades, com de foc.

A mi m’absorbia l’avorriment. Em quedava encaixonat a la cadira i m’entretenia amb qualsevol cosa que arreplegava, perquè no em deixaven marxar de taula. També em donava per barrejar els culs dels gots a mig beure i creava beuratges nous que solien agafar un color tèrbol, com de mar de fons. Una vegada el meu tiet va fer un xarrup accidental a una de les meves pocions, la va escopir a manera d’aspersor i va tacar la paret de casa. A partir de llavors, em van prohibir jugar amb les begudes dels altres o amb qualsevol altra cosa de la taula.

Per superar el tedi, vaig haver de recórrer a un instrument que no sabia ni que existia: la imaginació. La veritat és que va ser una sorpresa adonar-me que la imaginació em vessava del cervell. El cas és que quan l’hora de la sobretaula arribava i m’havia de quedar callat i encaixonat a la cadira, jo fugia i m’endinsava en un nou món que creava sobre la marxa. A vegades viatjava a l’espai i tocava estrelles amb les mans. I m’embrutava amb polsim estel·lar que després utilitzava per fer brodats. Era meravellós cosir sense saber-ne. A l’hivern, quan les sobretaules eren més llargues, jo viatjava als antípodes, a una illa quasi deserta. Dic quasi perquè a vegades em trobava la nena de classe que m’agradava i jugàvem a nedar amb uns taurons que havien decidit fer-se vegetarians. Era curiós, perquè els taurons d’aquella illa anaven evolucionant a cada sobretaula i, un dia, en plena tempesta tropical, van sortir de l’aigua per sentir per primera vegada la pluja repicant contra les seves pells de neoprè.

La darrera vegada que vaig haver de recórrer a la imaginació, jo grimpava una de les muntanyes més altes de l’Himàlaia. Tot anava bé fins que un temporal de neu i vent va arrencar-me del terra i va fer-me voleiar fins a un altre món. Sobtadament, em vaig trobar assegut en una taula recentment desparada, tot sol. Al meu voltant hi havia un munt d’aparells tecnològics: un telèfon intel·ligent, un portàtil, una tauleta i un smart TV. Tots ells m’han mantingut ben ocupat fins ara. Utilitzen reels, notificacions, sèries, fotos i altres argúcies per entretenir-me.

De fet, ara que ja m’he fet gran, encara no he pogut sortir d’aquest nou món. M’he quedat atrapat, com quan em quedava encaixonat a la cadira de la sobretaula. I ja no m’avorreixo, o això crec. Del que n’estic segur és que aquí la imaginació ja no em fa cap falta.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Dagoll Dagom s’acomiadarà dels escenaris amb la darrera versió de ‘Mar i Cel’

Publicat

on

Per

Dagoll Dagom celebra els 50 anys de trajectòria i el seu comiat definitiu dels escenaris amb una nova reposició del musical més emblemàtic de Catalunya: Mar i Cel. Un musical basat en l’obra d’Àngel Guimerà, amb música d’Albert Guinovart i text de Xavier Bru de Sala. Mar i Cel s’ha representat en tres ocasions (1988, 2004 i 2014) i l’han vist més d’un milió de persones. Aquest 2024, torna l’espectacle mantenint la mateixa ànima original per última vegada. Sembla una conjunció gairebé astral que en el moment que Dagoll Dagom fa 50 anys d’existència i el final de la seva trajectòria, sigui l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà. Mar i Cel explica la història d’uns pirates i cristians tancats dins d’un vaixell perdut enmig del mar. Un musical sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons: orient i occident. Dues religions eternament enfrontades. Un bella història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Una història amb innombrables paral·lelismes amb el món en què vivim. Un musical basat en la pirateria de la Mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscos decretada per Felip III l’any 1609.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024