Connecta amb nosaltres

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Celdoni Guixà, autor de la Font de Ceres

Publicat

on

Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848) va ser un important escultor català que va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós. La plaça del Sortidor deu el seu nom a la Font de Ceres, obra seva, ara situada al Mirador del Llobregat, a  Montjuïc. Guixà es va formar a la Llotja, a Barcelona, d’on va ser professor i va tenir un taller al carrer de Jerusalem.
La Font de Ceres es va inaugurar l’any 1830 i estava situada al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. L’any 1874 va ser instal·lada al Poble-sec. L’any 1919 es va traslladar a Montjuïc, amb motiu de les obres de l’Exposició.
Guixà va ser autor dels ornaments i esfinxs de la Font de Neptú, avui a la Plaça de la Mercè, que havia estat al Pla de Palau i a Montjuïc. Va ser l’autor d’una placa en relleu de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i que commemorava la Constitució Espanyola de 1837. L’any 2012 es va decidir traslladar-la al Museu d’Història de Barcelona.
A Igualada va ser autor de la porta d’accés al cementiri vell i de diverses escultures de l’església de Santa Maria, avui desaparegudes. També va ser autor del grup escultòric de l’edifici de les Peixateries de Mataró, d’alguns relleus dels Porxos d’en Xifré i de diferents imatges malmeses i desaparegudes, a Tàrrega, Santa Maria del Mar i l’Església del Pi.
La Font de Ceres té una columna central a la part superior on es troba Ceres, deessa de l’agricultura, amb un ram d’espigues a la mà. La columna la sostenen quatre dofins. Guixà mereixeria una retrospectiva documentada que posés en valor la seva important tasca escultòrica.

Continua llegint

Història

L’abril de 1984 es traslladà a Mercabarna

15 de maig de 1964 Inaugurat el Mercat de les Flors al carrer de Lleida

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, el recinte escollit fou el vessant nord de la muntanya de Montjuïc. Un dels espais, el denominat palau de l’Agricultura, se situà al capdamunt del carrer de Lleida, davant per davant del palau de les Arts Gràfiques, actual Museu Arqueològic de Catalunya. Fou construït entre 1927 i 1929 pels arquitectes Ribas i Mayol, i constituïa un espai central porticat, amb diversos accessos, els principals pel passeig de Santa Madrona i pel carrer de Lleida.

Després de l’exposició, l’espai restà en desús. Cal recordar que la majoria de l’àmbit expositiu es considerava provisional. Després de la guerra civil, la part lateral a tocar del passeig de l’Exposició i els carrers de Sancho Marraco i de Sant Isidre es varen enderrocar, per fer-hi habitatges, els de Sant Cristòfol, destinats a funcionaris. La resta de l’àmbit d’aquest palau serví de magatzem i tallers municipals.

Mercats de Barcelona

El maig de 1964 fou destinat a Mercat Municipal de les Flors; de la mateixa manera que el mercat històric del Born era, des de 1921, el mercat central de fruites i verdures a l’engròs; i el del carrer de Wellington, des de 1931, albergava el mercat central del peix.

El 1967 es crea la societat anònima mercantil Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA, Mercabarna. Al seu nou recinte de la Zona Franca: el 1971, s’instal·la el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, procedent del Born; el 1979, l’Escorxador, situat des de 1891 a l’actual parc de Joan Miró; el 1983, el Mercat Central del Peix de Wellington; i el 1984, s’hi traslladà el Mercat de les Flors procedent del Poble-sec. El 2008 entrà en servei un nou Mercat Central de la Flor, anomenat Mercabarna-flor, situat entre Sant Boi i el Prat de Llobregat.

Els anys 70, l’Associació de Veïns hi celebrà les principals festes massives populars i reivindicà els seus espasi per a fer-hi equipaments per al barri.

Abans del trasllat del mercat, el 1983, la regidora Maria Aurèlia Capmany impulsà la creació, a la nau perpendicular al carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, com a centre de dansa, que entrà en servei l’octubre de 1985. Des de 1999 el sector que dona al passeig de Santa Madrona també es rehabilità per acollir una nova seu estable del Teatre Lliure, que s’inaugurà el 2001. Paral·lelament, al flanc nord de la plaça, es construí la nova seu de l’Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. També llavors, amb l’enderroc de part dels habitatges de Sant Cristòfol, es va remodelar l’antic pati central per fer-hi l’actual plaça de Margarida Xirgu. Aquest conjunt, dedicat a les arts escèniques, es coneix com a Ciutat del Teatre. De la inauguració del Mercat de les Flors al carrer de Lleida, ara fa 60 anys; i del seu trasllat a Mercabarna, ara en fa 40.

Continua llegint

Història

Violeta la Burra

Va tenir un espectacle propi al Moulin Rouge de París i el 1982 va actuar com a artista principal al Teatre Arnau

Publicat

on

Per

Violeta la Burra (Herrera, Sevilla 1936-2020) va ser una cantant de copla i flamenc, transformista i cabaretera d’origen andalús. Va néixer com Pedro Moreno Moreno i de nen va treballar als camps d’oliveres del seu poble, però amb 20 anys va començar a decantar-se pel món de la música i de les folclòriques que triomfaven a l’època, cosa que unida a la duresa del treball al camp el va fer emigrar a Barcelona ​​on va trobar ràpidament treball en alguns dels locals de moda de llavors. Va desenvolupar la majoria de la seva carrera a Barcelona, ​​on era coneguda com Violeta la Burra. Va actuar durant més de quaranta anys i va aconseguir un ampli reconeixement com a transformista i performer sempre defensant la seva homosexualitat en uns temps molt difícils.
 
Inicis, Violeta la Burra i primer disc
Va començar a actuar com a travestí, primer els caps de setmana, on pujava a l’escenari de Los Claveles, al carrer Escudellers, al costat de companyes com Rosarito i Marilí, actuant sempre en clau de flamenc, per després passar a locals de més importància, entre els quals hi havia Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba, on el nivell artístic pujava fins a estar en cartells amb Antonio Machín o Estrellita Castro. En aquells temps es va relacionar amb Salvador Dalí, Lola Flores i altres personalitats del món de la cultura i de l’espectacle. Després va fer una estada a Bèlgica i va tornar de nou a la ciutat comtal. A mitjans dels setanta va començar a actuar a la sala Whisky Twist, ja amb el nom de Violeta la Burra, amb xous més propers al cabaret i amb elements còmics, que li van fer guanyar una gran popularitat. L’any 1977 va gravar el primer disc d’una persona travestí a Espanya, Violeta La Burra. En paral·lel, va patir la dura repressió de la policia franquista, que la va detenir en trenta ocasions rebent més d’una pallissa.
Estada a París i tornada a Barcelona
A finals dels anys setanta l’empresari Jean Marie Rivière la va contractar per treballar al Paradis Latin de París, considerat en aquell moment “la meca del transformisme europeu”, on va interpretar una especial Carmen de Bizet i en va ser l’artista principal durant dos anys. En aquest període va tenir també un espectacle propi al Moulin Rouge parisenc.
En tornar a Espanya va continuar treballant a Barcelona, ​​gaudint d’una àmplia popularitat. El 1977 va tenir un paper a la pel·lícula ‘Cambio de sexo’, de Vicente Aranda. El 1980 va actuar a les Festes de la Mercè. L’any següent va estrenar l’espectacle ‘Burla… burlando’ a la sala Ciro’s, i el 1982 va actuar com a artista principal a la reobertura del Teatre Arnau del Paral·lel. En aquesta etapa va ser fotografiada per Humberto Rivas, en unes obres que formaven part de la col·lecció de l’IVAM, i que van protagonitzar una columna als diaris de l’escriptor Francisco Umbral.
Últims anys i reconeixement
Amb gairebé 80 anys mantenia part de la seva activitat artística, sent una habitual de la cocteleria Dry Martini. El seu propietari, Javier de las Muelas, li va retre un homenatge el 2018 amb un llibre que repassava la història del bar, el lloc on va acabar el viatge de Violeta la Burra a la nit barcelonina. Ella sempre es va mantenir en contacte amb la seva mare, a qui estimava moltíssim, i amb el seu poble al qual tornava en diversos moments de l’any, amb una visita fixa per Setmana Santa. El 2012 va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch d’arts parateatrals com a reconeixement a la seva trajectòria. Va morir el 2020 als 84 anys, sent enterrada al seu poble natal, on té un carrer amb el seu nom.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024