Connecta amb nosaltres

Cultura

La recerca

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte sobre la recerca de la felicitat…

Publicat

on

La buscava, com qui busca un tresor, però la felicitat se’m resistia. Tossut de mena, vaig decidir sortir a cercar-la. El primer que vaig fer va ser anar a la biblioteca del carrer Blai. Potser allà descobriria alguna pista entre tants llibres, però les úniques coses que vaig trobar fullejant aquell embalum de literatura, van ser aventures, vides estroncades i històries d’amor impossibles. Per sort, la bibliotecària, una dona eixerida i entesa, em va recomanar un llibre d’autoajuda. Volia fullejar-lo de seguida i, per fer-ho, vaig seure a la terrassa del restaurant Mombiela. Sota una ombrel·la ben tibada i entre glops de cafeïna vaig devorar el primer capítol. Deia que la clau per aconseguir la felicitat era l’equilibri espiritual. Quan va ser l’hora de pagar, em vaig adonar que m’havia deixat la cartera a casa, per sort, el cambrer em va fiar el tallat exercint una amabilitat impròpia d’aquests temps. Vaig prosseguir amb la cerca, volia obtenir l’equilibri espiritual del qual parlava el llibre i se’m va ocórrer visitar el centre de ioga del carrer Mata. Quan vaig entrar per demanar informació, em van oferir una sessió gratuïta que començava en aquell precís moment. No m’ho podia creure, tanta sort de cop i volta. Vaig fer la classe i, amics, em vaig adonar que l’equilibri, és una cosa tan breu i inestable com la passió. Em sentia, si cap, més desorientat que abans. Esmaperdut, clenxinava un per un els carrers del barri, assaboria el desencís acompanyat de la cadència vital del tràfec de la gent. Sobtadament, vaig sentir un bon dia tan afable que va escapçar-me de soca-rel el capteniment. Provenia d’un rodamon que seia sobre la vorera acompanyat de dos gossos gegantins, vaig tornar-li la salutació amb certa reserva i ell, va assentir somrient, sense demanar res a canvi, com si la plenitud l’hagués segrestat de fa temps. Allò va donar-me un bri d’esperança i, sense saber com, vaig desembocar al Paral·lel. L’edifici de l’Arnau se’m va aparèixer com un gegant afeblit per la deixadesa. Vaig voler flairar el seu passat de disbauxa, creient possible que entre l’alegria d’un temps d’esplendor podria trobar la pista definitiva del que buscava. Però vaig topar-me amb runes d’una melangia que no sé per què em va resultar atractiva. Ja no sabia cap a on anar. Caminava sense rumb. Els carrers s’alzinaven al meu davant i les cames se m’afeblien. La darrera parada va ser al mirador del passeig de Miramar. Des d’allà podia veure tot el barri i ubicar els llocs per on acabava de passar; la biblioteca, el Mombiela, el centre de ioga, el carrer del rodamon i el Paral·lel. Vaig fer una foto de les vistes amb el telèfon mòbil i seguidament vaig buscar a Google la definició de felicitat: “estat de l’ànim plenament satisfet”. No em va costar gaire adonar-me que el Poble-sec i la gent amb qui m’havia topat, acabaven de satisfer, plenament, totes les necessitats que havia requerit el meu estat d’ànim capritxós.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Mala memòria

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte sobre vellesa i memòria, una mala combinació…

Publicat

on

Per

Penses que l’agutzil s’ha deixat les claus sobre la taula de la recepció perquè és un despistat. Les agafes, obres la porta i surts al carrer. Sents un bri d’aire que et xiuxiueja la paraula llibertat. Camines agafat al bastó. Ha estat bufar i fer ampolles escapar-te de la residència. Sorteges un bassal. És massa d’hora perquè el sol substitueixi la vigília dels fanals que encara rondinegen llum. Cada passa és un sacrilegi; l’esquena et fibla, el segament a les cames et fa tremolar i els records més propers són com una taca blanca, inaccessible, però en tu encara rau la memòria de la joventut, com el pòsit d’un vi picat. El cor et percudeix la tràquea. T’atures. Un bar obert. Un tallat. El cambrer et somriu i et convida a fumar. Penses que és amable amb tu perquè ets un vell. Xarrup de cafè i calada profunda; un plaer que t’has resistit a abandonar. T’aixeques i deixes vint cèntims de propina. El teu reflex es dibuixa en un aparador, somrius com ho feies quan eres un nen. Penses que tenia tot el sentit del món quan l’àvia et va dir que mai perdessis el somriure de la ingenuïtat; però el vas perdre, com el perd tothom. Trobes curiós saber el camí sense saber on vas. Carrer Blai; encara que els comerços hagin canviat de cara, el Poble-sec et guia cap al teu destí. Reconeixes el portal. Pitges un timbre per mera inèrcia. Algú obre sense preguntar qui ets. Entres. Ascensor. Àtic. Una de les portes del replà és oberta. Traspasses el llindar. Ella et diu hola. Qui ets? No respon, però t’ha preparat l’esmorzar. T’acarona i tu somrius. Entrepà de fuet amb el pa ben sucat amb tomàquet i oli d’oliva, exactament com a tu t’agrada. Ella et pregunta com estàs. Ara sí. La reconeixes. És l’Anna. Està tan jove com quan us vàreu casar. Penses que potser ha fet un pacte amb el diable. L’estimes. Si tinguessis l’esma d’un jove, voldries fer-li l’amor, però et conformes amb l’entrepà i el gaudi de la seva companyia callada. Passa l’estona. Vols anar al lavabo. Ningú t’ha de dir on és. Maleeixes la teva pròstata mentre orines. Quan tornes trobes dos homes fent-li companyia a la teva estimada. Et saluden. Hola, Fidel. Què voleu? Hauríem de tornar. On? I llavors ella, l’Anna, et diu “papa si us plau” i torna a ser una desconeguda per a tu. No entens res. T’atabales. Seus al sofà. Renegues en nom d’algun Déu oblidat. No vols marxar. Aixeques el bastó. Sortiu de casa meva! L’Anna que no és l’Anna se t’acosta tranquil·la. Et demana que facis cas. Et diu que demà la tornaràs a veure. Perquè sí, Fidel, això de venir a casa teva i visitar la teva filla ho fas cada dia. Potser perquè l’agutzil no és tan despistat, potser perquè el cambrer del bar et coneix de fa temps. Potser perquè la taca blanca de la teva memòria no et deixa veure més enllà d’ara mateix.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Agustí Vehí cavalca de nou

Crims.cat reedita ‘Quan la nit mata el dia’, un magnífic còctel d’història i gènere negre

Publicat

on

Agustí Vehí (1958-2013) va ser un dels millors autors de novel·la negra en català. Doctorat en història, aquest sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, va escriure un repòquer de novel·les que van sacsejar la novel·la negra catalana: Abans del silenci (2009), guanyadora del Premi Ferran Canyameres; Ginesta pels morts. Un blues empordanès (2010); Quan la nit mata el dia (2011), guanyadora del IV Premi Crims de Tinta; Torn de nit. Un vodevil negre i policial a l’empordanesa (2012) i Remor de serps (2013, publicada pòstumament).

Aquest gener, la col·lecció Crims.cat ha sumat una nova obra de Vehí al seu catàleg, Quan la nit mata el dia i, per tant, ja podem trobar les quatre darreres novel·les de Vehí en aquest segell –la primera, Abans del silenci, la podeu trobar a Pagès Editors–. Ah, per cert, si us heu preguntat d’on us sona aquest cognom, us puc ajudar: l’Agustí era el pare de l’activista Mireia Vehí, que actualment exerceix de diputada al Congrés dels Diputats.

Quan la nit mata el dia ens planteja un inici de novel·la ben cru: una nit de 1958, el delegat local de la Falange a Figueres, Juan Antonio Hinojosa, apareix assassinat al seu llit amb un crucifix clavat al crani i un cinturó lligat al coll. Un inspector de la Brigada d’Investigació Criminal, Carlos Iríbar, i un de la Brigada Político-Social, Rogelio Lopera, hauran d’esbrinar què ha succeït i quin ha estat el mòbil d’un crim tan brutal.

Si encara no coneixeu les novel·les d’Agustí Vehí i us interessen les novel·les negres que tenen en els esdeveniments històrics un tret cabdal d’una trama en què els personatges evolucionen mentre enfilen el camí que el destí els té reservat. Atreviu-vos-hi i segur que gaudireu de lectures ben interessants!

Continua llegint

Cultura

10 anys del Centre Cultural Albareda

Programació regular de concerts, xerrades, cinema, art i espectacles familiars han fet de l’Albareda tot un referent cultural poblesequí

Publicat

on

L’1 de desembre del 2012 es va inaugurar el Centre Cultural Albareda (Albareda, 22), en un edifici de nova planta de 1.870 metres quadrats i cinc pisos. 10 anys després de la inauguració, el Centre Cultural Albareda compleix el desè aniversari, i per celebrar-ho (després de fer la prèvia al Culturòpolis amb una cercavila pel Paral·lel amb participació d’artistes locals el 19 de novembre) l’Albareda es va vestir de gala el dia 2 de desembre amb una festa representativa del que fan i oberta a tot el veïnat. Entre els seus serveis, ofereix cursos i tallers, una variada programació cultural, un espai de trobada, cessió d’espais, i bucs d’assaig; i participa en tot un seguit de projectes al barri i a tota la ciutat.

Ganes de celebrar

Irene Armangué, directora del Centre Cultural Albareda va comentar que tenien ganes de fer la celebració “perquè deu anys no es fan cada dia”. “Avui hem convertit el pati en una petita festa major amb banderoles i música per celebrar-ho”. Parlant de la programació, la Irene va comentar que “aquí ens agrada jugar i sempre fem coses noves” i que tenen “cicles estables, de cine o les xerrades”, tot i que sempre intenten “buscar noves col·laboracions amb gent del barri i crec que aquest sí que és un dels eixos de l’Albareda, treballar amb el barri i la música, i així seguirem, fent el de sempre, però fent-ho nou cada vegada”.

Castellers, DJs i Diables

La festa, a la que van assistir més de 150 veïnes i veïns, va incloure una benvinguda bandarra, amb la col·laboració dels Castellers del Poble-sec amb un pilar de quatre, un brindis i pica-pica musical amb una selecció de músiques africanes amb les DJ Sarah i DJ Karma, les actuacions de tot un seguit de músics que assagen al centre des de diversos llocs del centre i un dels edificis del costat, un concert molt esperat amb Las Karambas, i després la participació dels Tabalers i el Gat Sirius, amb la col·laboració dels Diables i el Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec.

Recordant el naixement

Javier Velasco, president del Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec, va recordar el naixement del Centre Cultural Albareda: “En el moment que es va intentar construir aquest equipament, un grup del barri vam recórrer els centres de tota Barcelona i vam escollir les millors coses de cada lloc. Necessitàvem un lloc per assajar, i també necessitàvem una sala d’actes per al barri, que no va poder ser més gran”, va explicar.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021