Segons les estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona, un de cada tres veïns no sortirà de vacances de la ciutat. Malgrat que la dada trenca amb la idea generalitzada de com la població concep l’agost, val a dir que el Poble-sec no s’atura al llarg del mes més estival de l’any. Per aquesta raó, des del ZONA SEC hem tornat a fer una selecció de plans que poden ajudar als poblesequins a sobreviure a les altes temperatures gairebé sense sortir del barri.

1. EL POBLE-SEC, ALS TEUS PEUS

Si no és un dia, és un altre que et fixes en les cabines del Telefèric de Montjuïc. Un mitjà de transport que potser mai has tastat i que segur que no oblidaràs un cop l’hagis experimentat. Els seus 750 metres de recorregut permeten gaudir d’unes vistes incomparables, amb un trajecte que comença a l’estació del Funicular i que pots fer amb tota la família fins al Castell de Montjuïc. De fet, és la forma més ràpida i espectacular d’arribar a la següent destinació de la ruta estival.

2. SALA BCN

El pati d’armes del Castell de Montjuïc és un dels espais amb més història de Barcelona. Un espai evocador que aquest agost es torna a transformar en una sala de concerts a l’aire lliure. L’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, en col·laboració amb l’ICUB, organitzen un cicle de concerts cada divendres al vespre. A l’escenari hi pujaran artistes com Joe Crepúsculo, Ketekalles o Mishima, amb sessió de dj per tancar cada nit.

3. DEL POBLE-SEC A ROMA

Una mica més avall del castell, el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) presenta ‘IMPERIVM. Històries romanes’, una exposició que indaga en el fet de ser romà a través d’històries de vida, videomapatges, recursos 360 i més de 200 objectes arqueològics excepcionals. En paral·lel, el mateix equipament ofereix l’exposició ‘Naufragis. Història submergida’, la qual vol donar a conèixer la riquesa i diversitat del patrimoni arqueològic subaquàtic català.

4. MNAC

Un agost més la visita al MNAC resulta pràcticament obligatòria. Enguany destaca el recorregut estival que el museu ha adaptat per les seves obres més icòniques, en el que ha denominat ‘Col·lecció MNAC: The highlights’ (amb visita guiada inclosa). Tanmateix, la institució també ofereix dues exposicions temporals més: una primera dedicada a la trajectòria d’Adolf Fargnoli i una segona que recull obres de la pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon.

5. COMÈDIA A L’APOLO

En aquest descens al Paral·lel, la Sala Apolo ofereix dos musicals al llarg de tot l’agost. Per una banda, la Companyia Onbeat presenta ‘El musical dels 80s 90s’, un espectacle dedicat a una època única on el millor pop espanyol dels 80 i els 90 es barreja amb èxits internacionals i amb les millors cançons de l’estiu. Per l’altra, l’espectacle de Rubén Tejerina, Mai Bocompte i Manu Pradas. Sota el títol de ‘Corta el Cable Rojo’, la proposta arriba a Barcelona després d’acumular fins a dotze temporades ininterrompudes a la Gran Via de Madrid.

BONUS TRACK

Estiu és sinònim de mar, i per aquesta raó no podien faltar les propostes del Museu Marítim de Barcelona. L’exposició ‘Penèlope, la mar és teva’ presenta les experiències i els desafiaments de sis dones destacades del món de la vela en diferents etapes de les seves trajectòries professionals. Una proposta que queda complementada amb ‘Competir a mar’ un segon recorregut per la història de les regates en l’àmbit català. 

L’estiu: els festivals, les festes majors, les terrasses, els sopars, les nits i què carai, també els dies… Bevia massa, semblava que volgués substituir la sang que em corre per les venes per cervesa. La meva panxa se m’arrodonia i semblava que volgués acomodar-se sobre la cintura. Els dígits de la bàscula només feien que créixer. I sí, de tant en tant m’alimentava a base de fruita i verdures, però una flor no fa estiu, ni miracles. Havia de posar remei. Vaig obrir l’armari. Al fons de tot, arraulides com un ratpenat a la foscor, hi havia les meves vambes de córrer. Estaven plenes de pols, però un drap amb aigua freda soluciona aquest tipus de coses. Vaig enfundar-me unes malles que tenien la goma un pèl donada i una samarreta tècnica d’un color llampant. Llavors, vaig sortir al carrer i vaig començar a trotar en direcció el Castell de Montjuïc.

Un no és conscient de les seves limitacions si no és que les posa a prova. Montjuïc semblava el puto Everest. Les primeres rampes van revolucionar-me el cor, quasi l’escupo per la boca. Les meves cames volien col·lapsar. Suava. M’hauria tret la samarreta si no m’hagués fet vergonya mostrar el meu cos rebotit de birra i gintònic. Miraculosament, les meves constants vitals es van estabilitzar i vaig poder seguir muntanya amunt.

Vaig al·lucinar amb la quantitat de turistes que hi havia al voltant del castell. Més d’un em va preguntar pel funicular, jo només podia gesticular; no em van entendre. En un moment de l’escalada, quan el sol semblava que em volgués fer volar el cap, vaig trobar ombra a recer d’un arbre. I llavors va passar una cosa inesperada. Aquell home musculat no semblava d’aquí. Tenia la pell massa blanca i els cabells massa rossos. Corria despullat. De tant en tant picotejava el terra com ho fan els coloms. Sobtadament, va arrimar-se fins a un arbre ben a prop del meu. Va fregar-se l’esquena contra l’escorça com un os i va mirar-me un instant curt per a després, d’un salt estratosfèric, acomodar-se a la copa de l’arbre. Un grup de turistes van aparèixer del no-res, com sempre. El guia anava fent esment de les vistes de la ciutat que tenien al davant. Quan van veure l’espècimen arraulit entre les fulles, tots van assenyalar-lo atònits. El guia no va quasi immutar-se. El va descriure com a una nova espècie que havia arribat del nord d’Europa i que ja feia temps que s’havia assentat a la ciutat en detriment d’altres espècies autòctones. Els turistes van desenfundar els telèfons per fotografiar-lo i seguidament van seguir la seva ruta. Jo ja havia decidit anar fent via cap a casa, però l’home de l’arbre va sortir del seu amagatall i se’m va plantar just al meu davant. Va asseure’s a la gatzoneta i després d’un petit esforç, va cagar un ou, el va agafar i va desaparèixer. No m’he atrevit a tornar a sortir a córrer, de fet, ara em pregunto si la meva panxa, és una espècie autòctona o invasora.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

T. Kingfisher és un dels noms que darrerament tenen una millor acollida pels lectors i és cert que, setmana rere setmana, són més els qui gaudeixen amb les seves obres. Però, qui és T. Kingfisher? Doncs, és el pseudònim que l’escriptora i il·lustradora americana Ursula Vernon (1977), es reserva per als seus llibres que no han estat “escrits específicament per a nens”.

Si anem a qualsevol llibreria i cerquem llibres seus, en trobarem tres; dos d’ells publicats per Indòmita Editorial, el segell juvenil de Raig Verd: la magnífica Guia màgica d’autodefensa amb galetes –una narració molt original i intel·ligent sobre l’autoconfiança–, i el conte de fades Ortiga i os –una divertida novel·la on hi apareix, fins i tot, una gallina posseïda per un dimoni–. Ep, ara que estem sols, us diré que un ocellet m’ha dit que a la tardor podrem gaudir d’un tercer volum publicat per Indòmita, Il·luminacions.

I el tercer que ja podeu trobar a les llibreries és Què mou els morts?, una delícia gòtica premiada als Locus i finalista als Hugo que recupera el terrorífic alè de La caiguda de la casa d’Usher, d’Edgar Allan Poe, que ha publicat en català Obscura Editorial –que també ha editat d’altres terrors narratius en català: Grady Hendrix, William Peter Blatty…–. Si sou fans de la literatura de por, no ho dubteu ni un segon i prepareu-vos per submergir-vos en la claustrofòbica narrativa de Kingfisher, no us en penedireu pas!

Bé, de fet, podeu triar el llibre de Kingfisher que vulgueu, perquè segur que hi trobareu una entretingudíssima narració, una trama ben original i atractiva, i un conjunt de personatges tan ben dibuixats que semblen a punt de saltar de la pàgina i convertir-se en éssers de carn i ossos.