Connecta amb nosaltres

Història

La Cueva del Gordito

El ‘gordito’ en qüestió no era altre que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis

Publicat

on

El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver Caulas (1881-1928) va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar i restaurant amb una altra de menys habitual. L’establiment era també una escola d’aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.

Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l’espectacle i aconseguir endur-se, ensarronar o enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d’aquells barris.

El negoci es deia La Cueva del Gordito. El ‘‘gordito’’ en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l’època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino.

El 1906, juntament amb Juan Ribé, Gordito ja havia instal·lat una acadèmia al primer pis del número 28 del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto). En deien Acadèmia Artística. Raquel Meller va ser una de les que van anar-hi perquè Gordito li ensenyé l’ofici de cantant de cuples i que li ensenyés bé. Raquel Meller venia d’aprendre ball espanyol amb el mestre Coronas, però la Meller no era ballarina i no va aconseguir fer-se un espai com a tal. Després del seu pas per l’acadèmia de Gordito, Raquel Meller va començar a rodar i a triomfar pel dur món de les cupletistes i ja no pararia.

Per a una noia de classe humil, amb cert atractiu i alguna desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball en jornades extenuants en una fàbrica o que el botiguer acomodat que s’ha enamorat en veure-la moure’s a la passarel·la, la retiri.

Una ciutat amb més 400 cupletistes

Triomfar com a artista només era a l’abast d’unes quantes. Es calcula que en aquells anys, els primers decennis del segle passat, hi havia no menys de 400 cupletistes només a Barcelona. Amb tanta competència, la que pretenia descollar havia de tenir moltes qualitats i treballar de valent. A banda de les que triomfaven i les que aconseguien retirar-se després d’atreure una persona acabalada, la resta, que era gairebé la totalitat de les artistes que metrallaven amb els seus galls els espectadors i moltes de les ballarines, optaven per completar els magres ingressos que rebien de l’empresari de les sales d’espectacle afegint a l’activitat artística el tracte amb el client, incitant-lo a beure, fet que suposava rebre un percentatge de les begudes que es consumien, i un nombre gens menyspreable passaria la línia que separa el joc perquè es consumeixin begudes a la prostitució.

El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L’èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 20 seguien produint estrelles de la nit dotant als locals de varietés de femelles desinhibides i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.

Gordito era polifacètic. A més de fabricar estrelles, dirigeix coreografies per als teatres i sales de festa, compon lletra i música, és rapsode, actua en pel·lícules, porta una activitat intensa com a membre de la Societat Espanyola d’Autors. Gordito es convertiria en un element indispensable per a les sales d’espectacle els anys 20 i 30 del segle passat. També va fer els seus primers passos com a actor de cinema a la pel·lícula Juan Tenorio, el 1921, dirigida per Ricardo de Baños.

Funcionari i afortunat a la loteria

Al Gordito el que en el fons li agradava, la veritable vocació de Gordito, diguem-ho tot, era ser funcionari. I a aquest objectiu hi abocar els seus esforços. L’any 1908 s’havia presentat a oposicions d’Ordenança del Cos de Vigilància de Barcelona, sense èxit. Als anys vint, aprova les oposicions de telegrafista a Saragossa, per fi era funcionari amb plaça fixa!!! que és des de sempre la vocació i finalitat de tants espanyols. Gordito es va traslladar a Saragossa abandonant les seves fins llavors funcions artístiques. Poc després va poder saltar a Manresa i després va passar a Barcelona.

Com que hi ha persones tocades per la fortuna, el seu trasllat a Barcelona va coincidir que va guanyar un primer premi a la loteria. No era la primera vegada, ja en una altra ocasió també li va tocar la loteria, i Gordito ho va celebrar amb una festa al carrer. Va instal·lar taules i cadires, va portar una orquestina perquè amenitzés la festa, va convidar tot el veïnat a menjar i beure. I allò va ser Troia. Aquesta vegada, el premi gairebé no li va aprofitar. Al cap de poc, Gordito moria, a Barcelona, el 9 de gener de 1928.

BARCELOFÍLIA i JOSÉ MARCH

Continua llegint

Història

El tango també va gaudir de popularitat al Paral·lel

Publicat

on

Un dels locals emblemàtics del barri porta el nom d’un tango, Tinta roja, i en més d’una ocasió s’hi han fet classes de ball i sessions dedicades a aquest gènere.  El tango va tenir una època molt interessant i popular al Paral·lel, però, paradoxalment, no és el tipus de música que més s’evoca quan es fa referència al passat.

L’any 1990 Quaderns Crema va publicar el llibre Barcelona, tercera pàtria del tango. Els seus autors eren Xavier Febrés i l’enyorada Patrícia Gabancho. El llibre està dedicat a Josep Bastons, Pere Gubern, Elba Picó i Jorge Sarraute. I, també, ‘‘als veterans de la penya tanguera de la bodega Mariona del Poble-sec’’. He esbrinat poca cosa d’aquesta penya, però sé que algun senyor conegut, de l’edat dels meus pares, hi havia anat en més d’una ocasió. Avui ja no queda la bodega ni la penya, que jo sàpiga.

Els autors, a l’epíleg, expliquen com, un matí de dissabte, van anar a la bodega Mariona, del passatge Prunera, on una colla de gent gran escolta Gardel i d’altres cantants, canta i toca tangos. Era aquella una penya històrica, formada per jubilats, que es reunien cada setmana per recordar el tango. Van passar per diferents locals abans de trobar lloc a Ca la Mariona. Alguns dels integrants del grup havien vist cantar Gardel, en col·leccionaven fotografies, discos, segells. Recordaven, així mateix, els emblemàtics Irusta, Fugazot i Demare. Aquest llibre és un dels pocs documents que he trobat amb informació sobre aquell grup de gent gran, nostàlgica i entusiasta. Durant els vuitanta, com sol passar de tant en tant, el Paral·lel va fer una breu revifalla i també el tango. En aquest interessant llibre es reivindica Barcelona com a tercera pàtria del tango, després de Buenos Aires i París.

JÚLIA COSTA

Escriptora

Continua llegint

Història

Durant anys, la casa de colònies del Poble-sec

30 de març de 1959 Inaugurat el refugi de Sant Pere Claver a Planoles

Publicat

on

El 8 de febrer de 1958 es col·locà la primera pedra del que havia de ser el principal lloc de colònies d’estiu dels nens del Poble-sec dels anys 60 i 70 del segle passat. Ara bé, res del que va acabar passant estava previst quan es va inaugurar el refugi, la primavera de l’any següent.

De fet, si bé va acabar essent un lloc d’esbarjo dels infants i el jovent del barri, els orígens estan en l’àmbit sanitari de Sant Pere Claver. Dins de les iniciatives mèdiques, en relació a les condicions de vida dels infants de les barraques, un dels metges tingué la iniciativa de dur al seu apartament de Ribes de Fresser un reduït grup de nens amb malalties respiratòries. La iniciativa va tenir seguiment en altres espais en anys posteriors. Fins que en una ocasió els nois varen acampar a Nevà, al costat d’un refugi que els jesuïtes hi tenien.

Cal recordar que la parròquia de Sant Pere Claver, des de la seva entrada en funcionament el 1948, ha estat regida per capellans de la Companyia de Jesús; i, per tant, el seu primer mossèn, el pare Lluís Artigues, també pertanyia en aquest orde religiós.

En una de les visites que mossèn Artigues va fer a Nevà conegué un veí del poble que tenia el fill malalt de sarna i no aconseguia el tractament curatiu adequat. De tornada a Barcelona, el mossèn posà el veí en contacte amb el servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pere Claver, on li van fer un tractament que acabà amb la curació del nen. I els veïns de la petita localitat, en agraïment, feren un recapte de fons per comprar un terreny, a la localitat veïna de Planoles, per tal que els infants de la parròquia de Sant Pere Claver poguessin fer-hi les colònies i les acampades d’estiu.

Així, l’hivern de 1958 començaren les obres, que varen concloure el 30 de març de l’any següent. En els primers anys, ens consta que s’hi varen continuar fent colònies per a nens asmàtics; però a poc a poc, va anar-se imposant el model d’ús per a infants en general del Poble-sec, Montjuïc i zones properes. S’obria un període de puixança, en què els estius sempre s’omplia el refugi d’infants i adolescents, en especial de famílies amb menys recursos econòmics.

No podem oblidar que, el 22 de juliol de 1965, en un viatge rutinari de visita a Planoles, el pare Artigues va patir un accident de circulació mortal. La persona motor dels primers disset anys de la parròquia deixava la institució òrfena; però la llavor social del seu treball restà en el manteniment, recuperació i ampliació de tots els aspectes de la parròquia: el religiós; però també, el sanitari, el docent, l’assistència social, la formació professional i tants altres aspectes que han abordat al llarg de tants anys. De la inauguració del refugi de Planoles, ara fa 65 anys.

Continua llegint

Història

Pepe Escamillo: “Yo soy el rey del Paralelo, los demás son mis lacayos”

A l’escenari actuava com una autèntica diva que no deixava que absolutament ningú li fes ombra

Publicat

on

Per

Josep Pons i Ortiz, conegut amb el nom artístic de Pepe Escamillo (Barcelona, ​​1920-1987), va ser un artista de varietats català. Va actuar al Paral·lel barceloní d’on va ser primera estrella. El pseudònim d’Escamillo l’havia manllevat d’un personatge de l’òpera de Bizet, Carmen. De petit havia viscut al barri de la Barceloneta. Als anys 50 va entrar a treballar a El Molino i va ser una de les figures més cèlebres d’aquest local durant la dècada dels anys 60. Escamillo es va iniciar com a artista als 17 anys fent cafè-teatre i cantant sarsuela, però aviat va descobrir que fer espectacles per a gais li podia aportar més beneficis.

Perseguit per la censura

Darrere del seu gran èxit va haver-hi una llarga història de prohibicions que van arribar a obligar-lo a exiliar-se cap al 1955. Encara que va ser una de les estrelles d’El Molino, va actuar també al Teatre Victòria i va viatjar a Amèrica per actuar amb Xavier Cugat. Allà on anava omplia totes les sales, va ser un gran ídol, i un personatge estimat per aquells que el van conèixer.

Després d’un espectacle censurat en el qual es ridiculitzava al Tenorio, Don Joan Tiroño, va haver de marxar a París i Hamburg on va participar com a boy en diversos espectacles de varietats. Segons va imformar més tard El País, va arribar a protagonitzar números de striptease en diverses ciutats alemanyes.

El seu retorn a Barcelona va ser triomfal, convertint-se en un ídol. Ningú com ell sabia burlar la censura, jugant sempre amb una identitat “marica” que va complicar la feina a la rància censura franquista. Però les majors multes que va patir el teatre del Paral·lel no van ser per la poca roba de les vedets, ni pels comentaris picants dels seus artistes, van ser perquè l’Escamillo intentava sempre parlar en català, segons va explicar la propietària del local, Doña Fernanda, que recordava a les seves memòries que pagava gairebé més multes pels comentaris en llengua catalana d’Escamillo que pels recatats stripteases de les seves vedets.

Una personalitat molt forta

Encara que tenia fama de ser solidari amb els seus amics, a l’escenari actuava com una veritable diva. No es deixava envoltar per cap boy que pogués fer-li ombra. Escamillo, per exercir el seu “art” no dubtava a trepitjar a qualsevol que se li acostés. La modèstia no era la seva major virtut: ‘‘Yo soy el rey del Paralelo, eso lo puedo decir porque es cierto, todos los que dicen que lo son, son mis lacayos. Yo fui el primero y todos me han imitado’’. Encara que va estar a punt de casar-se, agradava igual a homes que a dones, com ell mateix explicava: ‘‘Gusto tanto a los hombres como a las mujeres, a mí me gustan los dos, así hay más campo, siempre tienes a alguien con quien pasar un buen rato’’.

Fama compartida amb Johnson

Johnson, nascut com Francisco Barnaba, argentí d’ascendència italiana, (Buenos Aires, 1916-Barcelona, 1981) va ser també un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, compartint ambdós el gruix de la fama a l’avinguda. Johnson va ser el primer showman de l’estat espanyol que, desafiant la censura imperant, no s’amagava de la seva homosexualitat, de la qual més aviat es burlava.

Escamillo va actuar fins a inicis dels anys 80, malgrat que els últims anys una greu malaltia l’obligava a actuar assegut. El 1987 amb 62 anys moria per les greus complicacions del procés diabètic que patia. Un diari de Barcelona va titular: “Mor Escamillo, l’ànima ‘mariquita’ del Paral·lel”. Hi ha molts testimonis de gent que el va conèixer i tractar. Tots parlaven de la seva bonhomia i el recordaven amb gran estima.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024