Connecta amb nosaltres

Història

Li-Chang, ‘El demonio amarillo’

El 1952 va estrenar al Teatre Espanyol l’espectacle ‘El dragón de oro’ i d’allà a tot el món

Publicat

on

Joan Forns i Jordana (Badalona, 1916 – Barcelona, 1998) va ser un dels mags més emblemàtics del nostre país. Va ingressa al Seminari de Barcelona als deu anys, però ho va abandonar entre els dotze i els tretze per fer d’aprenent de forner. És a aquesta edat que descobreix casualment la màgia veient actuar el Caballero Salim (l’il·lusionista Felip Millàs). Després s’endinsa en els secrets de l’il·lusionisme quan coneix la botiga El Rey de la Magia i fa amistat amb Joaquim Partagàs.

De molt jove va debutar al circ del seu pare sota el nom d’El Caballero Forns. El seu destí va canviar quan el 1935 va quedar fascinat veient l’actuació de Fu-Manchú (David Theodore Bamberg) al Teatre Apol·lo del Paral·lel. Forns, anys més tard va adquirir com a referència l’estil de Fu-Manchú i va passar a anomenar-se Ling-Fu, i tant el vestuari com la posada en escena ja tenen l’estètica xinesa que el caracteritzarà (d’aquí l’apel·latiu popular d’El xinès de Badalona) creant espectacles als anys 40 i 50 amb influència oriental i caracteritzant-se per a les seves espectaculars posades en escena i potenciant el seu impacte visual. El 1945, per un malentès burocràtic, Joan Forns ha de canviar de nom artístic: deixa de dir-se Ling-Fu i tria Li-Chang, i adopta l’àlies d’El demonio amarillo amb el qual va obtenir ressonants èxits amb les obres Embrujo de AsiaEl sueño de una noche en ChinaLa revista mágicaMagolandia, etc…

Entre el 1945 i el 1954 crea i explota les anomenades Revistes Fantàstiques, en què, sobre una senzilla trama argumental, combina els seus números d’il·lusionisme amb atraccions de revista. Són grans produccions, amb música original en directe, decorats fastuosos i entre vint i trenta artistes en escena: vedets, cos de ball, músics, cantants, humoristes… Amb aquesta fórmula de gran espectacle omple els millors teatres i sales de Barcelona, sobretot al Paral·lel, i d’Espanya.

Un dels seus números més originals consistia amb una noia que se sostenia en una escombra, com una bandera, cosa que deixava el públic bocabadat. La seva caracterització, el seu somriure irònic i els seus gestos misteriosos eren realment genials. El 1952 estrena al Teatre Espanyol del Paral·lel El dragón de oro, amb música i direcció musicald’Isidre Molas que va ser tot un èxit de crítica i públic.

Arriba l’èxit internacional

En el període 1955-1969, Li-Chang abandona les Revistes Màgiques per esdevenir una atracció internacional de primer nivell, acompanyat en escena només per la seva esposa Ramona Mitjans (la seva futura ajudanta Foo-Ling), els dos fills (Joan Maria i Montserrat) i algun ajudant contractat. Recorren Europa actuant als cabarets i casinos més selectes i apareixen en totes les televisions. Són l’atracció estel·lar del Holiday on Ice a Israel, triomfen al Circus Krone de Munic i fan gires extenuants pel Regne Unit (Bertram Mills Circus), França (Cirque Amar) i Itàlia (Circo Moira Orfei), compartint cartell amb els més prestigiosos artistes de tot el món.

Li-Chang es va identificar tant amb el personatge que mai no van sospitar que era català. A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía! Jean Eugène Robert-Houndin (pare de la màgia moderna) deia: ‘‘Un mag és un actor que fa de mag’’.

El 1970, l’esposa i els fills deixen el món de l’espectacle i Li-Chang es retira dels escenaris. El 1982, però, l’estímul de companys, admiradors i amics el fa tornar en petits espectacles i aparicions públiques fins al 1993. Joan Forns ha rebut l’admiració dels mags de les noves generacions, als quals ha impartit un mestratge tècnic, artístic i deontològic fruit de tota una vida d’amor a l’il·lusionisme. A més dels homenatges que Badalona li va tributar en vida, un cop desaparegut el mag la ciutat ha demostrat una gran sensibilitat envers la seva figura i obra, inaugurant una plaça amb el seu nom i, molt especialment, instaurant el Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang, importantíssim esdeveniment amb acusat renom internacional.

Continua llegint

Història

L’edifici de Blasco de Garay, 9 i la història dels ‘recaders’

Publicat

on

De tant en tant he escrit sobre algun edifici del barri, avui evocaré la casa de veïns del carrer Blasco de Garay, 9. És un edifici sobri, amb menys decoració que altres anteriors més lligats al modernisme però d’un art decó matisat i elegant. L’Ajuntament data la construcció el 1925 però testimonis veïnals m’havien assegurat que era de 1930 i que anteriorment hi havia una planta baixa on hi residia un carreter.

La decoració és geomètrica, petits frisos i pilastres, amb volutes i elements vegetals que emmarquen la porta. L’edifici va patir força durant un bombardeig, sobretot els pisos de la part del darrere, i hi van morir el porter de l’edifici i una noia jove, a més d’alguns ferits. Després del bombardeig una coneguda de la família va recuperar un bacallà, cosa que en aquella època d’escassedat era molt important.

Durant anys hi va haver un taller mecànic als baixos, ara hi ha una botiga de queviures. Anteriorment hi havia una empresa de transports, un recader, de nom Badoch. Llavors els recaders eren molt importants per fer arribar paquets i trameses a tot arreu. Els treballadors carregaven en els camions d’aleshores, més petits que els actuals, moltes coses, i els infants passàvem moltes estones al balcó contemplant aquella activitat. Els xicots que hi treballaven sovint miraven enlaire, per tal de copsar les cames joves de les dames que sortien al balcó, cosa que posava nervioses les senyores observades, que feien el fàcil acudit: ‘‘Quina colla de badocs els del Badoch!’’ Trobo absurd que la paraula recader, tan popular durant dècades, no sigui avui normativa. L’empresa es va traslladar a Montcada i Reixach i encara existeix.

Continua llegint

Història

Dos anys després es va obrir l’estació de Paral·lel

14 de desembre de 1968 S’inaugura l’estació de metro de les Drassanes

Publicat

on

Dins d’un any, exactament el 31 de desembre, se celebrarà el centenari de l’obertura de la primera línia de metro de Barcelona. Era la que anava des de Lesseps, per Diagonal i Aragó –actual estació de passeig de Gràcia– fins a Catalunya; un itinerari embrionari de l’actual línia 3. L’any 1925, es va obrir l’estació de Fontana i es va perllongar el servei fins a Liceu.

El 1926 es va posar en servei el metro transversal, actual línia 1, que anava des de Bordeta, per Mercat Nou, Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell i Universitat, fins a Catalunya, on s’enllaçava amb l’altra línia. També es va obrir un nou ramal de la línia inicial que, des d’Aragó, anava per Urquinaona fins a Jaume I.

Així, doncs, des dels primers anys del metro, el barri del Poble-sec quedava bastant allunyat de la xarxa. Només els veïns de la part més propera a la plaça d’Espanya hi tenien accés. Per a la resta, calia anar fins a la Gran Via, per agafar el metro; o bé anar per les Rondes fins a Universitat o Catalunya; o, en l’extrem marítim del barri, anar pel Raval fins a Liceu.

Estació propera al Poble-sec

El 1946, la línia 3 va tenir una nova i propera estació, la de Ferran, una mica més avall de la Rambla, amb una sola via d’accés. El distanciament del metro per als poblesequins es va allargar fins a les darreries dels anys 60 del segle XX, quan la línia 3 es va prolongar fins a la de Drassanes, quan simultàniament l’estació de Ferran es va tancar definitivament. Podem pensar que l’estació nova no és pròpiament al Poble-sec; però sí que va permetre als veïns de la zona de les Hortes de Sant Bertran de tenir un accés més proper al servei metropolità.

A més, les obres de progrés de la línia no es van aturar i el 17 de juny de 1970, el metro arribava al cor del Poble-sec, fins a la nova estació de Pueblo Seco, actual estació de Paral·lel, a les interseccions d’aquesta avinguda amb el carrer Nou de la Rambla i la Ronda de Sant Pau. Alhora es permetia connectar també amb el funicular de Montjuïc, que en aquell moment tenia dues estacions: l’actual de Miramar i la superior, que arribava a prop del castell, tancada definitivament el gener de 1981. Posteriorment, el 1975, la línia 3 es va allargar i va connectar fins a la Zona Universitària: el Paral·lel es podia fer, de cap a cap, amb metro. I, finalment, el 1995 es va posar en servei la línia 2, iniciant el seu itinerari a Paral·lel, per arribar avui dia fins a Badalona, a l’estació de Pompeu Fabra. De la posada en servei de l’estació de Drassanes, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Gran music-hall L’As

El Sótano bar estava situat en un lloc estratègic per rebre tota la clientela nocturna que pul·lulava pel Paral·lel

Publicat

on

Per

Aquest establiment estava situat a la cantonada existent entre el final del carrer Sant Pau i l’inici de la Ronda del mateix nom. El Sótano Bar era en realitat una casa de menjars on es podia menjar bon marisc i embotits de qualitat a preus molt raonables, que ja s’anunciava en algunes publicacions als anys 20.

El seu emplaçament era estratègic per servir de parada a tots els habituals dels llocs d’oci del Paral·lel. La clientela era doncs bàsicament nocturna, atès que era aleshores que el local s’omplia de gom a gom per satisfer les necessitats biològiques dels que anaven generalment a la recerca d’altres necessitats o simplement a admirar les corbes de les vedets dels teatres.

El local va sobreviure a la Guerra Civil malgrat la crisi que va afectar al Paral·lel durant part de la postguerra, però el Sótano Bar continuava al seu lloc, recollint els habituals del Molino o del Teatre Circ Olympia.

Amb el pas del temps, aquest mateix local ha arribat als nostres dies (2023) convertit en el bar de menjar típic gallec conegut com Los Cachitos.

GRAN MUSIC-HALL L’AS. El 6 de setembre de 1921 una nova empresa va fer-se càrrec del local conegut fins aleshores com a Madrid-Concert i va reobrir-lo amb el nom de Gran music-hall L’As. S’iniciava aquí l’última etapa d’aquest local abans de convertir-se en Teatro Talía.

Inicialment, aquesta nova direcció tenia al cap un projecte per convertir el local en un teatre destinat a representacions d’alta comèdia. Els nous empresaris però, van adonar-se que en aquells inicis dels feliços anys 20 la major part dels locals d’espectacles del Paral·lel havien incorporat el joc a la seva oferta lúdica i això els proporcionava uns gran ingressos. En acabar-se les funcions s’habilitaven els foyers com a casinos i començaven a emergir ruletes i baralles de cartes amb piles de diners sobre les taules. L’acabament de la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola, havien convertit Barcelona en una ciutat molt apreciada pels nous rics on el diner circulava fàcil i ràpid. En aquesta tesitura els gestors del local varen decidir abandonar l’idea inicial i van adequar-lo com a music-hall, un gènere molt més en consonància amb un públic amant de les partides i de jugar-se els calés.

El nom del local (L’As) ja tenia connotacions clares amb els jocs d’atzar, tot i que els seus propietaris afirmaven que li deien així simplement perque era el millor music-hall del Paral·lel.

L’arribada de la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera va significar un cop molt dur per a l’As. El nou règim va optar per perseguir implacablement el joc, amb la qual cosa la intensa vida del local va anar minvant i es va recuperar l’antiga idea d’un teatre còmic de gamma alta que acabaria convertint-lo, l’any 1924, en el Teatro Talía iniciant així una nova i llarga etapa.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021