Connecta amb nosaltres

Història

Li-Chang, ‘El demonio amarillo’

El 1952 va estrenar al Teatre Espanyol l’espectacle ‘El dragón de oro’ i d’allà a tot el món

Publicat

on

Joan Forns i Jordana (Badalona, 1916 – Barcelona, 1998) va ser un dels mags més emblemàtics del nostre país. Va ingressa al Seminari de Barcelona als deu anys, però ho va abandonar entre els dotze i els tretze per fer d’aprenent de forner. És a aquesta edat que descobreix casualment la màgia veient actuar el Caballero Salim (l’il·lusionista Felip Millàs). Després s’endinsa en els secrets de l’il·lusionisme quan coneix la botiga El Rey de la Magia i fa amistat amb Joaquim Partagàs.

De molt jove va debutar al circ del seu pare sota el nom d’El Caballero Forns. El seu destí va canviar quan el 1935 va quedar fascinat veient l’actuació de Fu-Manchú (David Theodore Bamberg) al Teatre Apol·lo del Paral·lel. Forns, anys més tard va adquirir com a referència l’estil de Fu-Manchú i va passar a anomenar-se Ling-Fu, i tant el vestuari com la posada en escena ja tenen l’estètica xinesa que el caracteritzarà (d’aquí l’apel·latiu popular d’El xinès de Badalona) creant espectacles als anys 40 i 50 amb influència oriental i caracteritzant-se per a les seves espectaculars posades en escena i potenciant el seu impacte visual. El 1945, per un malentès burocràtic, Joan Forns ha de canviar de nom artístic: deixa de dir-se Ling-Fu i tria Li-Chang, i adopta l’àlies d’El demonio amarillo amb el qual va obtenir ressonants èxits amb les obres Embrujo de AsiaEl sueño de una noche en ChinaLa revista mágicaMagolandia, etc…

Entre el 1945 i el 1954 crea i explota les anomenades Revistes Fantàstiques, en què, sobre una senzilla trama argumental, combina els seus números d’il·lusionisme amb atraccions de revista. Són grans produccions, amb música original en directe, decorats fastuosos i entre vint i trenta artistes en escena: vedets, cos de ball, músics, cantants, humoristes… Amb aquesta fórmula de gran espectacle omple els millors teatres i sales de Barcelona, sobretot al Paral·lel, i d’Espanya.

Un dels seus números més originals consistia amb una noia que se sostenia en una escombra, com una bandera, cosa que deixava el públic bocabadat. La seva caracterització, el seu somriure irònic i els seus gestos misteriosos eren realment genials. El 1952 estrena al Teatre Espanyol del Paral·lel El dragón de oro, amb música i direcció musicald’Isidre Molas que va ser tot un èxit de crítica i públic.

Arriba l’èxit internacional

En el període 1955-1969, Li-Chang abandona les Revistes Màgiques per esdevenir una atracció internacional de primer nivell, acompanyat en escena només per la seva esposa Ramona Mitjans (la seva futura ajudanta Foo-Ling), els dos fills (Joan Maria i Montserrat) i algun ajudant contractat. Recorren Europa actuant als cabarets i casinos més selectes i apareixen en totes les televisions. Són l’atracció estel·lar del Holiday on Ice a Israel, triomfen al Circus Krone de Munic i fan gires extenuants pel Regne Unit (Bertram Mills Circus), França (Cirque Amar) i Itàlia (Circo Moira Orfei), compartint cartell amb els més prestigiosos artistes de tot el món.

Li-Chang es va identificar tant amb el personatge que mai no van sospitar que era català. A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía! Jean Eugène Robert-Houndin (pare de la màgia moderna) deia: ‘‘Un mag és un actor que fa de mag’’.

El 1970, l’esposa i els fills deixen el món de l’espectacle i Li-Chang es retira dels escenaris. El 1982, però, l’estímul de companys, admiradors i amics el fa tornar en petits espectacles i aparicions públiques fins al 1993. Joan Forns ha rebut l’admiració dels mags de les noves generacions, als quals ha impartit un mestratge tècnic, artístic i deontològic fruit de tota una vida d’amor a l’il·lusionisme. A més dels homenatges que Badalona li va tributar en vida, un cop desaparegut el mag la ciutat ha demostrat una gran sensibilitat envers la seva figura i obra, inaugurant una plaça amb el seu nom i, molt especialment, instaurant el Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang, importantíssim esdeveniment amb acusat renom internacional.

Continua llegint

Història

La Terra Negra, Misèria i prostitució (1900’s-1930’s)

Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que era coneguda amb el malnom de Terra Negra

Publicat

on

Per

A les nostres Històries del Paral·lel no tot poden ser flors i violes. A l’entorn del Paral·lel també hi ha hagut misèria, tristesa i una profunda sordidesa.
A la plaça de les Drassanes hi havia una carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat, i també a l’actual rotonda del final del Paral·lel. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó. La zona era coneguda com la Terra Negra.
Mala fama i prostitució
La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l’exercici de l’ofici més vell del món constituien l’etapa més crua i miserable del seu trist destí professional. Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s’emplaçava a l’altra banda del Paral·lel, entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d’electricitat del carrer Carrera. Allà, a les antigues hortes de Sant Bertran i a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars que encara estaven per edificar al voltant dels carrers Vila i Vilà, Puig i Xoriguer i Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l’aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons, tafaners i delinqüents.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d’elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d’envelliment i de malaltia.
La Sodoma i Gomorra d’Europa
El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. L’escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d’aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s’hi feien a l’aire lliure, fonamentalment a partir dels capvespres. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s’atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona, que va ser durant un temps patrona de la ciutat, va néixer en una cova de la zona. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió i emocions fortes a baix preu.
Barraquisme i l’aparició de la droga
Amb l’arribada de la Segona República l’activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys. Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va tornar a desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia amb l’arribada, als anys 70, del tràfic de droga a Can Tunis.
A partir de llavors, probablement, desplaçar-se i amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur per practicar aquelles activitats.
 
BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El fantasma del virrei

Publicat

on

Dalmau de Queralt i de Codina (1593-1640), comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya va ser el segon comte amb aquest títol. Va ser nomenat virrei en l’època de Felip IV. Era una època complexa, pobra i violenta, Catalunya patia la presència de les tropes i s’havien de recaptar diners per mantenir diverses guerres. Els soldats cometien agressions i el virrei no ho podia controlar, tot i que va anar a Madrid a intentar, sense èxit, que es limités el pas de tropes.

Les revoltes populars van estendre’s per Catalunya i el 7 de juny de 1640 van arribar a Barcelona grups de pagesos disposats a treballar per a la sega. Era Corpus i es van dirigir al Palau de Santa Coloma. El virrei va intentar fugir, cap a les Drassanes, amb la intenció de sortir de la ciutat en vaixell. Va aconseguir arribar a la platja però va ser descobert i assassinat pels revoltats. Amb la seva mort va iniciar-se la Guerra dels Segadors.

La mort de Dalmau de Queralt va generar llegendes sobre la presència del seu fantasma per la zona de les Hortes de Sant Bertran, aleshores un indret allunyat de la ciutat, fosc i poc poblat. Verdaguer va dedicar un poema a aquells fets on recorda que durant molt de temps hi va haver un túmul amb una creu que recordava la mort de Dalmau de Queralt.

De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Continua llegint

Història

14 de juliol de 1959 Primera emissió de televisió des de Miramar

El 1983 el centre de TVE es traslladà a Sant Cugat

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929 i en tot el canvi que la muntanya de Montjuïc va patir per a l’esdeveniment, en la zona encarada al port, propera a l’antiga unitat de bateries militars Álvarez de Castro, es varen fer els jardins de Miramar. Dins d’aquest entorn i enllaçant amb el telefèric que duia al moll de Barcelona i a la platja de la Barceloneta, s’hi va construir un palauet, obra de l’arquitecte Ravantós i Farrarons, que acollia un restaurant, amb boniques vistes a la ciutat i al mar. Després de l’exposició, el restaurant es va convertir en hotel, fins que la guerra civil en va provocar el tancament i abandonament.

El 1956 TVE havia iniciat les emissions, des dels estudis de Madrid, al Paseo de la Habana. La recepció dels seus senyals arribà a Barcelona quan el desembre de 1958 s’instal·là un repetidor a la torre de les Aigües del Tibidabo. Així, el juliol de l’any següent es varen fer les primeres emissions de TVE des dels nous estudis de Miramar, en un programa de només mitja hora, des dels jardins exteriors, denominat Balcó al Mediterráneo.

Cal tenir present que quan es varen iniciar les emissions des de Barcelona, hi havia només 140.000 aparells receptors a tot l’estat, dels quals uns 70.000 a la ciutat i perifèria. Però aviat els aparells van anant-se instal·lant a les llars. Al principi, quan un veí d’una escala adquiria el primer aparell, la resta de nens hi anaven, en especial per veure el programa infantil de les marionetes d’Herta Frankel o Rin tin tin. I és que el centre de Miramar va suposar l’entrada del nou mitjà a la majoria de cases del país.

Recordem els noms d’alguns programes: Amigos del martes, el primer musical de TVE, amb Franz Joham, Gustavo Re i Artur Kaps; Carrusel, concurs presentat per Joaquin Soler Serrano; Panorama; Discorama, musical amb José Luis Barcelona i Pepe Palau; Club Miramar, amb Federico Gallo; Visado para el futuro, amb Lluís Miravitlles; o Reina por un día, amb Marius Cabré. Altres presentadors eren Mario Beut, Sílvia Tortosa, Juan José Castillo, Mònica Randall, Joan Viñas, Irene Mir, Anna Maria Solsona, Lluís Pruneda, Asunción Vitoria o Aurora Claramunt.

El repetidor del Tibidabo fou clau perquè va permetre l’entrada de TVE a la xarxa Eurovisió de la Unió Europea de Radiodifusió, amb la primera transmissió en directe: el casament del rei de Bèlgica Balduí amb Fabiola, el 1960.
Les emissions eren totes en llengua castellana. Només el 1964 es va fer el primer programa en català, que fou una representació adaptada a la televisió de l’obra teatral La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, en català; però la programació en la nostra llengua fou residual fins a la mort del dictador. De la primera emissió de televisió des de Miramar, ara fa 65 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024