Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.

L’edat daurada de la revista

Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.

Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.

Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosa, La blanca doble, Su majestad la mujer, La Pelusa, Yo soy casado, señorita, Róbame esta noche o Lo tengo rubio…

Etapes de la seva filmografia

Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.

Llegenda del Paral·lel

Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.

La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.

L’etern adolescent

De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.

El Festival de la Cançó Mediterrània va ser un esdeveniment musical celebrat a Barcelona des de l’any 1959 fins al 1967. Al Poble-sec va tenir molt de ressò, tot i que molta gent no teníem televisió i havíem d’anar a veure-la a casa d’algun veí privilegiat. I és que les seus on es va celebrar eren properes al barri, el Palau Nacional, el Palau d’Esports i el Palau de les Nacions. S’organitzava amb el suport de l’ajuntament barceloní, per les festes de la Mercè.

Hi van participar un bon nombre de països de l’arc mediterrani i moltes figures rellevants. Al contrari del que es podria pensar la prohibició de cantar-hi en català es va establir des de 1964 a 1966, potser perquè anteriorment les cançons en català semblaven inofensives i pintoresques. El presentador més constant va ser Federico Gallo i les acompanyants femenines anaven canviant. L’any 1967 es va tornar a obrir l’aixeta del català.

Un any molt  lluït va ser 1961, quan va guanyar Robert Jeantal amb Dans la croix de ta main. Després va venir l’escàndol de les Nubes de colores, quan sembla que es van vendre més entrades del compte. Jo no hi vaig poder anar però molta gent coneguda va veure com es baixava pel carrer Lleida a Ennio Sangiusto en olor de multitud, ja que era el guanyador previsible i popular.

Molts motius, llargs d’analitzar, van contribuir al final una mica gris del festival. Va venir allò del Serrat i Eurovisió i la Massiel. Moltes cançons del festival han quedat en el nostre imaginari col·lectiu. D’altres, més enllà de la seva qualitat, s’han oblidat. Hi van passar cantants importants però eren d’altres temps i els temps estaven canviant.

Als inicis del segle XX, els afeccionats als escacs se solen reunir als cafès, sovint a redós dels grans teatres de la ciutat: el Tívoli, l’Espanyol, el Condal… Un grup d’amants dels escacs decideix crear l’Escacs Comtal Club, al local del Cafè Condal, al mateix teatre d’aquest nom, a Paral·lel, 91.

El club sempre ha estat vinculat al nostre barri, atès que molts dels fundadors i escaquistes eren veïns; però la itinerància de seus socials ha estat àmplia al llarg d’aquests cent anys d’història: de 1927 a 1933, al cafè Zurich, a la plaça de Catalunya; de 1933 a 1947, al cafè Olympia, de la Ronda de Sant Pau, 17; de 1947 a 1992, molt a prop, al carrer de les Flors, 22; el 1994 fan una curta estada al carrer del Pi; de 1995 a 2001, s’estan a la seu del Foment Excursionista de Barcelona, a Creu dels Molers, 6; de 2001 a 2006, a l’Associació de Veïns de la França, a Mare de Déu del Remei, 21; i des de 2006 fins a l’actualitat, al Centre Cívic El Sortidor. Excepte breus períodes, sempre al nostre barri o en zones properes de Sant Antoni i del Raval.

L’entitat ha tingut moments d’un nombre ampli de socis, al voltant de 200, en especial a l’època de la seu al cafè Olympia, i s’hi fan dos tornejos internacionals, amb els millors jugadors del moment. A la postguerra, 1943, la presència d’un nen d’11 anys  sorprèn i crida l’atenció de tota la societat cap als escacs, és Arturo Pomar. Visita el club i hi juga una simultània de 15 partides.

Quan tanca l’Olympia hi ha una crisi; però dona pas a l’arribada al millor local, el del carrer de les Flors, amb dos espaiosos i assolellats pisos, que permeten jugar-hi amb una gran tranquil·litat. El 1954 se superen els 500 socis; amb seccions de teatre, ping-pong, ball… Però, amb el pas dels anys, les formes d’esbarjo canvien i a finals dels setanta hi ha un moment crític, quan l’entitat està a punt de dissoldre’s; però sobreviu fins arribar al mínim de 19 socis el 1992, i  abandonen el local. A la seu del Foment Excursionista de Barcelona té una revifada i es recupera el nombre de socis. A l’actual seu d’El Sortidor, es disposa d’amplis espais i el nombre de socis s’estabilitza en uns 70. Dues figures importants dels escacs mundials varen sortir del club: Pepita Ferrer i Miquel Illescas, ambdós diverses vegades campions de Catalunya i d’Espanya.

Així, els darrer anys, el club està ben arrelat a la vida esportiva i social del Poble-sec i sempre treballa per la difusió dels escacs, crear-hi afició i ampliar la base social per tal de fomentar la competitivitat del club i el coneixement d’aquest esport entre els infants i els joves. De la creació de l’Escacs Club Comtal, ara fa 100 anys.