Connecta amb nosaltres

Història

7 de maig de 1903: Obre el Teatre Onofri, ara Teatre Condal

Es va recuperar com a teatre el 1983

Publicat

on

El 7 de maig de 1903 obre el Gran Teatre Onofri. El 1897, havia debutat a Barcelona la troupe de la família marsellesa Onofri, amb actuacions de circ i pantomima. Les actuacions foren una sensació en aquell incipient Paral·lel, en especial en el marc del Teatro Circo Español; i això va fer que el llavors jove empresari Manuel Suñer, comprés els terrenys del Paral·lel, 91 per fer-hi un local nou. El nou teatre es va obrir amb el nom de Teatre Onofri i va ser estrenat amb l’actuació de la companyia de mims. Era una sala per a unes 4.000 persones, amb platea i dos pisos. Els primers dies l’èxit fou total, però la grandiositat de la sala i el cansament dels espectacles de pantomima varen provocar que l’empresari canvies el nom de la sala pel definitiu de Teatre Condal, el 23 de setembre de 1904. Però el teatre, amb molts intents de canvi d’orientació cap a les varietats, el circ, l’òpera i la sarsuela, no va poder evitar-ne el tancament.

I així, l’agost de 1911 es converteix en el Grandioso Cinematógrafo Condal, quan l’antic propietari, arruïnat, s’havia venut el local. Aquest canvi d’orientació de la sala va obrir un llarg període d’èxit, ja que fou el cinema més popular del barri i el de més llarga durada. El cinema sonor hi arribà el setembre de 1930. En acabar la guerra va continuar l’activitat, amb programes dobles i amb un bar on podies anar a comprar durant els passis. Les famílies hi acudien amb el berenar o l’entrepà, aprofitant les sessions contínues per passar-hi la tarda o la nit. El 26 de maig de 1963 va tancar: el magnífic i vell edifici de 1903 s’havia d’enderrocar, per tal de fer una nova sala als baixos i uns blocs d’habitatges al damunt.

Obres i transformació

Aquestes llargues obres duraren fins a l’1 de març de 1969, quan va obrir el nou Cine Condal, amb una capacitat per a 800 persones a la platea i 800 més al primer pis. Més o menys, és l’estructura anàloga a la que avui dia podem trobar. Les projeccions, tant com a sala d’estrena com a sala de reestrena, es perllongaren durant catorze anys més, fins que el cinema tancà el 27 de febrer de 1983.

Llavors es va fer la darrera transformació de l’espai: el teatre original es va transformar en dos locals separats. La planta baixa va passar a ser un bingo i, sobre aquests baixos, es va bastir la nova platea amb amfiteatre de la sala de teatre actual: el Teatre Condal. Així, el 3 de juny de 1983 es va inaugurar amb una versió de Rosa Maria, d’Àngel Guimerà. I fins al moment es potser la sala més estable de teatre que hi ha al Paral·lel. De la inauguració del Teatre Onofri, ara fa 120 anys; i de la recuperació exclusiva com a sala de teatre, el juny en farà 40.

Continua llegint

Història

Luis Cuenca, actor

Figura llegendària del Paral·lel, va compartir escenari al Teatre Apolo durant anys amb la vedet Tania Doris

Publicat

on

Per

Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.

L’edat daurada de la revista

Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.

Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.

Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosaLa blanca dobleSu majestad la mujerLa PelusaYo soy casado, señoritaRóbame esta noche o Lo tengo rubio

Etapes de la seva filmografia

Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.

 

Llegenda del Paral·lel

Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.

La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.

L’etern adolescent

De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.

Continua llegint

Història

Aquells anys del ‘nostre festival’

Publicat

on

El Festival de la Cançó Mediterrània va ser un esdeveniment musical celebrat a Barcelona des de l’any 1959 fins al 1967. Al Poble-sec va tenir molt de ressò, tot i que molta gent no teníem televisió i havíem d’anar a veure-la a casa d’algun veí privilegiat. I és que les seus on es va celebrar eren properes al barri, el Palau Nacional, el Palau d’Esports i el Palau de les Nacions. S’organitzava amb el suport de l’ajuntament barceloní, per les festes de la Mercè.

Hi van participar un bon nombre de països de l’arc mediterrani i moltes figures rellevants. Al contrari del que es podria pensar la prohibició de cantar-hi en català es va establir des de 1964 a 1966, potser perquè anteriorment les cançons en català semblaven inofensives i pintoresques. El presentador més constant va ser Federico Gallo i les acompanyants femenines anaven canviant. L’any 1967 es va tornar a obrir l’aixeta del català.

Un any molt  lluït va ser 1961, quan va guanyar Robert Jeantal amb Dans la croix de ta main. Després va venir l’escàndol de les Nubes de colores, quan sembla que es van vendre més entrades del compte. Jo no hi vaig poder anar però molta gent coneguda va veure com es baixava pel carrer Lleida a Ennio Sangiusto en olor de multitud, ja que era el guanyador previsible i popular.

Molts motius, llargs d’analitzar, van contribuir al final una mica gris del festival. Va venir allò del Serrat i Eurovisió i la Massiel. Moltes cançons del festival han quedat en el nostre imaginari col·lectiu. D’altres, més enllà de la seva qualitat, s’han oblidat. Hi van passar cantants importants però eren d’altres temps i els temps estaven canviant.

Continua llegint

Història

Cent anys de pràctica dels escacs al Poble-sec

20 de novembre de 1923 Neix l’Escacs Comtal Club

Publicat

on

Als inicis del segle XX, els afeccionats als escacs se solen reunir als cafès, sovint a redós dels grans teatres de la ciutat: el Tívoli, l’Espanyol, el Condal… Un grup d’amants dels escacs decideix crear l’Escacs Comtal Club, al local del Cafè Condal, al mateix teatre d’aquest nom, a Paral·lel, 91.

El club sempre ha estat vinculat al nostre barri, atès que molts dels fundadors i escaquistes eren veïns; però la itinerància de seus socials ha estat àmplia al llarg d’aquests cent anys d’història: de 1927 a 1933, al cafè Zurich, a la plaça de Catalunya; de 1933 a 1947, al cafè Olympia, de la Ronda de Sant Pau, 17; de 1947 a 1992, molt a prop, al carrer de les Flors, 22; el 1994 fan una curta estada al carrer del Pi; de 1995 a 2001, s’estan a la seu del Foment Excursionista de Barcelona, a Creu dels Molers, 6; de 2001 a 2006, a l’Associació de Veïns de la França, a Mare de Déu del Remei, 21; i des de 2006 fins a l’actualitat, al Centre Cívic El Sortidor. Excepte breus períodes, sempre al nostre barri o en zones properes de Sant Antoni i del Raval.

L’entitat ha tingut moments d’un nombre ampli de socis, al voltant de 200, en especial a l’època de la seu al cafè Olympia, i s’hi fan dos tornejos internacionals, amb els millors jugadors del moment. A la postguerra, 1943, la presència d’un nen d’11 anys  sorprèn i crida l’atenció de tota la societat cap als escacs, és Arturo Pomar. Visita el club i hi juga una simultània de 15 partides.

Quan tanca l’Olympia hi ha una crisi; però dona pas a l’arribada al millor local, el del carrer de les Flors, amb dos espaiosos i assolellats pisos, que permeten jugar-hi amb una gran tranquil·litat. El 1954 se superen els 500 socis; amb seccions de teatre, ping-pong, ball… Però, amb el pas dels anys, les formes d’esbarjo canvien i a finals dels setanta hi ha un moment crític, quan l’entitat està a punt de dissoldre’s; però sobreviu fins arribar al mínim de 19 socis el 1992, i  abandonen el local. A la seu del Foment Excursionista de Barcelona té una revifada i es recupera el nombre de socis. A l’actual seu d’El Sortidor, es disposa d’amplis espais i el nombre de socis s’estabilitza en uns 70. Dues figures importants dels escacs mundials varen sortir del club: Pepita Ferrer i Miquel Illescas, ambdós diverses vegades campions de Catalunya i d’Espanya.

Així, els darrer anys, el club està ben arrelat a la vida esportiva i social del Poble-sec i sempre treballa per la difusió dels escacs, crear-hi afició i ampliar la base social per tal de fomentar la competitivitat del club i el coneixement d’aquest esport entre els infants i els joves. De la creació de l’Escacs Club Comtal, ara fa 100 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021