Connecta amb nosaltres

Història

Abastia els tramvies de la ciutat entre 1899 i 1968

1858: Nous generadors a la central elèctrica de Carrera

Publicat

on

A finals del segle XIX, des de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona viu el procés d’implantació de la llavors nova energia elèctrica. I aquesta implantació té dues competències prou diversificades: d’una banda l’abastiment de les indústries i dels clients particulars domèstics, aquest darrers en dura competició amb l’enllumenat de gas; i de l’altra, l’abastiment de la xarxa de tramvies de la ciutat.

Al nostre barri, tots dos aspectes de la nova gestió energètica tingueren les dues centres elèctriques més importants de la ciutat: la central de Mata abastia, des de 1897, tant el consum industrial com el domèstic de la ciutat –cap a 1925, generava un terç de la producció elèctrica de tot l’Estat i el 70% de la catalana–; i la central del carrer de Carrera, que abastia des de 1899 la xarxa de tramvies de Barcelona.

En aquest punt cal recordar que les darreres dècades del segle XIX, poc temps després d’haver-se enderrocat les muralles, la ciutat havia generat una xarxa de tramvies, amb tracció animal,  que solien unir la Ciutat Vella amb les viles perifèriques de Gràcia, Sant Andreu, Sants, el Poblenou, etc. En aquells moments, l’electrificació d’aquestes línies s’imposava; i fou llavors quan la central de Carrera va fer possible una nova etapa del transport urbà a Barcelona, començant amb la línia de Circumval·lació de la Ciutat Vella, la desapareguda línia 29.

Les dues centrals elèctriques, Mata i Carrera, eren centrals tèrmiques, abastides de carbó, que sovint venia dels molls del port. Precisament a pocs centenars de metres hi havia el moll denominat del Carbó. Aquest fet provocà també que, en la zona de les Hortes de Sant Bertran, moltes persones treballessin en alguna de les centrals, en molt diverses feines: operaris de construcció, tècnics mecànics i elèctrics, comptables, basters, carreters, descarregadors… Recordem que encara, al carrer de Vila i Vilà, hi ha un antic abeurador.

Amb la Guerra Civil (1936-39), els bombardejos deixaren molt malmesa la central de Carrera i els primers anys de postguerra els tramvies es varen haver d’abastir també a altres estacions. No volem passar per alt la important vaga de tramvies de 1951, en què els ciutadans, en senyal de protesta contra l’augment de les tarifes, s’estigueren quinze dies sense agafar aquest transport. L’any següent es municipalitzaven els transports i el 1955 s’aprovà una nova inversió que possibilità la darrera empenta que suposaren el nous generadors, posats en servei el 1958.

Malgrat aquesta activació, la dècada següent suposà la generalització dels vehicles de turisme entre els barcelonins i, a mitjà termini, la desaparició dels tramvies a les darreries dels anys seixanta i que conclou el març de 1971 amb la supressió de la darrera línia. En aquest context, la central de Carrera deixà de donar servei el 1968; i el 1969 es va desmantellar totalment. De l’entrada en servei dels nous generadors de la central del carrer Carrera, ara fa 65 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

CERHISEC

Continua llegint

Història

Celdoni Guixà, autor de la Font de Ceres

Publicat

on

Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848) va ser un important escultor català que va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós. La plaça del Sortidor deu el seu nom a la Font de Ceres, obra seva, ara situada al Mirador del Llobregat, a  Montjuïc. Guixà es va formar a la Llotja, a Barcelona, d’on va ser professor i va tenir un taller al carrer de Jerusalem.
La Font de Ceres es va inaugurar l’any 1830 i estava situada al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. L’any 1874 va ser instal·lada al Poble-sec. L’any 1919 es va traslladar a Montjuïc, amb motiu de les obres de l’Exposició.
Guixà va ser autor dels ornaments i esfinxs de la Font de Neptú, avui a la Plaça de la Mercè, que havia estat al Pla de Palau i a Montjuïc. Va ser l’autor d’una placa en relleu de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i que commemorava la Constitució Espanyola de 1837. L’any 2012 es va decidir traslladar-la al Museu d’Història de Barcelona.
A Igualada va ser autor de la porta d’accés al cementiri vell i de diverses escultures de l’església de Santa Maria, avui desaparegudes. També va ser autor del grup escultòric de l’edifici de les Peixateries de Mataró, d’alguns relleus dels Porxos d’en Xifré i de diferents imatges malmeses i desaparegudes, a Tàrrega, Santa Maria del Mar i l’Església del Pi.
La Font de Ceres té una columna central a la part superior on es troba Ceres, deessa de l’agricultura, amb un ram d’espigues a la mà. La columna la sostenen quatre dofins. Guixà mereixeria una retrospectiva documentada que posés en valor la seva important tasca escultòrica.

Continua llegint

Història

L’abril de 1984 es traslladà a Mercabarna

15 de maig de 1964 Inaugurat el Mercat de les Flors al carrer de Lleida

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, el recinte escollit fou el vessant nord de la muntanya de Montjuïc. Un dels espais, el denominat palau de l’Agricultura, se situà al capdamunt del carrer de Lleida, davant per davant del palau de les Arts Gràfiques, actual Museu Arqueològic de Catalunya. Fou construït entre 1927 i 1929 pels arquitectes Ribas i Mayol, i constituïa un espai central porticat, amb diversos accessos, els principals pel passeig de Santa Madrona i pel carrer de Lleida.

Després de l’exposició, l’espai restà en desús. Cal recordar que la majoria de l’àmbit expositiu es considerava provisional. Després de la guerra civil, la part lateral a tocar del passeig de l’Exposició i els carrers de Sancho Marraco i de Sant Isidre es varen enderrocar, per fer-hi habitatges, els de Sant Cristòfol, destinats a funcionaris. La resta de l’àmbit d’aquest palau serví de magatzem i tallers municipals.

Mercats de Barcelona

El maig de 1964 fou destinat a Mercat Municipal de les Flors; de la mateixa manera que el mercat històric del Born era, des de 1921, el mercat central de fruites i verdures a l’engròs; i el del carrer de Wellington, des de 1931, albergava el mercat central del peix.

El 1967 es crea la societat anònima mercantil Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA, Mercabarna. Al seu nou recinte de la Zona Franca: el 1971, s’instal·la el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, procedent del Born; el 1979, l’Escorxador, situat des de 1891 a l’actual parc de Joan Miró; el 1983, el Mercat Central del Peix de Wellington; i el 1984, s’hi traslladà el Mercat de les Flors procedent del Poble-sec. El 2008 entrà en servei un nou Mercat Central de la Flor, anomenat Mercabarna-flor, situat entre Sant Boi i el Prat de Llobregat.

Els anys 70, l’Associació de Veïns hi celebrà les principals festes massives populars i reivindicà els seus espasi per a fer-hi equipaments per al barri.

Abans del trasllat del mercat, el 1983, la regidora Maria Aurèlia Capmany impulsà la creació, a la nau perpendicular al carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, com a centre de dansa, que entrà en servei l’octubre de 1985. Des de 1999 el sector que dona al passeig de Santa Madrona també es rehabilità per acollir una nova seu estable del Teatre Lliure, que s’inaugurà el 2001. Paral·lelament, al flanc nord de la plaça, es construí la nova seu de l’Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. També llavors, amb l’enderroc de part dels habitatges de Sant Cristòfol, es va remodelar l’antic pati central per fer-hi l’actual plaça de Margarida Xirgu. Aquest conjunt, dedicat a les arts escèniques, es coneix com a Ciutat del Teatre. De la inauguració del Mercat de les Flors al carrer de Lleida, ara fa 60 anys; i del seu trasllat a Mercabarna, ara en fa 40.

Continua llegint

Història

Violeta la Burra

Va tenir un espectacle propi al Moulin Rouge de París i el 1982 va actuar com a artista principal al Teatre Arnau

Publicat

on

Per

Violeta la Burra (Herrera, Sevilla 1936-2020) va ser una cantant de copla i flamenc, transformista i cabaretera d’origen andalús. Va néixer com Pedro Moreno Moreno i de nen va treballar als camps d’oliveres del seu poble, però amb 20 anys va començar a decantar-se pel món de la música i de les folclòriques que triomfaven a l’època, cosa que unida a la duresa del treball al camp el va fer emigrar a Barcelona ​​on va trobar ràpidament treball en alguns dels locals de moda de llavors. Va desenvolupar la majoria de la seva carrera a Barcelona, ​​on era coneguda com Violeta la Burra. Va actuar durant més de quaranta anys i va aconseguir un ampli reconeixement com a transformista i performer sempre defensant la seva homosexualitat en uns temps molt difícils.
 
Inicis, Violeta la Burra i primer disc
Va començar a actuar com a travestí, primer els caps de setmana, on pujava a l’escenari de Los Claveles, al carrer Escudellers, al costat de companyes com Rosarito i Marilí, actuant sempre en clau de flamenc, per després passar a locals de més importància, entre els quals hi havia Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba, on el nivell artístic pujava fins a estar en cartells amb Antonio Machín o Estrellita Castro. En aquells temps es va relacionar amb Salvador Dalí, Lola Flores i altres personalitats del món de la cultura i de l’espectacle. Després va fer una estada a Bèlgica i va tornar de nou a la ciutat comtal. A mitjans dels setanta va començar a actuar a la sala Whisky Twist, ja amb el nom de Violeta la Burra, amb xous més propers al cabaret i amb elements còmics, que li van fer guanyar una gran popularitat. L’any 1977 va gravar el primer disc d’una persona travestí a Espanya, Violeta La Burra. En paral·lel, va patir la dura repressió de la policia franquista, que la va detenir en trenta ocasions rebent més d’una pallissa.
Estada a París i tornada a Barcelona
A finals dels anys setanta l’empresari Jean Marie Rivière la va contractar per treballar al Paradis Latin de París, considerat en aquell moment “la meca del transformisme europeu”, on va interpretar una especial Carmen de Bizet i en va ser l’artista principal durant dos anys. En aquest període va tenir també un espectacle propi al Moulin Rouge parisenc.
En tornar a Espanya va continuar treballant a Barcelona, ​​gaudint d’una àmplia popularitat. El 1977 va tenir un paper a la pel·lícula ‘Cambio de sexo’, de Vicente Aranda. El 1980 va actuar a les Festes de la Mercè. L’any següent va estrenar l’espectacle ‘Burla… burlando’ a la sala Ciro’s, i el 1982 va actuar com a artista principal a la reobertura del Teatre Arnau del Paral·lel. En aquesta etapa va ser fotografiada per Humberto Rivas, en unes obres que formaven part de la col·lecció de l’IVAM, i que van protagonitzar una columna als diaris de l’escriptor Francisco Umbral.
Últims anys i reconeixement
Amb gairebé 80 anys mantenia part de la seva activitat artística, sent una habitual de la cocteleria Dry Martini. El seu propietari, Javier de las Muelas, li va retre un homenatge el 2018 amb un llibre que repassava la història del bar, el lloc on va acabar el viatge de Violeta la Burra a la nit barcelonina. Ella sempre es va mantenir en contacte amb la seva mare, a qui estimava moltíssim, i amb el seu poble al qual tornava en diversos moments de l’any, amb una visita fixa per Setmana Santa. El 2012 va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch d’arts parateatrals com a reconeixement a la seva trajectòria. Va morir el 2020 als 84 anys, sent enterrada al seu poble natal, on té un carrer amb el seu nom.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024