Connecta amb nosaltres

Cultura

Guia per sobreviure a l’agost

Teatre, exposicions i experiències vitals per estalviar aire condicionat

Publicat

on

No et deixis enganyar per Instagram. No tothom passarà l’agost en alguna paradisíaca platja. La realitat no acostuma a ser aquesta i, sovint, moltes famílies només poden optar per marxar alguna setmana al poble o, directament, per quedar-se a casa. Si ets d’aquests darrers i et toca sobreviure a la calor de l’asfalt del Poble-sec… Tranquil, des del ZONA SEC t’hem preparat una guia amb vuit propostes estivals que t’ajudaran a mantenir apagat l’aire condicionat o el ventilador de casa.

1. Un mirador icònic

Ni apunta a Amèrica, ni està tancat com molts creuen. El símbol del final de les Rambles de Barcelona porta plantat a les portes del mar des de l’Exposició Universal de l’any 1888, però la realitat és que molt pocs veïns i veïnes han pujat al seu mirador. Per només sis euros es pot pujar en ascensor als seus 60 metres d’alçada i veure la ciutat des d’un skyline diferent dels que es guarden a la retina.

De fet, també resulta curiós saber que a la tornada d’Amèrica Colom va escollir el port de Barcelona per desembarcar. Segons assenyalen els historiadors, el navegant va trobar-se a la ciutat amb els Reis Catòlics l’any 1493 per explicar-los què havia vist en el Nou Món. El cas, però, és que ell va morir sense saber que havia descobert les Amèriques (sempre creia haver descobert una nova ruta a les Índies).

2. El barri des del cel

Trepitjar carrers i places del Poble-sec és el dia a dia dels veïns i veïnes, però… T’imagines veure el barri i tota la ciutat des del cel? Fa dècades que pots fer-ho, però segurament mai se t’ha acudit pujar al Telefèric de Montjuïc. Els seus 750 metres de recorregut permeten gaudir d’unes vistes incomparables, amb un trajecte que comença a l’estació del Funicular i que pots fer amb tota la família fins al Castell de Montjuïc en còmodes cabines de vuit places des de 14,20 euros (els infants, 10,2 euros).

3. La BCN del ‘92

Un cop sobre la muntanya màgica, adreçar-se a l’interior del Castell de Montjuïc esdevé una opció gens menyspreable. Amb motiu del 30 aniversari dels Jocs Olímpics, el recinte acull l’exposició BARCELONA 1992, Trenta anys després. Comissariada pel periodista Sergi Picazo, ocupa les sales 18 i 19 del Castell i proposa un recorregut històric des dels inicis de la dècada dels vuitanta en què es va gestar la candidatura fins a la celebració dels Jocs Olímpics i Paralímpics. Un espai de reflexió amb l’objectiu de fer una lectura de l’herència olímpica transcorreguts 30 anys, a partir de la mirada de les generacions posteriors.

4. Nits d’estiu

Per acabar de tancar una jornada 360º a la mateixa muntanya, el Poble Espanyol torna a organitzar les Nits d’Estiu. Una proposta amb música en directe que combina quatre estils diferents sota les estrelles. L’organització ja ha preparat una ambientació especial per aquest cicle cultural, el qual restarà acompanyat de diferents propostes gastronòmiques adaptades a cada estil (totes elles, basades en la proximitat i la sostenibilitat). Mentre que els dimecres els espectadors podran gaudir de les Nits de Blues, els dijous serà el torn de la Mahou Rock&Grill. Pel que fa als divendres, els amants de l’Òpera també es podran adreçar al recinte, el qual els diumenges passarà a acollir les tradicionals Nits de Rumba. A més, per primera vegada els espais de la Carpa i el Pícnic del Poble es convertiran en un Village: una àmplia zona a l’aire lliure especialment pensada perquè l’experiència al Poble Espanyol sigui completa.

5. Vespres al teatre

La companyia RHUM&CIA porta al Teatre Condal l’obra de Luis Vélez de Guevara durant la primera setmana d’agost. El Diablo Cojuelo és l’aposta de la sala per omplir la platea d’espectadors predisposats a endinsar-se dins de l’obra acompanyats d’uns pallassos que no voldran escoltar dir als seus néts “el meu avi va començar pallasso i d’allà no va passar”. Tot al contrari: voldran escoltar: “El meu avui va començar pallasso, però es va esforçar i va acabar fent clàssics, que són la cultura, la dignitat i el futur”. Totes les funcions són a les 20 hores.

6. Teatre Apolo

Uns metres més avall del Paral·lel ens trobarem amb una de les poques sales d’espectacles que aquest agost tampoc penja el cartell de Tancat per Vacances. El teló del Teatre Apolo continuarà pujant i baixant amb els tres espectacles que la sala ofereix en cartellera: Paso a pasoCorta el cable rojo i El musical de los 80s i 90s. Mentre que Paso a paso resulta ser un text ple d’humor i d’amor de Peter Quilter i dirigit per Esteve Ferrer, en el cas de Corta el cable rojo la proposta se centra en la comèdia d’improvisació. Per últim, amb El musical dels 80s 90s la companyia Onbeat tractarà de traslladar l’espectador a una època única de la història.

7. MNAC

Un any més la visita al MNAC resulta pràcticament obligatòria. Enguany, el museu presenta dues exposicions temporals de primera divisió. Per una banda, Annibale Carracci. Els frescos de la capella Herrera, la qual ofereix a l’espectador l’oportunitat única de veure per primera vegada totes les peces juntes que va fer l’artista italià en aquest espai religiós. Per una altra, el recinte també presenta l’exposició Turner. La llum és color, amb tot un seguit de peces del millor artista paisatgístic romàntic anglès.

8. Museu Marítim

Per últim i just a l’extrem oposat del barri, el Museu Marítim de Barcelona ofereix l’exposició Sirenes en trànsit, comissariada per l’historiador de l’art i col·laborador habitual dels Royal Museums of Greenwich, Sacha Coward. L’espai serveix per entendre la raó per la qual les sirenes són símbols tan poderosos per a la comunitat LGTBIQ+: per la seva capacitat de transformació, perquè són éssers híbrids i fluids i pels poders màgics que tenen, com són la veu i la força. L’exposició repassa com des de l’antiguitat hi ha moltes històries de sirenes que estan relacionades amb la fluïdesa sexual i de gènere.

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024