Connecta amb nosaltres

Cultura

Amunt el teló!

Petits i grans escenaris busquen seduir al públic amb propostes que van des dels clàssics fins a les darreres novetats escenogràfiques

Publicat

on

Mor la cultura? Resulta una obvietat que l’avinguda del Paral·lel ja no brilla com en la seva època daurada i que, en els darrers anys, els carrers que desemboquen al vial han vist com algunes sales van haver d’abaixar la persiana incapaces de poder afrontar la conjuntura actual (la darrera: la sala Hiroshima). Malgrat això, els agents culturals del país es resisteixen a abandonar la falda de la muntanya màgica i la gran majoria ja ha presentat la nova temporada. Una agenda, però, on encara es troben a faltar les propostes d’El Molino (d’aquí a poc temps reobrirà de forma permanent amb una nova gestió publicoprivada), la Sala Barts (tan bon punt el nou equip gestor presenti la seva proposta passarà a anomenar-se Sala Paral·lel 62), el Teatre Arnau (el projecte de rehabilitació segueix en els calaixos de l’Ajuntament), o l’Oracles Theatre (encara no ha fet pública la programació).

DAU al Sec

El projecte que des del 2018 acull la nau del carrer Salvà celebra un any més de vida amb El Misantrop de la companyia El vers retrobat. Del 15 al 18 de setembre Molière s’allotjarà en aquesta petita sala amb una capacitat per una norantena d’espectadors amb l’objectiu de commemorar el seu 400è aniversari. En aquesta línia, destacar que el públic gaudirà d’una traducció inèdita en versos alexandrins fruit de les investigacions de Bonaventura Vallespinosa. Posteriorment, serà el torn d’Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren, una obra de Jordi Font programada des del 28 de setembre al 2 d’octubre on l’espectador s’endinsarà en la intimitat d’un món imaginari i d’infantesa.

Bar Teatre Tinta Roja

Com a contraposició als clàssics i les experiències intimistes de DAU al Sec, el Tinta Roja torna a convidar al seu local l’escena més gamberra. D’entrada, els dissabtes seran sinònim dels Monólogos en su tinta, la proposta de show d’stand up comedy en la qual sis còmics de Barcelona i rodalies compartiran amb el públic les seves peculiars formes d’interpretar el món. En cas de preferir els espectacles de varietats, pel diumenge 18 de setembre l’espai ambientat en els anys 20 acollirà l’autèntic burlesque de Les Folies Barcelonaises, on no hi faltaran clowns, comediants i dracs. Propostes que, com no podia ser d’una altra manera al Tinta Roja, sempre es podran gaudir acompanyats de begudes, tapes i aperitius.

Teatre Condal

El Condal aixeca el teló de la nova temporada amb Golfus de Roma, la comèdia musical insígnia del gènere. Basada molt lliurement en les comèdies de Plauto, els seus autors crearan el vehicle perfecte perquè totes les escenes més esbojarrades i les situacions més desbaratades es barregin amb grans cançons i números musicals, avancen des de la sala. De fet, l’espectacle ja ha recollit sis Premis Tony i el responsable dels seus temes musicals és l’aclamat compositor Stephen Sondheim.

Posteriorment i ja a l’octubre, Jordi Purtí i l’Orthemis Orquestra (Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà) presentaran al Condal Desconcerto, una fusió de música clàssica amb una posada en escena moderna, que combina el dinamisme del teatre gestual amb el rigor dels grans compositors de la història de la música. Pel que fa al novembre, la cartellera tindrà mirada de gènere: Laura Olivella oferirà al públic la seva darrera direcció: Tres Mosqueters, on el clàssic d’Alexandre Dumas passa a estar encarnat per dones al ritme de la dansa.

Teatre Victòria

L’incombustible Antonio Díaz fa la darrera parada a Barcelona abans de la seva gira internacional. Nada es impossible, Broadway edition tornarà a fer creure en la màgia a tots els públics, els quals no deixen d’omplir funció rere funció la platea. En aquesta darrera proposta, el Mago Pop abordarà el repte de superar-se a si mateix, enlluernant a tothom a través d’un muntatge on ens proposa un viatge per un extraordinari món ple de diversió, sensibilitat, sorpresa, ritme i emoció. Un espectacle de gran format comparable amb els grans musicals de Broadway i els big shows de Las Vegas que porta a l’ADN el segell de qualitat. La raó: els dos darrers espectacles del de Badia del Vallès s’han convertit en el més taquiller del món i el més vist del món respectivament.

Teatre Apolo

Des del 22 de setembre la comèdia romàntica més taquillera de la història es podrà gaudir en versió musical al Teatre Apolo. Pretty Woman aterra per primer cop a l’Estat amb la intenció de mantenir el marc narratiu de l’èxit cinematogràfic enriquint-se amb una apassionant banda sonora. Una proposta que serà el precedent de l’improshow Corta el cable rojo; el qual després d’onze temporades d’èxit sense aturador, a partir de l’1 d’octubre arriba al Paral·lel de la mà dels còmics Rubén Tejerina, Mai Boncompte i Manu Pradas. Una proposta que conviurà a la sala amb el musical de La Bella y la Bestia de La Barbarie Teatro Musical, companyia que al novembre també presentarà Coco, l’adaptació musical de la història de la tradició mexicana del Dia de Morts.

Teatre Lliure

Xesca Salvà i Marc Villanueva Mir presenten al Jardí Botànic Se’ns moren les plantes, una creació sobre la vida del sotabosc a Montjuïc i en la qual també ha col·laborat l’Institut Botànic en el marc de Viu Montjuïc! i la Biennal de pensament. L’espectacle confronta la pràctica humana d’anomenar, arxivar i preservar la natura (i fins i tot de reproduir-la) amb la intuïció d’altres maneres d’entendre la realitat, en què els humans no són els únics agents dels canvis i transformacions del paisatge. De fet, el fil conductor explora els lligams entre botànica, al·lucinació i colonialisme a través d’una passejada sonora per Montjuïc guiada per una directora de so cinematogràfic, com també per les veus de botàniques, jardineres i altres criatures invisibles que viuen al sotabosc.

Mercat de les Flors

Per últim i en el cas del Mercat de les Flors, la tornada al curs té nom propi: Jesús Rubio Gamo. El ballarí i coreògraf portarà a l’escenari en primera instància l’espectacle nascut a la mateixa Casa de la Dansa tres anys enrere, Gran Bolero. En aquest, sis ballarins de Madrid i uns altres sis de Barcelona ballen sobre la famosa partitura de Ravel de 1929 des del goig de l’esforç, el plaer de resistir i alhora l’esgotament. Més tard, el mateix Rubio Gamo protagonitzarà Hermoso misterio que nos une, una peça sorgida després d’un procés de reflexió del mateix artista a conseqüència de la pandèmia. En aquest solo, el ballarí i coreògraf desplegarà sobre l’escenari, amb música de Bach, una oda a la mobilitat del cos i del pensament.

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024