Connecta amb nosaltres

Cultura

No te’n fiïs

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte sobre un segrest…

Publicat

on

(En aquesta història no s’ha maltractat cap animal, tampoc el gat que hi apareix)

Segrestar-li el gat no va ser la primera de les opcions. Havia provat d’acostar-me a la veïna demanant-li la sal, l’oli i fins i tot el sucre. Però res. No hi havia manera d’entaular una conversació amb ella i això em martiritzava, perquè m’agradava obsessivament. La idea del segrest, se’m va ocórrer un dia que observava la seva porta des de l’espiell de la meva. Em vaig adonar que, de vegades, quan arribava a casa, el gat se li escapolia entre les cames i es quedava atrapat a l’escala de l’edifici, fins que ella se n’adonava i sortia a buscar-lo. Vaig haver de fer guàrdia uns quants dies amb l’ull clavat a l’espiera i una tarda; patapam! Cop de porta i gat descuidat al replà. Vaig ser ràpid i no em vaig endur cap esgarrapada. Cal dir, que ja ho tenia tot a punt perquè l’animal se sentís com a casa seva; el millor dels pinsos, un llitet de viscoelàstica i la sorra perquè pogués fer les seves necessitats. De seguida vaig sentir l’eco de la veïna cridant el nom del gat. Va picar el meu timbre i em va preguntar si l’havia vist. Vaig respondre-li que no en sabia res. L’endemà, tot el barri estava ple de cartells amb la foto del felí i el telèfon mòbil de la veïna: Gat perdut. Vaig trucar-li i vaig proposar-li, educadament, fer una batuda conjunta. Quatre ulls veuen més que dos, veïna; vaig dir-li. Ella va acceptar agraïda. Vam recórrer el Poble-sec de punta a punta, mirant sota cada cotxe, preguntant a les botigues, als bars, fins i tot a l’església de Santa Madrona, on vam acabar posant una espelma i vam fer una pregària en nom de l’animal. Cansats, vam caminar cap al carrer Blai, on vam sopar plegats. Va ser llavors que, entre tapa i cervesa, vam connectar. Per fi! Creieu-me, va ser meravellós. Ens vam acomiadar en el replà, fent-nos un petó curt als llavis. El pla, sens dubte, estava funcionant. Abans d’entrar a casa, ja havia decidit tornar-li el gat l’endemà, volia fer veure que l’havia trobat a prop de l’edifici i endur-me el mèrit. Però, malaguanyat Karma! Tan bon punt vaig creuar el rebedor, em vaig trobar l’animal ajagut al bell mig del menjador amb el rigor mortis estampat als bigotis. Vaig provar de reanimar-lo utilitzant un protocol de primers auxilis prou acurat, però el malparit estava més mort que en Tutankamon. I just en aquell maleït moment, va sonar el timbre. Era la veïna, amb dues birres a les mans; fem l’última? D’una revolada vaig haver de guardar el llitet, la sorra, el pinso i vaig amagar el cadàver al congelador.

Tot anava fantàsticament bé. Ens vam beure les cerveses, ens vam petonejar i quan el llit ens reclamava per consumar l’estrena del nostre amor, la nevera va miolar amb una estridència que em va delatar. Ja us podeu imaginar el desastre. Quasi em denuncia, a sobre que li havia cuidat l’animal! I és que avui dia no te’n pots fiar del veïnat, tenen massa vides, com els gats.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Baranes làser

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del que pot fer una trilogia gal·làctica

Publicat

on

Per

La seva barana és a tocar de la meva. Cada matí surt al balcó a prendre el cafè a la mateixa hora que jo. Però, si no ho fa, com avui, espero parant l’orella fins que sento el xerric de la seva cadira de vímet. Llavors surto, fent veure que tinc un tràfec ineludible a la balconada. Soc tan patètic que he arribat a regar les plantes de plàstic per dissimular. De vegades em somriu, penso que em vol dir alguna cosa, però sobtadament es ruboritza i acaba entrant a casa seva. Sempre que la sento parlar ho fa en un anglès d’allà. Crec que està aquí d’Erasmus, o potser té una feina d’aquestes on tot és online. Des de ben petit que per a mi l’anglès ha estat una entelèquia, una quimera inassolible, un Sant Grial inabordable. Quan he hagut de lidiar amb un anglosaxó, he practicat l’assentiment, el silenci incòmode i una cara d’idiota que em delata al moment. Vaig voler apuntar-me a classes particulars, per mirar d’entaular una mínima conversa amb ella, però va ser un desastre. La meva professora em va recomanar deixar-ho estar i visitar un logopeda. Va ser un amic de tota la vida, qui em va donar una possible solució: ‘‘Jo vaig aprendre anglès mirant totes les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies en versió original, prova-ho!’’ La cosa és que d’anglès en sé ben poc, però de friqui en soc una estona. De fet, les aventures espacials sempre m’han atret de manera obsessiva. A més, tot el que fa ferum de trilogia, de saga, d’aventures impossibles, o de nostàlgia dels vuitanta, m’atrapa com l’anell de poder que carretejaven els Hòbbits a les novel·les d’en Tolkien.

M’hi vaig posar amb ganes. Primer amb les pel·lícules d’ara, després amb les de molt abans (80’s) i vaig acabar amb les de no tant abans (90’s). Tres trilogies d’aventures galàctiques donen per a moltes hores d’anglès. Diria que ara per ara em sé els diàlegs de memòria. Puc reproduir sense equivocar-me els papers d’en Yoda, d’en Luke Skywalker, d’en Han Solo i, fins i tot, imito a la perfecció la cadència respiratòria d’en Darth Vader.

Ups! Guaita-la! Ara veig que surt al balcó. Jo també. Dissimulo tocant les fulles d’una planta. Miro de fer cara de jardiner expert, encara que tot ésser vegetal que entra a casa meva, un dia o altre acaba traspassant. Deixo estar la planta i m’acosto a la barana. La miro. Em mira. Ara o mai! Escupo una paraula, un so inintel·ligible, gutural; com ho hagués fet en Chewbacca o en Gòl·lum. Quin desastre! La dicció i els nervis m’han traït. Ara mateix dec fer cara de C3PO o, directament, d’imbècil. Calla, que ella també s’acosta a la barana. Sembla que vulgui dir-me alguna cosa. Fa un esforç sideral per moure la boca i deixa anar un bon dia totalment fricatiu i amb accent germànic. Boníssim! Ha inclòs alguna lletra de collita pròpia; potser una efa alta, potser una be mitjana, qui sap si una pe geminada. Tant se val! Responc el primer que se m’acut: may the force be with you! Riu, crec que ens entendrem…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

El Molino, pendent del model de gestió

L’avinguda del Paral·lel tornarà a gaudir d’El Molino amb una programació estable malgrat que no se sap exactament quan serà

Publicat

on

Situat des de finals de l’any 1898 a l’avinguda del Paral·lel, que era considerada com un petit Broadway o el Montmartre català per la gran quantitat de teatres i cafès-concert que acollia, El Molino ha viscut i sobreviscut en totes les condicions i situacions possibles, i s’ha convertit en un dels teatres més antics i importants d’aquesta cèlebre avinguda.

Tot i així, també ha estat objecte de polèmica pel desús dels últims anys i la incertesa de la seva futura gestió. Des del mandat passat, l’Associació de Veïns del Poble-sec reclamen a l’Ajuntament que quan obri sigui amb els compromisos que es van marcar: “Que El Molino tingui una terrassa oberta a la plaça de la Bella Dorita, que les entitats del barri puguin utilitzar l’espai per als seus actes i que les entitats culturals puguin fer-lo servir també com un espai propi del dia a dia”, comenta Sergi Gázquez, president de l’Associació.

Falta definir obertura i model de gestió

La regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Raquel Gil, ha explicat que aquest espai s’obrirà, però que encara no saben quan. “Des de l’ICUB està a punt de fer-se pública la licitació perquè es presentin projectes i propostes per tirar endavant la gestió d’El Molino”, diu Gil, que assegura que serà una bona notícia. “Tenir un equipament tan especial tancat fa mal a tothom, i a més a més, fa que es degradi un espai que ha costat molt de mantenir-lo i que té una història molt relacionada amb el barri”. Des de l’Ajuntament no asseguren una data concreta d’obertura ni respecte a com serà el model de gestió. ‘‘Els tempos seran els que una licitació d’aquesta mena necessiti”, ha comentat la gerent del Districte de Sants-Montjuïc, Àfrica Cardona.

Continua llegint

Cultura

Lewi, una dona misteriosa

Males Herbes recupera els fantàstics relats antirealistes d’Elvira Augusta Lewi

Publicat

on

L’editorial Males Herbes nasqué el 2012 com un projecte que volia ocupar un espai desatès en el panorama literari català: editar obres que escapessin del cànon realista predominant. Així, poc a poc, s’han convertit en una de les editorials de referència per als amants del realisme màgic, la ciència-ficció, el terror o la literatura fantàstica.

Com sabrà el lector d’aquesta columna, Males Herbes ha publicat diversos textos que reivindiquen autors que havien quedat oblidats o que no rebien l’atenció que mereixien –Quim / Quima, de Maria Aurèlia Capmany (Zona Sec nº 168); l’antologia de contes decadentistes Savis, bojos i difunts (Zona Sec nº 174) o les Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans (Zona Sec nº 196)–. Avui, per encetar aquest 2024, us vull parlar d’una nova recuperació: Els habitants del pis 200, de l’escriptora d’ascendència germànica Elvira Augusta Lewi.

Lewi és avui molt poc coneguda, però va ser una figura cabdal del projecte de modernització cultural que es produí a casa nostra ara fa uns cent anys. Aquesta escriptora –i traductora de poetes com Hölderlin i Rilke–, es va donar a conèixer gràcies a la seva participació en diverses entitats culturals femenines i a les seves col·laboracions en multitud de capçaleres: D’Ací i d’Allà, la Revista de Catalunya, la Dona CatalanaLa Rambla, etc.

D’ascendència germànica, els relats inclosos a Els habitants del pis 200, publicats per primera vegada el 1935, van sorprendre el públic de l’època per l’ús d’elements fantàstics i de ciència-ficció, i per estar escrits amb una gràcia i un encert que encara avui ens deixa perplexos, tal com comprovarà qualsevol lector que avui llegeixi el relat que dona títol al recull o narracions tan magnífiques com “Quan la mort s’enamora” o “L’home de cristall”. Descobriu-la!

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021