La darrera ovació ha estat al costat de casa, al costat del seu barri. Joan Manuel Serrat ha ofert aquest passat 23 de desembre el seu últim concert en un Palau Sant Jordi ple a vessar. Un adéu definitiu de dues hores i 23 cançons en el qual la seva primera cançó vital, La guitarra, ha esdevingut també el seu punt final artístic després d’una gira de 70 actuacions per tot el món. De fet, més enllà del seu primer tema, l’anomenat noi del Poble-sec també ha volgut entonar amb el públic multitud de cançons que evocaven a la seva infantessa com El meu carrer, Barcelona i jo, o Hoy puede ser un gran día, entre moltes d’altres.

(αve de portada) Després de gairebé 60 anys amb la guitarra entre els dits, Serrat ha decidit deixar definitivament la música amb una gira de comiat, batejada amb el nom El vicio de cantar, 1965-2022, que va començar a Nova York i que ha travessat dues vegades l’Atlàntic. Durant vuit mesos, el cantautor ha voltat pel món amb les seves cançons més emblemàtiques fins que aquest desembre, ja ben entrada la nit, ha decidit tocar La guitarra, aquella cançó que va escriure l’any 1965 i que ha estat precedida una ovació que quedarà per a la història de la música catalana.

Història viva de la música

Amb gairebé 79 anys, Serrat abandona els escenaris definitivament després de constatar com el públic mai l’ha abandonat i després de teixir una carrera inenarrable. Per aquest motiu, l’artista ha decidit fer del seu comiat tot un recopilatori d’èxits i per cantar conjuntament amb la grada del Sant Jordi, com ara Pare, Mediterráneo, Temps era temps, Paraules d’amor o alguns dels poemes musicats d’Antonio Machado o Miguel Hernández (Las nanas de la cebolla i Para la libertad). Cançons que, de ben segur, també han entonat les figures polítiques que s’han acostat a acomiadar-lo, com el president del Govern, Pedro Sánchez, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, o l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

En el seu darrer concert el cantautor ha tornat a rememorar a Tarradellas i s’ha presentat al públic amb el “ja soc aquí” entre sentiments “contradictoris”: “Gràcies a tots vosaltres, a tothom, per acompanyar-me avui com ho heu fet en altres ocasions, especialment aquesta nit, en què solemnement proclamo el meu acomiadament per voluntat pròpia”. En tot cas, Serrat també ha expressat el seu anhel de divertir-se en la seva darrera experiència artística: “Vull passar-m’ho de collons”. I dit i fet: Serrat ha aconseguit fer realitat aquell somni de molts artistes; retirar-se per voluntat pròpia i sense perdre el suport popular al llarg de tota la seva històrica trajectòria.

La petjada del Juanito

Fill de l’Ángeles Teresa (migrant aragonesa) i el Josep Serrat (sindicalista de la CNT), el cantautor del número 95 de Poeta Cabanyes no només és recordat per la placa penjada a la façana i que tants llatinoamericans atrau, sinó per tot un barri que se sent orgullós del seu fill predilecte. Encara que la gran majoria de famílies de poblesequins van marxar en el seu moment per fer una millor vida o, en el cas d’avui dia, empesos per la pujada de preus, com bé cantava Serrat: “El meu carrer és gent d’arreu, que penca i beu, que sua i menja”. De fet, no és pas difícil trovar-se algún que altre matí al mateix Serrat passejant de forma discreta pels carrers. Una figura que mai ha deixat de representar el contrapunt a la farandula del Paral·lel.